Arxiu d'etiquetes: Música

Assaig de biografia musical

Darrerament s’ha esdevingut que per diverses connexions virtuals han tornat cap a mi records de músiques escoltades i en alguns casos escoltades obsessivament en determinades èpoques. Algunes m’acompanyaren al llarg d’anys i encara ho fan, d’altres només de tant en tant; n’hi hagué que s’establiren amb mi durant un curt període i després desaparegueren, i d’altres que no arribaren a marxar del tot i encara ressonen des del subconscient —si és que tal cosa existeix.

De la infantesa recordo encara els discos d’en Xesco Boix, i La pataqueta, i la música que s’escoltava a casa: els cantautors d’aquí i d’allí («Te recuerdo Amanda, la calle mojada, corriendo a la fábrica donde trabajaba Manuel», i Jara era només un de tants), força Nova Cançó (els Llach, Bonet, Rossell, Serrat, Raimon, Motta) i en un contrast eclèctic del qual no m’he deslliurat mai, la música disco (Boney M i Abba), i també música clàssica.

L’adolescència va portar l’aprofundiment en la clàssica, sobretot en l’òpera, i el pop: Madona, Mecano, Communards, Pet Shop Boys —ja he dit altres vegades que l’eclecticisme és marca de la casa. O la manca de gust, qui sap. Més endavant, superada l’etapa acneica, les «altres músiques» (altres? en relació a qui? o a què?): la protuguesa amb fado de Mísia, el folk de Madredeus, el pop (?) d’Ala dos Namorados, Zeca Afonso; la brasilera amb Caetano Veloso, Maria Bethânia, Gal Costa, la lletres de Vinicius de Moraes…; les «músiques del món» (aquestes, són «altres» de les «altres»? o també són «altres»? I són de quin món, si no són d’aquest?): música africana (Oumou Sangaré), aquell calaix de sastre anomenat «música de la mediterrània» (grega, etc.); música medieval, etc..

L’època de més efervescència nocturna va fer tornar el pop i la música disco, com més petarda millor, per passar l’estona i moure els ossos. Tot això sense abandonar l’òpera i reconciliar-me amb alguns cantautors dels quals no em perdia ni un concert —bé, bàsicament era una: Maria del Mar Bonet.

De mica en mica, però, el panorama es va reduint: els «favorits» sempre hi són, perquè saps que no et decebran, i de tant en tant els nous descobriments, sigui per casualitat o per recomanació, et fan pensar que no tot està perdut. I també hi ha els redescobriments —aquells cantants que havies arribat a avorrir i que, de cop i volta, tornes a trobar interessants. Poca música actual, pocs quaranta principals, però: ha arribat un moment en què tot em sona igual i només trobo l’originalitat en el passat o en alguns grups actuals que no formen part de segons quins circuits de «la música que s’escolta».

Background, que en diuen; o, més nostradament, substrat. Que no només de llibres viu el blocaire.

De dona a dona, de mar a mar

Si dimecres era Mísia amb aires atlàntics, divendres fou Maria del Mar Bonet amb aires mediterranis. Després d’alguns anys d’absència, la cantant torna al Grec, a la plaça del Rei, i torna amb un repertori diferent: res de tonades de segar o de collir olives, res de cançons tradicionals turques, res de jotes… Ovidi Montllor, Joan Manuel Serrat, Guillem d’Efak, Jordi Guardans, mossèn Alcover i Miquel Àngel Riera amb música de Joan Bibiloni, un repertori diferent al que acostumava a presentar els últims anys de cantar al Grec, amb la mateixa Maria del Mar Bonet de sempre, tot presència, tot veu. Una veu que m’ha acompanyat des de ben petit i que encara m’acompanya de tant en tant: brindant per Hipòcrates, demanant abraçades o cercant l’amant.

Technorati tags: