Arxiu d'etiquetes: Òpera

L’ària del diumenge: «Ah, je ris, de me voir si belle» (Victoria de los Ángeles)

Després de l’interludi buf de diumenge passat, tornem a posar-nos seriosos: la mateixa ària de les joies del Faust de Gounod, però ara cantada de debò per Victoria de los Ángeles. Que en gaudiu.

http://www.youtube.com/watch?v=paHzUFCISBw

(vídeo pujat per Glenmed)

L’ària del diumenge: «Ah, je ris, de me voir si belle» (Bianca Castafiore)

Un Que Passava: Pst, pst, tu! Ei, tu! No facis l’orni que t’estic veient a l’altra banda de la pantalla…

El Que Mou Els Fils (aka Ferran): Qui? Jo?

UQP: No, Cleòpatra ressuscitada, si et sembla. Esclar que et parlo a tu!

EQMEF: I bé, què vols? T’escolto.

UQP: M’escoltaràs i em sentiràs, i tant. Que et sembla bonic això? Tenir-me abandonat i tenir abandonats els teus lectors?

EQMEF: És que…

UQP: És que, és que… Només saps dir això o què: és que tinc poc temps, és que no estic inspirat, és que naps, és que cols… I un be negre, home! Almenys podries continuar les seccions fixes, que tampoc no et costa tant… no hi has de pensar gaire.

EQMEF: Què insinues?

UQP: No res, no res. Que estem tots desficiosos per llegir una altra de les teves perles de saber immarcessible i incommensurable…

EQMEF: Poca conyeta que t’esborro. Que la ironia encara l’entenc, tu.

UQP: Més que ironia era sarcasme. Però en fi, deixem-ho que encara em tocarà el rebre. Què, escriuràs alguna cosa avui?

EQMEF: Cony, no ens passéssim! Que avui és diumenge i és dia de descans!

UQP: Dia de descans, diu. Que no n’has tingut prou, de descans, des de divendres? Au, coi de mandrós, posa’t les piles. A més, vas ser tu qui em va obligar a treballar els diumenges, amb aquest coi d’àries del diumenge que et vas empescar.

EQMEF: Ostres, l’ària del diumenge!

UQP: Ostres, l’ària del diumenge! A vegades em pregunto què faries sense mi.

EQMEF: Els diumenges descansar, t’ho asseguro. I ara calla. Benvolguts amics, arriba diumenge i toca l’ària del diumenge.

UQP: No serà la de dissabte, dic jo.

EQMEF: (Tu, millor que callis). I avui, un que podem recordar cada dia quan ens rentem la cara per tenir un bon dia…

UQP: Segons qui, no amb això tindria un bon dia.

EQMEF: No li feu cas. Del Faust de Gounod, l’ària de les joies: «Ah, je ris, de me voir si belle». Cantada per l’única, la insuperable, la inabastable… Bianca Castafiore!

http://www.youtube.com/watch?v=S7l9FL-SD1o

(vídeo pujat per richardmarseille).

La veu és la d’una altra «artista», Florence Foster Jenkins, una soprano totalment mancada per de facultats per cantar però que es va entestar a convertir-se en una cantant d’òpera reconeguda.

(EQMEF fa una figa a UQP i es retira fent-li llengotes. UQP, vermell de ràbia, torna a amagar-se rere la pantalla posant-se uns taps a les orelles).

Actualització 01.04.2010: el vídeo ja no està disponible a Youtube.

L’ària del diumenge: «Questo è un nodo avviluppato», de Gioachino Rossini

Seguim amb la vena bufa, amb dues versions diferents del sextet del segon acte de La Cenerentola, de Gioachino Rossini. La primera, amb Cecilia Bartoli i Raúl Giménez com a Cenerentola i Ramiro, la segona a la Houston Grand Opera, acompanyats d’Enzo Dara (Don Magnifico), Jill Grove (Tisbe), Laura Knopp (Clorinda) i Alessandro Corbelli (Dandini).  La segona, al que es va veure la Liceu la temporada 2007-2008, amb Joyce DiDonato i Juan Diego Flórez, acompanyats de David Menéndez (Dandini), Itxaro Mentxaca (Tisbe), Cristina Obregón ( Clorinda) i Bruno de Simone (Don Magnifico).

(vídeo pujat per codonauta)

(vídeo pujat per emiliobcn50)

Nits d’Òpera, 59: Die Meistersinger von Nürnberg, de Richard Wagner

O, com se n’ha dit tota la vida, «els mestres cantaires de núremberg». O, aiaiai que patirem. O, menys vuit, ja que hi som…

Acte tercer, escena cinquena

Acte tercer, escena cinquena*

Dilluns, dilluns tocava Wagner. Havia escoltat a casa l’enregistrament de 1970 amb direcció de Herbert von Karajan amb Theo Adam, Geraint Evans, René Kollo i Helen Donath, i m’havia semblat que era un Wagner una mica diferent als que havia escoltat o vist fins ara; fins i tot hi anava amb ganes: el preludi (cosa ben normal, d’altra banda) i alguns fragments dels dos primers actes m’havien agradat força. L’únic que fa una mica de recança és la durada: cinc hores i mitja «aproximades» segons el web del Liceu, que són en realitat sis hores de teatre, amb un mega-acte de dues hores al final… i això es nota: teatre gairebé ple al començament, i gairebé només la meitat del públic inicial al tercer acte, amb força gent fent una dormideta. Potser la direcció del Liceu s’hauria de replantejar una altra vegada l’hora d’inicia dels Wagners i altres òperes llargues, i deixar sortir el públic a les 12 h en lloc de fer-ho a la 1 h.

Però anem al que toca: Die Meistersinger von Nürnberg de dilluns, amb Véronique Gens (Eva), Stella Grigorian (Magdalene), Albert Dohmen (Hans Sachs), Reinhard Hagen (Veit Pogner), Bo Skovhus (Sixtus Beckmesser), Robert Dean Smith (Walther von Stolzing) i Norbert Ernst (David). No esmento la resta no perquè no tinguin gaire presència a l’escenari ni perquè no m’agradessin, sinó perquè no acabaríem i prefereixo centrar-me en els personatges principals. Que recordi —memòria de blog—, d’aquests ja havia escoltat Véronique Gens (a La clemenza di Titto), que dilluns em va agradar molt, i això que em va semblar que té una veu més fosca que el que el personatge sembla demanar; Albert Dohmen, de qui em vaig tornar a emportar una molt bona impressió, com a Elektra, i Bo Skovhus, a qui ja he vist tres vegades pel cap baix i que fa molt bé el paper de Sixtus Beckmesser. De la resta, em va agradar molt Norbert Ernst, en el paper omnipresent del perepunyetes de David, l’aprenent de sabater de Hans Sachs, i també Reinhard Hagen. Deixo per al final Robert Dean Smith; que em va agradar molt, tot i que em va semblar que tenia una veu una mica curta; segurament devia ser cosa de l’efecte de la música, potent malgrat que l’orquestra no era gaire gran, ja que Smith té uns quants Wagners a l’espatlla. El cor, com ja és habitual al Liceu, impressionant.

En resum, que tot i el cansament, vaig sortir del Liceu com aquell personatge de Viqui el víquing: «en-tu-sias-mat», però sense saltironet. Fent abstracció, això sí, d’una escenografia que, sense ser lletja i tenint prou relació amb el que es veu a escena, no em va semblar pas res de l’altre món (i això que em va fer l’efecte que, tècnicament, deu ser cosa complicada de manegar), i d’alguns moviments a escena que resolts com estan resolts no acaben de funcionar: Sachs descobreix l’intent de fuga d’Eva i Walther, però dilluns no ho vaig veure per enlloc. L’aldarull al final del segon acte també em va semblar una mica caòtica, però ja és això, suposo. En canvi, la missa del començament, la prova de cant i el concurs em van semblar molt eficaços i ben coreografiats. I paro, que a petits detalls que vaig recordant no acabaré mai; només queda afegir uns quants enllaços d’altres blogaires que n’han parlat:

*En la mudança de web, el Gran Teatre del Liceu ha perdut els crèdits de les imates, o estan tan amagats que, per ara, no els he trobats. Així que no els poso, tot i que els drets són del Liceu i del fotògraf, el nom del qual no estaria malament que constés en algun lloc…

L’ària del diumenge: «Quel torrente che cade dal monte» (Janet Baker)

La primera vegada que vaig escolta Händel en anglès per un moment no sabia què passava: encara desconeixia la tradició de traduir les òperes a l’italià encara que no fossin italianes, i menys encara que Händel hagués viscut a Anglaterra i hi hagués creat moltes de les seves obres, a més de traduir algunes de les que ja havia escrit. Ara, que en sé una mica més, ja no m’estranya tant. Curiosament, la primera òpera de Händel en DVD que vaig comprar va ser un Giulio Cesare cantat en anglès per Janet Baker, que és la protagonista de l’ària d’avui:«Quel torrente che cade dal monte», de Giulio Cesare, en anglès.

(pujat per palcika1)

I de torna, ja que difícilment la podrem sentir en directe com li agradaria a algunes persones, la Baker mateixa cantant «Che farò senza Euridice?» de l’Orfeo ed Euridice de Gluck.

http://www.youtube.com/watch?v=brGYq97Of6w

(pujat per lochness11)

Tots els vídeos a unquepassava.

L’ària del diumenge: «Lascia la spina» i «Lascia ch’io pianga» (Cecilia Bartoli)

Això sembla que es convertirà, sense haver-ho pretès, en una celebració de l’any Händel. Avui Cecilia Bartoli amb dues versions diferents de la mateixa ària.

«Lascia la spina» (vídeo pujat per MahaKrisna):

http://www.youtube.com/watch?v=0qv88wKEA5M

«Lascia ch’io pianga» (vídeo pujat per Gigi242424):

L’ària del diumenge: «Lascia ch’io pianga» (Miah Persson)

Volia continuar aquesta sèrie dominical amb una de les àries més belles de Händel (en té alguna que no ho sigui?), que és alhora una de les més conegudes: «Lascia ch’io pianga». Ara hauria de dir que és de l’òpera Rinaldo, però amb Händel mai no se sap què pertany a què, pel costum que tenia de reaprofitar parts de la seva obra per a altres obres: aquesta ària va ser primer una sarabanda a Almira,¹ la convertí en ària a Il trionfo del tempo e del disenganno («Lascia la spina») i la reconvertí a «Lascia ch’io pianga» per a l’òpera Rinaldo. L’he trobada cantada per unes quantes sopranos i mezzos diferents, i la idea inicial era posar les dues versions cantades per Cecilia Bartoli, però llavors he trobat la de Miah Persson (la Poppea d’aquests dies al Liceu), i he decidit posar la seva, i deixar les dues versions de la Bartoli per la propera setmana.

Escolteu amb atenció la darrera part de l’ària; no l’havia escoltada mai amb uns ornaments com els que hi posa Persson.²

http://www.youtube.com/watch?v=A4AnHNczryI

Vídeo pujat per OedipusColoneus a Youtube. I a unquepassava en teniu unes quantes versions més en forma de playlist.

1. Font: James C. Taylor. «The Triumph of Time, Truth and Ann Hallenberg». Andante Magazine (febr. 2003). <http://www.andante.com/article/article.cfm?id=19962>.
2. Corregiu-me si no són ornaments!

L’ària del diumenge: «Pur ti miro, pur ti godo» (Anne Sofie von Otter i Mireille Delunsch)

De L’incoronazione di Poppea, de Claudio Monteverdi, el duet final: «Pur ti miro, pur ti godo». Amb Anne Sofie von Otter com a Nerone i Mireille Delunsch com a  Poppea. I de torna, la versió d’Anna Caterina Antonacci i David Daniels.

http://www.youtube.com/watch?v=aiU9alaW_v8

(El primer pujat per musicca75 i el segon per SDCMorg. I tots recollits a unquepassava).

Nits d’Òpera, 58: L’incoronazione di Poppea, de Claudio Monteverdi

Llarga i lenta. Si mai em convidessin a una coronació, cosa que no crec que passi, espero que no sigui tan llarga i tan lenta com aquesta incoronazione di Poppea monteverdiana. A més, com més hi penso, menys moments —musicals— destacables en recordo, malgrat que en general tots els intèrprets van cantar molt bé: el duel de Fortuna (Marisa Martins) i Virtut (Judith van Wanroij) al començament; força intervencions de Poppea (Miah Persson) i de Drusilla (Ruth Rosique); alguna d’Ottavia (Maite Beaumont), sobretot l’adéu a Roma del darrer acte; a part de les Sèneca (Franz-Josef Selig), les de Valetto (William Berger) i, sobretot, les dels personatges que interpretava Dominique Visse (Arnalta, la dida d’Ottavia i un dels familiars de Sèneca). Pel que fa a Sarah Connolly (Nerone), fora del tercer acte no em va cridar l’atenció en cap moment i Jordi Domènech (Ottone) em va semblar molt monòton, cantant igual quan expressava el seu amor per Poppea que quan enganyava Drusilla. Tot i això va valer la pena aguantar fins al final i poder escoltar el duet final de Poppea i Nerone, Pur ti miro, pur ti godo, un dels duets més bells que he sentit i que Connolly i Persson van cantar amb una subtilesa i una delicadesa que semblava gairebé impròpia dels dos personatges que representaven.

Fora d’això, una escenografia sense gaire interès, a la que només donaven una mica de color les aparicions de Dominique Visse, que no només feia el que volia a l’escenari, sinó també amb la seva veu; a més d’unes deïtats que semblaven drag queens en decadència (la Virtut embarassada, a més, tenia un punt irònic), amb un toc xaró força notable, i alguna pseudobieitada en alguna escena que només provocava el lleuger avorriment del dejà vu repetit massa vegades.

Potser sí que, com va dir-me en Ferran en acabar la funció, no estem acostumats a aquesta mena d’òperes; però potser també es podrien plantejar, amb títols amb què pot costar atraure el públic (era la tercera funció i només hi havia la meitat del teatre ocupat, més o menys), optar per muntatges una mica més vistosos. La lectura irònica i fins i tot grotesca del text, podria haver-se exagerat una mica més, no limitant-la només a un Visse transvestit i a unes deïtats amb sabates de plataforma.

Almenys no em vaig avorrir, que ja és molt.