Arxiu d'etiquetes: Núria Espert

La casa de Bernarda Alba al TNC

Núria Espert. La casa de Bernarda Alba (foto: David Ruano / TNC)

Núria Espert. La casa de Bernarda Alba (foto: David Ruano / TNC)

L’argument de l’obra de Federico García Lorca és ben conegut: Bernarda Alba es queda vídua i es tanca a casa amb les seves cinc filles per un llarg dol. Però la vida no es pot tancar darrere les parets emblanquinades d’una casa i el tancament, la manca de llibertat, l’autoritarisme, l’enveja i les ganes de viure es converteixen en un còctel explosiu el final del qual tothom el sap.

La casa de Bernarda Alba s’està representant, amb direcció de  Lluís Pasqual, al Teatre Nacional de Catalunya aquests dies, i fins el dia 28 de juny. L’havia vista fa anys, no recordo on ni qui la feia, i no només tenia ganes de tornar-la a veure, sinó veure-la interpretada per tres grans actrius com són Núria Espert, Rosa Maria Sardà i Teresa Lozano. En una obra de dones no són les úniques, és clar: hi ha les cinc filles (interpretades per Rosa Vila, Marta Marco, Nora Navas, Rebeca Valls i Almudena Lomba) i altres personatges com la criada (Tilda Espluga) i Prudencia (Marta Martorell), a més de les veïnes, les quals entre escena i escena i mentre entonen un rèquiem són les encarregades de canviar el mobiliari.

Núria Espert fa una Bernarda cínica, cruel i obsessionada amb el què diran, però cega al que passa dins les parets en què ha tancat la seva família. Imposa, realment, i només li vaig trobar un pèl d’inexpressivitat a la cara, com si se li hagués trabat algun nervi i no pugués abandonar alguna expressió. Rosa Maria Sardà és Poncia, mig criada mig majordoma, que odia la casa però la necessita per viure, i que demostra una vegada més que bona actriu que és, tot i que en algun moment més còmic surt la Maria Rosa Sardà de sempre, la que fa de Maria Rosa Sardà, per entendre’ns. També té un paper intens, però més breu, Teresa Lozano, en el paper de la mare boja de Bernarda. De les filles és difícil destacar-ne alguna, potser la que menys paper té és Amelia (Nora Navas) i passa més desapercebuda que les altres.

L’escenografia em va semblar molt encertada: un escenari rectangular, tot blanc, amb dues portes a cada extrem (la que surt al pati i la d’entrada a la casa), que tant pot ser un pati interior com una habitació d’una casa andalusa, obert pels dos costats llargs. El públic, a banda i banda, sembla un element més de l’obra: la presència opressiva de l’esguard dels veïns que rodeja dones de la casa. A cada escena canviava el decorat, i ho feien com dia més amunt les veïnes entonant un rèquiem.

Si us en voleu fer una idea, teniu alguns fragments de l’obra en vídeo a la pàgina del TNC: La casa de Bernarda Alba > Premsa.

Liceu: temporada 2008-2009

Com cada any per aquestes dates, ja s’ha fet públic l’avançament de la programació del Liceu per a la temporada 2008-2009. Ahir ja en van parlar en Ximo, la Mei i en Jaume Radigales; ha aparegut la notícia a la revista Ópera Actual i també ha anat sortint en alguns diaris. Destaca la presència d’òperes alemanyes i un bon nombres de grans noms de l’òpera entre els intèrprets, encara que tornarem a tenir entre nosaltres la incombustible Edita Gruberova, Vesselina Kassarova, Maria Guleghina, Ofelia Sala, Ainhoa Arteta i Daniela Dessì, de les quals ja hem parlat altres vegades. Entre els intèrprets masculins, destaquen els noms de Bo Skovhus, Peter Seiffert, Neil Shicoff, Carlos Álvarez, Fabio Armiliato i Dominique Visse, contratenor que vaig descobrir fa temps en una mena de divertimento a tres bandes titulat Les Contre-tenors, amb Andreas Scholl i Pascal Bertin.

Quant a les òperes, he de reconèixer que n’hi ha alguna que ni tant sols havia sentit anomenar i moltes que no he vist mai —de fet, Turandot és l’única que he vist. Entre elles, hi ha una curiositat: Tiefland, del compositor alemany Eugen d’Albert, basada en Terra baixa d’Àngel Guimerà i òpera que agradava molt a Hitler, dada no sé si gaire important o significativa que destaquen força els mitjans. És, a part d’això, l’única òpera d’aquest compositor que se segueix representant, segons la Viquipèdia. També una reposició: Turandot, de Puccini, que torna fora d’abonament amb la posada en escena de Núria Espert amb què es va reinaugurar el Gran Teatre del Liceu i que ja serà la segona o tercera vegada que es representa.

Per si us interessa ampliar la informació, aquí teniu els enllaços d’on he tret bona part de la informació i d’algunes valoracions de la temporada:

Nits d’Òpera, XXV: Turandot, de Giacomo Puccini

Intento veure la funció sense fer gaire cas de les crítiques pel canvi del final de l’òpera i, quan el veig, el trobo coherent: Turandot, personatge cruel i fred, responsable d’un munt de morts, és destruïda en descobrir l’amor. Aquest, en lloc de redimir-la de les morts que ha provocat, la fa perdre el seu poder sobre els homes; el seu orgull de filla del cel és ferit de mort, i això la porta al suïcidi. Un final tràgic per una òpera que, excepte per les intervencions còmiques —més aviat tragicòmiques— dels tres ministres Ping, Pang i Pong al primer i al segon acte, és tràgica. Sabran tots els que critiquen aquest final que Núria Espert ha decidit per a la seva Turandot que l’altre final tampoc no és de Puccini? El compositor morí que encara no havia acabat l’òpera; l’última escena que havia escrit era la de la mort de Liù. A mi em sembla més coherent amb el personatge aquest final que vam veure, que no pas el final feliç tradicional.

El muntatge em va agradar, és espectacular, sobretot l’entrada de l’emperador per a l’escena dels tres enigmes. Les parts del cor van ser excel·lents, no tant les dels cantants principals: Richard Margison (Calaf), a qui amb prou feines podíem sentir quan el cor cantava o l’orquestra tocava amb força, va començar una mica malament, encara que després va anar millorant. Però ens va torturar durant tota la funció cridant una tal Txurandotx que ningú sabia qui era… Alessandra Marc (Turandot) té un veu potent i madura, però irregular i no aconseguia controlar els aguts (almenys al començament). A més, tenia força problemes per pujar i baixar les escales per on s’havia de moure, ja que és una persona considerablement grassa. Burak Bilgili (Timur) va brodar la seva part, com Lluís Sintes (Ping), el millor dels tres ministres de la cort: Francisco Vas (Pang) i David Alegret (Pong) no van cantar malament, però no van destacar gaire. La que va brillar i es va emportar l’ovació més gran de la nit va ser Cellia Costea, impressionant en el paper de Liù tot i algun problema al primer acte.

I amb això s’acaba la temporada, així que fins passat l’estiu no tornaré a donar la tabarra amb aquest tema. Per cert, la propera temporada més Puccini: Madama Butterfly.

Més sobre Puccini a Centro Studi Giacomo Puccini i a Pucciniana.

F:11 S:30 / 49

Lo tuyo es puro teatro, iv

Enfrontar-se a la posada en escena d’un clàssic del teatre no ha de ser fàcil: massa referents, massa convencions, massa tradicions… però Robert Lepage ha aconseguit donar un nou aire al clàssic de Fernando de Rojas, La Celestina, en un muntatge en el qual l’escenografia té un pes important sense treure, però, presència als protagonistes. Si a sobre reuneix sobre l’escenari un grup de bons actors com la Núria Espert, el David Selvas, la Marta Fernández Muro o la Núria Moreno (per anomenar els més coneguts) i la resta del repartiment, la representació pot ser perfecta. Dic pot ser perquè sempre hi ha elements que desentonen una mica, com ara alguns canvis de decorat que acaben per esdevenir risibles, encara que no treguin brillantor al conjunt. El muntatge juga amb els espais creats per uns blocs mòbils que es poden plegar horitzontalment per crear pisos superiors o sostres quan es necessita, i amb els clarobscurs creats per la il·luminació, amb el mínim d’atrezzo possible (alguns llits, un teler, una taula amb unes cadires i una font que van apareixent i desapareixent de l’escenari segons en calgui o no la presència) i deixa el pes de la representació en els actors: una Espert enlletgida pel maquillatge que ofereix una Celestina grollera i alhora sarcàstica, un Calixto (Selvas) força ridícul en el seu foll enamorament que no se sap ben bé si és enamorament o escalfamenta, la Melibea forta i no tan innocent de Carmen del Valle, o la desvergonyida i fidel deixebla de Celestina, Elicia, representada per la filla d’Espert, Núria Moreno. De tota manera, gran part de la força de la representació la posa Núria Espert, i quan el personatge desapareix el ritme s’alenteix una mica.

I el pes dels actors es prou important (quan em poso a ser original no hi ha qui em guanyi) com per espatllar un text excel·lent. És l’únic però a un muntatge senzill, fet sense mitjans excessius, que hi ha en cartell aquests dies a Barcelona, basat en un text de Harvey Fierstein, un guionista i actor nord-americà (ha aparegut a Balas sobre Broadway i a Independence Day), que va portar el mateix text al cinema amb l’Anne Bancroft i el Matthew Broderick: Song Torch Trilogy (titulada en la versió teatral castellana Trilogía de Nueva York). I és que l’actor principal, tot i la bona voluntat i l’energia que posa en la representació del seu paper, no pot evitar certs problemes de dicció bastant imperdonables en un actor: les dificultats per pronunciar una determinada consonant es poden ignorar —i fins i tot, poden esdevenir una característica representativa de l’actor—, però no la velocitat i la poca fluïdesa a l’hora de dir el seu text, coses que fan que moltes vegades el que diu sigui inintel·ligible.

De tota manera, tot això arriba a oblidar-se davant d’un text prou humà i realista com perquè tots els espectadors ens sentíssim colpits en un moment o altre per les seves paraules, que reflecteixen perfectament els contrastos d’alegria i tristesa a què estem exposats en les nostres relacions.