Arxiu d'etiquetes: Nadal

El coco

Me’n recordo de quan, al Nadal, les estrelles de les festes eren les fruites exòtiques. A casa eren sempre les mateixes i cadascuna tenia el seu lloc a taula i el seu ritual. Avui sembla fins i tot estrany que tres fruites tan comunes fossin tan especials: n’hi ha tantes al nostre abast durant tot l’any a les fruiteries, que fins i tot sembla absurd que continuem anomenant-les «exòtiques».

Les de casa, en aquells temps de televisió en blanc i negre, màquines d’escriure mecàniques i telèfons amb dial, eren la pinya, la xirimoia i el coco. En aquella època, dels kiwis, els mangos, les papaies i els litxis només n’havíem sentit a parlar, i encara no coneixíem els cumquats, les caramboles, els alquengis ni altres fruites que han envaït mercats i fruiteries. No, per nosaltres, fruita exòtica era sinònim de pinya —«tropical», en dèiem—, xirimoia i coco.

La pinya la menjàvem a casa, fos per postres o amb pernil com a entrant. La xirimoia apareixia primer a casa de l’àvia, que n’era una fanàtica i ens hi va avesar: menjàvem a cullerades aquella polpa blanca, untuosa, plena de grosses llavors de color d’atzabeja que llepàvem goludament per treure’n fins el darrer bri de carn abans d’escopir-les al plat. I el coco. El coco tenia el seu ritual: armats d’un martell i un tornavís, primer li foradàvem un ull per on trèiem l’aigua de coco; després, l’esberlàvem a martellades, i en desengaxàvem la carn amb l’ajut d’un ganivet. Aquella carn, remullada en aigua, l’anàvem assaborint a trossos el dies següents, fins que ja no en quedava gens…

No recordo en quin moment el coco va desaparèixer de la nostra vida. Ni tan sols recordo veure’n habitualment a les fruiteries. Potser és per això que, en veuren una pica plena en una parada de llaminadures de la fira de Reis, no em vaig poder estar de comprar-ne una mica. I mentre passejava entre la gentada, assaborint-lo lentament, vaig tornar a ser per un instant aquell nen que per Nadal menjava coco i que, una nit de reis, va veure entrar el rei Melcior per la finestra de la seva habitació. Però aquesta és una altra història…

Pont

Mentre esperem que arribi la resta de la família, ens dediquem a observar la gernació que va baixant cap a la plaça de la Catedral. Cada minut que passa, més i més gent arriba al portal de l’Àngel i emprèn la cursa d’eslàlom humà que els portarà fins a la fira. El sol i els núvols, mentrestant, mantenen el seu pols per veure de qui serà el matí: sembla, per sort, que el sol va guanyant. Finalment l’espera acaba i emprenem el mateix eslàlom portal avall, esquivant turistes badocs, compradors indecisos, «contracorrentistes» (d’aquests sempre n’hi ha a totes les gernacions), vehicles de neteja i cotxes dels mossos sense ningú a dins. Al capdavall de l’avinguda, el corrent es divideix: una part tira pel carrer de Cucurulla —de ben segur que aquests van a gastar-se els quartos al carrer de Portaferrissa—, l’altra part tirem pel carrer dels Arcs, cap a la fira de Santa Llúcia o cap a la catedral o la plaça de Sant Jaume.

La fira, com cada any, és una riuada de gent entre marges de colors: vermells, daurats, verds… Afilerats seguim la processó que va de parada a parada, mirant aquí uns avets, allà unes molses, i a tocar unes branques de vesc i també de boix grévol. I les garlandes, i boles, i corones per la porta, i llums, i gent i més gent intentant trobar el detall que li falta. Finalment arribem a les parades de figuretes de pessebre —doncs sí, som d’aquests incoherents que malgrat no ser creients, cada any munten el pessebre; Nadal no és Nadal sense arbre ni pessebre, i al cap i a la fi venim d’on venim. Una filadora, un pastor, un home que carrega unes gerres d’aigua; i un pont i un pou i una font, que enguany sembla que ens guiï l’aigua.

Ja ho tenim tot. Retrobem la família i tirem cap a la Catedral, però al migdia tanquen i ens quedem sense veure el pessebre i les oques. (I no, senyor turista desinformat, no és «la cattedrale del mare», és la Catedral, amb majúscula). I a la plaça Sant Jaume la cua per veure el pessebre és tan llarga que decidim que ja hem tingut prou pessebres, nadal i gent, i que ja és hora de tornar a casa. Però encara ens queden les Rambles; i les figures que no fan gens de gràcia a la petita, que xala més a les parades d’animals veient hàmsters i esquirols, tortugues i camaleons, conills nans i conillets d’Índies.