Arxiu d'etiquetes: moda

La moda i els bibliotecaris

Als bibliotecaris ens encanta la moda. Ens agrada mostrar el nostre costat sexi i cuidar la nostra indumentària. Per això tenim una relació d’amor-odi amb la moda dels nostres usuaris, que ja ens agrada ja que vagin nets i polits i ben vestits i ben a la moda, ja… sempre que això no signifiqui anar amb els peus negres ja a les vuit del matí (i no, les xancletes no són excusa), fer un tuf d’aquells que tomba d’esquena o ensenyar el cul. Sí, el cul: aquesta moda horrible de portar els pantalons a mig (o sota el) cul ens depara imatges la major part de les vegades de malson. Aquells darreres peluts, tant en nois com en noies, aquells sacsons sobreixint sobre cintures de pantalons, aquells tangues…

Doncs bé, ja tenim la solució perquè, ja que no volen tapar-se, almenys ensenyin alguna cosa bonica: els Backtaculars, que en la bella catalanesca llengua podríem anomenar Tapaculs. Que si bé no ens evitaran veure-us els sacsons i la pelussera, almenys ens evitaran la visió de la regatera dels nostres estimats, estimadíssims usuaris.

Tapaculs...

Però espereu, espereu, que encara n’hi ha més. Si algú objecta que això només soluciona el problema de la part femenina de la població usuària de les biblioteques que no pateixi, que tenim també solució per dissimular regateres culeres masculines. Però, atenció!, la visualització del vídeo pot ferir la sensibilitat de les animetes delicades.

[Descobert gràcies a l’estimadíssima amiga Senyoreta Aniues el primer, i al senyor C. el segon. I publicat simultàniament al costat fosc].

El cos vestit

Palau Reial de Pedralbes, 04

Isabel II presenta el seu fill, Alfons XII

El fresc autobús, gairebé buit, ens deixa en una Diagonal que el sol que hi cau de ple ha convertit en una fornal. Només unes passes més enllà, els jardins del palau de Pedralbes esperen delitosos per acollir-nos i refrescar-nos… si anem per l’ombra, és clar. Hi ha quatre gats, i la meitat són turistes: sempre m’ha sorprès que aprofitem tan poc els (pocs) parcs i jardins que tenim a la ciutat —jo el primer, que hi ha dies que no surto de casa ni que em paguin. Hi ha turistes que reposen a l’ombra dels til·lers, però també una àvia que passeja els néts, un home que llegeix assegut sota una palmera, dos pares empenyent sengles cotxets i els omnipresents coloms, els més barcelonins dels barcelonins. Al fons del passeig dels til·lers s’endevina un fragment de la façana i la blanca estàtua d’Isabel II alçant cap al cel un petit Alfons XII.

Arribem finalment al palau. No hi ha cap mena de climatització, ni una mica de corrent d’aire fruit de finestres obertes a l’atzar: en acostar-me al taulell on em vendran l’entrada, em poso a suar la cansalada, com si tots els porus del cos haguessin obert comportes per desaiguar. La noia que ens atén ens explica que el Museu de les Arts Decoratives està tancat; només ens cobraran mitja entrada. Almenys podrem visitar el Museu de Ceràmica i el que més ens interessava: l’exposició «El cos vestit» del Museu Tèxtil i d’Indumentària.

«El cos vestit» presenta un recorregut per la història del vestit que il·lustra de quina manera aquest ha modificat el cos: les muscleres per fer les espatlles més amples, els tapins per semblar més alts, els tontillos, crinolines i mirinyacs per ampliar les faldilles, les cotilles per alçar el pit, fer pla l’estómac i reduir la cintura… Cada secció presenta un maniquí que reprodueix esquemàticament la modificació, un altre que porta la peça de vestir o el complement que ajudava a aconseguir la modificació, una selecció de vestits femenins i masculins de l’època i un de contemporani que presenta la mateixa modificació. Uns panells il·lustrats expliquen breument com era la moda a l’època, quines modificacions del cos es buscaven, i com s’aconseguien aquestes modificacions. La presentació cronològica permet veure, a més, l’evolució del vestit i com aquesta ha avançat fent passes endavant i endarrere, fins a arribar a l’etapa del tot s’hi val d’avui en dia. Malgrat la foscor i els reflexos dels panells sobre les vitrines, aconsegueixo fer alguna fotografia: ningú em diu res ni he vist cap senyal que indiqués que no se’n podien fer, i al cap i a la fi no utilitzo el flaix.

En sortir, passegem una estona pels jardins. Per més que cerco, no el trobo: no un vis, sinó el museu de carruatges que hi havia a les antigues cotxeres del palau. Recordo que m’hi havia portat el meu avi, quan era petit. I al web del Museu d’Arts Decoratives descriu la col·lecció de divuit carruatges: però el Museu és tancat i, per tant, em quedaré sense saber si encara hi són o no. Una excusa com una altra per tornar-hi quan les obres estiguin acabades i es pugui tornar a visitar.

Museu Tèxtil i d'Indumentària, 02

Vitrina de l'exposició (1789-1825).

These boots are made for walking

No sóc gaire intransigent amb la manera de vestir de la gent, tot i que, com tothom, tinc les meves manies. No suporto el cabell brut (ni en mi ni els altres), no m’agraden els uniformes (i no em refereixo als laborals ni als de grups concrets –gòtics, punks, roquers, etc.–, sinó als altres, als d’aquella gent que sembla acabada de sortir d’un reportatge d’últimes tendències en moda), i no m’agraden les vambes. Les què? Sí, vambes, ara en diuen calçat esportiu, i fins i tot les he sentit anomenar zapatillas (en castellà, i ja em costa aguantar-me el riure: les sabatilles, tota la vida combinades amb un batí i per anar per casa!). No m’agraden, així, en general: poden tenir un disseny més bonic o més lleig, poden tenir una marca X o una marca Y… però les vambes jo les associo a l’esport. [Set anys més tard he de confessar que avui ja no escriuria aquesta darrera línia… (23.05.2010)]

Però no. No? No, no, ara resulta que no. Fins no fa gaire, portar vambes encara era motiu perquè no et deixessin entrar en una discoteca, però sembla que la tendència està canviant. Obro un suplement d’aquests d’actualitat i noves tendències que apareix amb El Periódico i m’aturo davant un titular «Fiesta chándal». Començo a llegir: «Antes no te dejaban entrar con bambas en los clubs y ahora si no sabes qué es Y’3 de Adidas no puedes formar parte de ningún club selecto». Almenys, en diuen bambas… però m’agradaria saber què entenen per club selecto. La veritat és que, així d’entrada, jo no associaria mai club selecte amb vambes… No és que m’amoïni massa, la veritat; jo només portaré vambes el dia que vagi al gimnàs. Però em fa gràcia això del club selecte, i m’ha fet recordar de seguida la famosa frase de Groucho Marx, aquella que deia més o menys que ell no voldria mai formar part d’un club on acceptessin gent com ell…

Només hi ha una cosa que em molesti més que aquest ús generalitzat i indiscriminat de les vambes: els gurús de la moda i els sòmines que en fan cas. Sempre hi ha hagut creadors de tendències i divulgadors d’aquestes tendències, però ara hi ha molts més sòmines que segueixen aquestes tendències només perquè fulanet ho porta o perquè està de moda. És igual com els quedi, és igual que estiguin ridículs amb aquella roba… com que està de moda ho han de portar.

Portar vambes o no portar-les és, evidentment, una qüestió de gust i de llibertat personals. Voler-nos vendre la moto que si no saps què són les Z’8 de Parides no ets d’aquest món, és una collonada de l’alçada d’un campanar.

Un últim apunt: suposo que per demostrar que està a l’última i no és un antiquat, el redactor d’aquest text diu «Ha llovido mucho desde que Martirio cantara aquello de “con mi chándal y mis zapatos de tacón [sic, resic i recontrasic!], arreglá pero informal”». Intenteu cantar-ho. Oi que no funciona? A més, ho escriu entre cometes, com si la citació fos correcta i directa de la font original. És evident que ha sentit tocar campanes i no sap on. I pretén vendre tendències.