Arxiu d'etiquetes: Màrius Torres

La citació: Mercè Boixareu (3)

En els seus poemes es tracta la Mort —la Mort amb majúscula— , molt poques vegades la pròpia mort i quasi mai la mort dels altres. Tanmateix, les circumstàncies en què el poeta es troba fan que la canti amb una vivo particular. La majoria dels poetes tracten aquest tema, perquè és fruit d’inevitables reflexions, o per la seva natura inexorable i plena de misteri, que la fa matèria de poesia. Difícilment trobarem un poeta que hagi cantat la mort tan de prop com Màrius Torres: la mort que l’envoltava no solament en un sentit personal, sinó també per l’ambient del sanatori i de la guerra. […] però el que moltes vegades passa desapercebut és el to generalment tranquil i esperançador amb què es tracta el tema en aquests versos.

Mercè Boixareu. Vida i obra de Màrius Torres. Barcelona: Selecta, 1968. P. 159-160.

La citació: Mercè Boixareu (2)

No hi ha cap composició dedicada a l’estudi a l’estiu, el temps del sol i de la llum, de la calor i dels fruits, com tampoc no hi havia cap composició concebuda en el temps del migdia. […] I és que la vida de Màrius Torres no va tenir estiu. Va passar de l’esclat joiós d’una primavera, tot just començada, a una tardor de quasi set anys.

Mercè Boixareu. Vida i obra de Màrius Torres. Barcelona: Selecta,  1968. P. 91-92.

La citació: Mercè Boixareu (1)

La natura és, sense cap mena de dubte, el tema que es tracta més extensament en l’obra de Màrius Torres: apareix en quasi totes les composicions, i en cada una d’elles té un motiu, un valor i significació diferents. […] Aquesta «natura», però, no té mai valor per ella mateixa. No és mai simple bellesa, com un quadre bonic per a descriure. La natura és vista a través de l’esperit del poeta i actua sempre en funció d’aquest, sigui per reflectir-lo, sigui per contarposar-s’hi.

Mercè Boixareu. Vida i obra de Màrius Torres. Barcelona: Selecta, 1968. P. 79-81.

Sala de lectura, 130: Vida i obra de Màrius Torres, de Mercè Boixareu

Tal dia com avui, fa cent anys, naixia un dels nostres poetes de més anomenada, Màrius Torres. Com ja és habitual, la catosfera s’ha posat en marxa per retre-li homenatge i recordar-lo, i, també, per donar-lo a conèixer a qui no el conegués. No és el meu cas, per una vegada: avisat amb temps he fet els deures, uns deures pendents des que vaig llegir ja fa anys les cançons a Mahalta.

Així començava l’apunt que hauria publicat, si no hi hagués hagut tota una sèrie de circumstàncies que al final ho impediren, el 30 d’agost, dia assenyalat per a la commemoració del centenari del naixement de Màrius Torres, el poeta lleidatà. Un poeta que, per mi, sempre ha estat envoltat d’aquell halo romàntic que encara continua arrossegant la tuberculosi. Un poeta que, d’altra banda, conec poc: he repetit fins al cansament que no sóc gaire lector de poesia, per no dir que no ho sóc gens —que no seria veritat d’altra banda—; aquests homenatges catosfèrics tenen la virtut de posar-nos davant dels nassos les nostres mancances lectores i es converteixen, també, en un repte. Finalment, però, la poesia de Torres quedà al prestatge i només vaig arribar a llegir la meitat dels deures que m’havia autoimposat: l’estudi que en féu la filòloga Mercè Boixareu els anys seixanta del segle passat.

Vida i obra de Màrius Torres té dues parts ben diferenciades. La primera part té dos apartats: al primer Boixareu ens explica la vida del poeta, basant-se no només en el que s’havia publicat fins llavors sinó també en entrevistes, documents inèdits i correspondència amb persones que havien conegut Torres. Hi trobem la infantesa, l’adolescència i la maduresa del poeta, la família i les amistats, l’amor, i les creences religioses que, d’una manera més evident cap al final de la seva vida, amaren la seva poesia. Al segon apartat, en descriu l’obra a grans trets.

La poesia de Màrius Torres té la primera raó de ser en la seva capacitat per a sentir d’una manera especialment intensa cada moment de la seva existència. [p. 66]

A la segona part del llibre, Boixareu descriu la temàtica de l’obra poètica classificant-la en deu grans temes: estats d’ànim, natura, música, arts plàstiques, pàtria, família i amics, amor, sentiment de la vida i consciència del temps, mort i religiositat. Cadascun d’aquests apartats està dividit en subtemes, tots explicats i il·lustrats amb citacions de la poesia de Torres, tant de la ja estava publicada a l’època com de la que romania inèdita —alguna de la qual, diu l’autora, només la cita a manera d’exemple ja que no està a l’alçada de la resta de l’obra de Torres.

La sofrença és el primer factor circumstancial al qual devem la poesia de Màrius Torres, com la de tants altres poetes. És sempre el dolor el que ens obliga a sortir de tot el que és superficial, per fer-nos conscients del veritable sentit de la vida; ens fa comprendre millor les seves desgràcies i ens fa valorar més les seves felicitats. [p. 79]

El llibre acaba amb dos apèndixs, després de les conclusions, amb poemes inèdits de Màrius Torres i algunes de les seves composicions musicals.

Tot i els anys que fa que es va publicar, m’ha semblat una bona introducció a la vida i l’obra de Màrius Torres. En algun moment m’ha semblat que tenia un to una mica carrincló —potser per causa de la manera d’expressar-se en alguns moments, una mica allunyada de l’actual— i he trobat a faltar que l’autora es mullés una mica més a l’hora de citar les fonts de les seves afirmacions, que atribueix, de tant en tant, a uns plurals genèrics («ens expliquen que», «ens diuen també que») que amageun les fonts. Possiblement es degui al fet que en el moment de la publicació del llibre aquestes fonts eren encara vives i preferien mantenir l’anonimat. Aquests peròs, però, són obstacles menors a l’hora de llegir aquest assaig i aprendre una mica més sobre Màrius Torres.

El llibre:

  • Mercè Boixareu. Vida i obra de Màrius Torres. Barcelona: Selecta, 1968. 279 p.

PD. D’això se’n diu arribar a misses dites, però val més tard que mai…

Primaveres

Ens recordava Gamoia fa uns dies en una conversa a LibraryThing, que avui és el Dia Mundial de la Poesia, dia que se celebra amb tot d’actes arreu d’això que ara en diuen territori i que sempre s’havia anomenat país, o Catalunya. Aquí, que també ens considerem territori, encara que virtual, també ho celebrem a la nostra manera: i a manca d’una ària dominical adient (que no era cosa de repetir la de diumenge passat), hem optat per dues poesies primaverenques que ens serveixen per: 1) celebrar el dia mundial; 2) celebrar que ahir començà la primavera; i 3) començar a celebrar. Què? El públic lector d’aquest bloc segur que ho endevinarà quan llegeixi les poesies i els noms dels seus autors.

Continua llegint