Arxiu d'etiquetes: llibreters

Sala de lectura, 126: 84, Charing Cross Road, d’Helene Hanff

He tornat a llegit les cartes que durant vint anys s’enviaren l’escriptora nord-americana Helene Hanff i el llibreter anglès Frank Doel. És com tornar a retrobar dos vells amics de qui feia temps que no sabies res, i veure que tot segueix igual: Helene amb les seves conyetes i la seva informalitat i Frank amb la seva circumspecta correcció.

Les cartes es llegeixen ràpid, una horeta a tot estirar, però és una experiència plaent i trista alhora: l’amor pels llibres i per la lectura hi són ben palesos; la situació de la postguerra a Anglaterra; i la relació impossible entre l’escriptora i el llibreter. És també la història d’una absència: la d’Helene. A la llibreria tothom imagina com pot ser aquella dona que els encarrega llibres des dels Estats Units i que els envia provisions, però ella mai no arriba a anar-hi.

És un llibre, ja ho he dit abans, deliciós: no trobo cap altra paraula per descriure’l. Un llibre per llegir-li i rellegir-lo, malgrat que no hi hàgim de trobar res de nou. Una història d’aquelles que se solen anomenar «humanes», que en males mans es podria convertir en una pel·lícula de migdia però que, afortunadament, va caure en bones mans quan es convertí en L’última carta.

L’edició catalana no té l’epíleg que sí que trobem a la castellana, on s’explica la història d’Helene Hanff: tota la vida treballant dur per fer-se conèixer com a dramaturga, i aconsegueix l’èxit amb un epistolari. Ara, després de viure anys i panys dels drets d’autor, va morir sense ni un cèntim…

El llibre:

  • Helene Hanff. 84, Charing Cross Road. Tr. Puri Gómez Casademont. Barcelona: Empúries, 2002. 110 p. ISBN 978-84-7596-950-3.

Sala de lectura, lxx: Soldados de cerca de un tal Salamina, d’Eduardo Fernández

Eduardo Fernández. Soldados de cerca de un tal Salamina. Barcelona: Comanegra, 2008.No recordo haver comès gaire barbaritats quan he anat a comprar un llibre, i això que tinc una memòria que sol anar a la seva i barreja autors i títols segons com té el dia. Afortunadament, no recordo haver dit mai en veu alta les curioses combinacions que l’oblit em proporciona, tot i que en alguna ocasió m’he passat una bona estona buscant un títol al prestatge de l’autor que no tocava… o alguna òpera: el dia que decideixes que Mozart va escriure Il barbiere di Siviglia és millor que no surtis de casa i menys per compar una gravació d’aquesta òpera. Suposo que això, a més de l’entrada que va escriure El Llibreter (que és l’autor de l’epíleg del llibre, tot s’ha de dir), és el que em va convèncer de llegir el llibre: Soldados de cerca de un tal Salamina. Grandezas y miserias en la galaxia librería, d’Eduardo Fernández.

Soldados de cerca és bàsicament un recull d’anècdotes sobre la feina dels llibreters. Consta de dues parts i un epíleg. La primera part tracta de la feina de llibreter i dels actors que hi intervenen —llibreter, caixeres, dependents, encarregats de magatzem, repartidors, comercials, etc.— escrita amb molt sentit de l’humor i una considerable dosi d’ironia. La segona consta bàsicament de les equivocacions que cometen els compradors a l’hora de demanar un llibre (el títol del llibre n’és un exemple), comentades breument pel llibreter. És una lectura lleugera i entretinguda, que no pretén ser un text científic o rigorós, sinó aconseguir un somriure en el lector o, fins i tot, una riallada (en paraules de l’autor mateix).

Quant a mi, l’interès principal del llibre rau en el fet que la feina de llibreter i la de bibliotecari, malgrat tenir diferències importants (l’objectiu mateix d’una tasca i altra és diferent), tenen força punts en comú, relacionats amb el llibre i el lector, sobretot. Moltes de les anècdotes que explica Eduardo Fernández podrien haver passat en una biblioteca —i, de fet, hi passen: les confusions sobre autors i títols sovintegen, així com preguntes que molt sovint et porten a pensar si el lector sap on és realment. Hi ha fins i tot alguns fragments del text en què canviant només una paraula semblaria que els hagués escrit un bibliotecari. Per exemple, el paràgraf amb què comença el llibre:

Imaginemos un recinto mágico: un lugar donde impera el silencio, el recogimiento y los murmullos. Imaginemos paredes adornadas con toneladas de silencioso papel en cuyo interior habitan los más profundos secretos del conocimiento y el saber: la Librería [la Biblioteca]. Imaginemos, triste y sorpredentemente, que los profesionales que cuidan de ellos y los visitantes que desean acceder a tan codiciados objetos, con frecuencia, poco o nada comparten con el conocimiento que si extraordinario contenido alberga. [p. 15]

I és el mateix autor que emparenta llibreters i bibliotecaris: las librerías no son bibliotecas, aunque estas sean una de sus raíces, diu a la pàgina 16, i més endavant insisteix:

El librero puede parecer un ser extraño. Un personaje inclasificable que mutó en las bibliotecas en eras pasadas para reptar hasta la calle y convertirse hoy en día en una pieza más del engranaje del mercado. [p. 27]

No sense caure en alguns tòpics, malgrat tot:

Seguramente el sueño virtual de librero es poder llevar la seccion a su gusto, sin tener que atender constantemente a los clientes. En eso todavía arrastra los viejos genes de su antepasado, el bibliotecario. [p. 27]

És, com deia més amunt, una lectura entrentiguda, que almenys a mi m’ha fet somriure sovint i riure més d’una vegada, amb la qual cosa crec que l’autor ha aconseguit una de les finalitats del llibre:

La mejor noticia sería saber que han pasado ustedes un buen rato. Nos conformaríamos con que durante la lectura hayan esbozado alguna sonrisa, y si fue una carcajada, estarán colmados nuestros anhelos. De eso se trataba, no piense que de más. [p. 161]

I no vull acabar sense esmentar l’epíleg d’El Llibreter, que tanca el llibre arrodonint la reflexió inicial sobre la feina de llibreter, una feina amb molt de vocació i que requereix grans dosis de paciència (si fa no fa, com la feina de bibliotecari), i de la qual n’està força satisfet (com es pot deduir també de la lectura del seu blog).

La Sfer també l’ha llegit: «Grandezas y miserias».

El llibre:

  • Eduardo Fernández. Soldados de cerca de un tal Salamina : Grandezas y miserias en la galaxia librería. Epílogo de El Llibreter. Barcelona: Comanegra, 2008. 171 p. ISBN 978-84-935566-5-5.

Sala de lectura, xxix: El llibreter assassí de Barcelona, de Ramon Miquel i Planas

El 1836 la Gazette des Tribunaux, de París, va publicar un article del seu corresponsal Barcelona en què s’explicava als lectors francesos el procés judicial contra un exmonjo de Poblet, bibliòfil, que es dedicava a la venda de llibres, que havia assassinat alguns dels seus clients, a més d’un altre conegut llibreter.

La història va tenir força èxit i va ser reelaborada i citada per diversos periodistes i escriptors tot al llarg del segle xix, fins a convertir-se en «un dels pocs mites romàntics ambientats a Barcelona»… del qual ningú dubtava que fos un fet real.

El 1924, però, Ramon Miquel i Planas, que preparava un recull de contes titulat Contes de bibliòfil, preparà una versió refosa de les versions de la llegenda de la Gazette i de Gustave Flaubert, versió que encapçala el llibre. I tres anys més tard, a la llum de nous textos coneguts, preparà aquest llibre, en què estudia l’evolució de la llegenda i com va ser reelaborada per escriptors com ara el susdit Flaubert o Charles Nodier.

El text té tres apartats: en el primer, com deia al paràgraf anterior, mostra l’evolució de la llegenda des que apareix a la Gazette des Tribunaux el 1836 fins que n’escriu la versió refosa el 1924; al segon, hi estableix les fonts literàries (com el conte «La senyoreta de Scuderi» d’E.T.A. Hoffmann), els antecedents històrics (l’exclaustració de monjos a la primera meitat del segle xix) i els elements bibliogràfics que componen la llegenda; i, finalment, havent demostrat que mai no existiren ni el procés judicial ni el corresponsal a Barcelona, ni tan sols l’exmonjo llibreter, se centra en la investigació de l’autoria de la primera versió de la llegenda, autoria que fa recaure en el famós bibliotecari i bibliòman aventurer —car aventurer ha de ser qui decideix endinsar-se en un país en guerra com Catalunya l’any 1827— Charles Nodier, a qui ja he esmentat un parell de vegades anteriorment al bloc.

Tanquen el llibre el text de la Gazette des Tribunaux i la versió de Flaubert —«Bibliomania», conte de joventut publicat després de mort—, més la versió de Charles Nodier i el conte d’E.T.A. Hoffmann que serví d’inspiració de la llegenda —«La senyoreta de Scuderi»—, afegits aquests dos últims per l’editor.

Tot i tractar-se d’una obra d’erudició, de tenir uns quants anys i amb poc interès per aquells que no comparteixen l’afició (per no dir amor) pels llibres, és una lectura amena i interessant, que no exclou les referències a la vida quotidiana dels personatges esmentats que puguin ser útils per a la contextualització de la investigació. És interessant també pel procés de construcció del mite i el paper que hi representa la premsa: en la construcció del mite i en la construcció de la realitat, en fer passar per real una història que qualsevol persona que conegués el país a l’època hauria vist de seguida que era falsa.

A més, té l’al·licient de poder llegir quatre versions de la llegenda diferents, a més del conte que, possiblement, l’inspirà.

Editat el 19 de juliol: Escriure aquesta nota abans de llegir les quatre narracions del final del llibre em va fer cometre l’error de considerar el text de Nodier una versió més de la llegenda del llibreter assassí quan, de fet, és una narració que l’únic que hi té a veure és el tema de la bibliomania: això sí, descrita amb força ironia.

Reeditat el 20 de juliol: Ja posats, i tenint en compte que l’edició és de 1991, podrien haver fet una repassadeta a la llengua i normalitzar una micar el conte de Nodier. Què voleu, fa de mal llegir (o fa mal llegir-lo) amb tantes is gregues, accents on no toquen, combinacions de pronoms mal escrites, plurals acabats en -as…

Ramon Miquel i Planas. El llibreter assassí de Barcelona. Edició de Josep Sarret. Barcelona: Montesinos, 1991. 224 p. ISBN 84-7639-124-2.