Arxiu d'etiquetes: Madelman

I. Quan hi penso, em sembla que tot va ser un som…

I.

Quan hi penso, em sembla que tot va ser un somni. Era una altra època, de blau per als nens i rosa per a les nenes, de televisors en blanc i negre i només dos canals. En aquells temps vivíem en pau, i els nens jugaven amb uns i altres sense fer gaire distincions. Vivíem en una pau relativa, cadascun de nosaltres acomplint la nostra missió en els jocs infantils. Però aquella època daurada, aquella arcàdia, estava condemnada, però nosaltres, de tant orgullosos com érem, no vam saber preveure la fi, i vam deixar entrar al nostre món, amb els braços oberts, el nostre enemic.

II.

Vaig néixer cap a 1977. Pertanyo a la segona generació de la meva espècie, que per poc no va ser l’última. Els meus avantpassats eren una mica diferents a nosaltres, però això no ens amoïnava. Tanmateix, nosaltres vivíem una mica aïllats, i tampoc no estàvem gaire al dia de la presència o absència dels altres. Érem dos. Ell era militar, del cos d’operacions especials; jo, era astronauta. Recordo l’horrible accident que li va costar un peu, i com des de llavors ja no podia sortir tan sovint com abans. De mica en mica el van anar deixant de banda, i un dia, simplement, ja no hi era. S’havien desfet d’ell, i només en quedà el seu uniforme (el que porto jo ara, estripat i vell, després d’haver perdut el meu). Quan es van desfer d’ell, m’hauria d’haver imaginat que alguna cosa no anava a l’hora, perquè llavors tampoc recorrien gaire a mi, i si a aquells petits invasors…

III.

No recordo exactament quin dia va ser, però un matí ja no em van deixar sortir. Sentia els sorolls a fora, dels jocs i les rialles, però jo era tancat amb alguns dels meus primers companys de joc, mentre aquells petits monstres ocupaven tot l’espai que abans ens havia pertangut. La vida esdevingué trista i fosca, polsegosa i avorrida. Gairebé mai vèiem la llum del sol. Trobava a faltar el meu amic, les pertinences del qual tenia allà a l’abast de la mà. Tenia por. Vaig arribar a desitjar córrer la seva mateixa sort.

IV.

I llavors, un dia, la llum tornà a envair-ho tot. Algú em subjectava suaument, perquè després de tants anys les meves articulacions amb prou feines podien aguantar-me, i em mirava amb tristesa. Primer no el vaig reconèixer; em va costar descobrir en aquelles faccions adultes l’infant que tant havia jugat amb mi anys abans. «També et desfaràs d’aquest, no?», va dir una veu. Però per la manera com em mirava, vaig saber que no es desfaria de mi.

Em va costar entendre què havia passat. Encara ara hi penso i no ho acabo de veure clar. Però en aquells anys de foscor, l’imperi dels petits invasors havia anar minvant a mesura que canviava el nostre petit amo. Fins i tot ells, tan poderosos, que havien aconseguit arraconar els primers a l’oblit, jeien dins d’una gran capsa, amb tots els seus complements, animals de companyia, cases i mitjans de locomoció. I encara hi segueixen. Però a mi em va rescatar, i ara visc en un prestatge, prop del meu amo, sense por del futur.

Dramatis personae

Narrador: Madelman, model R. 1070
L’amic: Madelman, model R. 1210
Els uns: Geyperman
Els altres: Airgamboys
Els petits invasors: Clicks de Famóbil.

De fons, Péctor, la cacatua dels veïns, dient el seu cent cinquantatresè holaaa.

Danys col·laterals

Aquesta entrada conté imatges de contingut eròtic gai que podrien ferir la sensibilitat d’algunes persones. Esteu avisats, ara feu el que vulgueu.

Aquest matí he enxampat el meu madelman en aquesta situació tan comprometedora. L’afer no seria gens greu si al costat no hagués tingut aquesta imatge tan desagradable. He promès comprar-li un Billy com aquest perquè es desfogui d’ara endavant, i l’he avisat seriosament que si torna a recaure no tindré cap més remei que portar-lo al psicòleg…

madelman.jpg