Arxiu d'etiquetes: Norma

L’ària del diumenge: «Casta diva» (Cecilia Bartoli & Montserrat Caballé)

Cecilia Bartoli enregistrà un disc fa uns anys d’homenatge a la soprano María Malibrán, amb un conjunt d’àries i cançons que havien fet famosa Malibrán i alguna que haviat compost; i malgrat no ser soprano es va atrevir amb una de les àries més famoses per a soprano: «Casta diva», de l’òpera Norma de Vincenzo Bellini. És el primer vídeo (no n’he trobat cap de prou qualitat on surti ella cantant). El segon, és Montserrat Caballé una altra vegada, en l’enregistrament d’aquesta òpera al Théâtre Antique d’Orange el juliol de 1974: si teniu la possibilitat de veure l’enregistrament sencer, no us el perdeu; la guerra dels cantants contra el vent és èpica.

http://www.youtube.com/watch?v=jndSU3r6TeM

(vídeo pujat per dvedas)

(vídeo pujat per Onegin65)

Nits d’Òpera, XLIII: Norma, de Vincenzo Bellini

Òpera com a preludi i com a epíleg de les vacances; si més no, de la part de les vacances que m’han portat a les llunyanes terres del Kalevala. Just abans de marxar, Thaïs i Manon, i a l’endemà de la tornada, Norma.

Tot i ja haver-la vist, tenia interès en tornar a sentir l’Ana Maria Sánchez, ja que no en guardava un bon record de la primera vegada que la vaig sentir en el paper de Norma. Però al final ha cancel·lat la seva participació en l’espectacle, la qual cosa va ser la primera sorpresa de la nit, i en el seu lloc fa el paper de Norma Rachele Stanisci, que no em va fer ni fred ni calor: poca veu, un Casta diva poc memorable i sovint eclipsada per les altres veus i l’orquestra. La segona sorpresa va ser Franco Farina, de qui ja he parlat alguna vegada, que va tenir un començament bastant dolentot però que no va acabar pas malament. La tercera sorpresa no ho és tant: Dolora Zajik, immensa en el paper d’Adalgisa, immensa com totes les altres vegades que he tingut oportunitat de sentir-la.

I aquí acaba la temporada. I fins la propera… que comença d’aquí a res.

Technorati tags: ? ? ? ?

Descontextualitzacions

Norma ed Adalgisa

Sì, fino all’ore estreme
compagna tua m’avrai:
per ricovrarci, per ricovrarci insieme
ampia è la terra assai.
Teco del fatto all’onte
ferma opporrò la fronte
finché il mio core a battere
io senta sul tuo cor.*

Podria ser una bella declaració d’amor…

*Sí, fins a la nostra última hora, seré la teva companya; la terra és prou ampla per acollir-nos a les dues. Amb tu m’enfrontaré coratjosament al meu destí incert, mentre que el teu cor senti batre al costat del meu.1

1. Adaptació… bé, sí, diguem-ne així, adaptació pròpia a partir del llibret de l’edició de Norma d’EMI Classics amb Maria Callas, Mario Phillipeschi i Ebe Stignani, i de la traducció al castellà de Rafael Torregrosa Sánchez a Kareol: Norma, acte II.

Actualització del 9 d’abril: Que em diu l’Ariadna en un comentari que li he copiat el títol d’aquest post, i no és això, dona, encara que hagi coincidit amb el títol de la seva entrada del 17 d’agost del 2003, titulada «Descontextualizaciones» (i ara et faig publicitat, apa! :P).

Des de la finestra…

Gairebé plena, la lluna ha anat enfilant-se fosca amunt, fent el seu camí darrere el sol que tan li costa d’atrapar. Mentrestant, la seva llum argentada investeix de màgia els més remots i amagats racons, i il·lumina l’amagatall pregon dels nostres somnis i desitjos. I en algun lloc, en algun temps, una druïdessa celta espera el moment de plenitud de l’astre per entonar el cant ritual.

Casta Diva, che inargenti
queste sacre antiche piante,
a noi volgi il bel sembiante,
senza nube e senza vel!
Tempra tu de’cori ardenti,
tempra ancora lo zelo audace.
Spargi in terra quella pace
che regnar tu fai nel ciel.

Casta deessa que argentes
aquestes antigues i sagrades plantes,
el teu bell rostre adreça’ns
sense núvols, sense vels!
Tempra, sí, tempra
el zel audaç dels cors ardents,
i en la terra escampa aquella pau
que fas regnar a dalt del cel.*

Però per a aquest moment encara falten dos dies. Llavors serà el moment d’esmolar la falç sagrada, tallar el vesc i invocar la nocturna deessa.

* «Casta Diva», a Norma, de Vincenzo Bellini, acte I, escena IV. Traducció al català de Jaume Creus i del Castillo, a Fundació Gran Teatre del Liceu. Norma, tragèdia lírica en dos actes. Llibret de Felice Romani […]. Música de Vincenzo Bellini. [Barcelona]: Gran Teatre del Liceu, DL2002 (Temporada 2002-2003), p. 121.