Arxiu d'etiquetes: Ludovic Tézier

Nits d’òpera, 70: Pikovaia dama, de P. I. Txaikovski


(vídeo promocional de LiceuOperaBarcelona)

(els vídeos, excepte el primer, no pertanyen a les funcions que s’han vist al Liceu)

Podria començar a parlar d’aquesta òpera amb un “me’n recordo”. Recordo l’assaig general de l’òpera quan es va fer la temporada 2002-2003 —el mateix muntatge amb direcció d’escena de Gilbert Deflo i escenografia i vestuari de William Orlandi— i de les tres interrupcions de l’inici de la desfilada de nens al quadre primer, del desconcert que em provocà el quintet d’aquest mateix quadre, i de la bellesa del duet de Lisa i Polina. I, per sobre de tot, de l’impacte de la música que compongué Txaikovski per aquesta òpera, impacte que encara dura. Recordo també que no em va agradar gens Gabriel Sadé, que substituí Plácido Domingo que no pogué cantar, ni tampoc gaire Elena Obraztsova, ja una mica massa passada.


(dues de Lisa i Polina, amb Galina Gorchakova i Olga Borodina. Vídeo pujat per RestlessRussalka)

Dijous passat vaig tornar a sentir l’emoció de la música i de la història de La dama de piques: una història d’amor i fantasmes, de final tràgic com no podia ser d’altra manera. Hermann, militar obsessionat pel joc, està enamorat de Lisa, néta de la Comtessa, una poderosa dama que en la seva joventut havia obtingut del comte de Saint-Germain, a canvi d’una nit d’amor, el secret de tres cartes que li farien recuperar la fortuna perduda jugant. Lisa, però està promesa al príncep Ieletski, tot i que s’enamora de Hermann. Quan aquest coneix la història de les tres cartes, aconsegueix entrar al palau de la Comtessa i la pressiona perquè li expliqui el secret: ella no vol, perquè li havien predit que moriria quan un tercer home intentés aconseguir el secret (i ella ja l’havia confiat al marit i a un amant). La Comtessa mor sense dir res, però s’apareix a Hermann i li explica el secret de les tres cartes; ell corre a abandonar Lisa per poder jugar i provoca el suïcidi de la noia. Finalment, la partida no surt com esperava —la tercera carta no és la predita per la Comtessa, sinó una contrafigura d’ella, la dama de piques— i Hermann ho perd tot i se suïcida.


(ària de Polina, amb Olga Borodina. Vídeo pujat per RestlessRussalka)

El repartiment aquesta vegada era força homogeni, i bo. El paper de Hermann sembla que porti mala sort: Ben Heppner, el tenor previst per al paper, es va posar malalt durant els assaigs generals i es va retirar; el substituí Misha Didyk, tenor de timbre bonic, però que al començament semblà tenir algun problema de projecció, que superà. L’amic de Hermann, Tomski, el cantà Lado Atanelli, i l’oponent, el príncep Ieletski, Ludovic Tézier, que oferí una bellíssima Ya vas lyublyu, l’ària de Ieletski. Excel·lent Elena Zaremba com a Polina, l’amiga de Lisa, personatge que té dues intervencions bellíssimes al començament de l’òpera: el duet amb Lisa i la trista i premonitòria ària que canta ella sola a continuació. Però la cirereta del pastís, almenys per a mi, foren Emily Magee com a Lisa i, sobretot, Ewa Podles en el paper de la Comtessa.


(Escena i duet de Lisa i Hermann, amb Galina Gorchakova i Plácido Domingo. Vídeo pujat per RestlessRussalka)

L’escenografia i el vestuari, per una vegada, són els que es podien esperar en una obra així. L’escenografia és tan complexa, però, que provoca dues o tres aturades d’almenys cinc minuts en cada acte, ja que cada quadre té la seva pròpia escenografia. En el vestuari és interessant l’ús de la moda per marcar la diferència social (no vesteixen igual les dames russes que les seves criades, i no només per la diferència de classe sinó perquè està mal vist que les dames russes «russegin» massa, com diu la governanta de Lisa) i per marcar la diferència d’època.


(ària de Ieletski, amb Dmitri Dmitri Hvorostovsky. Vïdeo pujat per RestlessRussalka)

Ha estat la darrera òpera de la temporada, tot i que per mi encara no ha acabat: un ballet i la sarsuela Doña Francisquita i podrem donar per acabada la temporada 2009-2010.

Nits d’Òpera, LVI: Le nozze di Figaro, de Wolfgang Amadeus Mozart

Fotografia d'Antoni Bofill

Escena del tercer acte. Foto: Antoni Bofill

La segona òpera de la temporada, de la qual encara hi haurà vuit funcions més, és Le nozze di Figaro, de Wolfgang Amadeus Mozart. És una obra força habitual a tots els teatres d’òpera, però servidor no l’havia vist mai encara i, ho he de reconèixer, tampoc no l’havia escoltada completa —encara que en coneixia els moments principals. I això ha estat, segurament, un dels motius que han fet que gaudís tant la funció de dimarts passat una funció que, amb algun detall de matís, va ser força reeixida.

El muntatge era d’aquells que demostra que amb respecte pel text es pot canviar d’època l’acció d’una òpera sense que l’obra se’n ressenteixi. Canviar el conflicte d’amos i senyors del segle XVIII a començaments del XX no és del tot desafortunat, per bé que potser el missatge crític de Mozart contra la societat de la seva època queda una mica diluït. Le nozze no deixa de ser una opera buffa, d’altra banda, i el to es manté. I aquest introduïré el primer matís: aquest muntatge peca d’estatisme, de poca agilitat, i això es nota molt en algunes escenes en què els personatges canten a peu drets i sense moure’s ni un centímetre, la qual cosa fa perdre força i comicitat.

L’escenografia i el vestuari em van semblar encertats, sobretot la primera: un únic espai que les funcions de tres cambres diferents amb canvis mínims d’atrezzo, i de bosc mitjançant uns envans mòbils amb miralls entre els quals es moven els personatges a l’acte final i els donen llocs on amagar-se. La il·luminació era estranya, amb els personatges il·luminats en determinats moment amb un raig de llum de colors diferents una mica anys setanta, però no molestava.

Però el millor de tot, les veus. La parella principal, Susanna i Figaro, anaven a càrrec d’Ofelia Sala i Kyle Ketelsen. L’Ofelia Sala ja l’he vista altres vegades i em sap greu tornar a repetir el que he dit abans: malgrat tenir una veu bonica i cantar bé, moltes vegades no se la sent (si més no a certa altura).  En Kyle Ketelsen no l’havia escoltat en directe i em va agradar molt més que al Don Giovanni de la Royal Opera House de què parlava fa uns dies, amb un Figaro divertit i una mica murri. També es va mostrar divertida i múrria Sophie Koch en el paper de Cherubino, a part de demostrar tenir una veu fresca i àgil. La Marcellina de Marie McLaughlin també aportà murrieria al paper, sobretot en l’escena de la discussió amb Susanna al primer acte, i vaig trobar correcte Raúl Giménez en el paper de Basilio (només correcte, quina diferència amb L’elisir d’amore de fa tres anys! No havia fet els deures i no havia llegit tot el repartiment abans de començar l’òpera… i no el vaig reconèixer). Divertit el tartamudeix de Roger Padullés (Curzio) i… i no recordo haver sentit res especial en sentir cantar Friedemann Röhlig, sobretot perquè recordo haver-lo aplaudit després d’alguna ària (nota mental: no deixar passat tant de temps entre l’espectacle i la crònica la propera vegada). Però qui de debò va sobresortir va ser Ludovic Tézier com a Comte d’Almaviva i, sobretot, Emma Bell, la Comtessa. Entre ella i Ofelia Sala es notava molta complicitat, almenys com a Comtessa i Susanna, i Bell va oferir alguns dels moments més intensos i també més delicats (quan aprendrà la gent a no tossir a ple pulmó quan un cantant està fent un piano?) de la funció. i destacar per anar acabant Eliana Bayón en el paper, curt però que es va fer notar, de Barbarina.

Em va semblar una bona funció i sembla que han superat alguns dels inconvenients que havien destacat alguns blogaires que ja l’havien vist, com ara la Mei («Le nozze di Figaro #25»), que té l’avantatge o l’inconvenient, segons com es miri, de poder-la comparar amb altres funcions. També n’han parlat en Joaquim («Le nozze di Figaro amb sordina») i en Jaume Radigales («Le nozze di Figaro: un cant al festeig»; «Nozze equilibrades, amb més virtuts que defectes»; i «Segones “Nozze” de primera»).

PD. Sí, avui m’ha quedat una mica de la mena «m’ha agradat perquè és molt bonic»!