Arxiu d'etiquetes: novel·la

Sala de lectura, 130: Dissabte, d’Ian McEwan

Sempre he sentit dir que no podem estar segurs de res i que la vida pot canviar en un segon; tanmateix, no crec que siguem realment conscients de la nostra fragilitat i de la debilitat de les coses que creiem certes i immutables. Em pregunto si Henry Perowne era de les persones que creien això, que la seva vida, establerta, segura, sòlida, no canviaria mai: m’atreviria a afirmar que sí, i que no s’esperava tot el que li passaria… i m’adono que estic parlant d’un personatge de ficció com si fos real, i això és gràcies (o per culpa de) Ian McEwan, que ha sabut crear tan bé aquest personatge.

A Henry Perowne només una lleu angoixa no el deixa dormir, i, desvetllat, assisteix atònit a l’aterratge d’emergència d’un avió que passa per sobre de Londres. A partir d’aquell moment res no serà normal —entenent per normal la rutina diària a què tots, més o menys, ens anem avesant— i de mica en mica la seva vida anirà canviant, i l’aparent seguretat en què viu desapareixerà. I tot en un únic dia, aquest dissabte que dóna títol a la novel·la.

Un dia, sí, però tota una vida: aquest dia dóna prou temps a Perowne per repassar tota la seva vida, des de la infantesa fins a la maduresa, a parlar-nos de la seva mare, de la seva muller i dels seus fills, dels seus amics i la seva professió, a mesura que la tensió augmenta i que un fet aparentment banal va creixent com la bola de neu llançada muntanya avall fins que esclata contra un obstacle.

He de confessar que les conseqüències d’aquest fet banal les he esperades durant pàgines i pàgines, però tot i això, tot i saber que aquell episodi —del qual no en revelare més detalls per no espatllar la lectura de la novel·la a ningú— «havia de» tenir alguna conseqüència en la vida de Henry Perowne, la manera com McEwan va desenvolupant la història, amb els flàixbacs que ens permeten conèixer la vida de Perowmn i una sensació creixent d’angoixa en el personatge que ens diu que ha de passar alguna cosa més, m’ha tingut amb l’ai al cor i el desig de passar a la pàgina següent a veure què succeïa durant moltes hores.

El llibre:

  • Ian McEwan. Dissabte. Tr. Dolors Udina. Barcelona: Anagrama; Empúries, 2007. 366 p. ISBN 978-84-96863-03-3.

Alba, una noia de catorze anys, verge i bruna…

Llegeixo a Vilaweb que avui* fa vint anys que va morir Manuel de Pedrolo i de seguida em vénen al cap les primeres paraules de Mecanoscrit del segon origen. Corro als prestatges a cercar el llibre, perquè em balla l’edat d’Alba: eren setze anys? N’eren divuit? Miro i remiro i corro a consultar el catàleg per veure on coi l’he posada, i no hi és. No hi és. El Mecanoscrit no hi és.

No me’n sé avenir. No sé si encara és lectura obligatòria, però a la meva època tots hi vam passar i hauria de ser a casa. Potser es va quedar a casa dels pares, vés a saber. Fou la primera novel·la de ciència-ficció que vaig llegir, quan encara no sabia ni que hi havia un gènere literari com aquest, i com a molts altres la història em va quedar gravada ben endins —fins al punt que encara en recordo vivament força episodis. Era, és, una història tendra i tràgica de dos nens condemnats a ser uns nous Eva i Adam, i a aprendre a viure en sense altre guia que ells mateixos en un món que ha desaparegut en un no-res; de dos nens obligats a madurar abans d’hora. Fins i tot hi hagué una versió televisiva, els primers anys de TV3, interpretada per Àgueda Font, Guillem d’Efak i Moisès Torner i dirigida per Ricard Reguant, de la qual en recordo més aviat poca cosa.

Però Pedrolo, en el meu cas, va quedar aquí, reduït a una única obra. No sé si va ser un efecte semblant al rebuig que vaig sentir per Rodoreda després de la lectura obligatòria de La plaça del Diamant, però no he llegit cap altra obra de l’autor. Potser el millor homenatge que se li pot fer, com a qualsevol altre escriptor, és fer l’esforç de llegir-lo i decidir llavors si ha valgut la pena o no.

PS. L’apunt s’havia de titular «No donem l’abast», perquè sembla que la catosfera, tan celebradora ella, tampoc no ha pensat en Manuel de Pedrolo. Ara, que espero equivocar-me i haver d’esborrar aquestes dues línies. [Em diu l’Allau que la Júlia Costa ja hi havia pensat: «Vint anys sense Manuel de Pedrolo (26/6/90)»]

*Segons l’AELC, el 25 de juny; ara, l’Enciclopèdia diu que fou el 26 de juny. Tan se val, dia més dia menys no deixen de ser vint anys.

Spoiler final

São onze os supliciados. A queima já vai adiantada, os rostos mal se distinguem. Naquele extremo arde um homem a quem falta a mão esquerda. Talvez por ter a barba enegrecida, prodígio cosmético da fuligem, parece mais novo. E uma nuvem fechada está no centro do seu corpo. Então Blimunda disse, Vem. Desprendeu-se a vontade de Baltasar Sete-Sóis, mas não fugiu para as estrelas, se à terra pertencia e a Blimunda.

Jesús Moncada

Vet aquí que avui tocava escriure alguna cosa en record de la mort de Jesús Moncada fa cinc anys i, al final, poc més i ho he de deixar córrer. Havia pensat fer una mena de sala de lectura aprofitant la lectura fa poc de Calaveres atònites i confiant que hauria pogut acabar a temps de llegir Estremida memòria, però no ha pogut ser.

Ja quan vaig llegir Camí de sirga, ara fa quatre anys, em va sorprendre la riquesa del llenguatge que utilitzava Moncada i, sobretot, el sentit de l’humor que traspuava la novel·la, sentit de l’humor que és gairebé un protagonista més de Calaveres atònites. El sentit de l’humor que constitueix una de les moltes vies de reconstruir el passat, un humor agredolç, però, m’atreviria a dir que un humor tragicòmic; sobretot, en aquesta reconstrucció de la mítica Mequinensa de Moncada, ja desapareguda, a partir del retrat d’alguns dels seus habitants. Tragicòmic perquè malgrat el somriure, o la riallada fins i tot, que arranquen algunes de les peripècies dels mequinensans que conegué el secretari judicial barceloní Mallor Fontcalda, en el fons, en molts dels casos, hi ha una petita tragèdia al darrere: la solitud, la vellesa, l’enveja, l’odi… i tot en el marc opressiu de la postguerra, on encara està viu el record de la guerra civil i del que significà per al poble i els seus habitants.

D’Estremida memòria poc en puc dir encara. Em sembla, però, que poc d’humor hi trobaré: més aviat, la via tràgica de la reconstrucció de la memòria. Però d’això caldrà parlar-ne un altre dia; ara, us deixo amb dues recomanacions: llegir Moncada si encara no ho heu fet, i donar un cop d’ull al web Jesús Moncada. Espais literaris, on, entre d’altre coses, trobareu fragments de les seves obres. En copio un aquí de Calaveres atònites i enllaço la versió llegida del fragment:

El 1931, quan la República, el món va trontollar, i val més que no parlem de guerra. Un desastre, cregui’m. Amb la victòria de Franco, les aigües van tornar a mare: vam separar un altre cop el cementiri religiós del civil. Ara, vam haver de fer els ulls grossos amb els descreguts que s’havien esmunyit on no els corresponia durant aquells anys de confusió i desgavell. Costa d’empassar, jove, però, ¿com destries els ossos d’una bona persona dels d’un republicà? Tret d’això, gràcies a Déu, ja podíem tornar a viure i a morir-nos com abans.

(llegit per Cristina Rodés)

La iniciativa de l’homenatge, aquesta vegada, partia d’en Pere de Provisionalsi Jesús Moncada, què?»).

Bibliotecari de dia, bibliotecari de nit

O com continuar treballant després d’haver sortit de la feina.

Sembla que no sóc l’únic que continua exercint de bibliotecari fora d’hores: mentre anava rumiant com descriure la curiosa experiència que vaig viure la setmana passada, en Lluís Anglada s’avançava i n’explicava una de molt semblant («Fer de bibliotecari fora d’hores laborals»).

Tot va començar amb un missatge de correu electrònic el passat dimarts 25 de maig, en què algú que no conec em demanava ajuda per trobar la resposta correcta d’una pregunta d’un joc que feien a Badalona. Al joc els preguntaven quin era el nom del personatge que mor d’accident laboral a la novel·la El metall impur, de Julià de Jòdar. Hores més tard em feien la mateixa pregunta als comentaris d’un apunt del bloc.

La meva primera reacció fou de sorpresa (qui sou i per què em feu preguntes sobre una novel·la que no he llegit), la segona de curiositat (com sabeu que tinc aquesta novel·la i quin deu ser el personatge que mor), i la tercera fou «som-hi, a veure què trobem». La resposta a la pregunta la vaig trobar invocant el diable… perdoneu, amb una cerca ben senzilla a Google, ja que en aquell moment no tenia el llibre a mà. Les altres respostes les vaig trobar gràcies al comentari al bloc: els participants al joc, cercant a Internet o directament a LibraryThing, havien vist que tenia el llibre i havien deduït que l’havia llegit, i per això m’adreçaven la pregunta per dos canals diferent.*

Evidentment els vaig enviar la resposta que em semblava correcta, amb la indicació d’on i com l’havia trobada.

A l’endemà em va arribar una altra pregunta del mateix joc, però d’aquesta no en vaig poder donar la resposta: només vaig poder adreça la persona a les fonts on creia que podrien trobar-la.

Ras i curt: em vaig dedicar a fer informació bibliogràfica fora d’hores. En aquests anys de blocaire he rebut força preguntes, però sempre relacionades amb el funcionament del bloc o d’alguna aplicació d’Internet de què hagués parlat: aquesta ha estat la primera vegada que rebo una pregunta pròpia de bibliotecari referencista.

* Potser era un avís que és hora que comenci a llegir d’una vegada la trilogia «L’atzar i les ombres»…

La citació: Winesburg, Ohio, de Sherwood Anderson

Quan es pogué ficar al llit, enfonsà el rostre al coixí i plorà desconsoladament. «¿Què em passa? Si no vaig amb compte acabaré fent-ne alguna de grossa», va pensar i, girant-se de cara a la paret, començà a provar d’obligar-se a acceptar amb coratge el fet que hi ha molta gent que ha de viure i morir sola, fins i tot a Winesburg.

Sherwood Anderson. Winesburg, Ohio. Barcelona: Viena, 2009. p. 115.

Sala de lectura, 124: Winesburg, Ohio, de Sherwood Anderson

A vegades costa una mica decidir si allò que estàs llegint és realment una novel·la —entesa de la manera canònica, amb desenvolupament, nus i desenllaç— o un conjunt de relats. M’ha passat amb Winesburg, Ohio, de Sherwood Anderson, aparentment un conjunt de relats mitjançant els quals retrata una sèrie de persones que viuen en aquest poblet de l’Oest americà, sense cap altre lligam que ser veïns del mateix poble i tenir relacions entre ells. Però de mica en mica, al costa de Winesburg va apareixent un altre protagonista: George Willard, jove periodista l’aparició del qual en tots els relats —diguem-ne capítols?— li dóna una importància dins el llibre que no tenen els altres personatges. I si lliguem aquest personatge inquiet, que vol veure món i conèixer la vida i decideix abandonar Winerburg, amb l’escriptor vell del primer capítol, «El llibre del grotesc», podem aventurar que un i altre són el mateix i que Winesburg, Ohio, no és només la història d’un poblet i dels seus habitants, sinó la història mateixa de l’escriptor. Un escriptor que parteix d’una idea i intenta reflectir-la per mitjà dels retrats dels pobletans:

En el principi, quan el món era jove, hi havia moltes idees però n’hi havia cap que fos una veritat. Era l’home qui es feia la veritat i cada veritat era formada per una gran quantitat d’idees vagues. Per tot el món hi havia veritats i totes les veritats eren bellíssimes. [p. 13]

Cadascun dels personatges de la novel·la encara un o més d’aquestes veritats: la solitud, l’amor, la passió, la riquesa, la gasiveria, la virginitat, la por… I entre tots ofereixen el retrat d’un petit poble de l’oest americà a les acaballes del segle xix, començaments del xx, sense que en cap moment —gran mèrit de l’autor sense dubte, i el que fa que una obra es converteixi en un clàssic—, sense que en cap moment, deia, soni anacrònic o estrany.

El llibre:

Sherwood Anderson. Winesburg, Ohio. Tr. Francesc Parcerisas. Barcelona: Viena, 2009. 254 p. ISBN 978-84-8330-538-6.

Sala de lectura, 122: Wicked, de Gregory Macguire

Hi ha nombroses històries que han tingut tant d’èxit, sigui en forma de pel·lícula, de novel·la o de conte, que els seus autors o a vegades d’altres no han pogut resistir la temptació de crear-ne continuacions o històries precedents. Dins del gènere fantàstic, per exemple, em vénen al cap la sèrie de Duna de Frank Herbert, continuada per l’autor i després pel seu fill, o El último anillo, de Kiril Yeskov, que continua la història d’El senyor dels anells (narrada del punt de vista dels orcs); i les pel·lícules que continuaren Alien o les del cicle de La guerra de les galàxies, per posar només alguns casos ben coneguts. Una altra història molt coneguda i que tingué versions cinematografiques més o menys fidels, i nombroses continuacions, tant de la mà del seu autor com d’altres, i fins i tot problemes de propietat intel·lectual, fou El màgic d’Oz, d’L. Frank Baum. Entre les continuacions o precedents o històries inspirades o com vulgueu dir-ne, hi ha aquesta novel·la, Wicked, subtitulada Memorias de una bruja mala.

No havia associat les dues obres, ni tan sols amb la il·lustració de la coberta: una bruixa de pell verda i nas punxegut que recorda el personatge de la pel·lícula de 1939, dirigida per Victor Fleming i protagonitzada per Judy Garland. La novel·la, de fet, em sembla que es basa tant en la història original com en l’imaginari de la pel·lícula per compondre el relat de la història d’Elphaba, la nena verda de dents esmolades nascuda al país dels Munchkins i que, amb el pas dels anys, es convertirà en la Malvada Bruixa de l’Oest. Com que no he llegit totes les històries d’Oz de Frank Baum no podria dir amb certesa quant del contingut de Wicked s’hi inspira, però suposo que és força: en la història principal evidentment, que forma part de la darrera part del llibre; també hi ha una de les històries posteriors a El màgic d’Oz que es titula Ozma of Oz, on apareix per primera vegada el robot Tik-tok, i on és probable que s’hagi inspirat Maguire pel que fa al tiktokisme, el desenvolupament de màquines que podríem anomenar robots amb tota la tranquil·litat del món.

La història està dividida en cinc parts que corresponen a èpoques diferents de la vida d’Elphaba, des del seu accidentat naixement al país dels Munchkins fins a la seva mort no menys accidentada (i accidental) al país dels Winkis, ja convertida en la Malvada Bruixa de l’Oest. La cinquena part és la que conté la història original d’El màgic d’Oz que tots, qui més qui menys, coneixem. Al llarg de la seva vida Elphaba ha d’enfrontar-se a l’estranyesa i la por que provoca en els altres per causa del seu aspecte estrany i amenaçador, al despertar d’una consciència política i revolucionària, i al convenciment que està sola i que sola no podrà canviar el món, i a l’acceptació que és una bruixa. Una bruixa malvada,  això sí, segons el punt de vista de qui la jutgi: acostumada a la injustícia i a cercar la veritat per ella mateixa, Elphaba descobreix de seguida que el màgic d’Oz no és tan bo com tothom creu, sinó un dictador que pretén uniformitzar la societat eliminant-ne tots els elements diferents (com ara els Animals, amb majúscula, dotats a diferència dels animals de raó i llenguatge).

Tot i que en general la novel·la és entretinguda i ofereix una encertada recreació «adulta» del món d’Oz, no ha acabat de fer-me del tot el pes; m’ha semblat que hi ha massa idees apuntades que després no es desenvolupen o tenen un desenvolupament confús, i força episodis de la vida d’Elphaba que malgrat que tenen la intenció de caracteritzar millor el personatge, no aporten gaire cosa al desenvolupament de la trama.

El llibre:

  • Gregory Maguire. Wicked. Tr. Claudia Conde. Barcelona: Planeta, 2009. 575 p. ISBN 978-8408-08581-2.

Sala de lectura, 121: Herba d’enamorar, de Teresa Moure

[Ep! L’apunt conté detalls de l’argument que si no heu llegit la novel·la podrien fer que la gaudíssiu menys.]

La novel·la de Teresa Moure fou una de les novetats destacades del 2006 i ves per on jo l’he tinguda —he de confessar que com moltes altres— al prestatge dels pendents de llegir des de gener del 2007. Potser he trigat tant a llegir-la perquè creia, no sé per què, que es tractava d’una història d’amor i no estava per gaire romanços, però el cas és que en llegir-la finalment m’he endut una bona sorpresa: protagonistes que no són protagonistes, històries d’amor que només són un pretext, i tres personatges d’aquells que deixen bona boca. Són tres personatges femenins d’aquells que, citant el llibre, diríem que són dones d’empenta però que no necessitin ningú que les empenyi, units per un personatge masculí, el filòsof René Descartes. La primera, la reina Cristina de Suècia, que féu anar Descartes a la seva cort per poder parlar amb ell de filosofia, la dona que sorprengué tot Europa abdicant del tron i anant a viure a Roma; la segona, Hélène Jans, la criada amb qui Descartes tingué una filla, i de qui només se sap que sabia escriure; la tercera, Einés Andrade, filla d’una família de dones que no ha respectat mai les convencions per poder ser elles mateixes i fer la seva vida, que prepara una tesi doctoral sobre Descartes. Però no és el filòsof el protagonista de la novel·la, no n’és el motiu principal la relació amorosa que s’insinuava que havia tingut amb la reina sueca, ni la relació amb Hélène, ni la tesi d’Einés: les protagonistes són aquestes tres dones, que fan la seva vida sense deixar que ningú les guiï cap a un costat o altre. Tres dones de països diferents, de classes socials diferents, però que acaben unides per un nexe comú: Cristina torna a Hélène el llibre que havia escrit quan vivia amb Descartes, llibre que per atzars de la història acabarà com a herència de la família d’Einés Andrade, qui, finalment, utilitzarà la figura d’Hélène per intentar explicar els canvis de pensament del filòsof.

El llibre està dividit en quatre parts. La primera esta protagonitzada principalment per Cristina de Suècia i René Descartes; la segona, per Hélène Jans; la tercera reuneix Hélène i Cristina; i la quarta està protagonitzada per Einés Andrade. Aquesta, tanmenteix, va apareixent puntualment a les altres tres parts, igual que fragments dels llibres que escrigueren Hélène i Cristina es van intercalant entre els capítols de la novel·la. És una lectura amena, melancòlica quan tracta de Cristina, més alegre quan parla de la família d’Einés (amb escenes força divertides protagonitzades per les ties i l’àvia de la noia). Tot al llarg de la novel·la tracta de la situació de la dona i, també, de com es concebia que havia de ser una dona. Tan Cristina com Hélène són dones extraodinàries, però sospitoses: intel·ligents, saben llegir i escriure, parlen de tu a tu amb un filòsof com Descartes, i decideixen el seu destí per si mateixes. Einés, que pertany a una altra època, també s’ha d’enfrontar amb determinats comportaments dels homes respecte de les dones. Les tres, però, i afegiria també les dones de la família d’Einés, no es deixen dominar i aconsegueixen fer el seu camí. I Einés, en conèixer el passat de la seva família, entén millor qui és i perquè les dones de la família són com són.

El llibre:

  • Teresa Moure. Herba d’enamorar. Tr. Pere Comellas. Barcelona: La Campana, 2006. 405 p. ISBN 84-95616-92-0.

Biblioteques de paper: les biblioteques de la Universitat de Shiz

Y así empezó el verano. Como había aprobado los exámenes, Boq podía planificar libremente un último año en Briscoe Hall. Todos los día corría a la biblioteca de Three Queens, donde bajo la atenta mirada de un titánico Rinoceronte (archivero y bibliotecario jefe), se dedicaba a limpiar viejos manuscritos, que evidentemente nadie consultaba más de una vez cada cien años. [p. 149]

—Yo soy una simple estudiante que ayuda en las labores manuales —declaró Elphaba—. Ni siquiera entiendo lo que dice. Soy su secretaria, su amanuense. Ya sabes que no puede escribir por sí mismo, porque no puede sujetar una pluma con las patas. Yo escribo al dictado, archivo los papeles y voy corriendo a la biblioteca de Crage Hall para hacer consultas.
—La biblioteca de Briscoe Hall sería un lugar mejor para encontrar ese tipo de material —sugirió Boq—. Incluso la de Three Queens, donde estoy trabajando este verano, tiene montones de documentos de las observaciones sobre la vida animal y vegetal realizadas por los monjes.
—Ya sé que no soy una chica muy corriente —señaló Elphaba—, pero el hecho de serlo me impide el acceso a la biblioteca de Briscoe Hall. Tampoco el doctor Dillamon puede acceder, por el hecho de ser un Animal, al menos por ahora, de modo que esos valientes recursos están fuera de nuestro alcance.
—Bueno —dijo Boq despreocupadamente—, si sabes exactamente lo que buscas… yo tengo acceso a los fondos de las dos bibliotecas. [p. 159]

En años venideros (y Boq estba destinado a vivir una larga vida), el muchacho recordaría el resto del verano como un período perfumado por el olor de los libros viejos, cuando los antiguos pasajes manuscritos nadaban ante sus ojos. Indagaba solo en las mohosas estanterías y flotaba sobre cajones de caoba llenos de pergaminos manuscritos. Durante todo el verano, pareció como si las ventanas de paneles romboidales entre paños de piedra azul no dejaran de nublarse por obra de unas gotas de lluvia pequeñas pero persistentes, casi tan frágiles y fastidiosas como granos de arena. [p. 160]

Boq no tuvo tiempo ni gans de hablar de su romance cuando volvió a encontrarse con Crope y Tibbett. El Rinoceronte bibliotecario, que casi no había prestado atención a los chicos ni a sus progresos durante todo el verano, de pronto había comprendido que lo poco que habían avanzado y se había vuelto todo jadeos reumáticos y ojos atentos. Los chicos hablaban poco, cepillaban y limpiaban los pergaminos, y frotaban con aceite de avesol las cubiertas de piel y los broches de latón pulido. Sólo quedaban unos días de aquel tedio. [p. 177]

  • Gregory Maguire. Wicked. Memorias de una bruja mala. Tr. Claudia Conde. Barcelona: Planeta, 2009.575 p. ISBN 978-84-08-08581-2.