Arxiu d'etiquetes: Lluís Sintes

Nits d’Òpera, XXV: Turandot, de Giacomo Puccini

Intento veure la funció sense fer gaire cas de les crítiques pel canvi del final de l’òpera i, quan el veig, el trobo coherent: Turandot, personatge cruel i fred, responsable d’un munt de morts, és destruïda en descobrir l’amor. Aquest, en lloc de redimir-la de les morts que ha provocat, la fa perdre el seu poder sobre els homes; el seu orgull de filla del cel és ferit de mort, i això la porta al suïcidi. Un final tràgic per una òpera que, excepte per les intervencions còmiques —més aviat tragicòmiques— dels tres ministres Ping, Pang i Pong al primer i al segon acte, és tràgica. Sabran tots els que critiquen aquest final que Núria Espert ha decidit per a la seva Turandot que l’altre final tampoc no és de Puccini? El compositor morí que encara no havia acabat l’òpera; l’última escena que havia escrit era la de la mort de Liù. A mi em sembla més coherent amb el personatge aquest final que vam veure, que no pas el final feliç tradicional.

El muntatge em va agradar, és espectacular, sobretot l’entrada de l’emperador per a l’escena dels tres enigmes. Les parts del cor van ser excel·lents, no tant les dels cantants principals: Richard Margison (Calaf), a qui amb prou feines podíem sentir quan el cor cantava o l’orquestra tocava amb força, va començar una mica malament, encara que després va anar millorant. Però ens va torturar durant tota la funció cridant una tal Txurandotx que ningú sabia qui era… Alessandra Marc (Turandot) té un veu potent i madura, però irregular i no aconseguia controlar els aguts (almenys al començament). A més, tenia força problemes per pujar i baixar les escales per on s’havia de moure, ja que és una persona considerablement grassa. Burak Bilgili (Timur) va brodar la seva part, com Lluís Sintes (Ping), el millor dels tres ministres de la cort: Francisco Vas (Pang) i David Alegret (Pong) no van cantar malament, però no van destacar gaire. La que va brillar i es va emportar l’ovació més gran de la nit va ser Cellia Costea, impressionant en el paper de Liù tot i algun problema al primer acte.

I amb això s’acaba la temporada, així que fins passat l’estiu no tornaré a donar la tabarra amb aquest tema. Per cert, la propera temporada més Puccini: Madama Butterfly.

Més sobre Puccini a Centro Studi Giacomo Puccini i a Pucciniana.

Una nit a l’òpera, II (20.10.2003)

Amb els peus sobre el sofà, abraçada als genolls, Ofèlia s’ha tret el virginal vestit nupcial que portava; del casament promès amb Hamlet només en queda la corona de flors que li cenyeix els cabells. A part del sofà, entre les dues parets que marquen l’espai, només hi ha rams de flors. S’estira al sofà i comença a cantar. La seva solitud fa més palès el desequilibri a què l’ha arrossegat el rebuig de Hamlet i canta, canta a uns companys que no hi són, i els ofereix flors, i els diu que és la muller de Hamlet. I els canta la història de la dama del llac blau… Finalment, desesperada, treu un ganivet, s’obre les venes i cau desmaiada a terra. Se sent un brava i el teatre sencer es posa a aplaudir, interrompent la bellíssima ària de la bogeria d’Ofèlia al Hamlet d’Ambroise Thomas.

Tot i l’afonia del barí­ton protagonista, Jean-Luc Chaignaud, i d’uns moments inicials en què l’orquestra no semblava anar gaire a l’hora, va ser una nit especial, de descobrir una òpera molt bella, i escoltar veus magní­fiques com les de Mary Dunleavy (Ophélie), Alain Vernhes (Claudius), Markus Hollop (el difunt rei), Lluís Sintes (Horatio) i Béatrice Uria-Monzon (la reina Gertrude), que va protagonitzar una molt realista caiguda a l’escenari.

Aquesta temporada el Liceu sembla haver apostat per posades en escena senzillí­ssimes: si a Wintermarchern hi havia poc decorat, enaquesta òpera encara n’hi havia menys: nomé dues parets flexibles, mòbils, que per un costat simulaven la paret (buida) d’una cambra i per l’altra la muralla exterior d’un palau. I res més, només els cantants.

Va ser una llàstima, però, que el barí­ton tingués la veu tan malament. I, també, que la Nathalie Dessay, que feia el paper d’Ophélie, només cantés fins el dia 15.

Hamlet, de Charles Louis Ambroise Thomas. Òpera en cinc actes. Llibret de Jules Barbier i Michel Carré, basat en la tragèdia homònima de William Shakespeare. Amb Jean-Luc Chaignaud (Hamlet), Alain Vernhes (Claudius), Daniil Shtoda (Laërte), Markus Hollop (l’espectre del rei difunt), Gustavo Peña (Marcellus), Lluí­s Sintes (Horatio), Celestino Varela (Polonius), Joan Martí­n-Royo (primer enterramorts), Francesc Garrigosa (segon enterramorts), Béatrice Uri­a-Monzon (la reina Gertrude) i Mary Dunleavy (Ophélie). Direcció musical, Bertrand de Billy. Direcció d’escena, Patrice Courier i Moshe Leiser. Producció del Grand Théâtre de Genève. Orquestra Simfònica i Cor del Gran Teatre del Liceu. Barcelona, dilluns 20 d’octubre del 2003.