Arxiu d'etiquetes: memòria

Dibuixat? Manuscrit!

No sé per què, ni sé si donar la culpa a qui em sembla que la té (ni que sigui involuntàriament), però no deixo de canviar el títol de la darrera novel·la que he llegit. Gairebé podria ser una anècdota d’aquelles de llibreters que explicava Eduardo Fernández a Soldados de cerca, de un tal Salamina, o una de les que us podria explicar qualsevol bibliotecari —no sabeu quin malson pot ser intentar trobar al catàleg un títol o un autor que un professor ha dit a classe i que l’alumne ni tan sols ha anotat… No recordo que m’hagi passat amb cap altre llibre: oblidar el títol, o l’autor, sí; malauradament tinc la memòria inconstant i només m’ajuda quan li ve de gust —l’àvia també l’hi tenia, i quan ens ajuntàvem els dos érem un número: a l’hora de dinar un preguntava, parlant d’algun actor potser, «com es deia aquell que feia la pel·lícula tal?» i a l’hora de sopar, si hi havia sort i sense venir a tomb, enmig de qualsevol altra conversa, un dels dos responia en veu alta «Fulanet!». I malgrat que era un fet habitual, les cares de la resta de la família eren un poema… Però no era de la família de què parlava, sinó d’oblidar títols: em refio tan poc de la meva memòria que tot ho he d’anotar. Fins i tot quan vaig a la llibreria, porto una llibreteta amb els títols i els autors que m’interessen, no fos cas que un cop allà no me’n recordés.  Però no recordo canviar títols amb una porfídia com la que m’empeny els darrers dies a dibuixar manuscrits. I és que a la pobra criatura nascuda de la ploma de Manuel Baixauli, no paro d’anomenar-la L’home dibuixat. Que algú m’ho expliqui, que jo no en trec l’entrellat.

La magdalena famosa

Travesso el carril lateral de la Gran Via i un so esmorteït pel barrum-barrum eixordador dels cotxes fa que m’aturi un segon a la vorera, un so fora de lloc, un so que no havia oït mai abans a la ciutat: el monòton ric-ric d’una cigala.

I alço el cap cap als plàtans que flanquegen el passeig i de sobte tinc deu anys i em deixo enlluernar pels raigs de sol que s’escolen entre les fulles dels pins mentre cerco debades, guiant-me només per l’oïda, les cigales que cada dia al pic de la calor, ric-ric-ric-ric-ric-ric-ric-ric, omplen l’aire amb el seu cant estrident. Voldria comptar-les, però és difícil veure-les i més perquè quan t’hi acostes emmudeixen —a l’igual dels grills, a la nit, que callen quan hi passes devora i tornen a entonar el seu cric-cric quan n’ets lluny, un cric-cric burleta que et fa tornar enrere per fer callar el desvergonyit.

Així les cigales juguen a fet i amagar amb els nens que voldrien comptar-les, però que aviat se’n cansen perquè és estiu, i les llargues vacances escolars prometen moltes estones per comptar cigales i veure passar núvols, o enfilar-se en una casa a mig construir i convertir-ne una planta en el pont d’una nau espacial, o fer arcs amb branques flexibles i fletxes amb tiges de gineri per poder jugar a indis i vaquers, o per anar d’aventura a la Cova —la cova per antonomàsia, en majúscula, perquè només n’hi ha una i malgrat haver-la visitat any rere any sempre sorprèn la imaginació de les criatures amb una nova roca que s’ha després del sostre, el rastre d’una foguera que l’any passat no hi era, o una nova història de por explicada tot just entrar-hi.

I el cant de la cigala acompanya totes aquestes estones d’un temps en què només trepitjaves casa a les hores de menjar i encara era massa estona, perquè et cridava el bosc, i els amics, i la possibilitat d’una nova aventura.

I de cop i volta el semàfor canvia de color i el brogit eixordador de cotxes i motos ensordeix aquell ric-ric que t’ha fet alçar el cap i anar cap enrere. I ja no tens deu anys.