Arxiu d'etiquetes: Orfeo ed Euridice

L’ària del diumenge: «Che farò senza Euridice» (Andreas Scholl & Jennifer Larmore)

L’ària «Che farò senza Euridice» de l’Orfeo ed Euridice de Gluck ja ha aparegut altres vegades per aquí: no fa gaire cantada per Janet Baker i la setmana passada en la versió etilicohumorística de Wenarto. Per evitar que a algú li pogués quedar gravada la versió vinatera, avui us la torno a portar, per partida doble: la primera, cantada per un altre habitual d’aquests verals, el contratenor Andreas Scholl; la segona, cantada per la mezzosoprano Jennifer Larmore al Liceu la temporada 2002-2003 (aquest blog encara no existia, si no us hauria parlat d’ella, de l’Euridice de Leontina Vaduva i de l’àngel embarassat de la María José Moreno).

En fi, prou batalletes i al gra:

http://www.youtube.com/watch?v=Zhda-E4l7ck

(vídeo pujat per LoRau)

(vídeo pujat per BearcubRom)

L’ària del diumenge: «Quel torrente che cade dal monte» (Janet Baker)

La primera vegada que vaig escolta Händel en anglès per un moment no sabia què passava: encara desconeixia la tradició de traduir les òperes a l’italià encara que no fossin italianes, i menys encara que Händel hagués viscut a Anglaterra i hi hagués creat moltes de les seves obres, a més de traduir algunes de les que ja havia escrit. Ara, que en sé una mica més, ja no m’estranya tant. Curiosament, la primera òpera de Händel en DVD que vaig comprar va ser un Giulio Cesare cantat en anglès per Janet Baker, que és la protagonista de l’ària d’avui:«Quel torrente che cade dal monte», de Giulio Cesare, en anglès.

(pujat per palcika1)

I de torna, ja que difícilment la podrem sentir en directe com li agradaria a algunes persones, la Baker mateixa cantant «Che farò senza Euridice?» de l’Orfeo ed Euridice de Gluck.

http://www.youtube.com/watch?v=brGYq97Of6w

(pujat per lochness11)

Tots els vídeos a unquepassava.

Nou eren nou…

… les filles de Wotan i Erda, i una, per amor, desobeí el seu pare. L’amor, aquest sentiment capaç de portar Orfeu a l’infern per rescatar Euridice, a Violeta a deixar la seva vida de traviata, o a Brunilda a renunciar a la seva divinitat, aquest sentiment, capaç, diuen, de moure muntanyes, de produir les manifestacions més sublims i tenir les conseqüències més nefastes, no és, però, capaç de moure un altre cor a estimar.