Arxiu d'etiquetes: Mercè Rodoreda

Sala de lectura, 100: Quanta, quanta guerra…, de Mercè Rodoreda

Continuo amb el meu particular «any rodoreda», que acabarà quan hagi acomplert el propòsit que em vaig fer l’Any Rodoreda: llegir (i rellegir, quan em vagui) tota l’obra rodorediana. I li tocava el torn a una de les novel·les de Mercè Rodoreda que encara havia llegit: Quanta, quanta guerra…

En tenia poques referències, més enllà dels comentaris que havia llegit aquí i allà i la vaga idea que me n’havia fet de l’exposició que hi va haver l’any passat al Palau Robert sobre Rodoreda i la seva obra («Mercè Rodoreda: La mort de la innocència»), una exposició en què s’intentava donar vida, fer viure les sensacions que podien provocar algunes de les seves novel·les mitjançant imatges, sons, olors, etc. Allà hi trobàvem els coloms i l’embut de La plaça del Diamant, l’agulla i el jardí de Mirall trencat, els arbres de ciment de La mort i la primavera i un seguit de personatges de Quanta, quanta guerra… desfilant sobre un camp de mort amb el soroll de fons de trets i bombardeigs.

No puc dir que la idea que me’n vaig fer tingués gaire a veure amb la realitat. Una novel·la sobre la Guerra Civil, pensava, però la guerra en aquesta novel·la només és el teló, el decorat, la presència inevitable de la que fuig el protagonista, Adrià Guinart, un personatge marcat, que va a la guerra sense saber ben bé per què i en torna sense saber ben bé com. Hi va i en fuig, i emprèn un viatge al·lucinant per un paisatge marcat per la guerra, un viatge que el fa conèixer un seguit de persones, algunes marcades per la guerra, d’altres no, insòlites, per no dir estranyes. Un viatge que més aviat sembla un somni, un malson millor, ple d’imatges oníriques i presències fantasmals. Un viatge d’aprenentatge sobre el bé i el mal, l’egoisme i l’altruisme, l’horror i la bellesa, que acaba amb la visió dantesca d’una muntanya esberlada per la metralla, un camp sembrat de cadàvers i un riu per on baixen els morts corrent avall.

Cada personatge apareix com una fita en l’aprenentatge d’Adrià, de cadascun n’aprendrà alguna cosa. L’avarícia, la crueltat, l’amor, com estacions d’un via crucis van apareixent a mesura que el protagonista fa camí. Fins que ja no pot més, la guerra s’ha acabat i ell sent la necessitat de tornar a casa. Aquesta darrera part del viatge ja no s’explica, però podem preveure que serà tan desassossegadora com l’anterior, perquè sembla que Adrià hagi nascut per ensopegar, sigui amb una guerra, sigui amb una persona que li canviarà el destí.

Em va costar de posar-me a caminar: deixava enrera, amb el bosc encès, molta vida cremada. Tornaria a casa a treballar el camp de clavells amb l’aigua que lliscava pels reguerons, amb el soroll dels trens a la nit, amb el roser de roses grogues que s’emparrava fins al terrat. Tornaria diferent. Havia vist la mort de la vora. I el mal. Una gran tristesa com una mà molt dura m’estrenyia el cor. ¿On era a casa? ¿Encara tenia casa? Hi tornaria carregat amb muntanyes de records de tota la gent que havia conegut, que havia nascut i que havia viscut només perquè jo la pogués conèixer, i que em voltaria tot al llarg del camí… tants ulls dolços, tants ulls tristos, tants ulls sorpresos, tants ulls desesperats… ¿S’esborraria el record del mal o el duria sempre amb mi com una malaltia de l’ànima? La carretera era ampla, el camí de casa l’hauria de buscar, no sabia on era. Vell com era el món. Pensava en tot el que acabava de veure i que no era enlloc: ni àngels nim orts acostant-se a buscar la seva pau en l’acabament d’aquella nit. Només jo i la febre. Mentre el sol començava a pujar cel amunt com cada dia, com sempre… [p. 245-246]

El llibre:

  • Mercè Rodoreda. Quanta, quanta guerra… Barcelona: Club Editor, 2000. 246 p. ISBN 84-7329-102-6.

La citació: Mercè Rodoreda

Els habitants del poble de vidre no necessiten cap biblioteca; saben trobar en l’espai, gravat per l’eternitat, tot el que ha passat en el món, tot el que hi passarà, tot el que les flames van destruir de la biblioteca d’Alexandria. La saviesa del món és d’ells.

Mercè Rodoreda. «Viatge al poble de vidre». En: Viatges i flors. Barcelona: Edicions 62, 2007. p- 49-50.

Sala de lectura, 96: Viatges i flors, de Mercè Rodoreda

Viatges i flors de somni o de malson. El fantàstic, l’extraordinari, condensat en poques línies per oferir uns retrats que no són altres que els de l’ésser humà i la seva vida, amb tot el que té de bonic i senzill i, també, de terrible i absurd. Sigui en la descripció dels pobles que visita un personatge anònim la feina del qual no és aturar-se «sinó anar sempre endavant; continuar la infinita busca i captura de cors obscurs i costums ignorats» [p. 51], que a còpia d’acumular imatges fantàstiques sembla més aviat algú que somia, que té un malson delirant ple de persones que malbaraten les seves vides en activitats absurdes, gairebé sense sentit.

I les «Flors de debò» que acompanyen aquests «Viatges a uns quants pobles» podrien ser part d’aquest mateix malson; unes flors que són metàfores dels vicis i virtuts de l’ésser humà. Unes flors descrites, com els pobles, no sense sentit de l’humor i un punt d’absurd, com la flor vergonya:

Mentre els pètals es separen de la poncella per fer-se flor, ells se’ls espolsa. No vol ésser flor. No vol que la retratin. [p. 105]

I sempre omnipresent, a pobles i flors, el cicle de la vida: tot el que neix, pobles, homes, flors, mor. Però embolcallat amb el to fantasiós i somniador d’aquest llibre, no sembla tan terrible.

El llibre:

  • Mercè Rodoreda. Viatges i flors. Barcelona: Edicions 62, 2007. 121 p. ISBN 978-84-96863-06-4.

Sala de lectura, 92: Cartes completes (1960-1983) de Mercè Rodoreda i Joan Sales

O gairebé completes, hauríem de dir, ja que no totes les cartes que van enviar Mercè Rodoreda i Joan Sales s’han conservat, com avisa la curadora del volum, Montserrat Casals, al pròleg. Són, tot i això, 567 cartes, la majoria de Joan Sales, ordenades per any, precedit cadascun per una breu introducció de la curadora: vint-i-tres anys de correspondència entre dos dels principals escriptors catalans del segle passat, i ell, a més, un dels principals editors en llengua catalana; i en vint-i-tres anys les relacions canvien, i canvia el país i els costums, i tot això està reflectit en aquestes cartes.

La correspondència Rodoreda-Sales s’inicia amb la sol·licitud de Joan Sales que Mercè Rodoreda li enviï, per llegir i potser publicar, l’original de <em>La plaça del Diamant</em>. Des d’aquesta primera carta fins a la darrera, és principalment una correspondència «comercial», per posar-li algun adjectiu, centrada en l’edició i la publicació de les obres de Mercè Rodoreda, la negociació dels drets de traducció a llengües estrangeres, en la liquidació de drets d’autor, en la previsió de noves edicions de les novel·les que es van esgotant, etc. I és, potser, l’aspecte de la correspondència més repetitiu i més avorrit, d’altra banda.

La Colometa és una d’aquestes figures inoblidables que, creades pel talent d’un escriptor, passen a tenir una estranya vida com si haguessin existit i tots les haguéssim conegudes [carta de Sales a Rodoreda, 16 de maig de 1961, p. 37]

Però entremig s’hi van escolant altres temes. De mica en mica, els dos desconeguts es van agafant confiança, i petits detalls de les vides d’un i de l’altra, i opinions sobre els temps que viuen, o sobre altres escriptors i editors, van treient el cap entre línies. De carta en carta som testimonis de l’establiment i la maduració d’una amistat, a més de la relació escriptora-editor, i de l’adaptació de Rodoreda i de Sales als canvis a què el temps i la situació política del país els van enfrontant. Aquests detalls que treuen el cap entre línies de tant en tant, i en alguns casos fins a obsedir-los, són, potser, els més sucosos, els més interessants, perquè ajuden a fer-se una imatge de les personalitats d’un i altra, i també del temps en què viuen i del medi social i literari en què estan immersos. Un medi, el literari, que rep sense fer-se’n gaire ressò les obres de Mercè Rodoreda, tot i que les edicions es van esgotant una darrere l’altra, i que li escatima el reconeixement públic —que triga a arribar. Un medi en què les editorials catalanes, en lloc de col·laborar per rellançar la publicació de llibres en català, es fan la traveta. Un medi en què uns mitjans de comunicació s’entesten a presentar com el millor de la literatura catalana autors que no escriuen en català o d’altres que si bé ho fan, no són tan ben considerats per Sales.

Sales és directe i sovint sarcàstic amb tot allò que no li agrada o amb què no està d’acord, i no té pèls a la llengua. Té les seves idees sobre què és bona literatura i què és mala literatura i actua en conseqüència. Mercè Rodoreda també té les seves idees, sobretot sobre la pròpia obra i sovint rep els suggeriments de canvis o correccions de Joan Sales amb un estirabot, negant-se en rodó a acceptar-los. En aquest aspecte és una mena de lluita de titans, a vegades per aspectes tan superats avui (espero) com si cal posar «vorera» en lloc d’«acera». El model de llengua que cal seguir és un dels temes més recurrents a l’epistolari, un model que Sales vol ben allunyat de l’estil «jocfloralesc» que tot sovint parodia.

No sé per què no es pot dir que a Barcelona hi ha escriptors que es pensen que escriure és agafar paper i tinta. Ja sou ben pallús. És bescantar-lo dir a un amic el que a un li sembla la veritat? En el món literari de Barna i segurament en el món social encara més hi falta aquella criatura que deia «el rei va despullat», i potser no farien tant els gegants. Trobo molt bé que defenseu tothom i tot. Però a mi la veritat sempre m’ha temptat de mala manera. [carta de Rodoreda a Sales, 6 d’agost de 1962, p. 121]

I, esclar, la literatura també hi apareix sovint, a l’epistolari. No només l’obra rodorediana, sinó també tota la literatura que es fa a Catalunya i que es premia, literatura —obra i autor— que sovint és blanc dels dards enverinats de Joan Sales. La censura i els premis literaris són dos temes que també els amoïnen: la censura, perquè fa retardar la publicació dels llibres i, massa sovint, només l’autoritza a costa de retallar-ne el contingut. Els premis, perquè no sempre premien les obres de bona qualitat; tanmateix, són conscients que un premi no només significa un bon ajut econòmic, sinó també una publicitat excel·lent —d’aquí que Sales inciti Rodoreda a presentar-se a alguns premis literaris, fins i tot al Planeta en castellà, si això li ha de reportar diners i ser més coneguda.

Potser si apliquessin a les votacions dels premis literaris el sistema dels bombos de la Loteria Nacional, hi hauria un xic més de justícia. [carta de Sales a Rodoreda, 2 de novembre de 1962, p. 144]¹

El tema dels diners es va repetint al llarg de l’epistolari, però sempre en les cartes de Sales: liquidacions de drets d’autor, previsió de vendes, quantia dels premis, etc. Rodoreda, en canvi, en parla ben poc i, tot i necessitar-ne, només en un parell d’ocasions lluita per diners que creu que són seus: arran de la mort del seu marit, quan li deneguen la part que li correspondria amb l’excusa que se n’havia separat feia anys, i amb l’amnistia dels funcionaris de la Generalitat d’abans de la guerra, perquè li hauria pogut suposar rebre una pensió de jubilació. En algun cas, fins i tot accepta que es faci una traducció de La plaça renunciant al que li correspondria de drets d’autor. Per això em va sorprendre tant el comentari de Patrícia Gabancho,² que la titlla de «dona egoista, pessetera i freda» (el seu «posat», diu) i que parli de paisatge de misèria moral sense entrar en més detalls, sense tenir en compte que, en molts moments, com es pot entreveure a la correspondència i a la biografia de Mercè Rodoreda, tant ella com Sales van ser víctimes de la misèria moral d’altres. Parla de personatge derrotat referint-se a Sales, però Sales fou un dels primers a reprendre l’edició de llibres en català i a apostar per una literatura de qualitat, d’alta volada. Si se’n va sortir o no no seré jo qui ho digui, però tan derrotat no devia estar quan encara li quedaven ganes de lluitar.

I anem acabant. Crec que no m’equivoco en dir que aquesta epistolari té un públic potencial reduït, i en això estic d’acord amb Patrícia Gabancho, que també en parla. Interessarà als estudiosos de la literatura catalana, als de l’edició en català, a editors, als filòlegs, als especialistes en l’obra dels dos autors i potser també als admiradors de l’obra de Mercè Rodoreda i de Joan Sales

1. Aquesta afirmació, amb notables excepcions, em temo que encara és vàlida…
2. Patrícia Gabancho. «Les famoses cartes». Cultura. Suplement setmanal de llibres i art (Avui) (10 gen. 2009), p. 13 [PDF].
3. La part en cursiva és un afegit. Vegeu el comentari de la Tina.

El llibre:

  • Mercè Rodoreda; Joan Sales. Cartes completes (1960-1983). A cura de Montserrat Casals. Barcelona: Club Editor, 2008. 1101 p. ISBN 978-84-7329-131-6.

Aloma, al Teatre Nacional de Catalunya

Carme Sansa i Julia Möller

Carme Sansa i Julia Moller (foto: David Ruano / TNC)

Encara em balla pel cap la musiqueta amb què entonen a l’Aloma en versió musical la frase leitmotiv de la novel·la: l’amor em fa fantàstic. És clar que encara m’esgarrifo cada vegada que recordo que en aquesta mateixa cançó feien rimar «tonto» amb «toronto»… que no una és mala rima, d’altra banda, només que no és català (podríem dir que és «jonosóctontès»). I tractant-se de l’adaptació d’una novel·la d’una escriptora que estimava i cuidava tant la seva llengua, aquest tonto i algun altre barbarisme dels grossos que s’hi poden sentir tenen més de poca cura i falta de respecte per l’obra de Rodoreda (i pel català) que d’altra cosa. Com deia en Joan Solà aquest dissabte al suplement Cultura de l’Avui: si nosaltres no respectem la nostra llengua, com volem que la respectin els que no hi tenen cap interès?

Però deixem enrere aquest atac de rabiola lingüística i anem per feina. Mentre veia l’espectacle divendres passat no podia deixar de pensar en el prejudici que em va portar, quan vaig saber que es faria un musical sobre Aloma, a pensar que era una idea de bomber i que seria un desastre. I això sense tenir en compte que hi ha grans musicals basats en no menys grans novel·les (pensava en Cabaret, però també en La Traviata… va, deixeu-me passar bou per bèstia grossa i ficar l’òpera al sac dels musicals). I pensava en tot això mentre no podia deixar de repetir-me que Aloma, el musical, és un bon espectacle.

I ho és. Un bon espectacle i una bona adaptació de la novel·la. Curiosament, amb el mateix recurs que es va veure a Un dia. Mirall trencat, de posar en escena alhora el mateix personatge en dos moments de la seva vida. A Aloma, l’Aloma gran que ens explica la història (Carme Sansa) i l’Aloma jove que la viu (Julia Möller); molt ben acompanyades per Josep Julien (Joan), que em sembla que és l’únic que no canta; Anabel Totusaus (Anna); Carlos Gramaje (Robert); Gisela (Coral); Ferran Farruca Frauca (el vell Cabanes); Anna Moliner (Maria), Marc Pujol (Daniel) i la nena Maria Codony (el petit Dani). L’escenografia està ben aconseguida i mostra el petit món d’Aloma (les quatre parets de casa seva) i el vestuari també evoca els diferents mons (el d’Aloma i la seva família, per una banda; el de Coral, per l’altra). I que la música sigui en directe encara fa l’espectacle més interessant. Música (d’Alfonso de Vilallonga) que ret un homenatge als musicals de tota la vida (spoiler: el número de ball d’Aloma i Robert imitant Ginger Rogers i Fred Astaire a Roberta) i a la música popular, amb un cuplet amb totes les lletres i totes les lectures que se n’espera.

Una de les coses que més em va sobtar fou com de diferent havia vist el personatge de Joan quan vaig llegir la novel·la respecte de com el representen a l’obra. Per mi, en Joan és un pobre home que fracassa perquè no es pot enfrontar a unes responsabilitats que li vénen grans; a l’adaptació de Lluís Arcarazo, en canvi, és un personatge més aviat cínic al qual només li importa el que li passi a ell, i que li és igual sacrificar la família si ell se salva. En fi, lectures diferents que no afecten l’essència del drama d’Aloma.

Si no l’heu vista encara i el que hi ha al web del TNC us enllamineix, no us la perdeu. Aquí en teniu un tast: La pantomima de l’amor, cantada per Anna Totusaus, Carlos Gramaje i Julia Möller.

Enllaços relacionats:

Un dia, Mirall trencat, al Teatre Borràs

Un dia, Mirall trencat, al Teatre BorràsNo va ser premeditat. De fet, ni m’havia adonat de la coincidència quan vam comprar les entrades per anar a veure Un dia, Mirall trencat al Teatre Borràs. Fou divendres mateix, en treure les entrades del «sobre de les entrades» (com que no tinc un bon cap, quan compro una entrada per Internet de seguida la recullo al caixer i la deso a casa, que alguna vegada m’ha passat que he hagut de córrer al teatre perquè ja no podia recuperar l’entrada pel caixer automàtic), deia que fou divendres en mirar l’entrada que hi vaig caure: anàvem a veure l’obra el mateix dia del centenari.

La vetllada prometia: al nostre voltant, dos grups diferents d’espectadors d’aquests que van al teatre en bloc. No em sembla malament, que consti; però no sé perquè sempre que he coincidit amb grups d’aquests han estat dels que fan xivarri gairebé fins que els actors comencen a parlar. I bromes, perquè vull pensar que ho deia en broma, com el que cridava que «l’any del centanari era l’any passat, que aquest era l’any de l’astronomia».¹ Per què ha de cridar tant, la gent, sempre? Misteris de la naturalesa humana.

Deixant de banda aquesta anècdota, de cop vam veure un moviment estrany, aquell girar el cap consecutiu que demostra que l’ésser humà és curiós de mena i sempre segueix algú altre. Totes les mirades van convergir en el mateix punt: el senyor alcalde de Barcelona, Jordi Hereu, assistia a la funció, acompanyat d’en Ricard Salvat i de Manuel Royes, expresident de la Diputació de Barcelona qui, per una confusió en l’agenda, arribava tard. I mentrestant, no sé si per fer temps que arribés o perquè era el dia del centenari, en Ricard Salvat va pujar a l’escenari i va fer un breu discurs sobre Mercè Rodoreda i la seva obra.

Quant a l’obra en si, em va agradar. No conec Un dia, però el que recordo de Mirall trencat estava prou ben reflectit en el text. I dic prou ben reflectit amb tota la intenció, perquè hi va haver un detall que no em va fer el pes, que em va xocar: la riallera i sarcàstica Teresa gran, ja invàlida i alcohòlica. Potser em cal una nova lectura de la novel·la, però recordo Teresa més aviat com un personatge greu, melangiós. En tot cas, Rosa Novell fa una actuació magnífica, igual que l’Enric Majó (el notari Riera), la Rosa Vila (Armanda), Anna Sahun (Teresa jove), Araceli Bruch (Eulàlia) i Daniela Freixas (Sofia). D’aquesta, sobretot, em va agradar l’aire trastocat que dóna a Sofia, la filla de Teresa.

Vaig trobar molt encertada la posada en escena: la casa i el jardí són el centre de l’acció, i els altres escenaris als laterals, en una mena de llotges (teatre dins del teatre?). L’únic inconvenient és en algun moment on hi ha personatges als tres llocs i has d’anar movent el cap com en un partit de tennis. També em van agradar els canvis d’escena, amb els personatges entrant mig a les fosques a l’escenari per retirar attrezzo ben coreografiats (en algun moment semblava que dansessin). Només em va sembla una mica excessiu el recurs al nu, que no sempre semblava ser-hi adient.

En resum, que em sembla que l’obra reflecteix bé l’univers rodoredià i les obres en què es basa el text, si més no Mirall trencat. I és un text assequible a tothom, fins i tot a persones que no coneixen l’obra de Mercè Rodoreda.

1. O feia broma o no sabia de què parlava, perquè l’any de l’astronomia és el 2009. O que la frase, descontextualitzada i dita a crits, obeïa al comentari d’algun altre membre del grup…

Centenari…

Mercè Rodoreda i el seu gos

L’autor (en aquest cas autora)

va néixer com Déu mana el 10 d’octubre del 1909

(encara que molts ho dubtin i pocs s’ho creguin)

a les dotze del matí.

«Nota biogràfica per a Crim», recollida a: Mercè Rodoreda. Autoretrat. Barcelona: Angle Editorial, 2008. 350 p. ISBN 978-84-96970-33-5. El retrat, d’Antoni Bernad, prové de la pàgina Mercè Rodoreda 1908-2008 elaborada per la Biblioteca de Lletres de la Universitat de Lleida.

De quan la Mercè Rodoreda va visitar el Basar de les espècies

Feia dies que no passava per El basar de les espècies i avui, en dedicar-li una estona, he vist que en Jacme ha fet un podcast en el qual recita un fragment de Mirall trencat acompanyat d’un nocturn de Chopin. He enllaçat el podcat aquí sota, però us recomano que aneu a escoltar-lo al Basar, on trobareu també el fragment recitat.

Al final, encara haurà servit d’alguna cosa, l’Any Rodoreda!

Estimada Rodoreda, a Catalunya Ràdio

Logo Estimada Rodoreda Tant parlar de la Rodoreda i de l’Any Rodoreda i vet aquí que em més de la meitat de la informació relacionada amb l’esdeveniment. Deu ser per la meva mandra a revisitar pàgines web amb agendes a les quals no et pots subscriure (potser m’equivoco, però al web de l’Any Rodoreda no he trobat la manera de subscriure’m a actualitzacions; el més probable és que estigui tant a la vista que no l’he vist…). Com que tampoc no sóc gaire freqüentador de llocs web de ràdios (ni oient habitual de programes de ràdio), no havia vist aquesta iniciativa de Catalunya Ràdio de l’any 2002 dedicada a Mercè Rodoreda.

És una sèrie de cinquanta-dos enregistraments de fragments d’obres de Mercè Rodoreda i de cartes que va escriure o que va rebre l’escriptora (hi ha força fragments de la correspondència que va mantenir amb l’editor Joan Sales i d’altres personatges relacionats amb ella com ara Anna Murià, Josep Tarradellas, Armand Obiols, etc.). Anna Lizaran posa veu a Mercè Rodoreda, però no hi ha informació sobre la veu masculina (i no l’he reconegut). Aquests enregistraments, d’una durada d’uns deu minuts, es poden escoltar directament al web de Catalunya Ràdio a «Estimada Rodoreda».

I tot just fa una estona en Jesús M. Tibau parla al seu blog d’una auca dedicat a l’escriptora: «Auca de Mercè Rodoreda» a Tens un racó dalt del món i l’enllaç directe a l’auca: «Auca de Mercè Rodoreda 1908-1983» a La paret de les auques.