Arxiu d'etiquetes: novel·la

El nom de Pandora és bosc

Sala de lectura, 111 / Sessió de tarda, 29

[L’apunt conté l’argument d’una novel·la (El nombre del mundo es bosque) i d’una pel·lícula (Avatar); no el llegiu si no voleu conèixer-los.]

En un futur indeterminat, la Terra pateix una forta mancança de matèries primeres i es dedica a exportar-les d’altres planetes. En un d’aquests s’hi ha establert una colònia per a l’explotació del recurs principal del planeta; els colons no només es dediquen a modificar l’equilibri ecològic del planeta, sinó que també exploten, esclavitzen, assassinen i violen els nadius, als quals veuen com a éssers inferiors, uns salvatges sense civilització ni cultura. Algunes veus s’alcen contra aquesta situació, però no tenen prou força per fer que les coses canviïn i, finalment, s’esdevé l’inevitable: els nadius es rebel·len i aconsegueixen expulsar els terraqüis.

Us sona? És, molt esquemàticament, l’argument d’una novel·la escrita fa més de trenta anys per l’escriptora nord-americana Ursula K. Le Guin: The word for World is forest (El nombre del mundo es bosque, publicada per Minotauro). Hi vaig pensar mentre veia Avatar, quan vaig veure per primera vegada l’arbre-mare dels na’vi: el títol de la novel·la em vingué al cap i de seguida que vaig tornar a casa la vaig cercar i vaig començar a llegir-la. I a mesura que l’anava llegint, m’adonava més i més de la semblança dels dos arguments. No sóc l’únic que hi ha pensat, és clar: una altra cosa que vaig fer va ser cercar a Internet a veure què hi trobava, i en algun fòrum de sobre cinema també hi ha qui explica que l’argument d’Avatar li havia recordat el de la novel·la.

La novel·la és diferent, sí: els personatges, plans a la pel·lícula, tenen més consistència a la novel·la; i l’argument supera l’esquema bons contra dolents d’Avatar —l’argument de la qual és el de molts westerns— , tot i que introdueix altres temes que també apareixen a la pel·lícula: la supèrbia terràqüia, la xenofòbia, la por i el menyspreu del que és diferent, etc. Els estereotipus són els mateixos, tot i que a la novel·la de Le Guin alguns es fusionen en el mateix personatge i no són tan esquemàtics: el militar que només es preocupa de mantenir la producció, encara que sigui a costa d’exterminar els «salvatges»; el científic que els respecta i intenta entendre’ls i que no se’ls faci mal, encara que això sigui vist com una traïció a la seva espècie. Els personatges estan tractats amb més profunditat i això fa que el missatge sigui més viu, més intens. Les tres postures estan representades per tres dels personatges que s’erigeixen en els protagonistes de la novel·la: l’athshià Selver, el capità Davidson i l’antropòleg Raj Lyubov. El primer esdevé un guia, un déu per al seu poble, a costa d’ensenyar-los a matar; Davidson representa l’arrogància, el racisme, la ignorància, i la supèrbia humana; Lyubov és el científic que anhela descobrir els secrets dels athsians i entendre’ls, per, d’aquesta manera, poder-los protegir i evitar que siguin exterminats.

L’argument de la pel·lícula de James Cameron coincideix a grans trets amb el de la novel·la —coincideix, que segons totes les fonts la història és del mateix Cameron. Incorpora els avatars i la figura de Jake Sully, i un personatge que a mi em va recordar molt Carter Burke, el representat de la corporació Weyland-Yutani que apareix a Aliens… dirigida per James Cameron: Parker Selfridge, el representant de la companyia extractora d’unobtainium a Pandora. Això sense comptar amb la inevitable història d’amor entre Jake Sully i Neytiri, l’enfrontament amb Tsu’tey, etc. Els personatges, però, no tenen l’entitat dels de la novel·la; malgrat això, la pobresa argumental, i alguns «errors» (una marine pot desobeir les ordres d’un superior sense ser castigada?) la pel·lícula és espectacular, més si la veus en 3D. Ens sentíem  una mica incòmodes per haver-nos de posar unes ulleres especials per veure una pel·lícula (i més incòmodes encara els que les hem de portar sobre unes altres ulleres!), però l’esforç val la pena. Potser l’únic però, que ja he experimentat en altres pel·lícules digitals, és que les escenes d’acció són confuses, poc clares.

Malgrat tots els peròs, vaig xalar amb la pel·lícula i no em penedeixo gens d’haver hagut de fer cua (feia anys que no havia hagut d’esperar tant per entrar al cinema) per veure uns barrufots de tres metres d’alçada creats per ordinador. I la Sigourney Weaver està magnífica, com sempre. Només espero que si aquest és el futur del cinema, que es cuidin una mica més els arguments, que s’evitin les escenes confuses i, sobretot, el cansament de l’espectador —unes ulleres més lleugeres, que no et deixin el nas fet una coca.

I espero, això sí, l’estrena d’Alice in wonderland, de la que també hi haurà versió 3D, el tràiler de la qual em va deixar bocabadat.

(Encara que no ho hagi dit, recomano la novel·la. Em podeu acusar de subjectivisme, si voleu, ja que una de les meves identitats virtuals va néixer a partir del nom d’un dels seus personatges… encara que després evolucionés cap a una cosa ben diferent. Però val la pena.)

El llibre:

  • Ursula K. Le Guin. El nombre del mundo es bosque. Tr. Matilde Horne. Barcelona: Minotauro, 1998. 163 p. ISBN 84-450-7058-4.

PS 9.01.2010: una cerca a Google en anglès ofereix molts resultats sobre el tema. Fins i tot un apunt titulat «10 posibles inspiraciones para Avatar» on, entre d’altres, també apareix la novel·la de Le Guin.

Sala de lectura, 110: Vida i destí, de Vassili Grossman

«Aquest llibre t’està durant molt, no», m’etziben un matí mentre assenyalen la coberta de Vida i destí, de Vassili Grossman. Falten poques pàgines per acabar la lectura de la novel·la, però sí, són gairebé quatre mesos que fa que carretejo amunt i avall el volum. «Tan complicada és?». No, no ho és… un cop familiaritzat amb l’extensa galeria de personatges que hi apareixen i que són anomenats de maneres diferents segons el grau de formalitat i de proximitat entre els parlants, la qual cosa t’obliga a un esforç suplementari. Sort que el llibre té al final un apèndix amb els noms dels personatges principals, que t’ajuda a situar-te.

Vida i destí és un gran retrat de la Segona Guerra Mundial a Rússia, al voltant del setge i l’alliberament d’Stalingrad, protagonitzat per una sèrie de personatges que mantenen relacions familiars o d’amistat —excepte els alemanys i els personatges històrics—, el nucli dels quals és la família Strum-Xapòixnikov. La galeria de personatges representa els diferents estrats socials i postures davant de la Revolució i de tot el que vingué després, i els destins diversos que hagueren d’afrontar els russos de tots colors i ideologies durant els anys de l’estalinisme. No resumiré l’argument, tasca ingent, sinó que aprofitaré l’esforç de l’Allau que ho ha anat fent a mode de guia de lectura al seu bloc: Vida i destí.

Una novel·la tan llarga no pot evitar, en alguns moments, esdevenir tediosa; i aquest no n’és una excepció: alguns capítols es feien inacabables. D’altres, però, eren tan intensos que feien mal (i ara penso en la carta d’Anna Semiónovna al seu fill, o la descripció del darrer viatge de Sófia Óssipovna Levinton) o tan apassionants que no et permetien abandonar la lectura. El llibre està dividit en tres parts, que marquen també tres estats d’ànim, i el nucli dels quals és Stalingrad: les dues primeres, abans que els russos alliberin la ciutat, amb el desànim pel llarg setge alemany i l’esperança que representen els primers moviments per trencar el setge planant sobre les vivències dels diversos personatges; i la tercera, amb l’eufòria del trencament del setge i el que representa aquest fet en les vides dels personatges i per la història. Una dificultat afegida és que els diferents capítols estan protagonitzats per personatges diferents i transcorren en llocs diferents, i cal una mica d’atenció extra per no perdre’s. No és només la descripció dels fets, però, el que ens ofereix Grossman, sinó que també ens ofereix un retrat molt crític de la societat russa, del seu comportament durant la guerra i després de la guerra envers les minories, de la burocràcia, i del totalitarismes i de l’establiment d’un estat policial on tothom pot ser un delator, d’un sistema que no permet la individualitat ni la discrepància —un sistema del qual ell també en fou víctima.

«La recomanes?», em van preguntar un altre matí. I no vaig saber què respondre: tot i haver-me agradat, encara no estic segur que aquesta sigui una d’aquelles novel·les que recomanaria sense dubtar-ho.

El llibre:

  • Vassili Grossman. Vida i destí. Tr. Marta-Íngrid Rebón Rodríguez. Barcelona: Cercle de Lectors; Galàxia Gutenberg, 2008. 1093 p. ISBN 978-84-672-3021-5 (Cercle de Lectors).

Sala de lectura, 106: Adiós, Shanghai, d’Angel Wagenstein

Esperava, abans d’escriure l’apunt que volia dedicar a aquesta novel·la, la resposta del servei d’atenció a l’espectador de TVC a la qüestió que els havia enviat: el títol i les dades d’un documental que creia haver vist al Canal 33 que parlava sobre la dissort dels músics jueus d’una orquestra alemanya durant els anys del III Reich. Malauradament, la meva memòria m’ha jugat una vegada més una mala passada i les dades que els vaig donar no eren prou exactes —probablement vaig veure el documental en algun altre canal que trobaria casualment fent zàping durant la pausa en algun programa…

Tota aquesta introducció, que a primer cop d’ull podria semblar una divagació sense solta, té força a veure amb la novel·la Adiós, Shanghai d’Angel Wagenstein, que comença precisament amb una orquestra formada per músics jueus deportats i que descriu en un dels primers capítols com els nazis anaren capturant i enviant a un camp de concentració els músics jueus d’una orquestra, en aquest cas la Filharmònica de Dresden.  Entre ells, el violinista Theodor Weissberg i el flautista Simon Zinner. I d’altres, com la mezzosoprano Elisabeth Müller-Weissber, alemanya ària muller de Weissberg que ha de triar entre el divorci i seguir la sort del seu marit; o Hilde Braun, jueva d’aspecte ari que decideix fugir abans que algú descobreixi que és jueva; István Keleti, pianista hongarès homosexual; o Schlomo Finkelstein, jueu que la resta de jueus menyspreen però necessiten… Tots aquests personatges i d’altres que aniran apareixent al llarg de la novel·la —els uns jueus, d’altres no; metges, músics, espies, comerciants— es trobaran tots al mateix lloc: Xangai, l’única ciutat al món que no havia establert límits a l’arribada dels fugitius jueus.

Adiós, Shanghai és la tercera novel·la del cicle que Wagenstein dedica al destí dels jueus d’Europa al llarg del segle XX, cicle que comença amb El Pentateuco de Isaac i continua amb Lejos de Toledo. D’aquesta darrera encara no n’hi ha traducció, però no afecta a la lectura del cicle ja que les novel·les són independents i, pel que sembla, força diferents. A El Pentateuco… Wagenstein explicava amb molt d’humor la història d’Europa des del punt de vista d’un jueu de Galítzia que al llarg de la seva vida, sense moure’s del seu poble natal, arribava a pertànyer a cinc països diferents, vivia dues guerres i, finalment, coneixia els gulags russos.

A Adiós, Shanghai el punt de vista canvia: és una novel·la coral, l’humor pràcticament ha desaparegut i, basant-se en fets reals, Wagenstein descriu la vida dels jueus que van poder fugir dels països conquerits pels nazis i refugiar-se a Xangai abans que les autoritats de la ciutat tanquessin les portes a més refugiats.  A Xangai, però, la vida no és fàcil: els refugiats són allotjats en un dels barris més pobres i conflictius i s’han d’enfrontar a la indiferència i al rebuig dels xinesos i dels europeus de les zona occidental de la ciutat, fins i tot de les famílies jueves establertes a Xangai de tota la vida que els utilitzen com a mà d’obra barata. S’hauran d’enfrontar també als seus prejudicis i costums, per poder alimentar les seves famílies i poder, sobretot, sobreviure. La música, tan present des del començament de la novel·la, serà per a molts d’ells l’única manera de conservar el contacte amb la bellesa, amb el passat i amb l’esperança.

El llibre:

  • Angel Wagenstein. Adiós, Shanghai. Tr. Venceslav Nikólov. Barcelona: Libros del Asteroide, 2009. 416 p. ISBN 978-84-92663-00-2.

Sala de lectura, 105: La zona, de Serguei Dovlàtov

[Per causes alienes a la meva voluntat i més aviat relacionades amb la malaptesa de què som capaços a vegades, aquest apunt s’havia publicat incomplet]

Al tren, començo a escriure unes línies sobre La zona, de Serguei Dovlàtov, però de seguida ho deixo córrer: no m’agrada què dic. Les rellegeixo uns dies més tard i em dic que tenia raó de deixar-ho córrer: hi faig una comparació que no ve a tomb, amb una novel·la amb la qual comparteix ben poc, per no dir res.

A La zona s’hi barregen la narrativa amb el gènere epistolar, la ficció amb l’autobiografia. A través d’una sèrie de narracions, cadascuna independents, el protagonista ens explica la seva experiència com a vigilant en un gulag per mitjà d’anècdotes relacionades amb diferents personatges i moments que formen un retrat no només de la dura i absurda vida dels camps de treball estalinistes, sinó també de la fragilitat de l’home i de la facilitat amb què pot arribar a deshumanitzar-se. El narrador, en tant que vigilant, està en una posició de poder: però després de llegir el llibre ens adonem que és un presoner més, capaç d’arribar al mateix nivell d’abjecció o de noblesa que qualsevol dels presoners del camp (delinqüents barrejats amb dissidents, presoners polítics, intel·lectuals contraris al règim, etc.).

L’home per a l’home és… com podia expressar-ho de la millor manera: una tabula rasa. Per dir-ho d’una altra manera: qualsevol cosa. Depèn de la concomitància de circumstàncies.

L’home és capaç de tot, del millor i del pitjor. Em sembla trist, però és així.

Per tot plegat, que Déu ens doni fermesa i coratge. O, encara millor, circumstàncies de temps i d’espai que tendeixin al bé… [p. 112]

Entre narració i narració hi ha intercalada una carta de l’escriptor al seu editor, cartes en les quals no només reflexiona sobre l’escriptura i el paper de l’escriptor, sinó que també ens explica les aventures (i desventures) per les quals ha passat la narració: treta de Rússia clandestinament, a trossets microfilmats, cal anar-la reconstruint a partir de fragments que li van arribant i de la memòria.

El relat es construeix amb la combinació de narracions i cartes, ja que aquestes serveixen tan de contrapunt com d’aclariment a les idees que l’escriptor vol transmetre a la narració.

Lectura divertida a estones, per obra i gràcia d’algunes de les absurdes anècdotes del camp que explica, però també angoixant i desassossegadora, en veure els nivells de baixesa a què pot arribar l’home enfrontat a la lluita per la supervivència. I també pel fet que es tracta d’un relat basat en la realitat, ja que l’autor havia fet el servei militar com a vigilant d’un camp de presoners.

El llibre:

Sala de lectura, 104: Balzac i la Petita Modista xinesa, de Dai Sijie

Aquesta és una d’aquelles novel·les que un dia vaig comprar perquè tothom en parlava i que va quedar desada immediatament al prestatge amb la idea de llegir-la algun dia. I han hagut de passar set anys perquè, amb l’excusa d’omplir l’escala de recomanacions del Reto 2009, la tragués del prestatge on havia anat a raure.

Espero que si dic que és una novel·leta deliciosa ningú interpreti que no m’ha agradat. Però és que és això, precisament, una novel·leta (no arriba a dues centes pàgines) deliciosa, malgrat el rerefons polític i social que amaga.

El narrador i Luo són dos joves que en sortir de l’escola són enviats a un poble de muntanya per ser sotmesos a reeducació: el seu crim, ser dos joves intel·lectuals, malgrat que ni tan sols els havien permès anar a l’institut. Per què? Perquè els pares de tots dos eren considerats enemics del poble. Som a la Xina, l’any 1971. Al poble on són enviats només es tenen l’un a l’altre, però ben aviat coneixen una noia d’un poble veí, modista, de qui s’enamoren. Més encara: en un altre poble hi ha un conegut, també per ser reeducat, en Quatreulls, que amaga una maleta plena de llibres. Aquests llibres seran no només una manera de fugir de la duresa de les tasques diàries, sinó també l’instrument que Luo utilitzarà per reeducar la Petita Modista. A la història d’amor s’hi afegeixen les anècdotes de la vida dels dos nois a la muntanya del Fènix del Cel, que és el nom de la muntanya on estan els pobles on viuen els protagonistes de la novel·la, narrades amb un estil clar i planer, sense aprofundir en els aspectes més obscurs de la dictadura del proletariat ni de la reeducació, tot i que hi surten entreteixits amb la història dels protagonistes; a vegades, també, per mostrar-ne l’absurditat.

El que més m’ha cridat l’atenció, el que més m’ha agradat, és la idea del valor dels llibres, de determinats llibres, com a instruments per a evadir-se de la realitat i com a eines per millorar com a persones. Alguns llibres, esclar: la literatura occidental oposada, en aquest cas, a la literatura oficial (Mao, Hoxha, Marx, Stalin) —i l’única permesa d’altra banda.

El llibre:

  • Dai Sijie. Balzac i la Petita Modista xinesa. Tr. Marta Marfany. Barcelona: Edicions 62, 2001. 163 p. ISBN 84-297-4812-1.

Sala de lectura, 103: L’home manuscrit, de Manuel Baixauli

No sé per on començar a parlar d’aquest llibre, tan estrany i tan apassionant alhora, tan torbador —l’omba de l’esquizofrènia no ho és, de torbadora? Tan ple de literatura, de reflexió sobre la literatura —tan metaliterari. Tan ple del jo i de l’altre, de reflexió sobre l’existència i sobre  el jo. Qui és el narrador de la història? Un personatge que no sap que ho és? Un narrador que es creu personatge d’una novel·la? Narració dins de la narració, com una Matrioixca o unes capses xineses, i uns personatges que a força de ser cada vegada diferents semblen crear un metapersonatge que és la suma de totes les seves manifestacions.

Potser no n’hauria de parlar, no hauria d’intentar parlar-ne; però em resisteixo a no dir res d’un dels llibres que més m’ha sorprès i m’ha fet gaudir de la lectura darrerament.

El llibre:

  • Manuel Baixauli. L’home manuscrit. Barcelona: Proa, 2007. 209 p. ISBN 978-84-8437-972-1.

Sala de lectura, 102: La carretera, de Cormac McCarthy

En un món apocalíptic, arrasat per una catàstrofe indeterminada, cobert de cendra, fosc, un pare i el seu fill es dirigeixen cap al sud a la recerca d’una possibilitat de sobreviure. Sols, amb poques provisions i una arma amb només dues bales, pare i fill no només s’han d’enfrontar a la gana, al fred, a la por i a l’amenaça de bandes d’altres supervivents, sinó també a la pròpia solitud i a la incertesa sobre l’endemà. Sols, desitjant trobar altres supervivents però alhora temerosos de trobar-ne de dolents, el viatge de pare i fill és una recerca contínua d’aliments, de roba per abrigar-se, i d’un nou futur, d’una nova vida. El paisatge desolat és l’única companyia que tenen, un paisatge que es repeteix, com se’n repeteix la descripció una vegada i una altra, recurs amb què l’autor aconsegueix fer augmentar l’angoixa sobre l’incert destí dels protagonistes i la buidor de les seves vides.

És una novel·la dura, commovedora, desconsoladora. A mesura que avança, i que els protagonistes avancen cap al sud, sembla que el futur que els espera és cada vegada més obscur. Pare i fill s’han d’enfrontar a la seva solitud i a la consciència de la seva fragilitat, i han d’acceptar que pot arribar el moment que l’un o l’altre defalleixin, però l’amor que es tenen els fa tirar endavant fins a un desenllaç previsible però no per això menys colpidor.

El llibre:

  • Cormac McCarthy. La carretera. Tr. Rosa Borràs. Barcelona: Edicions 62, 2007. ISBN 978-84-297-6008-8.

Sala de lectura, 101: Mendel el de los libros, de Stefan Zweig

Les novel·les curtes de Stefan Zweig són potser més intenses que novel·les seves més llargues —i dic potser perquè només puc basar-me en una, La piedad peligrosa. Aquesta, Mendel el de los libros, si més no, ho és: intensa i trista. L’estil elegant i fluid de Zweig encara fa més palès el contrast amb la història que explica: la d’un home, un llibreter de vell anomenat Jakob Mendel, pou de saviesa pel que fa als llibres i completament aliè a tot el que l’envolta, al qual un defecte —a ulls dels altres, s’entén— arruïna la vida. El defecte és ser únic, ser diferent, viure només per a la seva activitat: al compravenda de llibres de segona mà, rars i antics. Mendel viu en un món propi, apartat del dia a dia dels altres, de les guerres que tot ho emmerden, i aquest serà el motiu perquè sigui apartat de tot i de tothom i, finalment, oblidat. Fins i tot per aquells que l’havien conegut.

Después me marché y sentí vergüenza frente a aquella anciana y buena señora que, de manera ingenua y sin embargo verdaderament humana, había sido fiel a la memoria del difunto. Pues ella, aquella mujer sin estudios, al menos había conservado el libro para acordarse mejor de él. Yo, en cambio, me había olvidado de Mendel el de los libros durante años. Precisamente yo, que debía saber que los libros sólo se escriben para, por encima del propio aliento, unir a los seres humanos, y así defendernos frente al inexorable reverso de toda exsitencia: la fugacidad y el olvido. [p. 57]

El llibre:

  • Stefan Zweig. Mendel el de los libros. Tr. Berta Vias Mahou. Barcelona: Acantilado, 2009. 57 p. ISBN 978-84-96834-90-3.

Biblioteques de paper: el Gabinet d’Investigació i Lectura de Sueca

Vaig girar un cantó, i un altre, i un altre; vaig córrer amb totes les forces fins a refugiar-me en l’edifici on, al primer pis, hi havia el Gabinet d’Investigació i Lectura, minúscula biblioteca que depenia de l’Ajuntament de Sueca. Hi vaig entrar, vaig dir «bona vesprada» a la senyoreta Patro, bibliotecària. […] La Patro exercia la seua vocació d’espia, de psicoanalista, de fiscal, de periodista de successos, camuflada de bibliotecària. Des del Gabinet d’Investigació i Lectura movia els fils adients per a mantenir-se al dia, a l’hora, al minut, en els conflictes del poble i voltants. […] Imposava, la vella; era prima i tesa com una garsa, nerviosa, omnipresent, sempre vestia de girs, exhibia un esguard incisiu de pistolera a sota d’uns vidres gruixuts que li tapaven mitja cara. Tenia l’obsessió, la dèria, la idea fixa que a la biblioteca s’anava a llegir o a estudia, i volia imposar-ho per damunt de tot. A mi, als meus amics, ens havia envait a passeig més d’una vegada. Lluïa una punteria impressionant, no ens en pasava ni una.

Fins aleshores, mai no m’havia presentat sol a la biblioteca, sempre anàvem en grup a papar-nos els volums d’Astèrix, de Tintín, de Mortadelo i Filemón… Me’ls havia rellegit tots. Aquella vesprada vaig fer cap a la biblioteca fugint d’unes celles, sense pretensions lectores; l’absència transitòria de la Patro m’oferí temps per ordir una coartada.

L’espai de la biblioteca era exigu. A banda dels prestatges atapeïts, corbats sota exemplars que s’aglomeraven en posicions gens acadèmiques, pel terra s’hi apilaven gratacels de llibres que clamaven una ubicació digna i que podia desplomar-se al mínim frec. Hi havia columnes de llibres fins i tot damunt l’únic espai dedicat als usuaris, un tauler llarg, obscur, on aquell dia s’aplicaven, sense alçar els ulls del paper, dos xicots més grans que jo.

[…]

El llindar de la biblioteca era frontera d’un país amb lleis pròpies, Patrònia, on res no havia d’interferir la lectura i l’estudi.

[…]

Als meus vint-i-tres anys vaig tornar al Gabinet d’Investigació i Lectura per a examinar l’original. En aquella visita, l’indret em semblà encara més reduït que d’infant, i el nombre de volums, notablement superior; a penes hi havia un passadís entre els gratacels de llibres, moure’s era temptar la sort, i temptar la Patro, que continuava a peu de canó, vestida de gris, amb molts més cabells blancs. Una veladura de pols ho cobria tot. Ja hi era, onze anys enrere? He sentit dir que la vella no permet que li espolsen els llibres, que així sap si han sigut palpats o moguts. Retrobí una olor antiga que no havia sentit en cap altre lloc. La bibliotec feia olor de la Patro, o era la Patro qui s’havia impregnat d’olors llibresques? Aquell tuf ranci, entranyable, era potser una barreja d’olors estàndard, per separat recongnoscibles —pols, xiquets, paper vell…—, però que juntes esdevenien un còctel únic, irrepetible: olor de Patro.

Manuel Baixauli. L’home manuscrit. Barcelona: Proa, 2007. p. 21-24.

La solució al 100è joc literari

Ahir acabava el termini per participar en els jocs literaris del mes de març que fa en Jesús M. Tibau al seu blog, Tens un racó dalt del món. Aquest mes hi havia hagut, a més, un joc especial: el que feia 100, i el Jesús va convidar els blogaires que volguessin a participar-hi. Com? Posant el començament del llibre que volguéssim al nostre blog el dia del «centenari» i  convidant tothom a intentar endevinar de quin llibre es tractava i a participar en el joc. Al final ens hi vam afegir 68 blogaires: una bona oportunitat de conèixer nous blogs i de donar-nos a conèixer a nous lectors.

A més, també podíem participar-hi, com si no n’hi hagués prou amb les visites que vam rebre aquell dia. No vaig ser capaç de reconèixer els seixanta-vuit fragments, però sí seixanta-un… o almenys això creia, ja que sembla que els correctes només foren cinquanta-set. Però déu-n’hi-do quin munt d’encerts! Molts dels llibres no els he llegit, però amb les pistes o amb el text mateix i una mica de gúguel se’n podien descobrir uns quants.

En Jesús ens convidava més tard a publicar, avui, l’origen del fragment que vam triar per al concurs. He de confessar que el que vaig posar em semblava tan evident que vaig estar a punt de canviar-lo a darrera hora, però he rebut prou peticions de pistes com per sospitar que no ho era tant. I això que només posant la primera frase a gúguel es podia trobar l’autor i el títol… Però deixem-nos de paraules, i anem per feina: el fragment que vaig posar és del començament de la novel·la Mort de dama, de Llorenç Vilallonga.

Per què aquesta novel·la i no una altra? Si us he de ser franc, perquè la tenia a mà. I perquè l’apunt que vaig dedicar a la versió teatral que hem pogut veure al TNC no s’ha mogut del quadradet dels cinc apunts més llegits des que el vaig publicar.

I ara ja ho sabeu. Espero que l’hàgiu encertat tots i, ja que hi som, que llegiu la novel·la.