Arxiu d'etiquetes: Mundodisco

Sala de lectura, xlii: Pirómides, de Terry Pratchett

De Bolsillo presenta la sèrie de Mundodisco com una sèrie de ciència ficció, «la serie de ciencia ficción más hilarante de todos los tiempos»,* però més aviat és una sèrie de fantasia —sí, de fantasia amb nans, dracs, mags i tota la pesca, però amb un tret força especial: Mundodisco és una paròdia dels tòpics del genère fantàstic… i del nostre món. El protagonista de les dues primeres novel·les de la sèrie és un turista amb tots els elements característics dels turistes (càmera fotogràfica… amb un follet a dins que «pinta» les fotografies, literalment, amb cavallet, pintures, etc.; equipatge, ferotgement custodiat en un bagul viu de fusta de perera sàvia i fins i tot una camisa de flors!); l’acompanya un mag, que apareix en altres novel·les de la sèrie, incapaç de fer màgia; aquesta s’aprèn en una universitat, la Universitat Invisible d’Ankh-Morpork, on els catedràtics es dediquen més a defensar la seva càtedra —i a gandulejar— que no pas a fer màgia; a Ritos iguales una noia malda perquè la deixin entrar a la Universitat Invisible, cosa impossible perquè tothom sap que les dones no poden fer màgia, com a molt poden ser bruixes i fetilleres… i a Pirómides trobem un regne, Djelibeibi, on regnen els faraons, la vida transcorre al ritme de les crescudes del riu que el travessa i els faraons morts són enterrats en piràmides. Tot això des de fa set mil anys i sense cap indici que les coses hagin de canviar en els propers set mil anys…

Teppic és el fill del faraó Teppicamón XXVII i per restablir les finances del regne —arruïnat després de set mil anys de construir piràmides— decideix matricular-se a l’escola d’assassins d’Ankh-Morpork. El Gremi dels Assassins és un dels més importants de la ciutat, i ajuda a mantenir a ratlla als assassinats controlant-los fèrriament. Però tot just quan aprova, Teppicamón XXVII decideix oblidar que no és una gavina i que, per tant, no pot volar i s’enlaira des d’una muralla del palau. Teppic, de sobte, es converteix en el faraó Teppicamón XVIII i intenta modernitzar el regne malgrat l’oposició de la casta sacerdotal, encapçalada pel gran sacerdot Déu. Una de les primeres decisions que pren és la de fer construir per al ser pare la piràmide més gran que s’hagi construït mai, però això provocara una anomalia en el flux del temps que posarà en perill l’existència del regne.

Tot i que se les qualifica de molt hilarants, cap de les que he llegit m’ha fet riure tant com les dues primeres, potser per la sorpresa. He de reconèixer tanmateix que són divertides i que, de tant en tant, et fan llançar una riallada. I amb una mica d’atenció es poden anar espigolant aquí i allà els dards que l’autor llança a tort i a dret, contra el mort i qui el vetlla, i les moltes referències al nostre entorn cultural —algunes de les quals ens queden una mica més lluny i poden passar desapercebudes: a La Concha de Gran A’Tuin hi ha unes «Anotaciones» que ajuden a interpretar-les… i algunes crítiques a la traducció de la sèrie.

* Surt a la coberta posterior de totes les novel·les.

Terry Pratchett. Pirómides. Tr. Albert Solé. Barcelona: De Bolsillo, 2006. 430 p. ISBN 84-9759-317-0.

Technorati tags:

L’Espai-B o, Sala de lectura, xli: ¡Guardias!¿Guardias?, de Terry Pratchett

Biblioteques de paper, vii: la biblioteca de la Universitat Invisible d’Ankh-Morpork

Salto del harripotter a Mundodisco. N’heu sentit a parlar? Mundodisco és… millor que deixem que ens ho expliqui un expert, en Terry Pratchett:

No existe analogía alguna para describir la manera en que Gran A’Tuin, la tortuga del mundo, se mueve por la noche galáctica. Cuando uno mide quince mil kilómetros de largo, y tiene el caparazón lleno de cráteres de meteoritos y congelado con el hielo de los cometas, no puede parecerse a nada excepto a uno mismo, al menos si se quiere ser realista.

Así que Gran A’Tuin nadaba lentamente por las profundidades interestelares, como ha hecho siempre la gran tortuga, transportando en su caparazón a los cuatro gigantescos elefantes que llevaban en sus lomos el vasto círculo del Mundodisco, con su centelleante catarata circundante, un mundo que sólo existía gracias a una desviación imposible en la curva de la probabilidad, o a que los dioses les gustan las bromas tanto como a cualquiera. [p. 16-17]1

En aquest món, on l’absurd està a l’ordre del dia, on la mort de tant en tant s’agafa vacances i busca un substitut que li faci la feina (Mort), les dones no poden ser mags (Ritos iguales) i hi ha turistes que porten baguls vivents de fusta de perera sàvia (El color de la magia, La luz fantástica), entre altres fenòmens, hi ha una ciutat que té una universitat que té una biblioteca que té un bibliotecari: l’orangutà Oook un orangutà, responsable de la biblioteca de la Universitat Invisible de l’antiga ciutat d’Ankh-Morpork. De fet, no és un orangutà que hagi estudiat Biblioteconomia i Documentació, sinó un mag que un malaurat accident convertí en simi… i que no va voler de cap manera tornar a ser un ésser humà.

A ¡Guardias!¿Guardias?, «algú» roba un llibre de la biblioteca i Oook el bibliotecari, intrigat per saber quin era el contingut del llibre, s’endinsa a l’Espai-B.

A veces, la gente era idiota. Pensaban que la biblioteca era un lugar peligroso por culpa de los libros mágicos, cosa que era cierta. Pero lo que la convertía de verdad en uno de los lugares más peligrosos del mundo era el hecho de ser una biblioteca.

La energía equivale a materia…

Se metió por el pasillo formado por dos estanterías, que aparentemente no medía más de un par de metros, y caminó por él a buen paso durante media hora.

La materia equivale a masa.

Y la masa distorsiona el espacio. Lo distorsiona en un Espacio-B polifractal.

Así que, aunque el sistema Dewey tiene sus puntos elogiables, cuando buscas algo entre los pliegues multidimensionales del Espacio-B lo que de verdad necesitas es una bobina de cordel. [p. 207]2

Al bibliotecario le parecía evidente que, puesto que había pasillos en los que las estanterías estaban en la parte exterior, tenía que haber otros pasillos entre los libros, creados a partir de ondulaciones cuánticas por el peso de las palabras. Desde luego, desde el otro lado de algunos estantes le llegaban ruídos rarísimos, y el bibliotecario sabía que, si sacaba discretamente un libro o dos, se encontraría mirando hacia diferentes bibliotecas, bajo diferentes cielos.

Los libros distorsionan el espacio y el tiempo. Uno de los motivos de que los propietarios de esas tiendecitas de segunda mano que mencionamos antes [llibreries] parezcan un poco de otro mundo, es que muchos de ellos lo son: llegaron a éste tras perderse en sus librerías, en mundos donde lo más normal es llevar zapatillas de felpa y abrir la tienda sólo cuando te da la gana. Quien se aventura en el Espacio-B, sabe que corre peligro.

Pero los bibliotecarios más curtidos, una vez han demostrado ser dignos de llevar a cabo alguna valiente hazaña de bibliotecaridad, son aceptados en una orden secreta que les enseña las artes de la supervivencia más allá de las Estanterías Conocidas. El bibliotecario dominaba todas estas artes, pero lo que intentaba ahora no sólo haría que lo expulsaran de la orden, sino, probablemente, de la vida.

Todas la bibliotecas que existen están conectadas en el Espacio-B. Y el bibliotecario, guiándose por los signos tallados en los libros por exploradores del pasado, guiándose por el olfato, guiándose incluso por los susurros de sirena de la nostalgía, se dirigía a una muy concreta. [p. 213]3

I sabeu, l’Espai-B existeix. Ara ho sé. Ara sé perquè llibres que acabava de guardar al seu lloc ja no hi són un segon més tard; o perquè un any més tard apareix al seu lloc un llibre que tothom donava per perdut. O per què aquesta tarda he trobat a casa dels meus pares un llibre meu que estava segur que havia portat a casa meva. I qui digui que els llibres desapareixen perquè els ens equivoquem al guardar-los o que el llibre que he trobat a casa dels pares no me l’havia emportat, menteix descaradament. És cosa de l’Espai-B.

Ara, com trobi un orangutà ordenant-me els llibres de la biblioteca, començaré a amoinar-me. I a deixar de llegir llibres sobre Mundodisco.

1. Terry Pratchett. Rechicero. Tr. Cristina Macía. Barcelona: De Bolsillo, 2004. 307 p. ISBN 84-9793-126-2.
2, 3. Terry Pratchett. ¡Guardias!¿Guardias? Tr. Cristina Macía. Barcelona: De Bolsillo, 2006. 394 p. ISBN 84-9793-186-6.

Technorati tags: