Arxiu d'etiquetes: Montserrat Caballé

L’ària del diumenge: una mica de La bohème

Entro un moment per deixar dues àries de La bohème i recordar que s’està representant aquests dies al Liceu de Barcelona. La primera, l’ària de Rodolfo «Che gelida manina» cantada per Roberto Alagna; la segona, l’ària de Mimi «Sì, mi chiamano Mimi», cantada per Montserrat Caballé (tot i que el so no és gaire bo, es pot escoltar perfectament de què era capaç).

L’ària del diumenge: «Casta diva» (Cecilia Bartoli & Montserrat Caballé)

Cecilia Bartoli enregistrà un disc fa uns anys d’homenatge a la soprano María Malibrán, amb un conjunt d’àries i cançons que havien fet famosa Malibrán i alguna que haviat compost; i malgrat no ser soprano es va atrevir amb una de les àries més famoses per a soprano: «Casta diva», de l’òpera Norma de Vincenzo Bellini. És el primer vídeo (no n’he trobat cap de prou qualitat on surti ella cantant). El segon, és Montserrat Caballé una altra vegada, en l’enregistrament d’aquesta òpera al Théâtre Antique d’Orange el juliol de 1974: si teniu la possibilitat de veure l’enregistrament sencer, no us el perdeu; la guerra dels cantants contra el vent és èpica.

http://www.youtube.com/watch?v=jndSU3r6TeM

(vídeo pujat per dvedas)

(vídeo pujat per Onegin65)

L’ària del diumenge: «Damunt de tu només les flors» (Montserrat Caballé)

Espero que em perdonareu que avui repeteixi cançó, però havia de fer-me passar el mal gust de boca que em va deixar el recital de Montserrat Caballé del passat 28 de desembre: novament «Damunt de tu només les flors», amb Alicia de Larrocha al piano.

http://www.youtube.com/watch?v=Hp5GwyeJQrw

(vídeo pujat per Klassizismus)

L’ària del diumenge: «Duetto buffo di due gatti» (Felicity Lott & Ann Murray)

Que no, que no tot és seriós o dramàtic a l’òpera. Que també hi ha moments per riure una estona. I encara que el duet d’aquest diumenge no pertanyi a cap òpera, no hi ha dubte que permet qui l’interpreta passar i fer passar una bona estona. I si no, mireu i escolteu la soprano Felicity Lott (que farà un recital al Liceu la propera temporada) i la mezzosoprano Ann Murray barallant-se com gates per un ram de flors…

http://www.youtube.com/watch?v=rp0D8qWyVHo

(vídeo pujat per felipecunha).

I per si no n’heu tingut prou, dues versions més: Montserrat Caballé acompanyada per Montserrat Martí i per Concha Velasco.

«Un constipat com una merda»

Nits d’òpera, XXXVII: recital de Montserrat Caballé

Quina manera de patir! El recital ja s’havia ajornat al mes de novembre per indisposició del pianista i avui el pianista continuava malalt. Un altre l’ha substituït, però ja d’entrada han avisat que això havia portat canvis en el programa: en lloc de les dues cançons de Catalani previstes per a la primera part, n’hi hauria tres de Leoncavallo; i a la segona part, en lloc de Massenet, Saint-Saëns i Gounod, Pahissa i Obradors. La primera intervenció, una peça de Händel, ha estat lluny de l’excel·lència –aiaiai, pensava, com tot el recital sigui així. Però no: li ha servit per escalfar la veu i la resta ha estat més que correcte, a pesar de més d’un gall i alguna rascada. Però era a casa seva i tenia el públic entregat. Tot i això, cada vegada tossia més: suposo que per això s’ha saltat la pausa de la segona part i ha lligat Pahissa amb Brahms sense descansar.

Al final, ha agraït al públic els aplaudiments que li havíem dedicat durant tot el recital i ha parlat com només pot parlar algú que sap que és a casa, com algú que sap que no ha de demostrar res a ningú: ha explicat que tenia «un constipat com una merda» (paraules textuals), que suposava que encara li quedava veu per uns bisos i que ens devia un recital de debò, en condicions. Fins i tot a fet broma sobre els vestits nous que s’havia fet per estrenar-los al recital. Després ha cantat dues cançons més. Geni i figura.

Evidentment, ningú ha demanat més bisos.

Nits d’Òpera, XV: Cleopatre

Dissabte, 16 d’octubre de 2004

Organitzar un única cua per comprar entrades, recollir les entrades comprades amb antelació i recollir els abonaments d’una promoció no és el que jo entenc (ni jo ni cap de les persones que vam haver d’esperar mitja hora o més per recollir una entrada), no és el que jo entenc, deia, per una bona organització. A més a més, havíem d’aguantar la impertinència de l’hidra de set caps que havien posat de cancerber a la porta de les taquilles, la qual cosa no feia sinó provocar més irritació en el «respectable».

A part d’això, gràcies a l’espera vaig trobar-me amb una persona a qui, sincerament, hauria preferit no veure; algú que té el mal costum d’oblidar les persones que coneix fins que necessita que li facin algun favor. «A veure què trigaràs a demanar-me alguna cosa», vaig pensar. Ai de la sibil·la de Cumes, si haguéssim sigut contemporanis: la clientela, te l’hauria presa tota! No havien passat ni cinc minuts que ha va venir a demanar-me que li fes una gestió quan arribés a la taquilla (estic parlant d’una persona de la qual habitualment no en sé res, però que de tant en tant es considera amb el dret de telefonar-me perquè li faci algun favor, com a començament d’any, l’última vegada que en vaig saber alguna cosa). Per sort, va arribar abans que jo a la taquilla (em pregunto on devia ser l’hidra) i em vaig estalviar de fer-li un favor que no tenia ganes de fer.

Però bé, superats aquests primers moments vaig poder arribar a la meva localitat i preparar-me per una gran nit: Cléopatre, de Jules Massenet, en versió concert amb Montserrat Caballé (Cléopatre), Carlos Álvarez (Marc-Antoine) i Montserrat Martí (Octavie). L’espectacle va valer la pena, tot i la fredor de les representacions en versió de concert. D’una banda, per l’obra en si, que vaig trobar bellíssima. De l’altra, pels intèrprets: Montserrat Caballé, malgrat que ja no està en el seu millor moment, demostra un domini considerable de l’escenari i de la veu, encara que no s’arrisqui i es reservi per als moments culminants; Carlos Álvarez, a qui ja havia vist abans i que va ser un Marc-Antoine perfecte; i Montserrat Martí, a qui sentia cantar per primera vegada, i que té una veu plena, bella, potent. I, de la resta dels intèrprets, destacar la bellíssima veu de Marita Solberg i la no menys impressionant de Nikolai Baskov.

Cap al final de l’òpera, que va acabar amb una ovació impressionant i amb el cor picant de peus a terra per aplaudir els cantants, els nois de vermell van tenir una feina considerable a localitzar las càmeres fotogràfiques i impedir que es fessin fotografies. Aquest tràfec anava acompanyat d’un obrir i tancar portes considerablement sorollós (més encara si seies al costat d’una de les portes), però l’obra ja havia acabat i no molestava excessivament. De tota manera, això no s’hauria si la gent no fos tan donada a fer el que els rota, encara que no es pugui.

Fauna liceista

N vegades a Viena. Sabeu que és tenir al costat una persona que es passa la representació comentant a la seva parella que Carlos Álvarez, de qui es va enamorar no sé on, estava molt millor quan el van veure a Viena? Doncs multipliqueu-ho per vint i us en fareu càrrec, perquè si no li vaig sentir dir Viena vint vegades, és que ho vaig somiar i no ho va dir ni un cop.

Sóc gran, se m’inflen els peus i estem a les fosques… què faig? Treure’m les sabates. Molt bé, senyora, d’acord. Però cal que es tregui les sabates fent esbufecs, les deixi caure a terra fent un terrabastall de mil dimonis, i no contenta amb això deixi anar un sospir de satisfacció que es devia sentir des de l’escenari?