Arxiu d'etiquetes: Madama Butterfly

Postil·les a la nota anterior

Ben mirat, Sharpless tampoc no en surt gaire ben parat, a l’òpera: si bé es compadeix de Cio-cio-san i fa el possible per ella, no fa res, en canvi, per evitar el casament a part d’avisar Pinkerton… (sí, ja ho sé: si no es casen no hi ha òpera).

***

Aquest comentari dels tenors que no hi arriben m’ha fet recordar un tipus de tenor que vaig afegir a la classificació de tenors que explica el Roger Alier en un dels seus llibres —què voleu, de tant en tant convé deixar vagar el pensament sense tenir-hi res en concret: els tenors es classifiquen en lleuger, líric, spinto i dramàtic o wagnerià… i tenors curts, que són els que mai hi arriben.

Nits d’Òpera, XXXII: Madama Butterfly, de Giacomo Puccini

Madama Butterfly no és la meva òpera favorita, ni tan sols de les de Puccini, però he de reconèixer que li tinc una estimació especial. Va ser la primera òpera que vaig escoltar sencera i la primera que vaig comprar —amb la Mirella Freni fent de Butterfly, el Josep Carreras com a Pinkerton i la Teresa Berganza com a Suzuki. Des de llavors ha plogut molt, n’he escoltat altres versions, n’he vist un enregistrament en dvd i l’he vista representada dues vegades —una a Perelada, l’altra al Liceu; les dues, casualment, amb la mateixa soprano en el paper de Cio-cio-san: Christina Gallardo-Domás. Fins ara, però… més ben dit, fins que no la vaig veure en dvd, però, no vaig adonar-me del caràcter poc heroi de Pinkerton, que no és altra cosa que un vanitós mariner arrogant i covard. No em passo, no: enganya Cio-cio-san fent-li creure que l’estima i que llur matrimoni és real, l’abandona i, quan torna, és incapaç d’enfrontar-s’hi; deixa que siguin la seva muller, Kate, i el cònsol Sharpless qui s’enfronti a la desesperada Cio-cio-san. I me’n vaig adonar gràcies a la interpretació de Plácido Domingo en l’enregistrament —una versió cinematogràfica amb Mirella Freni en el paper de Butterfly.

***

Cio-cio-san no és una geisha corrent, en el sentit que no s’hi dedica professionalment, sinó que ha esdevingut un mitjà de supervivència després que el seu pare se suïcidés. Té quinze anys i creu en l’amor; «ella ci crede», li diu Sharpless a Pinkerton quan estan a punt de casar-se i té raó. Cio-cio-san sobreviurà al rebuig de la seva família gràcies a l’esperança que Pinkerton tornarà «a l’estació serena quan fan la niuada els pit-roigs». Que hagin passat tres anys no significa res, per a ella. Sap que tornarà. I quan torna ho fa per endur-se-li el fill, no per quedar-se amb ella. Cio-cio-san, sola, abandonada per tothom, prendrà una decisió que la fa aparèixer com l’autèntica heroïna de l’obra, superior a Pinkerton: lliura el fill al pare i se suïcida. «Amb honor mor qui no pot conservar la vida amb honor», diu a la daga que el mikado havia enviat al pare de Cio-cio-san.

***

Christina Gallardo-Domás no va tenir un començament gaire brillant, ahir: en alguns aguts la veu se li va trencar i semblava que el problema aniria in crescendo. Però no va ser així, afortunadament, i al final va resultar el millor del repartiment, amb Jane Dutton en el paper de Suzuki, Dalivor Jenis com a Sharpless i Francisco Vas com a Goro. Tres actes en escena i aguantant els canvis de matís del personatge, passant dels més lírics als més dramàtics sense problemes i demostrant que els problemes del començament només havien estat puntuals.Quin no va tenir una nit gaire inspirada va ser Aquiles Machado (Pinkerton), que va començar el primer acte que amb prou feines se’l sentia. I tot i que no va cantar malament les àries més significatives del seu paper, no va aconseguir arribar al públic —a vegades, amb aquestes afirmacions hom corre el risc que li diguin que no en té ni idea; reconforten llavors els aücs i els xiulets del públic al final, que potser no et donen la raó però almenys fan que sentis que no estaves tan equivocat.La posada en escena és ben senzilla: tres parets amb panells que corren marquen l’interior d’una casa japonesa i al fons, quan s’obren, el paisatge —al començament el port de Nagasaki, a la resta de l’òpera el turó on viuen Cio-cio-san i Suzuki. A l’interior de la casa només hi ha un moble que destaqui: la tauleta amb la figura de Buda on reposa la daga amb què se suïcidà el pare de Cio-cio-san.

Si aneu a veure-la, no deixeu de passar pel balcó del foyer, on hi ha una exposició de nines japoneses Ohinasama, petita però interessant.

I la temporada ja s’ha acabat. Queda, fora d’abonament, un Wagner: Lohengrin, però no l’aniré a veure tot i que me l’han recomanat. I a esperar la temporada vinent, que es preveu força interessant.

Technorati tags:

Nits d’Òpera, XII: Madama Buttefly (31.07.2004)

Les autopistes sempre m’han semblat trampes per als automobilistes, potser des de la meva ignorància de no conductor: un cop hi has entrat, es difícil de sortir-ne, i si t’equivoques de direcció o de sortida l’únic que et queda es posar-hi paciència i bon humor. Potser per això ahir, la volteta que vam fer fins a la Jonquera per anar a Peralada va quedar en una anècdota divertida: al cap i a la fi, a qui se li hauria acudit que entre la sortida 4 (Figueres i Roses) i la 2 (La Jonquera) no hi hauria una sortida 3 com hi ha de baixada (Figueres nord)?

Per sort, no hi ha tanta distància i vam poder arribar d’hora a Peralada, amb temps i tot de sopar abans d’anar a l’assaig general de Madama Butterfly, l’òpera de Puccini que es representarà els propers dilluns 2 d’agost i dimecres 4 d’agost dins del Festival Castell de Peralada 2004. És una coproducció del Palacio de Festivales de Cantabria i del Gran Teatro de Córdoba, amb la col·laboració del Palau Altea, amb direcció musical de Marco Armiliato (germà del tenor Fabio Armiliato), direcció escènica de Lindsay Kemp, interpretada per Cristina Gallardo-Domâs (Cio-Cio-San), Claudia Marchi (Suzuki), Roberto Aronica (B.F. Pinkerton), Giorgio Zancanaro (Sharpless), Mieria Casas, Eduardo Santamaría, Celestino Varela, Josep Ferrer, Joan Martí-Royo i solistes del Lieder Càmera. Amb el Cor Lieder Càmera de Sabadell, dirigit per Josep Vila i Casañas, i l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya.

El muntatge és prou correcte, força tradicional, amb un decorat que representa la casa de madama Butterfly dalt del turó en primer terme, i al darrere el jardí i el camí que baixa cap a Nagasaki (assenyalat només perquè és per on arriben els altres personatges), i, al fons de tot, el mar. No té gaire color, però sí que en té el vestuari, principalment els de les dones japoneses. L’orquestra va tocar bé, si bé el so semblava esvair-se de camí cap al públic, segurament pel fet que l’escenari és a l’aire lliure. Els cantants van estar força bé, sobretot Gallardo-Domâs (madama Butterfly), Giorgio Zancanaro (Sharpless) i Claudia Marchi (Suzuki); no tant el tenor Roberto Aronica (Pinkerton), un d’aquelles tenors amb molta presència i no gaire veu. I qui s’ho va passar més bé va ser el nen que feia el paper de fill de madama Butterfly, que a l’hora de saludar al final de la funció no parava de fer reverències i salts.

Em va semblar que hi havia un intenció palesa de donar a tots els elements del muntatge un aire d’aquella delicadesa que s’associa de manera tòpica a la cultura japonesa, i que es veia sobretot en els moviments dels personatges japonesos: les passetes curtes de Suzuki i els criats de Butterfly, els vanos, les reverències, els moviments de madama Butterfly (que em recordaven els d’imatges vistes del teatre japonès) i, fins i tot, en la salutació final, dirigida pel mateix Lindsay Kemp.

El més bonic de tot és el lloc on se celebra el Festival, els jardins del Castell de Peralada. L’escenari s’alça tocant al castell, i al voltant només hi ha jardins. Un aspecte negatiu, però, és que durant la representació el pianista del restaurant que hi ha al jardí no parés de tocar, i la seva música es barrejava amb la de l’òpera. Ara, no sé si quan hi ha funcions «serioses» toca o no toca, però seria tot un detall que no ho fes, per poder gaudir plenament de la música.

I la lluna, que ens va acompanyar durant tota la nit i mentre tornàvem cap a Barcelona.

Peralada :: Llibret de Madama Butterfly :: Història del kimono

«Celeste Aida, forma divina»

Pertanyo a aquella generació. La que va néixer quan encara regnaven Paquito I de Una, Grande y Libre i Carmen Collares. La que veia el món en blanc i negre i només per dos canals. La que va veure per primera vegada totes les sèries de televisió i de dibuixos animats que encara avui podem veure a la televisió.

La generació que va plorar amb Marco (que havia perdut la seva mare), amb Heidi (que havia perdut la seva mare) i amb Pinotxo (que no tenia mare). Era un temps de robots que llançaven punys (puños fuera) i altres parts de la seva anatomia (pechos fuera), i de jovenets que anaven en naus espacials i salvaven el món dels dolents (comando g, comando g, siempre alerta estáááá). Ploràvem amb les desgràcies de la família Ingalls a La casa de la pradera o passàvem una bona estona d’acció amb Los hombres de Harrelson, Starsky & Hutch i Los ángeles de Charlie. Per no parlar de programes mítics com Pista libre, La Clave, La bola de cristal o Un, dos, tres.

Podria seguir amb més exemples, però em passaria de pesat i això començaria a recordar massa un d’aquells correus electrònics que corren per la xarxa. En aquell temps la programació televisiva era diferent, i hi havia molts programes de qualitat. Fins i tot, i sembla mentida, es compraven sèries de qualitat a les televisions estrangeres: quantes excel·lents sèries angleses no vam veure? És clar que aquestes van venir després, però no les han repetides mai, tot i l’èxit que van tenir. O fins i tot les de producció pròpia… quina diferència amb les que fan ara.

Però no vull fer un plany per la televisió perduda, sinó parlar d’una sèrie que per a mi va ser molt important. Encara recordo el seu començament, amb imatges de color sípia, i una música impactant de fons… Una música bellíssima, que no havia sentit mai abans. Una música de la qual ja no m’he pogut desprendre. La sèrie era Verdi, la biografia del compositor italià, i va significar per a mi el descobriment d’un gènere musical que no coneixia o coneixia poc: l’òpera.

Sí, per més que algun wagnerià s’estripi els vestits, Verdi va ser durant molt temps el compositor d’òpera. I tampoc no és que en conegués totes les obres, però els fragments que sentia m’agradaven tant que em van portar a anar descobrint, de mica en mica, aquest gènere. La primera òpera sencera que vaig sentir, però, no va ser de Verdi, sinó de Puccini: Madama Butterfly, en una versió amb Mirella Freni, Josep Carreras i Teresa Berganza. I després, l’òpera que més m’ha marcat: La Traviata, aquesta sí, de Verdi. Aquesta, a més, va ser la primera òpera que vaig veure en directe, al Gran Teatre del Liceu, ara farà dos anys [09.08.2003. En realitat, fa un any i mig. Acabo de descobrir-ho mirant l’agenda de l’any passat. Tot i això, com passa el temps!].

Des de la meva primera estada al Liceu (i fa molt poc que hi vaig), m’he immergit en el món de l’òpera, descobrint un munt de compositors i d’obres de diferents èpoques que han fet que minvés una mica la passió verdiana. Però encara hi ha alguna cosa, alguna cosa que m’empeny a voler redescobrir què va significar per mi en el seu moment la música de Verdi. Encara que això signifiqui desmitificar el mite, i haver de reconèixer (que ja ho faig, eh?) que no conec prou l’obra de Verdi per continuar considerant-lo el meu compositor preferit.

Aquest diumenge, Aida al Liceu.