Arxiu d'etiquetes: òperes

Nits d’òpera, 70: Pikovaia dama, de P. I. Txaikovski


(vídeo promocional de LiceuOperaBarcelona)

(els vídeos, excepte el primer, no pertanyen a les funcions que s’han vist al Liceu)

Podria començar a parlar d’aquesta òpera amb un “me’n recordo”. Recordo l’assaig general de l’òpera quan es va fer la temporada 2002-2003 —el mateix muntatge amb direcció d’escena de Gilbert Deflo i escenografia i vestuari de William Orlandi— i de les tres interrupcions de l’inici de la desfilada de nens al quadre primer, del desconcert que em provocà el quintet d’aquest mateix quadre, i de la bellesa del duet de Lisa i Polina. I, per sobre de tot, de l’impacte de la música que compongué Txaikovski per aquesta òpera, impacte que encara dura. Recordo també que no em va agradar gens Gabriel Sadé, que substituí Plácido Domingo que no pogué cantar, ni tampoc gaire Elena Obraztsova, ja una mica massa passada.


(dues de Lisa i Polina, amb Galina Gorchakova i Olga Borodina. Vídeo pujat per RestlessRussalka)

Dijous passat vaig tornar a sentir l’emoció de la música i de la història de La dama de piques: una història d’amor i fantasmes, de final tràgic com no podia ser d’altra manera. Hermann, militar obsessionat pel joc, està enamorat de Lisa, néta de la Comtessa, una poderosa dama que en la seva joventut havia obtingut del comte de Saint-Germain, a canvi d’una nit d’amor, el secret de tres cartes que li farien recuperar la fortuna perduda jugant. Lisa, però està promesa al príncep Ieletski, tot i que s’enamora de Hermann. Quan aquest coneix la història de les tres cartes, aconsegueix entrar al palau de la Comtessa i la pressiona perquè li expliqui el secret: ella no vol, perquè li havien predit que moriria quan un tercer home intentés aconseguir el secret (i ella ja l’havia confiat al marit i a un amant). La Comtessa mor sense dir res, però s’apareix a Hermann i li explica el secret de les tres cartes; ell corre a abandonar Lisa per poder jugar i provoca el suïcidi de la noia. Finalment, la partida no surt com esperava —la tercera carta no és la predita per la Comtessa, sinó una contrafigura d’ella, la dama de piques— i Hermann ho perd tot i se suïcida.


(ària de Polina, amb Olga Borodina. Vídeo pujat per RestlessRussalka)

El repartiment aquesta vegada era força homogeni, i bo. El paper de Hermann sembla que porti mala sort: Ben Heppner, el tenor previst per al paper, es va posar malalt durant els assaigs generals i es va retirar; el substituí Misha Didyk, tenor de timbre bonic, però que al començament semblà tenir algun problema de projecció, que superà. L’amic de Hermann, Tomski, el cantà Lado Atanelli, i l’oponent, el príncep Ieletski, Ludovic Tézier, que oferí una bellíssima Ya vas lyublyu, l’ària de Ieletski. Excel·lent Elena Zaremba com a Polina, l’amiga de Lisa, personatge que té dues intervencions bellíssimes al començament de l’òpera: el duet amb Lisa i la trista i premonitòria ària que canta ella sola a continuació. Però la cirereta del pastís, almenys per a mi, foren Emily Magee com a Lisa i, sobretot, Ewa Podles en el paper de la Comtessa.


(Escena i duet de Lisa i Hermann, amb Galina Gorchakova i Plácido Domingo. Vídeo pujat per RestlessRussalka)

L’escenografia i el vestuari, per una vegada, són els que es podien esperar en una obra així. L’escenografia és tan complexa, però, que provoca dues o tres aturades d’almenys cinc minuts en cada acte, ja que cada quadre té la seva pròpia escenografia. En el vestuari és interessant l’ús de la moda per marcar la diferència social (no vesteixen igual les dames russes que les seves criades, i no només per la diferència de classe sinó perquè està mal vist que les dames russes «russegin» massa, com diu la governanta de Lisa) i per marcar la diferència d’època.


(ària de Ieletski, amb Dmitri Dmitri Hvorostovsky. Vïdeo pujat per RestlessRussalka)

Ha estat la darrera òpera de la temporada, tot i que per mi encara no ha acabat: un ballet i la sarsuela Doña Francisquita i podrem donar per acabada la temporada 2009-2010.

L’ària del diumenge: «Hab’ mir’s gelobt» (Martina Serafin, Sophie Koch & Ofelia Sala)

Finalment el Liceu ha penjat al seu compte de Youtube un fragment de Der Rosenkavalier: «Hab’ mir’s gelobt», del tercer acte, amb Martina Serafin (la Mariscala), Sophie Koch (Octavian) i Ofelia Sala (Sophie). Aquí us el deixo…

Nits d’Òpera, 69: Der Rosenkavalier, de Richard Strauss

Anar verge a una òpera té uns riscos considerables, però també pot resultar una experiència sorprenent i ben satisfactòria. I això és, si fa no fa, amb més o menys literatura, el que em passà dijous passat al Liceu amb Der Rosenkavalier, l’òpera de Richard Strauss que s’hi està representant aquests dies.

D’entrada, pel descobriment d’una bona colla de melodies bellíssimes —de les quals en vaig posar un tast ahir—; pel magnífic repartiment, encapçalat per Martina Serafin (la Mariscala), Peter Rose (baró Ochs), Sophie Koch (Octavian), Ofèlia Sala (Sophie) i Franz Grundheber (senyor de Faninal); per la deliciosa posada en escena (l’elegància del palau de la Mariscala, l’opulència de poll ressuscitat del palau dels Faninal, la cuidada decadència de la fonda); per la comicitat d’algunes escenes (una comicitat mesurada, tanmateix). Però, sobretot, per les actuacions de Serafin, Koch i Sala.

D’Ofelia Sala ja n’he parlat abans, i no sempre bé. Però aquesta vegada he de dir que va cantar tan bé com sap fer-ho i que no hi va haver, com altres vegades, cap problema per sentir-la; amb Sophie Koch va oferir alguns moments memorables, com al bellíssim oferiment de la rosa. També Martina Serafin em va impressionar, malgrat algun problema d’emissió en algun moment.

I si a tot això afegim la bona relació amb els veïns de butaca, que provoca moments ben divertits a costa de músics, cantants i directors d’escena, puc dir que la de dijous va ser una nit rodona que no va espatllar ni la pluja que ens va rebre a la sortida del teatre.

L’ària del diumenge: presentació de la rosa (Sophie Koch & Diana Damrau)

La presentació de la rosa a l’òpera Die Rosenkavalier (El cavaller de la rosa) de Richard Strauss. Aquí amb Diana Damrau en el paper de Sophie i Sophie Koch en el d’Octavian.

(vídeo pujat per ancentre)

L’ària del diumenge: «Ah, mes amis… Pour mon âme» (Alfredo Kraus)

Diuen els entesos que Flórez és l’hereu de Kraus; jo no ho sé, però escoltant això, entenc que ho diguin. Ara, no crec que el superi. Alfredo Kraus canta l’ària «Ah, mes amis» de l’òpera La fille du régiment de Donizetti, el 1983 al MET («Pour mon âme» a partir del minut 4:10, per si algú hi vol anar directament).

http://www.youtube.com/watch?v=l06lQ4dyF-I

(vídeo pujat per coloraturafan)

Nits d’Òpera, 68: La fille du régiment, de Gaetano Donizetti

Quan hem arribat al teatre i els veïns de butaca ens han avisat que el Juan Diego Flórez estava malalt, hem començat a patir. Quan ho han anunciat per megafonia, tothom ha aguantat la respiració: s’hauria sentit caure una agulla. I quan han dit que, tot i això, cantaria, tothom ha respirat alleujat. Més o menys, és clar: mai no havia notat tanta tensió al Liceu com avui mentre esperàvem a veure si el tenor aconseguiria cantar «Pour mon âme» amb tots els ornaments que esperàvem: i ho ha fet. Vaja si ho ha fet. La tensió acumulada s’ha traduït en ben bé vint minuts d’aplaudiments i bravos —bé, deu minuts, que ja són minuts aplaudint. Nits com aquesta són les que queden al record, i no vull ni imaginar si avui, que Flórez no es trobava bé, ha estat excel·lent, com deuen haver estat les nits anteriors.

La d’avui era la darrera funció de La fille du régiment, ópera comique en dos actes de Gaetano Donizetti. Marie va ser trobada enmig del camp de batalla pels membres del 21è regiment de l’exèrcit francès, que la van adoptar i criar. Durant les guerres napoleòniques, el regiment arriba a Tirol, on Marie coneix i s’enamora d’un tirolès, Tonio. La marquesa de Berkenfield reclama Marie com la neboda perduda fa temps, i se l’endu. Temps més tard, Marie és a punt de casar-se amb el nebot de la duquessa de Crakentorp i arriba el regiment, amb Tonio convertit en soldat, i la reclamen. Finalment, la marquesa, que reconeix que Marie no era la seva neboda, sinó la seva filla, accepta que es casi amb Tonio. És una òpera brillant, amable i divertida, i en aquesta posada en escena —juntament amb la vis còmica dels cantants— s’aconsegueix ressaltar els efectes còmics de la història. És el cas de Victoria Livengood, que canta i interpreta el paper de la marquesa amb molt d’encert i domini de l’escenari. També té una considerable vis còmica Pietro Spagnoli, en el paper de Sulpice, el sergent del regiment i pare adoptiu de Marie. No desmereix al seu costat Àlex Sanmartí, en el paper més anecdòtic d’Hortensius, el majordom de la marquesa.

Però qui realment destaca són la parella protagonista i un personatge que només apareix al segon acte. De Juan Diego Flórez n’hem parlat a bastament, i em sembla que amb la introducció ja ha quedat clar que, malgrat la intoxicació alimentària que patia, ha aguantat tota la funció i ha satisfet les expectatives, sobretot a l’ària «Ah, mes amis, quel jour de fête», la dels nou dos de pit, que a mi m’ha posat la pell de gallina, i la romança «Pour me raprocher de Marie», al segon acte. Patrizia Ciofi feia el paper principal, el de Marie, la filla del regiment. Té una veu curiosa: hom espera d’una soprano una veu brillant, i Ciofi té una veu més aviat apagada, opaca, però capaç de fer les coloratures que li demana el paper com la que més i d’emocionar en els moments més delicats. I ho ha demostrat en les seves intervencions, tant al duo «Quoi! Vous m’aimez?» amb Tonio, com a «Il faut partir» (quan s’acomiada del regiment), com a la cabaletta del segon acte, «Salut à la France».

El segon acte és més divertit que el primer, i el secret és la persona que interpreta el paper de duquessa de Crakentorp, un paper parlat: Ángel Pavlovsky. Un dels encerts d’aquesta òpera és haver adaptat els moments còmics al teatre on es representa: hi ha força rèpliques i contrarèpliques en català i en castellà; i, en una escena del segon acte en què Sulpice i la marquesa són caçats abraçats per Hortensius, per dissimular ell toca el piano i ella canta. Què? «Rosó». El cop d’efecte és sensacional. Doncs l’entrada de la duquessa supera totes les expectatives i Pavlovsky es converteix, durant una bona estona, en la diva i la protagonista de l’acte.

Aquesta nit no hi ha hagut bis de l’ària dels nou dos, però no ha fet falta. Estic segur que molts guardarem aquestes representacions de La fille du régiment al calaixet de les grans nits d’òpera.

Entrada de la Duquessa. Foto: Antoni Bofill

Entrada de la Duquessa. Foto: Antoni Bofill

Nits d’Òpera, 66: Il trovatore, de Giuseppe Verdi

L'ària d'Azucena "Stride la vampa". Foto: Antoni Bofill

D’aquesta òpera només en coneixia el cor dels gitanos —tot i que mai no l’hi associava— i l’escena de l’acte II en què Azucena explica a Manrico que, per error, quan intentava venjar la mort de la seva mare va llançar a les flames el seu propi fill en lloc del fill, que havia segrestat, del comte de Luna. Però aquesta escena la coneixia per la paròdia que feien The Grand Scena Opera a l’espectacle que presentaren a Barcelona ja fa uns quants anys, i no tenia, precisament, el to de l’original. Il trovatore és com La venganza de Don Mendo: no se salva ni l’apuntador, i l’argument és força inversemblant, tirant a fulletó —mal que pesi a algunes persones, els arguments d’òpera tendeixen al «fulletonisme». Manrico, trobador del bàndol del comte d’Urgell, està enamorat de Leonora, a qui també pretén el Comte de Luna, però ella està enamorada del primer. Aquest ha estat criat per la gitana Azucena, a qui el Comte acusa d’haver assassinat al seu germà —en venjança de la mort de la mare d’Azucena, cremada a la foguera pel pare del Comte… i embolica que fa fort. El que cap d’ells sap, és que Manrico és el germà del Comte, ja que Azucena, plena d’ira i de desesperació, havia llançat a les flames per error el seu propi fill. Azucena és empresonada pel Comte, que l’utilitza com a esquer per capturar Manrico; Leonora s’ofereix al Comte a canvi de la llibertat del trobador, però amb la idea de suicidar-se per no haver de casar-s’hi: s’enverina i mor als braços de Manrico, que és assassinat pel Comte, ple de despit. Azucena també mor. Teló —i sort, o encara acabaria morint algú més.

El públic també  corregué un cert risc, no de morir, sinó d’acabar amb un bon mal de cap, per culpa d’aquest desastre de baríton anomenat Anthony Michaels-Moore que es va dedicar a desafinar a tort i a dret, excepte al final de l’òpera, on podríem dir que va estar correcte. Passeu-me que el qualifiqui de desastre, però és que encara és hora que li escolti una funció on estigui bé del començament al final (i aquesta és ja la quarta!). Afortunadament, la resta del repartiment cantà molt bé: Krassimira Stoyanova féu una dolça i apassionada Leonora; Paata Burchuladze va fer realitat la dita que on n”hi ha sempre en queda; em sorprengué molt Ana Puche, en el paper d’Inés, l’amiga de Leonora; i si deixo pel final Manrico i Azucena no és perquè estiguessin per sota del nivell dels altres, sinó per tot el contrari: diuen que falten bons tenors, i espero que ningú no posi Alfred Kim en el sac dels dolents perquè no ho entendria. Amb Stoyanova i Irina Mishura (Azucena) van ser el millor de la nit. Mishura representà una Azucena viva, turmentada, carinyosa, venjativa, no només amb els gestos, sinó també amb la veu. Els entesos segur que posareu peròs al meu entusiasme, però jo ahir vaig gaudir com poques vegades.

I si algú espera que carregui contra l’escenografia… la no-escenografia, que segui, es posi còmode i esperi. Vet aquí que em va agradar. Partint del fet que s’han vist coses pitjors amb més decorats i que d’escenaris buits ja n’hem vist força, no entenc l’enrenou d’una escenografia que feia el fet i transmetia perfectament l’oposició dels dos mons que encarnen els dos bàndols i els gitanos. Almenys no hi havia res que molestés…

En resum, que això ja s’allarga: visca Verdi! Ara a veure si ens programen una traviata, que ja en tinc ganes (en alguns moments, per cert, el trobador traviateja. Sembla que Verdi també reciclava compassos i temes…).

PD. A can LiceuOperaBarcelona han penjat el vídeo del cor dels gitanos. Ja que són tan gentils… l’aprofito!

[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=aHe3BEb7GFg]

Nits d’Òpera, 64: L’arbore di Diana, de Vicent Martín i Soler

Amor i Diana. Foto: Antoni Bofill

Amor i Diana. Foto: Antoni Bofill

La primera òpera de la temporada del Liceu és una obra del valencià Vicent Martín i Soler, compositor que a la seva època va fer ombra al mateix Mozart (qui en dues de les seves òperes incorporà material del valencià). Com que ja havia escoltat alguna peça del compositor, tenia ganes d’anar-hi, però com els desitjos no sempre són satisfets per la realitat, els senyors del Liceu que fan els abonaments havien decidit que no calia donar-me aquesta satisfacció i això em portà al Liceu un dia tan insòlit com un dissabte a la tarda. No sé com ha estat a les altres funcions, però aquest dissabte hi havia molt poca gent al Liceu, menys fins i tot que el dia de que vaig veure-hi actura l’English National Ballet. Pels comentaris dels abonats, sembla que n’hi ha molts que s’han donat de baixa, qui sap si per la crisi, qui sap si per complir l’amenaça que se sent sovint de donar-se de baixa si se segueixen programant segons quines òperes.

Just apagar-se els llums, es va avisar per megafonia que el tenor Charles Workman no podria cantar el paper de Silvio, i que el substituiria Andrew Goodwin. No sé com canta Workman, però la substitució no va desmerèixer l’espectacle: una història protagonitzada per personatges mitològics que defensa l’amor per sobre de les convencions, sembla que amb un missatge polític quan es va estrenar, i, per embolicar més la troca, bufa. Diana, deessa de la caça, dels boscos i de la castedat, té un arbre al jardí on viu amb les seves nimfes que detecta si alguna d’elles ha perdut la virginitat. Al jardí hi arriba Doristo, per cuidar l’arbre, però és un femeller i va darrere de totes elles; també hi arriben Silvio i Endimió, i Amor, que pretén que Diana abandoni la castedat i reconegui el poder de l’amor, cosa que aconsegueix després d’uns quants embolics.

Diana era la soprano Laura Aikin, excel·lent en el paper altiu de deessa que perd la seguretat, que cantà amb força els passatges d’ira i amb delicadesa les escenes amoroses. Doristo, el divertit Marco Vinco, per mi un dels millors de la nit, tant pel que fa al cant com a l’actuació. Endimió era Steve Davislim, que semblava poca cosa al primer acte i al segon va desbordar d’energia. Les tres nimfes, unes divertides Ainhoa Garmendia, Marisa Martins i Jossie Pérez. I el millor de tots, tan per la manera de cantar com per la seva divertidíssima interpretació del déu Amor, el sopranista Michael Maniaci, convertit en bona part de l’òpera per exigències del lilbret en dona… més aviat en divertida drag queen —malgrat que el timbre de la seva veu sembla la d’un contratenor, Maniaci no canta en falset, la seva veu és natural: això fa que sigui molt més potent i àmplia. La posada en escena és molt senzilla, amb detalls podríem dir que futuristes, però no fa cap mal al text i ajuda en els nombrosos jocs d’aparicions i desaparicions dels personatges. I la música de Martín i Soler és deliciosa; malgrat els recitatius, que cada dia que passa se’m fan més avorrits.

Una òpera lleugera, bella i divertida per començar la nova temporada.

http://unquepassava.wordpress.com/2009/09/04/lenglish-national-ballet-al-liceu/