Arxiu d'etiquetes: Maria Callas

L’ària del diumenge: «Parigi, o cara» (Maria Callas & Alfredo Kraus)

Canviem una mica. La proposta de l’Olympia de posar alguna cosa de la Maria Callas quan no trobés res més em va fer recordar un enregistrament de La Traviata, encara ara una de les meves òperes favorites i la primera que vaig veure en directe, allà per l’any 2002. L’enregistrament en qüestió es va fer al Teatro de São Carlos de Lisboa l’any 1958 i els intèrprets eren Maria Callas i Alfredo Kraus. Aquí en teniu un fragment, que inclou un dels duets més bonics de l’òpera: «Parigi, o cara».

Un tenor i una soprano, per variar una mica…

(De ilpiugrandetenore. En teniu algun fragment més a unquepassava: Verdi – La Traviata).

Nits d’Òpera, XXI: Roberto Devereux

Ahir van començar al Liceu les funcions de Roberto Devereux, de Gaetano Donizetti. Tot i haver estat anunciada com a versió concert —que no ho va ser, finalment, sinó que va ser semiescenificada—, el repartiment era prometedor: Ana María Sánchez com a Elisabetta; Dolora Zajick, com a Sara, duquessa de Nottingham; Josep Bros com a Roberto Devereux, comte d’Essex; i Roberto Servile com a duc de Nottingham. I tenint en compte l’excel·lent Maria Stuarda de la temporada passada, i que el conjunt de veus era bo, hom podia esperar que fos, si no superior, almenys igual.

Però no. La temporada anava massa bé i havia de passar-ne alguna: Ana María Sánchez patia «una indisposició vocal» que li impedí actuar, i va ser substituïda per una tal Maria Pia Piscitelli que, malgrat la seva veu madura i plena, no va transmetre cap mena d’emoció ni sentiment, ni semblava sentir-se còmoda en el paper. Tampoc Roberto Servile es va lluir gaire, semblava que s’anés a quedar sense aire en qualsevol moment. Sort de Dolora Zajick, brillant com a Sara, expressiva i potent, i de Josep Bros, que encara que no semblava tenir un bon dia va sortir-se’n força bé.

I, com és normal, la resposta del públic a un espectacle fred va ser més aviat freda, excepte quan van sortir a saludar Bros i, sobretot, Zajick.

L’anècdota de la nit va ser el gallec que tenia assegut al costat i que es va perdre gairebé tot el primer acte perquè no sabia encendre la pantalleta del subtitulat i no coneixia l’òpera. En una pausa, li vaig ensenyar i als entreactes vam estar fent-la petar. Fervent admirador de Wagner («para mí una cosa es Wagner y el resto es ópera»), gairebé cau de la butaca quan li vaig dir que Tristan und Isolde m’havia avorrit moltíssim. Però la seva millor frase va ser, parlant dels cantants d’avui i la mania de la gent menystenir-los i glorificar cantants morts que mai no han vist en escena, aquesta: «Maria Callas? Una gallina cascando huevos!».

De Parsifal no en vaig parlar simplement perquè va ser impressionant i vaig ser incapaç de descriure ni l’òpera ni el que havia sentit escoltant-la.

Trossos

Em llevo amb mandra. Primer dia de vacances, després d’un cap de setmana mogut. Bé, no tant com això: una nova trobada amb persones que només coneixia virtualment (excepte en Pau, que el conec de fa temps, encara que en fes bastant que no ens veiéssim). Sopar de Nadal amb amic invisible inclòs… i quin pot ser el regal més abundant en una reunió de friquis, lectors empredreïts i aficionats a la literatura de ciència ficció i fantasia? Exacte, llibres: aquest, concretament, gràcies al meu amic invisible. El millor d’aquestes trobades és la complicitat que hi trobes, i que no t’hi trobis gens estrany.

***

Mentre estic esmorzant llegeixo al diari la notícia de la mort de la Renata Tebaldi, una de les sopranos preferides pel públic del Liceu, la soprano que van convertir en rival de la Callas (rivalitat que només existia entre els fans de l’una i de l’altra: els del Liceu, per exemple, que cridaven «Tebaldi, Tebaldi!» durant una actuació de la Callas). No he escoltat gaire enregistraments d’aquesta soprano, una Aïda només. Llegeixo que es va retirar l’any 1976, a causa d’una afecció a les cordes vocals.

He considerat sempre la meva veu com un regal de la naturalesa i va ser per amor i respecte a aquest do prodigiós pel que vaig decidir deixar de cantar i evitar la mortificant decadència.*

El que més em sorprèn de la notícia és el primer pensament que he tingut: ah, però encara era viva? Quantes vegades no en hem fet aquesta pregunta en llegir la notícia de la mort d’algun personatge famós?

***

I hi havia d’haver més trossos, però m’he quedat en blanc…

*Cristina Cabrejas. L’òpera perd Renata Tebaldi. El Periódico [en línia]. 20 de desembre de 2004. Disponible aquí.