Arxiu d'etiquetes: Nina Stemme

Nits d’Òpera, 62: Salomé, de Richard Strauss

Aquests dies que és notícia l’actitud de Leo Nucci, que va anar a cantar un funció del Rigoletto del Teatro Real i passà olímpicament de les indicacions del director d’escena per fer exactament el que deia el text del llibret i el que ell ha fet durant tota la seva carrera (vegeu «El bis de Nucci, no es parla d’altra cosa», a can Joaquim), anar a veure la Salomé del Liceu pot provocar que acabis dient pestes de directors escènics i tutti quanti.

D’entrada, resulta que vas a veure un drama bíblic ple de luxúria i violència i ja al primer episodi trobes un motiu per riure. I al segon, un altre. Al tercer, el més macabre, no, per sort: només faltaria. I per què ho dic? Jochanaan està empresonat en un aljub, sota terra, i tots els personatges s’hi aboquen per veure’l… i ell apareix passejant tranquil·lament per la part de darrere del l’escenari, com si passés per allà i s’hagués perdut. No són menys risibles les eternes diputes entre els representants jueus del banquet d’Herodes, amb una certa facilitat de treure l’arma i apuntar l’altre; la imatge d’Herodes caracteritzat com Karl Lagerfeld (de quina ment recargolada ha sortit aquest… «homenatge»?), i la risible figura d’Herodies, fent equilibris beguda sobre la taula (sort de Jane Henschel, que broda el personatge malgrat les collonades que li fan fer). I per acabar-ho d’adobar, uns capellans! Vejam, senyors: està bé que descontextualitzin les òperes per demostrar que el missatge que contenen és vigent encara avui i bla bla bla… però capellans quan estem veient la mort de Joan Baptista, Jesucrist encara corre per Galilea i l’Església catòlica encara no existeix? Au va, demà m’afaitaràs! I sort que Salomé és un drama musical, arriba a ser una òpera còmica i no sé què hauríem vist… Que ni hi hagués dansa dels set vels ja no passa d’anècdota, vist el que vèiem.

Salomé, Herodes i Herodias (foto: Antoni Bofill)

Salomé, Herodes i Herodias (foto: Antoni Bofill)

L’escenografia, per continuar, de crisi. Sí, sí: de crisi. Una estructura de fusta recoberta de plàstic que podrien haver arreplegat de l’obra de construcció d’un edifici, per simular el palau del tetrarca. Amb tots els respectes per uns i altres, tenia més gràcia l’escenografia de la Rita de l’endemà al Pati de Lletres de la Universitat de Barcelona, que la d’aquesta Salomé.

Per sort, les veus sí que estaven a l’alçada d’una òpera professional. Nina Stemme, com a Salomé, va fer gaudir el públic d’una nit memorable, donant al personatge tots els matisos per fer-nos veure una noia luxuriosa, una mica immadura, cruel, venjativa i d’una passió malaltissa. Jane Henschel va oferir una Herodias divertida en la seva borratxera, malgrat les dificultats d’haver-se d’enfilar a la taula i rodolar per terra, però alhora cruel. També Robert Brubaker fa una composició extraordinària d’Herodes. Mark Delavan, en canvi, és un Jochanaan més aviat modest, de poca veu, sovint oculta rere l’orquestra o els altres cantants. Són els cantants i l’orquestra els que salven, si pots fer abstracció de l’escenografia, un muntatge més aviat discret i poc encertat.

En fi, que es podria haver acabat la temporada d’una manera més lluïda. Sort de les veus, que si no…

Entrades relacionades: