Arxiu d'etiquetes: novel·la

La citació: Teresa Moure

La novel·la que estic llegint m’està donant força sorpreses. La primera, que la que jo creia que anava a ser-ne la protagonista només és una de les protagonistes, perquè les protagonistes en són les dones: tres dones «concretes», de moment, i no sé si n’hi haurà més. La segona, la presència constant del discurs masclista que ha omplert la cultura occidental des que algú va decidir que qui menjaria el fruit prohibit seria la dona i no l’home, i així pogué carregar tots els mals de la humanitat en la dona —suposo que el dimoni era massa intangible i era més fàcil culpar la dona de tot. El narrador (narradora?) també fa seu aquest discurs, però utilitzant-lo a la seva manera. Com ara per caracteritzar una de les protagonistes, Hélène Jans (i aquesta explicació em serveix també perquè s’entengui el sentit del passatge i no hi hagi cap animeta políticament correcta que vingui a dir-nos que masclistes que som, escrivint aquestes coses sobre les dones…).

És una dona, no n’hi ha cap dubte. I tanmateix llegeix. I no pas el relat d’uns amors ni versos procaços, que llegeix una obra mèdica. Alguna maldat deu voler aprendre, llegint el llibre. O alguna maldat deu haver fet i vol mirar d’ocultar-la. Definitivament és una dona. És estrany que no sigui a la font a xerrar, o al mercat xafardejant amb altres comares! És una dona que llegeix. Tranquil·lament, llegeix. I doncs… Deu ser una bruixa? Ho deu ser… Es diu Hélène.

Teresa Moure. Herba d’enamorar. Tr. Pere Comelles. Barcelona: La Campana, 2006. p. 110.

La citació: llibres màgics i lectors-prestidigitadors (Imma Monsó)

Sempre ha tingut aquesta idea: que la lectura confereix alguns dons especials com els que té la Gemma, que és empàtica i intuïtiva i li estalvia la feina d’explicar-se perquè l’entén amb un cop d’ull. A ell li agrada molt, que li estalviïn la feina d’explicar-se, perquè és home de poques paraules. De petit va ser un gran lector. I després, durant un temps, entre els quinze i els vint anys, va llegir força. Un llibre li semblava un objecte màgic per la desproporció que hi havia entre la seva aparença i el que duia a dins. Establia amb els llibres relacions íntimes en les quals no volia intrusos, potser per això, ni llavors ni ara, mai no ha tingut gaire interès a conèixer els autors, perquè pensa que en el lector hi ha la clau de volta d’una màgia que, sense ell, és inexistent. Té un bon record d’aquells moments en què se sentia hàbil prestidigitador i sempre li va quedar aquesta imatge: el lector-prestidigitador que fa el truc de treure d’una capsa coses que qualsevol hauria jurat que, allà, no hi cabien.

  • Imma Monsó. Una tempesta. Barcelona: La Magrana, 2009. p. 63-64.

Sala de lectura, 117: Una tempesta, d’Imma Monsó

Em feia una mica de recança tornar a llegir una novel·la d’Imma Monsó i que em passés amb la darrera que vaig intentar llegir: que l’abandonés. M’havia agradat molt Un home de paraula però no vaig ser capaç d’acabar de llegir Tot un caràcter, malgrat que m’atreia força la seva protagonista. Per sort no s’ha repetit amb Una tempesta, i si bé no puc dir que m’hagi entusiasmat, tampoc no puc dir que no m’hagi agradat.

Tota la novel·la gira a l’entorn de la por, de les nostres pors, que es resumeixen en una única por: la por a morir. Sara Surp, la protagonista, escriptora, té por de moltes coses, com ara a no poder escriure: encarna l’escriptor posseït per un geni creador que li dicta les paraules, paraules que ella es limita a polir. També té por, sembla, a implicar-se massa amb els seus lectors; i això la porta a jugar una mena de joc de les mil i una nits, on ella fa que els lectors que s’han reunit per comentar el seu llibre xerrin i xerrin, allargant la reunió més enllà del necessari, només per evitar que un d’aquests lectors rebi una mala notícia a la qual ella ha tingut accés accidentalment. És un personatge que no pot parar de pensar en la literatura, no en el fet d’escriure, sinó en la literatura i en com influeix (o no) en els lectors.

La novel·la, a semblança d’Un home de paraula, està construïda en capítols que es van alternant: allà s’alternaven el passat i el present, i aquí s’alternen els personatges que acaben esdevenint els protagonistes de la història. D’una banda, Sara Surp, l’escriptora, que va a participar en xerrada sobre la seva darrera novel·la; d’una altra, Hug, el jove que havia intentat establir una relació amb Sara i que ella se l’emporta per poder-li deixar clar que no li interessa. Hug és un personatge interessant i antipàtic —a mi, almenys, se’m féu antipàtic des de bon començament, quan només semblava ser un inofensiu fan carregat de manies— que arriba a resultar una mica carregós. I, finalment, Sergi, el parapentista que, tot i l’afany de volar, no havia volgut mai destacar sobre els altres. Tots tenen una por o una altra: Hug al rebuig, Sergi a mentir. Les vides de tots tres convergeixen i arriben a un final poc previsible.

Tots tres personatges comparteixen una altra característica, que podríem dir que és universal: el desdoblament de la personalitat en determinats moments. Així, Sergi és d’una manera davant la seva xicota —a qui amaga algunes coses— i d’una altra davant dels seus amics. Hug també practica el desdoblament (i no puc explicitar-ho més sense espatllar la novel·la a qui no l’hagi llegida encara). I qui ho manifesta i n’és del tot conscient és l’escriptora, que havia excel·lit en la pràctica del desdoblament des de petita:

I tant bon punt comença la recitació de les seves obres, mèrits i efemèrides, ella inicia el ritual de l’escapada, se’n va, se’n va lluny, cosa en la qual té una gran pràctica fruit d’una llarga experiència de desdoblaments. Sovint, quan li toca parlar, encara no ha tornat. I es converteix en ventríloqua d’ella mateixa, recitant de memòria unes coses mentre pensa en unes altres, no en una altra, no…, sinó, sovint, en unes quantes, perquè té aquesta estranya capacitat de pensar simultàniament en diverses coses alhora amb diversos graus d’intensitat. Sempre li ve al cap la imatge d’una nina russa: la matriuska gran, la que conté les altres, simbolitza la presència corporal, els gestos, la veu, la que sempre es queda a fer veure que hi és. Però després hi ha la següent, de la qual en surt una altra i així successivament. De vegades se’n van lluny, les nines, circulen de paisatge en paisatge, pensen en això i en allò, sempre, però, alertes a retornar, si cal, i posar-se de cop dintre de la nina principal que és el seu embolcall, de la nina gran a qui ella anomena carinyosament el Ninot. [p.  73-74]

I qui no ha fet de Ninot en alguna ocasió?

  • Imma Monsó. Una tempesta. Barcelona: La Magrana, 2009. 223 p. ISBN 978-84-7410-051-8.

La citació: «Sara Surp» i llibres a metres

Biblioteques de paper, 19

En aquella època, tocava tenir una biblioteca que ocupés almenys dos panys de paret. Ells la tenien i, a més, la utilitzaven. És a dir, llegien. «Tot Beckett», deia el tiet que havia llegit. O la tieta, ella també llegia: «Tot Pla», «Tot Proust». Però ella mai no va arribar a saber on anava a parar tot aquell bé de déu de lectura que entrava dins d’aquells dos caps. Tota la càrrega revolucionària que contenien aquelles pàgines … ¿On es dissolia? ¿En què es convertia quan passava pels seus esperits? ¿En quin punt de l’aparell digestiu llibresc quedava embussada, o reduïda a no res, tota la bellesa, tota la lucidesa que havien engolit? ¿Per què romanien incòlumes després de tanta lectura? El tiet recorria metre a metre la biblioteca com un aplicat corredor de fons: «Dos metres amb vuitanta centímetres, el meu rècord anual!», deia, i no ho deia de broma. Però ell era el mateix, amb tres metres més de lectures que amb tres metres menys.

Imma Monsó. Una tempesta. Barcelona: La Magrana, 2009. p. 45-46.

Sala de lectura, 116: El violí d’Auschwitz, de M. Àngels Anglada

Havia sentit a parlar tant d’aquesta novel·la, i en general tan bé, que quan la vaig veure a la llibreria vaig pensar durant un instant que m’havia equivocat: no podia ser, tan curteta, tan poca cosa. I havent llegit la història de Daniel, el luthier cracovià que és obligat a construir un violí per al seu carceller, no puc més que dir que no calen centenars de pàgines per transmetre l’horror de l’holocaust, ni la grandesa que l’ésser humà és capaç de mostrar fins i tot en els moments més terribles: es pot fer igualment amb una història senzilla, explicada sense inflar-la, mostrant l’horror sense rabejar-s’hi. I també he de dir que mai no hauria arribat a imaginar que la descripció de la construcció d’un violí pogués arribar a ser tan apassionant.

El llibre:

  • M. Àngels Anglada. El violí d’Auschwitz. Barcelona: Columna, 1996. 127 p. ISBN 84-7809-588-8.

Sala de lectura, 115: ¡Hagan sitio! ¡Hagan sitio!, de Harry Harrison

Coberta de la novel·la ¡Hagan sitio!¡Hagan sitio!Una crítica que sovint es fa a la literatura de ciència ficció és que el temps, a vegades, la fa esdevenir anacrònica. És una crítica que es fa a novel·les d’anticipació que han situat l’acció en una època determinada que ha arribat sense que s’hagués acomplert el que la novel·la vaticinava. ¡Hagan sitio! ¡Hagan de sitio!, de Harry Harrison, seria una d’aquestes novel·les.

Escrita el 1966, la novel·la presenta un futur en què la Terra està superpoblada, els recursos energètics i alimentaris s’han esgotat, molts territoris són improductius i la gent s’amuntega —literalment— a les ciutats. Nova York, on transcorre la història, té 35 milions d’habitants que han de lluitar per aconseguir un lloc on aixoplugar-se i alguna cosa per menjar, sempre sota l’amenaça de les restriccions i de la disminució del racionament. Andrew Rusch és un policia que comparteix apartament amb un home gran, Solomon Kahn; és el mes d’agost, i Andrew és enviat per investigar un assassinat que hi ha hagut en un dels complexos d’habitatges de luxe de la ciutat: un mafiós anomenat Mike O’Brien ha estat trobat mort al seu apartament. Allà, Andy coneix Shirl Greene, l’amistançada d’O’Brien, de qui s’enamora i a qui s’emportarà a viure amb ell i Solomon. Però l’assassinat, que podria ser un dels molts que hi ha a la ciutat cada dia i que la policia no pot resoldre, desperta les sospites dels socis d’O’Brien, gent poderosa que pressiona perquè es trobi l’assassí. Aquest, un refugiat xinès anomenat Billy Chung, s’ha amagat i Andy haurà de fer més hores que un rellotge per trobar-lo i complir la resta de les seves obligacions. Tot això enmig d’una ciutat cada dia més afamada, on comencen a aparèixer malalties que no hi ha mitjans de guarir, i on la calor de l’estiu deixa pas a la pluja i al fred de l’hivern.

A través d’aquests quatre personatges anem coneixent la situació de la ciutat —del món—, abocat a l’escassetat i a l’augment de la mortalitat per culpa de la imprevisió dels polítics. Les cues per aconseguir aigua als punts autoritzats, les persones que es dediquen a robar l’aigua dels altres, les lluites per aconseguir menjar o un lloc per viure, les malalties derivades de la desnutrició —car la majoria de gent s’alimenta de succedanis obtinguts del processament d’algues, de llegums, de caragols…

I tot això quan passa? Doncs l’any 1999. De fet, la novel·la acaba amb la celebració de l’any nou i potser l’única tret que coincideix amb el nostre canvi de 1999 al 2000 és l’aparició de fanàtics religiosos que creien que el món s’acabaria en acabar el 1999. Perquè la resta no s’ha acomplert, afortunadament, i malgrat que el camí que seguim sembla ser el que predeia la novel·la: si més no, la producció de petroli té data de finalització, els recursos hídrics s’esgoten a molts llocs, i la població continua creixent. Solomon Kahn, el company de pis d’Andrew, ho té clar:

—No … tengo una mejor opinión de la raza humana. Lo que ocurre es que nadie se lo ha hecho comprender, han habido demasiadas personas que han nacido animales y han muerto animales. La culpa, a mi entender, es de los corrompidos políticos y de los llamados conductores de masas que han eludido el problema porque era muy conflictivo, y porque no querían complicarse la existencia con algo cuyos efectos, si se producían, tardarían años en dejarse sentir. De modo que el género humano devoró en un siglo todos los recursos que la Tierra había tardado millones de años en almacenar, sin que nadie en las altas esferas moviera una ceja ni prestara oído a las voces angustiadas que clamaban en el desierto. Permitieron que nos entregásemos a la superproducción y el superconsumo, y ahora el petróleo se ha agotado, el suelo se ha hecho improductivo, los árboles han sido talados, los animales se han extinguido, y siete mil millones de personas luchan por las migajas que quedan, viviendo una existencia miserable… pero procreando todavía sin control. De modo que creo que ha llegado el momento de ponerse de pie y ser contado. [p. 247-248]

No explicaré com acaben ni la història d’amor de Shirl i Andrew, ni Solomon, ni la novel·la; només dir que el missatge no és gens esperançador. Val la pena llegir-la, i sentir l’angoixosa presència contínua de milers de persones al teu voltant.

La novel·la inspirà una pel·lícula l’any 1973, Soylent Green, protagonitzada per Charlton Heston, Leigh Taylor-Young i Edward G. Robinson. S’estrenà aquí amb el títol Cuando el destino nos alcance —quan l’emeteren per TV3, recuperaren el títol original. La pel·lícula té poc a veure amb la novel·la —hi ha un complot governamental per eliminar Thorn (Anrew a la novel·la) perquè està a punt de descobrir un secret força inquietants: a la novel·la, s’esmenten sovint les galetes que mengen els soferts habitants de Nova York, però no se’ls dóna més importància. A la pel·lícula, les galetes ho són tot: el títol és el nom de les galetes, que al final descobrim que tenen un ingredient secret inesperat. Un ingredient provinent de la política de control de la població que no existeix a la novel·la.

I no diré res més. Si us he excitat la curiositat, us recomano tant la lectura de la novel·la com que veieu la pel·lícula.

El llibre:

  • Harry Harrison. ¡Hagan sitio! ¡Hagan sitio!. Tr. José M. Aroca. Barcelona: Acervo, 1976. 320 p. ISBN 84-7002-205-9

Sala de lectura, 114: Les relacions perilloses, de Choderlos de Laclos

Acabo la lectura de Les relacions perilloses de Choderlos de Laclos amb sentiments enfrontats. D’una banda, la satisfacció d’haver tornat a gaudir d’una història de la qual, fins al moment, només en coneixia les versions cinematogràfiques —totes dues excel·lents, tot i que per motius diferents. De l’altre, aquell remordiment per gaudir, precisament, d’una història sòrdida protagonitzada per uns personatges amorals, uns altres de beneits, i uns altres massa lligats per les convencions i l’educació. I encara l’enuig en descobrir que el final, aquell final moralitzant i, en certa manera, amable amb alguns dels personatges de les pel·lícules, no ho és gens en la novel·la.

El vescomte de Valmont i la marquesa de Merteuil encara són més menyspreables a la novel·la que a la pel·lícula, Cécile de Volanges igual de beneita o més; l’únic personatge que no mostra gaire diferència és la desgraciada presidenta de Tourvel. Moltes de les frases de les cartes les podem escoltar a la versió de Stephen Frears, i suposo que també en la de Milos Forman —podria equivocar-me, perquè no la recordo tan bé; ja l’he treta del prestatge per tornar a veure-la—; i moltes de les escenes foren reproduïdes a les dues pel·lícules. Menys el final, que no desvetllaré, però que és força diferent i més estricte encara que el que ens mostraren els dos directors, i tot provocat per la lluita entre Merteuil i Valmont, no per demostrar quin dels dos és capaç de fer-la més grossa a l’hora de seduir i manipular la gent que els envolta, sinó per no reconèixer el que els faria més vulnerables a ulls de tothom i d’ells mateixos: que s’estimen i no poden estar l’un sense l’altre.

Malgrat el to de les cartes i el fet de conèixer la història, aquesta lectura no se m’ha fet gens avorrida, i no m’he saltat ni una línia —tot i que, ho confesso, després d’haver llegit una carta trobar-ne les mateixes frases reproduïdes en una altra em feia venir la temptació de fer un saltet. La traducció manté un bon equilibri entre la formalitat de les cartes i un llenguatge que no es fa pesat en cap moment.

El llibre:

  • Choderlos de Laclos. Les relacions perilloses, o, Cartes. Recollides en una societat i publicades per a la instrucció d’algunes altres. Tr.Josep-Anton Fernàndez. Barcelona: Proa, 1988. 351 p. ISBN 84-7739-037-1.

Sala de lectura, 113: Mary Reilly, de Valerie Martin

Per raons que no vénen al cas, vaig haver de veure la pel·lícula Mary Reilly no fa gaire, pel·lícula que no mai no m’havia fet ni fred ni calor malgrat la presència de dos monstres del cinema com són John Malkovich i Glenn Close (encara que aquesta en un paper més petit). També hi sortia la Julia Roberts, com recordareu els que l’hagueu vista, actriu que tan aviat m’entusiasma com m’enfonsa en el més tediós dels avorriments. Havia tot just acabat de llegir El cas misteriós del Dr. Jekyll i Mr. Hyde, i la pel·lícula em va provocar una considerable irritació, per com manipulava la història original fins a fer-la pràcticament desaparèixer.

La curiositat, i una recomanació, em va portar a la novel·la en què es basava la pel·lícula, i m’he emportat una bona sorpresa: el guionista aconsegueix mantenir-s’hi força fidel… a còpia de trair la novel·la en què es basa —ho sé, poques pel·lícules són fidels a les novel·les en què es basen, són llenguatges i mitjans diferents; però em sembla n’hi ha algunes que són més infidels que d’altres. De manera que els detallas que l’autora de Mary Reilly manté de la novel·la d’Stevenson, desapareixen de la pel·lícula fins a explicar una història amb diferències notables.

No sé si val la pena anar una mica més enllà o només deixar constància de l’estirabot. Mary Reilly és la història del Dr. Jekyll i Mr. Hyde vista des de la perspectiva d’una minyona de Jekyll, una minyona prou afortunada com per haver après a llegir i a escriure prou bé per portar un diari de la seva vida. En aquest diari, Mary explica el dia a dia a la casa, però també l’estranya relació que s’estableix amb el seu amo, el Dr. Jekyll. L’autora, Valerie Martin, a diferència que el guionista de la pel·lícula, es manté fidel a la novel·la d’Stevenson i hi fa aparèixer, encara que sigui tangencialment, les escenes i els personatges essencials de l’original, i només en manipula una mica el final —amb aquesta potent escena en què Mary s’ajau al costat del cadàver de Hyde, un cop ha arribat a descobrir que Hyde i Jekyll eren la mateixa persona. Llàstima que la tensió de la novel·la s’atenuï en saber per endavant quin serà el desenllaç, però tot i això, sense ser una gran novel·la, es fa llegidora i aconsegueix transmetre l’angoixa de la protagonista en el lector (en aquest lector, si més no!).

El llibre:

  • Valerie Martin. Mary Reilly : l’ombra del doctor Jekyll. Tr. Montserrat Morera. Barcelona: Trapezi, 1991. 195 p. ISBN 84-87727-04-2.

Sala de lectura, 112: Olor de Colònia, de Sílvia Alcàntara

He de confessar que he trigat una mica a llegir aquesta novel·la per mandra: mandra provocada per la intensa campanya publicitària que l’ha acompanyada. Tinc un defecte (o una virtut, qui sap) que afecta diversos àmbits de la meva, entre ells com reacciono davant la publicitat, i que té molt a veure amb la tossuderia: com més algú insisteix perquè faci una cosa, més m’hi nego. Però finalment vaig caure-hi, i he de reconèixer que valia la pena.

A hores d’ara em sembla una mica sobrer resumir l’argument de la novel·la, que tampoc no és senzill. La novel·la narra les vivències d’una sèrie de personatges units per un espai comú, una colònia tèxtil, durant els anys cinquanta del segle passat, i a partir d’un fet que farà els canviï la vida: la mort de l’escrivent principal de la fàbrica durant un incendi. A partir d’aquí, anem coneixent els diversos personatges que viuen a la colònia, les posicions que ocupen, les relacions amb els altres personatges, en un ambient tancat, opressiu, de submissió al poder encarnat pels directors i els majordoms, delegats dels amos, la presència angoixant i fanàtica de l’Església, i la por a la revolta i al que hi ha més allà dels límits de la colònia.

De mica en mica, capítol a capítol, anem coneixent cadascun dels habitants de la colònia, les seves ambicions, les enveges, les petites mesquineses a què es veuen abocats sense que hi hagi res que els pugui aturar; i veiem com es va teixint una teranyina de complicitats i dependències que acaben provocant un altre daltabaix al cap dels anys. És un ambient angoixant, i l’autora ha sabut transmetre molt bé aquesta angoixa, aquesta mena d’ofec provocat per l’organització jeràrquica de la Colònia i per la impossibilitat de canviar el destí dels seus habitants, nascuts a la Colònia, crescuts a la Colònia, morts a la Colònia. Només la tragèdia, la crisi sobtada i inevitable farà que aquesta roda pugui deixar de girar i els habitants de la Colònia se n’alliberin. No diré a quin preu, que seria desvetllar massa detalls, però no espereu un final feliç del tot.

El llibre:

  • Sílvia Alcàntara. Olor de Colònia. Barcelona: Edicions de 1984, 2009. 330 p. ISBN 978-84-92040-21-4.