Arxiu d'etiquetes: Òpera

Senyores que xerren…

Nits d’òpera, 73: Cavalleria rusticana, de Pietro Mascagni, i Pagliacci, de Ruggiero Leoncavallo

—Que l’has vist, el del timbal, quina gràcia que té quan toca? … I ara ell li explica al marit de l’altra que l’enganya … I quins decorats tan bonics …

I així durant les tres hores de la representació de dijous de Cavalleria rusticana i Pagliacci. Durant, sí: ni abans ni després ni a l’entreacte, sinó durant la representació. Mentre sobre l’escenari la pobra Santuzza (una magnífica Ildiko Komlosi a qui escoltava per primera vegada) cantava les penes i els martiris d’amor a què la sotmetia el penques de Turiddu (Marcello Giordani, que ens va fer posar la pell de gallina més d’una vegada amb la seva emotiva interpretació), que s’entenia amb Lola (Ginger Costa-Jackson), casada amb Alfio (Marco di Felice), les senyores xerra que xerraràs a la filera del darrere, sense que alguns ens atrevíssim a dir-los res i sense que elles fessin gaire cas dels «xit» dels que sí s’hi atrevien.

Marcello Giordani repetia presència a l’escenari a Plagiacci, en el paper de Canio. Aquí és ell l’enganyat per la muller, Nedda (Ángeles Blancas), pretesa alhora per Tonio (Andrzej Dobber) i Silvio (Jean-Luc Ballesta). També aquí Giordani aconseguí emocionar-nos, i tot i que la partenaire la vaig trobar inferior a Komlosi, no va estar malament.

No sé perquè aquestes dues òperes acostumen a representar-se juntes, però fer-ho així permet acostar-se a dos plantejament de la infidelitat i de les seves conseqüències en societats tancades, rurals, on l’aparença ho és tot i la tafaneria i el safareig són presents arreu (molt ben representat a Cavalleria amb aquelles cortines per les quals sorgeixen de tant en tant els caps dels tafaners). En el primer és l’home deshonest (Turiddu) que enganya la dona a qui diu que estima (Santuzza) i a la que ha deshonrat. En el segon, la infidel és la dona (Nedda) i l’home l’enganyat (Canio). El resultat en tots dos casos és el mateix, la mort dels deshonestos. A Cavalleria la tensió va creixent tot al llarg de l’òpera, amb el clímax final del crit de la vilatana («Hanno ammazzato compare Turiddu»); a Pagliacci està més repartida, i atenuada amb la commedia que representen… i que acaba en tragèdia.

Cavalleria té, a més, les intervencions del cor, impressionants —cosa que ja comença a ser un lloc comú, parlant del cor del Liceu, que sempre impressiona. Dijous, però, tenien la competència de les senyores de la filera de darrere, que es feien sentir fins i tot per sobre el cor. I no diré que no tinguessin raó en alguns comentaris, però se’ls podrien haver estalviat per un altre moment.

Cavalleria rusticana i Pagliacci es representaran encara fins el dia 20 d’abril, i són dues òperes que val la pena veure. I adients pels poc avesats a l’òpera.

La torna: Ildiko Komlosi a Cavalleria rusticana, canta «Dite, mamma Lucia» (vídeo pujat per operatemoinage).

Nits d’Òpera, 72: Carmen, de Georges Bizet

Coberta del programa de mà de Carmen

Carmen, programa de mà

A vegades penso que els aficionats a l’òpera ens ho hauríem de fer mirar. Ens passem la vida criticant allò que no ens agrada i quan ens ho posen al davant hi correm com si ens hi anés la vida. Des que es va fer pública la temporada 2010-2011 del Liceu i sabíem que ens hi «queia» una òpera amb direcció escènica d’aquest enfant terrible (passeu-me el francès, que queda més fi: en realitat, ni és enfant ni terrible) d’en Calixto Bieito, un senyor amb una flaca per la sang, el fetge, el porno amateur i la violència, i una tendència al lletgisme quan es tracta de posar una òpera en escena, des que ho vam saber, deia, que no hem parat d’especular què ens oferiria i de criticar el que ja ens ha ofert abans. Però, ah amics, que dimarts hi érem tots, «a veure què». I la veritat és que comparat amb altres muntatges seus, aquesta Carmen que s’està representant al Liceu no està tan malament.

Vejam, que l’òpera està plena de tòpics i canviar-los per altres tòpics, per reals que siguin, tampoc no trobo que sigui el súmmum de l’originalitat: que els Dragons del Regiment d’Alcalà es converteixen en uns legionaris una mica passats de volta, passi; que les cigarreres podrien ser senyores de fer feines o treballadores d’una maquila, passi (una de les apostes era que la fàbrica de tabac s’hauria reconvertit en laboratori il·legal de drogues); i els contrabandistes no deixen de ser contrabandistes. Ara, no espereu que text i escenari coincideixin: la famosa taverna de Lillas Pastia no és altra cosa que un descampat amb un arbre de Nadal, una gandula i un cotxe. De fet, hi va haver qui després del segon acte encara esperava que aparegués la taverna… La posada en escena es lletjota, ordinariota, grollerota… vaja, és el que podríem esperar de Calixto Bieito, però rebaixat: tinc pitjor record de Don Giovanni i, fins i tot, de Wozzeck. Una mamada, una pallissa molt violenta, una violació i un torero nu completaven el quadre. Ara, vam riure i molt; l’escena de la reunió dels contrabandistes és hilarant: l’un comptava els cotxes que apareixien, l’altre anava exclamant «el saló de l’automòvil, la fira del cotxe d’ocasió» i el tercer pensava que allò semblava un «botellón».

Tanmateix, res d’això no molestava ni semblava sobrer en una òpera a la qual la violència no li és aliena.

Quant als cantants, tant Béatrice Uria-Monzon com Roberto Alagna va cantar molt bé, més passionalment ella que no pas Alagna —que acostuma a deixar-me bastant indiferent, malgrat tot—; l’Havanera va ser una mica desangelada, però la resta de moments estelars de Carmen no. Marina Poplavskaya no em va agradar al començament: potser perquè el personatge de Micaëla el veig més innocent i pur del que es veia a l’escenari; per contra, al tercer acte la seva veu madura i plena no desdibuixava el personatge. De la resta, qui més destaca és el personatge d’Escamillo, que ahir el cantava Erwin Schrott. El cor, com sempre, magnífic, tot i que desfermat en molts moments. I el Cor Vivaldi-Petits Cantors de Catalunya, deliciós.

Val a dir que Carmen té moments de musicalitat brillant i abassegadora, d’aquells que t’empenyen a posar-te dret i a cridar i saltar, i l’energia que venia de l’escenari en aquests moments era irresistible. Tanmateix, potser l’orquestra s’encomanava d’aquests moments i semblava una mica escassa de matisos en d’altres.

Sigui com sigui, l’espectacle valia la pena. Les posades en escena de Calixto Bieito continuen sense agradar-me, tot i que no diré que no m’agradaran mai, qui sap. Potser el dia que faci una mica més de cas al text —si Carmen diu que Don José la porti amb el seu cavall, i no hi ha cavall i hi ha un cotxe… bé, fa estrany— i deixi d’intentar épater le bourgeois (més francès, tu: deu ser cosa de la inflació)*, potser llavors m’agradarà. Ara, siguem justos: aquest pecat, ignorar el text, Bieito no és l’únic que el comet. Sembla que darrerament el text de les òperes no importa gaire als directors d’escena.

* Aquest «txist», perquè això no arriba ni a la categoria d’acudit, aviat no tindrà sentit… millor il·lustar-lo: la inflació de l’exministra.

L’ària del diumenge: «Pour mon âme» (Juan Diego Flórez)

Entenc que a qui no li agradi l’òpera li costi gaudir d’un espectacle així. Fins i tot entenc que a qui li agrada l’òpera, no li agradi un espectacle així. A mi se’m posa la pell de gallina i m’envaeix una joia tan forta cada vegada que escolto «Pour mon âme», que dijous al teatre vaig haver de concentrar-me molt per no posar-me a fer galls com un boig —la qual cosa seria en si mateixa un bon espectacle, sobretot quan em llancessin daltabaix com una pobra bomba orsini… El vídeo conté bona part de l’escena 11 del primer acte, a partir de «Messieurs son pere, écoutez-moi…». Si no el voleu veure sencer, els focs artificials comencen al minut 2:45 («Pour mon âme»).

(vídeo pujat per LiceuOperaBarcelona)

Gran Teatre del Liceu: avanç de la temporada 2010-2011

Ja el tenim aquí: l’avanç de la temporada 2010-2011 del Gran Teatre del Liceu.

Me n’havien fet cinc cèntims (que si tornava la Gruberova, que si feien la Cavalleria rustica i Pagliacci, que si Carmen…) i quan he arribat a casa he anar de seguida a can Joaquim (que a aquestes hores encara no ha dit res, però suposo que no trigarà gaire) i després a can Liceu, evidentment. I de sobte tota la temporada se m’ha esborrat dels ulls per un sol nom: Andreas Scholl. L’Andreas Scholl, sembla, farà un recital al Liceu la propera temporada. Els que seguiu el bloc habitualment sabeu que per aquí hi ha una mena de passió per aquest contratenor, però encara no l’he escoltat mai en directe i, què voleu, em fa il·lusió.

Pel que fa a la resta, una mica de verisme (Cavalleria rusticana, de Pietro Mascagni, que inaugura aquest subgènere de l’òpera, acompanyada com és habitual de Pagliacci, de Ruggiero Leoncavallo); una mica d’ópera-comique francesa, amb la Carmen de Georges Bizet; una mica de belcantisme donizettià, amb Anna Bolena (on suposo que cantarà la Gruberova, a veure si al diari de demà confirmo la informació); continuant amb els italians, hi haurà més Verdi (Falstaff); un Händel (una altra passió) en versió concert, Tamerlano; Ifigènia a Tàuride de Gluck, i més Wagner: Parsifal una altra vegada.

Pel que fa a concerts i recitals, estem d’enhorabona: Violeta Urmana, Rolando Villazón, Jonas Kaufman (que publicà l’any passat un magnífic disc amb fragments de Mozart, Schubert, Beethoven i Wagner), Diana Damrau i Andreas Scholl.

Falta conèixer encara els repartiments de les òperes i el continguts dels recitals i els concerts. Pel que fa als títols, sembla que per la temporada 2010-2011 el Liceu ha optat per l’equilibri entre èpoques, estils i compositors, sense que hi hagi massa d’un tipus d’òpera o d’altra; tot i que segurament això també provocarà queixes entre els aficionats. A mi, que sóc de bon conformar, per ara em sembla bé: hi ha Andreas Scholl, què més puc demanar? (Sí, puc demanar bons repartiments, recitals amb programes lògics, cantants que no desafinin, posades en escena decents… però no comencem, que ja tindrem tota la temporada per despotricar).

Logotip del Gran Teatre del LiceuPS. La Mei ja n’ha parlat, també: «Avance temporada 2010-2011 del GTL». Ofereix més dades i un enllaç a la notícia apareguda al diari El País.

PPS. La mala notícia, de moment, és que la producció de Carmen és de Calixto Bieito, cosa que fa que moderi el meu entusiasme inicial i que comenci a pensar què no aniré a veure.

Nits d’Òpera, 65: Król Roger, de Karol Szymanovski

A partir d’ara no em refiaré mai d’una òpera, per curta que sigui, que no tingui un entreacte: de ben segur que és un parany perquè el públic no fugi al primer entreacte. Jo ho hauria fet, ahir nit, si no fos que la música m’estava agradant molt i que la meva única via de fugida me l’havia obstruït un matrimoni de mitjana edat: com que el teatre era mig buit (no, em nego a veure’l mig ple: era mig buit), només la meitat de la meva filera estava ocupava i a la meva esquerra no hi havia ningú, fins que aquest matrimoni s’ha assegut a les dues primeres butaques lliures de la filera, tallant-me qualsevol possibilitat de fugida. Que segurament no hauria fugit, perquè m’hauria fet cosa anar-me’n d’esquitllentes. Així que he aguantat com he pogut l’escassa hora i mitja que dura aquesta òpera: Król Roger, de Karol Szymanowski.

He dit que la música m’estava agradant, i és cert. I el repartiment era força homogeni (Scott Hendricks en el paper del rei Roger; Anne Schwanewlims com a reina Roksana; Francisco Vas, que no acostuma a decebre, com a Edrisi; Wil Hartmann com a pastor i potser el més fluix de la representació; i Daniel Borowski i Jadwiga Rappé com a arquebisbe i diaconessa respectivament), de manera que no semblava no haver-hi motiu per sortir corrent… Fins que m’he adonat que els cantants semblaven seguir una melodia completament diferent a la de l’orquestra. I que hi havia moviments escènics que no entenia què coi pintaven. I ja no he tingut aturador: he desconnectat d’un espectacle que no m’estava arribant gens i he començat a pensar si trobaria merder al metro quan sortís —sabia que hi havia futbol i que per això el metro funcionaria fins la una, però no sabia, com és habitual, ni quan començava ni quan acabava—, si tindria temps de mirar el correu quan arribés a casa, com començaria a escriure aquest apunt i, també, si l’escriuria o no —no fos cas que estigui dient massa animalades juntes i algú decideixi dedicar-me un monument amb unes lletres majúscules ben grans i en relleu que diguin «ignorant!». Però darrerament no puc mossegar-me la llengua i aquí em teniu. M’he avorrit tant, que al final només tenia ganes de sortir corrent, que és pràcticament el que he fet.

L’ària del diumenge: «Follie, follie… Sempre libera» (Angela Gheorghiu)

Els tres actes de La Traviata representen tres estats anímics diferents de la protagonista, Violetta: la frivolitat de la seva vida de cortesana al primer; l’angoixa per poder viure tranquil·lament amb Alfredo al segon i l’obligació d’abandonar-lo; i la certesa de l’amor i de la mort al tercer. L’ària de la setmana passada pertany al tercer acte, i avui torno enrere per posar una de les àries més conegudes del primer acte, «Follie, follie… Sempre libera», en la qual refusa la possibilitat de l’amor perquè ella necessita ser lliure per gaudir de la vida. La canta la soprano romanesa Angela Gheorghiu, famosa tant per la seva veu com pel seu divisme. La producció és la de la Royal Opera House Covent Garden —la mateixa que es programà al Liceu la temporada 2001-2002 amb un altre repartiment.

(vídeo pujat per umbrea)

Nits d’Òpera, 63: Rita, de Gaetano Donizetti

Després de drames bíblics, coloratures estratosfèriques i passions intenses, s’agraeix acabar la temporada amb una òpera petita, bonica i divertida. Un Donizetti curt, d’una horeta, còmic, amb moments de lluïment per als cantants i bona música (que sigui un Donizetti curt no vol dir que no hi hagi el gran compositor present en tot moment), interpretat per l’Orquestra de Cambra i la Jove Companyia d’Òpera del Conservatori del Liceu. És una tradició, ja, amb vint anys d’història, que el Cicle de Música a la Universitat de la Universitat de Barcelona acabi amb una òpera; però malgrat la vinculació amb la UB i l’afició a l’òpera aquest any és el primer que hi he anat… i intentaré repetir a partir d’ara: per la música i pel marc, el claustre del Pati de Lletres de l’Edifici Històric de la Universitat de Barcelona, a la plaça Universitat (bé, el ficus i algun taronger no semblaven compartir el meu entusiasme i s’han dedicat a bombardejar el públic i l’orquestra amb fulles i taronges…).

Els protagonistes de la funció de divendres eren la soprano Beatriz Álvarez, de veu bonica i potent i una considerable vis còmica; el tenor Álvaro Andrés, una mica cridaner al començament i sovint tapat per l’orquestra i la soprano; i el baríton Jorge Tello. Tots tres han fet bones interpretacions i han dotat els personatges de la comicitat que calia. També hi participaven com actors Hugo Bolívar i Anna Guixé, el primer amb un petit paper extra com a «director d’escena» que interromp l’obra per canviar el final tràgic que han representat els cantants pel final còmic adient a una òpera còmica. El resultat més que satisfactori, divertit i lleuger.

Més informació a: «L’òpera “Rita, de Gaetano Donizetti”, clourà enguany el Cicle de Música a la Universitat».

Nits d’Òpera, 62: Salomé, de Richard Strauss

Aquests dies que és notícia l’actitud de Leo Nucci, que va anar a cantar un funció del Rigoletto del Teatro Real i passà olímpicament de les indicacions del director d’escena per fer exactament el que deia el text del llibret i el que ell ha fet durant tota la seva carrera (vegeu «El bis de Nucci, no es parla d’altra cosa», a can Joaquim), anar a veure la Salomé del Liceu pot provocar que acabis dient pestes de directors escènics i tutti quanti.

D’entrada, resulta que vas a veure un drama bíblic ple de luxúria i violència i ja al primer episodi trobes un motiu per riure. I al segon, un altre. Al tercer, el més macabre, no, per sort: només faltaria. I per què ho dic? Jochanaan està empresonat en un aljub, sota terra, i tots els personatges s’hi aboquen per veure’l… i ell apareix passejant tranquil·lament per la part de darrere del l’escenari, com si passés per allà i s’hagués perdut. No són menys risibles les eternes diputes entre els representants jueus del banquet d’Herodes, amb una certa facilitat de treure l’arma i apuntar l’altre; la imatge d’Herodes caracteritzat com Karl Lagerfeld (de quina ment recargolada ha sortit aquest… «homenatge»?), i la risible figura d’Herodies, fent equilibris beguda sobre la taula (sort de Jane Henschel, que broda el personatge malgrat les collonades que li fan fer). I per acabar-ho d’adobar, uns capellans! Vejam, senyors: està bé que descontextualitzin les òperes per demostrar que el missatge que contenen és vigent encara avui i bla bla bla… però capellans quan estem veient la mort de Joan Baptista, Jesucrist encara corre per Galilea i l’Església catòlica encara no existeix? Au va, demà m’afaitaràs! I sort que Salomé és un drama musical, arriba a ser una òpera còmica i no sé què hauríem vist… Que ni hi hagués dansa dels set vels ja no passa d’anècdota, vist el que vèiem.

Salomé, Herodes i Herodias (foto: Antoni Bofill)

Salomé, Herodes i Herodias (foto: Antoni Bofill)

L’escenografia, per continuar, de crisi. Sí, sí: de crisi. Una estructura de fusta recoberta de plàstic que podrien haver arreplegat de l’obra de construcció d’un edifici, per simular el palau del tetrarca. Amb tots els respectes per uns i altres, tenia més gràcia l’escenografia de la Rita de l’endemà al Pati de Lletres de la Universitat de Barcelona, que la d’aquesta Salomé.

Per sort, les veus sí que estaven a l’alçada d’una òpera professional. Nina Stemme, com a Salomé, va fer gaudir el públic d’una nit memorable, donant al personatge tots els matisos per fer-nos veure una noia luxuriosa, una mica immadura, cruel, venjativa i d’una passió malaltissa. Jane Henschel va oferir una Herodias divertida en la seva borratxera, malgrat les dificultats d’haver-se d’enfilar a la taula i rodolar per terra, però alhora cruel. També Robert Brubaker fa una composició extraordinària d’Herodes. Mark Delavan, en canvi, és un Jochanaan més aviat modest, de poca veu, sovint oculta rere l’orquestra o els altres cantants. Són els cantants i l’orquestra els que salven, si pots fer abstracció de l’escenografia, un muntatge més aviat discret i poc encertat.

En fi, que es podria haver acabat la temporada d’una manera més lluïda. Sort de les veus, que si no…

Entrades relacionades:

Nits d’Òpera, 60: Fidelio, de Ludwig van Beethoven

Dijous vaig anar a veure Fidelio, l’única òpera de Beethoven, al Liceu. Hi anava sense conèixer l’òpera però amb bones expectatives que m’agradés: m’havia estat escoltant algun fragment i m’havia agradat força. D’altra banda, hi anava amb una mica de recança pels comentaris d’en Joaquim sobre els cantants («Fidelio al Liceu: sort de la Mattila»), però potser per això no em va semblar que cantessin tan malament. Elena de la Merced (Marzelline) va brillar des del començament, ben acompanyada al primer acte Mathias Klink (Jaquino), i després per Stephen Milling (Rocco) i, sobretot, per Karita Mattila (Leonore/Fidelio). Mattila té una veu potent i amb un to vellutat molt bonic i va ser la protagonista de la nit (sí, d’acord ÉS la protagonista de l’òpera, però també ho va ser de la funció). Clifton Forbis (Florestan) va cantar bé, potser sí com diu en Joaquim una mica escanyat en algun moment, però no em va semblar que la seva actuació fos dolenta. El cor, reforçat pel Cor de Cambra del Palau de la Música, brillant com sempre, i l’orquestra correcta. Per una vegada no tinc cap queixa de l’escenografia: em va agradar (que és el menys important) i s’adeia al que vèiem a l’escenari i al que es cantava.

Per si us en voleu fer una idea, aquí teniu un vídeo del mateix muntatge, l’any 2003, amb Karita Mattila (Fidelio), René Pape (Rocco) i Jennifer Welch-Babidge (Marzelline) a la Metropolitan Opera de Nova York. És el quartet del primer acte, un dels moments més bonics de l’òpera:

[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=g0PveisO9ok]

Fidelio, com diu el nom, és una obra sobre la veritat, sobre l’amor i sobre la fidelitat. Florestan és a la presó que dirigeix Don Pizarro, a qui havia denunciat. Leonore, muller de Florestan, disfressada d’home i amb el nom de Fidelio, s’hi ha llogat com a vigilant i s’ha guanyat la confiança del carceller, Rocco, i l’amor de la filla d’aquest, Marzelline. Florestan és a les masmorres del soterrani de la presó, i Fidelio aconsegueix baixar-hi quan acompanya Rocco a cavar la tomba on Don Pizarro vol enterrar Florestan abans no arribi la visita del ministre. Un cop a baix, Fidelio es dóna a conèixer, salva Florestan i Rocco intercedeix per ells davant del ministre, que condemna Don Pizarro i allibera Florestan.