Arxiu d'etiquetes: Ofelia Sala

L’ària del diumenge: «Hab’ mir’s gelobt» (Martina Serafin, Sophie Koch & Ofelia Sala)

Finalment el Liceu ha penjat al seu compte de Youtube un fragment de Der Rosenkavalier: «Hab’ mir’s gelobt», del tercer acte, amb Martina Serafin (la Mariscala), Sophie Koch (Octavian) i Ofelia Sala (Sophie). Aquí us el deixo…

Nits d’Òpera, 69: Der Rosenkavalier, de Richard Strauss

Anar verge a una òpera té uns riscos considerables, però també pot resultar una experiència sorprenent i ben satisfactòria. I això és, si fa no fa, amb més o menys literatura, el que em passà dijous passat al Liceu amb Der Rosenkavalier, l’òpera de Richard Strauss que s’hi està representant aquests dies.

D’entrada, pel descobriment d’una bona colla de melodies bellíssimes —de les quals en vaig posar un tast ahir—; pel magnífic repartiment, encapçalat per Martina Serafin (la Mariscala), Peter Rose (baró Ochs), Sophie Koch (Octavian), Ofèlia Sala (Sophie) i Franz Grundheber (senyor de Faninal); per la deliciosa posada en escena (l’elegància del palau de la Mariscala, l’opulència de poll ressuscitat del palau dels Faninal, la cuidada decadència de la fonda); per la comicitat d’algunes escenes (una comicitat mesurada, tanmateix). Però, sobretot, per les actuacions de Serafin, Koch i Sala.

D’Ofelia Sala ja n’he parlat abans, i no sempre bé. Però aquesta vegada he de dir que va cantar tan bé com sap fer-ho i que no hi va haver, com altres vegades, cap problema per sentir-la; amb Sophie Koch va oferir alguns moments memorables, com al bellíssim oferiment de la rosa. També Martina Serafin em va impressionar, malgrat algun problema d’emissió en algun moment.

I si a tot això afegim la bona relació amb els veïns de butaca, que provoca moments ben divertits a costa de músics, cantants i directors d’escena, puc dir que la de dijous va ser una nit rodona que no va espatllar ni la pluja que ens va rebre a la sortida del teatre.

Nits d’Òpera, LVI: Le nozze di Figaro, de Wolfgang Amadeus Mozart

Fotografia d'Antoni Bofill

Escena del tercer acte. Foto: Antoni Bofill

La segona òpera de la temporada, de la qual encara hi haurà vuit funcions més, és Le nozze di Figaro, de Wolfgang Amadeus Mozart. És una obra força habitual a tots els teatres d’òpera, però servidor no l’havia vist mai encara i, ho he de reconèixer, tampoc no l’havia escoltada completa —encara que en coneixia els moments principals. I això ha estat, segurament, un dels motius que han fet que gaudís tant la funció de dimarts passat una funció que, amb algun detall de matís, va ser força reeixida.

El muntatge era d’aquells que demostra que amb respecte pel text es pot canviar d’època l’acció d’una òpera sense que l’obra se’n ressenteixi. Canviar el conflicte d’amos i senyors del segle XVIII a començaments del XX no és del tot desafortunat, per bé que potser el missatge crític de Mozart contra la societat de la seva època queda una mica diluït. Le nozze no deixa de ser una opera buffa, d’altra banda, i el to es manté. I aquest introduïré el primer matís: aquest muntatge peca d’estatisme, de poca agilitat, i això es nota molt en algunes escenes en què els personatges canten a peu drets i sense moure’s ni un centímetre, la qual cosa fa perdre força i comicitat.

L’escenografia i el vestuari em van semblar encertats, sobretot la primera: un únic espai que les funcions de tres cambres diferents amb canvis mínims d’atrezzo, i de bosc mitjançant uns envans mòbils amb miralls entre els quals es moven els personatges a l’acte final i els donen llocs on amagar-se. La il·luminació era estranya, amb els personatges il·luminats en determinats moment amb un raig de llum de colors diferents una mica anys setanta, però no molestava.

Però el millor de tot, les veus. La parella principal, Susanna i Figaro, anaven a càrrec d’Ofelia Sala i Kyle Ketelsen. L’Ofelia Sala ja l’he vista altres vegades i em sap greu tornar a repetir el que he dit abans: malgrat tenir una veu bonica i cantar bé, moltes vegades no se la sent (si més no a certa altura).  En Kyle Ketelsen no l’havia escoltat en directe i em va agradar molt més que al Don Giovanni de la Royal Opera House de què parlava fa uns dies, amb un Figaro divertit i una mica murri. També es va mostrar divertida i múrria Sophie Koch en el paper de Cherubino, a part de demostrar tenir una veu fresca i àgil. La Marcellina de Marie McLaughlin també aportà murrieria al paper, sobretot en l’escena de la discussió amb Susanna al primer acte, i vaig trobar correcte Raúl Giménez en el paper de Basilio (només correcte, quina diferència amb L’elisir d’amore de fa tres anys! No havia fet els deures i no havia llegit tot el repartiment abans de començar l’òpera… i no el vaig reconèixer). Divertit el tartamudeix de Roger Padullés (Curzio) i… i no recordo haver sentit res especial en sentir cantar Friedemann Röhlig, sobretot perquè recordo haver-lo aplaudit després d’alguna ària (nota mental: no deixar passat tant de temps entre l’espectacle i la crònica la propera vegada). Però qui de debò va sobresortir va ser Ludovic Tézier com a Comte d’Almaviva i, sobretot, Emma Bell, la Comtessa. Entre ella i Ofelia Sala es notava molta complicitat, almenys com a Comtessa i Susanna, i Bell va oferir alguns dels moments més intensos i també més delicats (quan aprendrà la gent a no tossir a ple pulmó quan un cantant està fent un piano?) de la funció. i destacar per anar acabant Eliana Bayón en el paper, curt però que es va fer notar, de Barbarina.

Em va semblar una bona funció i sembla que han superat alguns dels inconvenients que havien destacat alguns blogaires que ja l’havien vist, com ara la Mei («Le nozze di Figaro #25»), que té l’avantatge o l’inconvenient, segons com es miri, de poder-la comparar amb altres funcions. També n’han parlat en Joaquim («Le nozze di Figaro amb sordina») i en Jaume Radigales («Le nozze di Figaro: un cant al festeig»; «Nozze equilibrades, amb més virtuts que defectes»; i «Segones “Nozze” de primera»).

PD. Sí, avui m’ha quedat una mica de la mena «m’ha agradat perquè és molt bonic»!

Liceu: temporada 2008-2009

Com cada any per aquestes dates, ja s’ha fet públic l’avançament de la programació del Liceu per a la temporada 2008-2009. Ahir ja en van parlar en Ximo, la Mei i en Jaume Radigales; ha aparegut la notícia a la revista Ópera Actual i també ha anat sortint en alguns diaris. Destaca la presència d’òperes alemanyes i un bon nombres de grans noms de l’òpera entre els intèrprets, encara que tornarem a tenir entre nosaltres la incombustible Edita Gruberova, Vesselina Kassarova, Maria Guleghina, Ofelia Sala, Ainhoa Arteta i Daniela Dessì, de les quals ja hem parlat altres vegades. Entre els intèrprets masculins, destaquen els noms de Bo Skovhus, Peter Seiffert, Neil Shicoff, Carlos Álvarez, Fabio Armiliato i Dominique Visse, contratenor que vaig descobrir fa temps en una mena de divertimento a tres bandes titulat Les Contre-tenors, amb Andreas Scholl i Pascal Bertin.

Quant a les òperes, he de reconèixer que n’hi ha alguna que ni tant sols havia sentit anomenar i moltes que no he vist mai —de fet, Turandot és l’única que he vist. Entre elles, hi ha una curiositat: Tiefland, del compositor alemany Eugen d’Albert, basada en Terra baixa d’Àngel Guimerà i òpera que agradava molt a Hitler, dada no sé si gaire important o significativa que destaquen força els mitjans. És, a part d’això, l’única òpera d’aquest compositor que se segueix representant, segons la Viquipèdia. També una reposició: Turandot, de Puccini, que torna fora d’abonament amb la posada en escena de Núria Espert amb què es va reinaugurar el Gran Teatre del Liceu i que ja serà la segona o tercera vegada que es representa.

Per si us interessa ampliar la informació, aquí teniu els enllaços d’on he tret bona part de la informació i d’algunes valoracions de la temporada:

Nits d’Òpera, XXXIII: La clemenza di Tito, de W. A. Mozart

L’acció se situa a la Roma imperial del segle I dC (l’any 79, concretament) i –tal com el títol fa explícit– mostra la clemència de l’emperador Tito davant una conjura per assassinar-lo, seguint el model de sobirà benefactor i generós propia del Despotisme il·lustrat. Són personatges decisius en la trama Sesto, amic lleial de l’emperador, però dominat totalment per l’ambiciosa Vitellia, filla de l’anterior emperador, que vol arribar al tron i que prepara el complot, i Servilia, germana de Sesto i estimada d’Annio, aquests dos darrers personatges benignes i positius. En la confusió de l’incendi del Capitoli, l’atemptat fracassa i Sesto és condemnat a mort, situació que palesarà la bondat de l’emperador, que perdona el seu antic amic. Fins i tot la capacitat de Vitellia de penedir-se finalment i autoinculpar-se ens dóna un lieto finale impecable. [p. 10-11]*

Aquest és l’argument de l’òpera de Mozart que s’està representant al Liceu des del 2 d’octubre, La clemenza di Tito. Una òpera de llargs recitatius que no distreuen l’atenció de les bellíssimes àries ni alenteixen l’acció. Una òpera que, en el meu cas, puc reduir a un nom: Vesselina Kassarova. La vaig descobrir —me la van descobrir— ja fa uns anys, i enguany he pogut sentir-la en directe dues vegades: a l’Ariodante de la temporada passada i ara. Té una veu potent, àgil, de timbre brillant, i és, a més, bona actriu. Va saber donar al personatge de Sesto els matisos que caracteritzen la lluita del personatge, que es debat entre l’amor que sent per Vitellia i l’amistat que el lliga a Tito. Va ser, sens dubte, la cantant que més va agradar al públic. No van ser menys els altres intèrprets: Marianna Pizzolato en el paper d’Annio, amic de Sesto; Veronique Gens, en el paper de Vitellia; Ofèlia Sala, en el de Servilia —tinc un problema amb aquesta soprano: té una veu bonica i versàtil, però no gaire potent, sembla: sempre que la veig actuar tinc la sensació que no la sento bé–?; Umberto Chiummo en el paper de Publio, i Michael Schade com a Tito. Cadascún es va poder lluir en les àries que tenen a l’òpera, però també en els duets: el de les dues mezzos, Kassarova i Pizzolato, em va semblar molt sensual, com el de Kassarova i Gens —molt més que els duets de soprano i tenor habituals, si més no.

La temporada del Liceu va començar al setembre, però aquesta ha estat la primera òpera representada en la temporada 2006-2007. I el llistó ha quedat posat força amunt, a veure què passa amb les següents.

*Resum de l’argument del programa de mà.

Technorati tags: ; ; ; ; ;

Nits d’Òpera, XXXI: Ariodante, de Georg Friedrich Händel

S’estranyava en Roger Alier a la ressenya sobre l’òpera Ariodante que va escriure per a La Vanguardia:

[e]l público no protestó la dirección de escena, cuando otras veces la abucheó por menos»*

una posada en escena que ha situat dins l’escenari un segon escenari: un teatre de titelles amb quatre nivells per on es movien, d’esquerra a dreta, els cantants, convertits en titelles —mitjançant el maquillatge i, sobretot, mitjançant unes cametes de roba que els penjaven dels vestits per sobre les baranes que separaven els quatre nivells i que amagaven les cames dels cantants. Posada en escena que va provocar que algun aficionat d’aquests que en saben tant tant tant i que han vist de tot i tot millor deixés anar comentaris com ara «jo no he vingut a veure titelles». Una posada en escena, tanmateix, original i divertida, amanida amb uns jocs de llum (com em va fer notar un conegut present a la mateixa funció) molt encertats i els moviments dels cantants, que anaven canviant de lloc formant figures aprofitant els quatres nivells —gairebé com les coreografies dels musicals nord-americans dels anys trenta, però més estàtics— i que gesticulaven com si fossin titelles. Potser algú em recordarà les vegades que m’he queixat de posades en escena que no tenen en compte el text i descontextualitzen tant l’obra que acaba perdent el sentit. En el cas d’Ariodante passa el mateix, però se solucionava amb la llum i els colors de l’escenografia.

Quant als cantants, Sara Mingardo (en el paper de Polinesso) va cantar molt bé i amb molta energia al primer acte, però al segon va semblar que perdia una mica de força i es va esvair una mica; Vesselina Kassarova (Ariodante), en canvi, va mantenir el tipus durant tota l’òpera i va ser un dels punts forts de la representació; l’Ofèlia Sala (Ginevra) va cantar bé, i canta molt bé, però sempre m’ha fet l’efecte que es queda una mica curta de veu. La soprano Elena de la Merced (Dalinda) i el tenor Steve Davislim (Lurcanio), amb Kassarova, van ser, però, els que van oferir els millors moments de la funció. No parlo del cor ni de l’orquestra perquè sembla que darrerament s’han posat d’acord per oferir unes interpretacions excel·lents i no convé que els pugin els fums, no sigui que s’ho creguin massa i baixin la guàrdia.

Tanmateix, no sé si sóc gaire objectiu: amb Händel vaig convençut que m’agradarà (com més música escolto d’aquest compositor més m’agrada) i que gaudiré com un ximplet del reguitzell de magnífiques àries da capo i amb els lleugers recitatius de les seves òperes, independentment de com me les serveixin. La propera vegada, però, podrien tornar-se a arriscar a contractar contratenors pels papers originalment escrits per a castratti, com van fer amb Giulio Cesare, que, si no millorar, sí que donarien una sonoritat diferent a l’òpera.

I un cop llegida la nota, passeu-vos per can Wimsey i intenteu endevinar a quina de les «Tribus operístiques» que descriu pertanyo. I no val fer-ho després de llegir els comentaris!

* Roger Alier. «Händel en versión concierto». La Vanguardia (17.05.2006), p. 38.

PS. Acabo d’adonar-me que els enllaços a òperes d’altres temporades del Liceu no porten a les pàgines originals. Aniré canviant-los de mica en mica.

Technorati tags:

Nits d’Òpera, XXIII: A midsummer night’s dream, de Benjamin Britten

No sé si s’acomplirà la previsió, però la buidor del cafè del Liceu fa pensar que no hi haurà gaire gent a la sala. Si no recordo malament, a les altres representacions de Britten tampoc no aconseguiren gaire públic. I no serà perquè en aquesta A midsummer night’s dream no hi hagi bons cantants —el contratenor nord-americà David Daniels i la soprano valenciana Ofèlia Sala—, ni perquè les crítiques hagin estat dolentes —la de Roger Alier de la setmana passada era elogiosa, encara que deia que el primer acte era una mica avorrit—, sinó que diria que és més aviat perquè l’òpera contemporània costa una mica al públic. Ja ho veurem. De moment, sec al cafè, esperant el moment de pujar, mentre prenc aquests apunts i observo la gent que va arribant.

I vaig demanant, a qui sigui que s’encarrega d’aquestes peticions, que no m’agafi un atac de tos enmig de la representació. No és broma, no: que porto un refredat a sobre que m’ha convertit en una arma biològica amb potes, i que en aquest punt de la seva evolució es manifesta en: una percepció atenuada dels sons, una considerable pèrdua líquida per les fosses nasals i tos de gos. O cavernosa. De fet, l’estat ideal per cantar el tercer acte de La Traviata. Si fos soprano, és clar. I si sabés cantar, també.

I sí, el primer acte es fa una mica avorrit, tot i les magnífiques veus del repartiment. Una mica fluix en Daniels, no que canti malament, sinó que no sembla tenir una veu gaire potent: si canta sol el sentim bé, però a la que canta a duo amb l’Ofèlia Sala o acompanyat de l’Escolania de Montserrat, costa de sentir-lo. La soprano valenciana cada vegada que la sento m’agrada més. Però fer seguits dos actes de cinquanta minuts sense entreacte és una mica massa dur… més per a mi, que de cop i volta em converteixo en un d’aquells tossidors que tan he blasmat en altres ocasions: a la mitja hora de funció començo a nota una coïssor al coll que va augmentant d’intensitat, i per molt que intento convènce’m que no tinc tos i que no tossiré, al final he de tossir. No serà l’única vegada, però he criticat prou per saber com fer-ho i quan fer-ho perquè no es noti massa.

Al segon acte es va animant l’acció, i al tercer el públic riu i tot amb la representació de la comèdia de Píram i Tisbe, molt divertida. El muntatge remarca força el contingut sexual de l’obra, i al segon acte em sorprèn força veure que en Bottom, convertit en ase i vestit amb uns calçotets d’aquells de cos sencer, mostra una considerable dotació ubicada al camal esquerra dels calçotets. Primer penso que el pobre cantant, amb tan de fregament, ha tingut una reacció prou natural, d’altra banda, però cap al final el mateix text fa veure que no, que era un postís… Ja deia jo que la soprano s’ho prenia amb molta naturalitat! El més divertit de tot, però, va ser l’únic paper parlat d’aquesta òpera, que és el del personatge de Puck, interpretat per Emil Wolk.

Ara, a l’entreacte la sala, que no era plena al començament, va buidar-se considerablement. I no puc deixar de donar la raó al senyor que seia al meu costat, que li va dir a la seva muller: «Ells s’ho perden». I tenia tota la raó, perquè va ser un Somni d’una nit d’estiu divertit, refrescant i ben cantat.

«O ciel! Mirate, uomini in casa nostra!»

Nits d’òpera, IV (09.12.2003)

Aquest dimarts, em tocava funció al Liceu. És una mica empipador que comencin a dos quarts de nou, perquè em queda la tarda un mica penjada. A vegades, me’n vaig al cinema; però igualment em queda una bona estona abans no comenci la funció. D’altres aprofito per fer algun encàrrec, com en aquesta ocasió: havia planejat fer uns quants encàrrecs, i en acabar, si tenia temps, anar a prendre un cafè amb en D. Els encàrrecs, però, a les cinc ja estaven fets… i això que n’hi havia dos que m’obligaven a sortir de Barcelona. El cas és que el cafè amb en D. va començar abans de temps, es va allargar i va fer que, per primera vegada, no arribés al Liceu amb temps de sobra. En certa manera va ser una sort, perquè no em va donar temps a mirar el programa i d’aquesta manera em vaig enfrontar al muntatge de Così fan tutte sense tenir ni idea de què ens havia preparat en Josep Maria Flotats.

I a mí em va agradar. Començo amb aquesta afirmació perquè hi ha hagut força crítiques al muntatge, algunes de les quals comentaré, però vull deixar clar que aquestes primeres línies intenten reproduir les sensacions que em va produir l’òpera. Flotats canvia d’època i de lloc el desenvolupament de l’acció, però el canvi és tan subtil que no em vaig adonar que també havia introduït un canvi geogràfic. El text de l’òpera, a més, no dóna prou elements com per arribar-ho a deduir. És cert que sobtava una mica que en lloc del saló d’una casa més o menys noble, més o menys burgesa, l’acció transcorregués en una mena de magatzem; però tampoc això estorbava… m’estorbava.

Les veus eren força correctes. Carlos Chausson, Manuel Lanza i Angela Marambio em van semblar excel·lents; el tenor Jeffrey Francis bastant millor al que ens té acostumats el Liceu, amb poques excepcions (per una vegada no puc criticar el tenor, què hi farem); la Heidi Brunner em va semblar correcte, si bé en algun moment crec es va perdre una mica; i l’Ofelia Sala, que té una veu bonica i va cantar bé (i va estar molt divertida quan ha de disfressar-se de metge i de notari, i cantar estrafent la veu), gairebé no se la sentia, com ja vam poder comprovar a La flauta màgica. Em sembla que el Liceu és un teatre massa gran per la seva veu…

… i no només per a la veu de la Sala. El problema principal de l’escenografia d’Aleksander Beliaev és que és massa sòbria i deixa massa espai per a una òpera amb pocs personatges (sis, de fet) i poques intervencions del cor (que a més no és massa gran), i que a més necessita en alguns moments una mica més d’intimisme. I això no es va aconseguir. Si tenim en compte a més, que no es va treure prou suc dels moments còmics d’aquest dramma giocoso i que els personatges estaven bastant estàtics, és normal que la sensació fos de fredor i que no arribés a entusiasmar. Ni tan sols quan va sortir una manifestació de dones al ritme dels acords de «La Internacional», amb unes pancartes que deien: llibertat, igualtat per a les dones i un gran «Così fan tutti» (que sembla que és l’únic element feminista que s’ha pogut introduir a la representació). Almenys hi va haver alguns moment picants, però no massa: els justos per fer riure discretament les persones de bé, però sense escandalitzar-les.

Tot això es va traduir en una considerable xiulada a Josep Maria Flotats quan va pujar a l’escenari a saludar. Segons he llegit, ell ho atribueix al fet que situa l’obra a Catalunya, en una colònia tèxtil durant la revolució industrial; els comentaris que vaig sentir al teatre criticaven més la fredor del muntatge que no pas el canvi de localització. Ara, no només va rebre xiulades: com sempre, hi va haver un sector del públic que el va xiular, i un altre que el va aplaudir.

I avui, quan he llegit la crítica del Roger Alier (de fet, l’he llegida després d’escriure això, al matí només he llegit un paràgraf en què coincidíem, però no he volgut seguir llegint), veig que, més o menys, diem el mateix. Ell té més experiència i coneixements per jutjar les veus i l’orquestra; però pel que fa al muntatge veig que en vaig aprenent. Poso l’enllaç, però només serà consultable durant set dies…

Così fan tutte, de Wolfgang Amadeus Mozart. Dramma giocoso en dos actes. Llibret de Lorenzo da Ponte basat en textos de Boccaccio, Shakespeare i Cervantes. Amb Angela Marambio (Fiordiligi), Heidi Brunner (Dorabella), Jeffrey Francis (Ferrando), Manuel Lanza (Guglielmo), Ofelia Sala (Despina) i Carlos Chausson (Don Alfonso). Direcció musical, Bertrand de Billy. Direcció d’escena, Josep Maria Flotats. Escenongrafia, Aleksander Beliaev. Vestuari, Lena Rivkina. Orquestra Simfònica i Cor del Gran Teatre del Liceu. Coproducció Gran Teatre del Liceu i Teatro Real.

He canviat el títol d’aquesta secció a «Nits d’òpera». No és gaire original (l’altre ho era menys), però no se m’acudia res millor. L’altra opció era una frase que vaig llegir en referència a l’òpera, i que és bastant divertida: «It’s not over till the fat lady sings». Potser més endavant…