Arxiu d'etiquetes: Modest Mussorgski

Nits d’Òpera, XXXIX: Escabetxina,* de Modest Mussorgski

* Val, d’acord, era un joc de paraules facilot, però no me n’he pogut estar…

Déjà vu. Una vegada més esperant el començament d’una òpera que no conec interpretada per cantants que no he sentit mai —si més no la majoria—, i sense saber què esperar-ne. Almenys sé que va de russos i que l’assassí és el majordom —bé, vull dir que sé com comença (lectura atenta de la sinopsi del primer acte) i com acaba (lectura del resum argumental). I que els pocs personatges femenins que hi ha tenen un paper secundari.

Serem als anys vuitanta del segle XVII, a Rússia, en un moment de tensió entre la política d’obertura a Europa dels tsars i l’oposició de grups tradicionalistes que no volen que la situació canviï. Hi ha d’una banda el príncep Khovanski, que defensa els drets dels boiars, la noblesa russa, amb l’ajut dels streltsi, un poderós exèrcit, i pretén apoderar-se del poder (el que el tsar, segons el text del llibret, anomena la Khovantxina); d’una altra els Vells Creients, una secta de l’Església ortodoxa liderada pel monjo Dossifei que vol instaurar un estat teocràtic; i finalment el poder polític de l’Estat, representat pel príncep Golitsin. Tots ells s’alien i s’enfronten en el seu intent de mantenir-se al poder i mantenir una idea de Rússia determinada, però acabaran morts o a l’exili: assassinat el príncep Khovanski, immolat en una foguera «purificadora» el monjo Dossifei amb els Vells Creients, exiliat el príncep Golitsin.

I mentre escric aquestes línies, els músics afinen i escalfen els instruments, mentre els espectadors ocupen els seus llocs. Tot és a punt. Comença la funció.

Han acabat els tres primers actes. L’entreacte és ple d’ecos de les intervencions del cor, vibrants i enèrgiques en uns moments, subtils i delicades en altres. La sinopsi de l’argument diu que som a l’època de Pere I el Gran, pels volts dels anys vuitanta del segle XVII, però l’escenografia i el vestuari, en canvi, ens situa a començament segle XX: època convulsa també, amb bàndols diversos. S’escau, però fa que la dansa de les ballarines perses del quart acte grinyoli una mica. Dels cantants destaquen Vladimir Ognovenko (príncep Ivan Khovanski), Robert Brubaker (príncep Vassili Golitsin, potser la veu més potent de tota la nit), Nicolai Putilin (Xakloviti, boiar favorable al tsar que denuncia la conxorxa dels Khovanski), Graham Clark (l’escrivent que escriu la denúncia de Xakloviti) i Elena Zaremba (Marfa, dels dos personatges femenins la que té més presència i importància en la trama, com a antiga enamorada d’Andrei Khovanski i com a membre dels Vells Creients). De tots, els que més em van agradar van ser Brubaker, Putilin, Clark i Zaremba, i em sembla que no vaig ser l’únic que va gaudir de les seves interpretacions, si ho hem de jutjar pels aplaudiments del final. I el cor, que té un gran protagonisme en aquesta òpera, va estar magnífic.

Quant a la música, a manca de paraules robaré les del director musical, Michael Boder, del Full informatiu:1

la música no descriu les situacions, sinó que actua com un vendaval que s’imposa com —un terratrèmol— a les anècdotes argumentals de les diverses escenes de l’òpera.

Vendaval o torrent desfermat, tan se val. És la sensació que produeix aquesta obra, la d’estar davant d’una cosa grandiosa i inabastable. Com Rússia, potser?

1. Damià Carbonell. «Michael Boder: “La música no descriu sinó que és un vendaval que s’imposa a tot”». Full informatiu, núm. 63 (15 maig 2007).

Technorati tags: ? ? ? ?

El paper dels llibres

A la tercera escena de l’òpera Boris Godunov, un monjo, Pimen, està escrivint una crònica dels fets que ha viscut, perquè siguin coneguts per les generacions futures. En aquestes primeres paraules seves, hi podem veure reflectida una idea sobre el paper dels llibres.

ACTE IQuadre primer: cel·la al Monestir del Miracle. És de nit. El pare Pimen escriu a la llum d’una llàntia. Grigori dorm.

PIMEN
(parant d’escriure)
Un sol fet més, el darrer que falta explicar
i la meva crònica estarà acabada.
Hauré acabat la tasca que Déu
m’ha encomanat a mi, un pobre pecador.
(Torna debades, després s’atura uns instants novament.)
No en va m’ha posat Déu al món
tants d’anys per fer de testimoni!
Algun dia, un altre monjo estudiós
trobarà la meva obra anònima i aplicada,
encendrà com jo la seva llàntia,
treurà del manuscrit la pols dels segles
i copiarà la crònica verídica dels fets,
a fi que els descendents dels ortodoxos
coneguin la història de la seva terra.

(pensarós)
En plena vellesa em sento reviure.
El passat desfila davant meu tumultuós,
com les ones de la mar oceana.
Temps hi hagué en què era ple d’esdeveniments!
Ara es mostra calmat i silenciós…
Tanmateix s’acosta el dia,
la llàntia s’apaga…
(Continua escrivint.)
Un sol fet més, el darrer…

Versió catalana del llibret, feta per Jaume Creus i del Castillo, per al Liceu. La trobareu aquí: Boris Godunov. Síntesi argumental.

Nits d’Òpera, XIV: Boris Godunov

Boris Godunov és coronat tsar a la mort del tsarèvitx Dmitri, fill d’Ivan el Terrible, en nom del qual regia Boris. Però el tsarèvitx ha mort assassinat, i se sospita que Boris pugui haver estat el culpable. I Boris n’és conscient, i això marcarà tot el seu regnat.

Situada en un escenari auster, gris plom i negre, amb alguna concessió als brillants daurats que simbolitzen la reialesa, transcorre l’acció d’aquesta òpera feixuga i opressiva de Modest Mussorgski, en la qual, per mitjà de set escenes, ens explica el regnat de Boris Godunov. Els colors, una estètica que fàcilment podríem relacionar amb la dels anys de la segona guerra mundial, i la presència contínua del tsarèvitx mort, sigui encarnat per un menut tot emblanquinat, sigui en els retrats que apareixen i desapareixen contínuament de l’escenari, tot ajuda a intensificar l’ambient angoixant en què Boris intenta regir el destí de Rússia.

El Liceu ha escollit per aquesta temporada la versió més desconeguda de Boris Godunov, la primera que va composar Mussorgski i que no es va estrenar mai en vida del compositor. L’absència d’un personatge femení central, de ballet i d’una història sentimental, a més de motius polítics, portaren el compositor a fer-ne una altra versió ja que cap teatre la volia estrenar. I és la que s’està veient aquests dies al Liceu. És una òpera en què el cor, que simbolitza el poble rus, i les veus masculines són els veritables protagonistes, mentre que les veus femenines estan reduïdes a una presència mínima fora del cor.

És una òpera a estones feixuga, a estones brillant i de gran força, amb unes intervencions impressionants del cor, i que hem tingut l’oportunitat de veure amb dos magnífics baixos en el paper de Boris, el finès Matti Salminen, i en el paper de Primen, Eric Halfvarson, molt ben acompanyats per Brian Asawa (Feodor), Philip Langridge (príncep Xuiski), Pär Linskorg (Grigori), Anatoli Kotxerga (Varlaam), Itxaro Mentxaka (l’hostalera) i Francisco Vas (l’innocent).

Llibret en castellà i en català

De fons, Medúlla, de Björk, o, A qui se li ha acudit la genial idea d’imprimir les lletres de les cançons en negre sobre un fons negre.