Arxiu d'etiquetes: llibres

Repte 2011, un repte amb molta química

Sí, ja ho sé: per llegir no cal participar en cap joc, ni repte, ni res per l’estil… però per què no fer-ho? Per què no convertir la lectura en un joc? Això és el que fem uns quants lectors des de fa uns anys gràcies al reptes que planteja Meribelgica: tot va començar amb un repte que es va fer ella mateixa i ha acabat en reptes anuals que reuneixen gent d’arreu d’Europa amb una afició en comú: llegir.

Per aquí heu pogut anat seguint els reptes anteriors: el 2007, llegir l’alfabet; el 2008, un viatge per la Unió Europea en 366 dies; el 2009, pòquer de llibres; i el 2010, un repte amb caràcter. I, finalment, el repte 2011: un repte amb química.* Enguany consisteix a llegir la taula periòdica dels elements… bé, alguns elements, no tots: són trenta lectures, 27 de les quals han de correspondre a elements de la taula periòdica, sense repetir-los. Les tres restants, com l’any passat, han de pertànyer a la llista de recomanacions dels participants. Semblava força complicat, però després de llegir les instruccions no ho és tant… i menys amb l’ajut de l’aplicació que ha fet en Palimp (Cuchitril literario) per trobar els elements en els títols i els noms dels autors.

Si hi voleu donar un cop d’ull, feu clic a la imatge i anireu a parar al web del Reto 2011.

Banner del Reto 2011

Reto 2011

* El Reto es va posar en marxar a començament del mes de gener, però fins aquesta setmana no s’havia publicat el web.

Sala de lectura, 2010

Com cada any, a manera de balanç, les lectures de l’any que acaba.

  1. Alcàntara, Sílvia. Olor de Colònia. Barcelona: Edicions de 1984, 2009. 330 p. ISBN 978-84-92040-21-4. [Repte 2010: 13]
  2. Allen, Woody. Pura anarquia. Tr. Joan Solé. Barcelona: Columna, 2007. 158 p. ISBN 978-84-664-0852-3. [Repte 2010: 12]
  3. Anderson, Sherwood. Winesburg, Ohio. Barcelona: Viena, 2009. Tr. Francesc Parcerisas. 254 p. ISBN 978-84-8330-538-6. [Repte 2010: 14]
  4. Anglada, M. Àngels. El violí d’Auschwitz. Barcelona: Columna, 1996. 127 p. ISBN 84-7809-588-8. [Repte 2010: 18]
  5. Artífex Cuarta época, nº 4/5 (nov. 2009). 378 p.
  6. Baum, L. Frank. El màgic d’Oz. Barcelona: Empúries, 2002. Ed. anotada. Edició, introducció i notes de Michael Patrick Hearn; il·lustracions de W. W. Denslow; traducció de Ramon Folch i Camarasa. CII, 274 p. ISBN 84-7596-961-5.
  7. Boixareu, Mercè. Vida i obra de Màrius Torres. Barcelona: Selecta, 1968. p. 279. [Repte 2010: 23]
  8. Branchadell, Albert. L’aventura del català. De les «Homilies d’Organyà» al nou Estatut. Barcelona: L’Esfera dels Llibres, 2006. 186 p. ISBN 84-9734-415-4. [Repte 2010: 19]
  9. Canning, Richard. Brief lives: E. M. Forster. Londres: Hesperus, 2009.
  10. Greer, Andrew Sean. Las confesiones de Max Tivoli. Tr. Bianca Southwood. Barcelona: Destino, 2004. [Repte 2010: 25]
  11. Hanff, Helene. 84, Charing Cross Road. Tr. Puri Gómez Casademont. Barcelona: Empúries, 2002. 110 p. ISBN 978-84-7596-950-3. [Repte 2010: 1a recomanació]
  12. Harrison, Harry. ¡Hagan sitio! ¡Hagan sitio! Tr. José M. Aroca. Barcelona: Acervo, 1976. 320 p. ISBN 84-7002-205-9. [Repte 2010: 2 (comodí)]
  13. König, Ralf. El condón asesino. Tr. Pilar Pardo. Barcelona: La Cúpula, 1991. [65] p. ISBN 84-7833-055-3.
  14. Laclos, Choderlos de. Les relacions perilloses, o, Cartes. Recollides en una societat i publicades per a la instrucció d’algunes altres. Tr.Josep-Anton Fernàndez. Barcelona: Proa, 1988. 351 p. ISBN 84-7739-037-1. [Repte 2010: 22]
  15. Laforet, Carmen. Nada. Barcelona: Destino, 1995. 275 p. ISBN 84-233-0989-4. [Repte 2010: 4]
  16. Le Guin, Ursula K. El nombre del mundo es bosque. Tr. Matilde Horne. Barcelona: Minotauro, 1998. 163 p. ISBN 84-450-7058-4. [Repte 2010: 24]
  17. Lluís, Joan-Lluís. Xocolata desfeta. Barcelona: La Magrana, 2010. 238 p. ISBN 978-84-8264-031-0.
  18. Maguire, Gregory. Wicked. Tr. Claudia Conde. 575 p. ISBN 978-84-08-08581-2. [Repte 2010: 6]
  19. Margarit, Joan. Casa de Misericòrdia. Barcelona: Proa, 2007. 95 p. ISBN 978-84-8437-934-8. [Repte 2010: 2 (comodí)]
  20. Martin, Valerie. Mary Reilly : l’ombra del doctor Jekyll. Tr. Montserrat Morera. Barcelona: Trapezi, 1991. 195 p. ISBN 84-87727-04-2. [Repte 2010: 10]
  21. McEwan, Ian. Dissabte. Tr. Dolors Udina. Barcelona: Anagrama; Empúries, 2007. 366 p. ISBN 978-84-96863-03-3. [Repte 2010: 8]
  22. Melville, Herman. Bartleby, l’escrivent. Barcelona: Proa, 2008. 85 p. ISBN 978-84-8437-710-8. [Repte 2010: 20]
  23. Moncada, Jesús. Calaveres atònites. Barcelona: La Magrana, 2003. 235 p. ISBN 84-8264-328-2. [Repte 2010: 17]
  24. Monsó, Imma. Una tempesta. Barcelona: La Magrana, 2009. 223 p. ISBN 978-84-7410-051-8. [Repte 2010: 11]
  25. Moure, Teresa. Herba d’enamorar. Tr. Pere Comellas. Barcelona: La Campana, 2006. 405 p. ISBN 84-95616-92-0. [Repte 2010: 15]
  26. Ortega y Gasset, José. «Misión del bibliotecario». En: íd., Misión del bibliotecario y otros ensayos afines. Madrid: Revista de Occidente, 1967.
  27. Proust, Marcel. Combray. Tr. Josep Maria Pinto. Barcelona: Viena, 2009. 243 p. ISBN 978-84-8330-550-8. [Repte 2010: 7]
  28. Rothfuss, Patrick. El nombre del viento. Tr. Gemma Rovira. Barcelona: Plaza & Janés, 2009. 872 p. ISBN 978-84-01-33720-8. [Repte 2010: R2]
  29. Salinger, J. D. Nou contes. Tr. Quin Monzó. Barcelona: Empúries, 2009. 268 p. ISBN 978-84-9787-438-0. [Repte 2010: 9]
  30. Schimel, Lawrence. Dos nois enamorats. Tr. Dolors Udina. Barcelona: Llibres de l’Índex, 2000. 130 p. ISBN 84-95317-01-9. [Repte 2010: 16]
  31. Stevenson, Robert Louis. El cas misteriós del Dr. Jeckyll i Mr. Hyde. Tr. Salvador Oliva. Barcelona: Quaderns Crema, 1996. 151 p. ISBN 84-7727-162-3.
  32. Stuparich, Giani. L’illa. Tr. Anna Casassas Figueras. Barcelona: Minúscula, 2010. 108 p. ISBN 978-84-95587-60-2. [Repte 2010: R4]
  33. Tóibín, Colm. Love in a dark time. Gay lives from Wilde to Almodóvar. London: Picador, 2003. 278 p. ISBN 978-0-330-49138-9.
  34. Varley, John. Titán. Tr. César Terrón. Barcelona: Edhasa, 2004. 471 p. ISBN 84-350-2096-7. [Repte 2010: 5]
  35. Vallès, Josep M. L’hort urbà : manual de cultiu ecològic als balcons i terrats. Barcelona: Ediciones del Serbal, 2009. 4a reimpr. 240p. ISBN 978-84-7628-570-1. [Repte 2010: 3 (comodí)]
  36. Vicent, Manuel. Espectros. Madrid: El País, 2000. 166 p. ISBN 84-0309-201-6
  37. Zweig, Stefan. Carta d’una desconeguda. Tr. Carme Gala. Barcelona: Quaderns Crema, 1998. 91 p. ISBN 84-7727-222-0. [Repte 2010: 21]

Sala de lectura, 132: Love in a dark time, de Colm Tóibín

El 1993 l’editor de la London Review of Books proposà a Colm Tóibín que escrivís un article sobre la seva homosexualitat; Tóibín s’hi negà, al·legant que no podia fer-ho, que no tenia res a explicar sobre el tema. Però l’editor de la revista no es rendí i començà a enviar-li, com explica a la introducció, llibres d’escriptors homosexuals o sobre escriptors homosexuals; i alguns, confessa, eren massa interessants per resistir-s’hi: de 1994 a 2000, Tóibín no parà d’escriure sobre la vida i l’obra d’artistes homosexuals. Ell mateix diu que els personatges que més li interessaven eren els que havien patit pel fet de ser homosexuals; els que ho havien amagat; els que havien deixat que aquest fet nodrís —sense dominar— la seva obra; els que havien crescut en situacions adverses, i els que havien escrit durant els anys de l’eclosió de la sida. És, diu, un llibre sobre persones homosexuals que per elecció o necessitat deixaren aquest aspecte en un segon pla en la seva vida pública, tot i que ho era tot en la privada. És també un llibre de descobriment de l’homosexualitat d’artistes que ell no sabia que ho eren.

El llibre recull els articles que va escriure Tóibín a partir d’alguns dels llibres que li van enviar. Comença i clou el recull amb dos textos genèrics: el primer sobre la història de la literatura homosexual —si n’hi ha hagut, quan fa eclosió, quins autors s’hi haurien pogut encabir de no haver estat un tema tan ocult—* i el darrer sobre la influència de l’Església catòlica sobre la vida social, cultural i política irlandesa. Entre mig hi ha nou assaigs sobre diversos artistes homosexuals (escriptors, pintors, directors de cinema) i la relació entre la seva vida i la seva obra: Oscar Wilde, Roger Casement, Thomas Mann, Francis Bacon, Elizabeth Bishop, James Baldwin, Thom Gunn, Pedro Almodóvar i Mark Doty.

El cas d’Oscar Wilde és ben conegut; el de Roger Casement** és semblant: acusat de traïció, fou condemnat a mort i és possible que els seus diaris —d’un dels quals encara es discuteix l’autenticitat— tinguessin alguna influència en la denegació de l’indult: eren massa explícits sobre la vida privada de Casement per ser acceptats. Wilde no va tornar a escriure comèdies després dels dos anys que passà a la presó, la qual cosa podem dir que és conseqüència d’un canvi profund després de l’experiència dels treballs forçats. D’altres mantingueren oculta la seva orientació sexual, com ara Thomas Mann, però és innegable que tingué influència en la seva obra; en els casos d’Elizabeth Bishop i James Baldwin, la seva homosexualitat també influí: en l’obra, i en el cas de Baldwin en la seva vida pública. Baldwin, negre i homosexual, participà activament en la lluita pels drets civils encapçalada per Martin Luther King, però el fet que era homosexual incomodava els seus companys de viatge, que no van tenir inconvenient en anar-lo apartant. No és el cas de Mark Doty, en la poesia del qual hi ha ben palesa l’experiència homosexual i, sobretot, l’experiència de l’impacte de l’aparició de la sida: molts dels seus poemes tracten de la malaltia i la mort del seu company.

El recull és irregular. Alguns dels assajos són força llargs, d’altres són més aviat breus. Tots estableixen una relació entre vida i obra, i potser el més excepcional és el dedicat a Almodóvar, que és més aviat un retrat personal: és l’únic cas en què l’obra queda en segon pla, mentre que a la resta l’obra, la descripció i l’anàlisi de l’obra —sigui literària o pictòrica— és el principal dela articles. L’obra, sí, però també la vida de l’artista retratat, en un intent d’esbrinar si realment el fet que fossin homosexuals tingué o no alguna influència en l’obra. D’influència n’hi hagué, però potser no fou explícita —cal tenir en compte que gairebé tots els personatges retratats visqueren en èpoques en què l’homosexualitat estava perseguida legalment.

He de dir que, malgrat que no coneixia molts dels artistes de què parla Tóibín, és un llibre força interessant que ajuda a comprendre una mica més no només la vida i obra d’aquests autors, sinó també l’època en què visqueren.

*Podeu llegir aquest primer capítol en línia a London review of books: «Roaming the greenwood».

**De casement no n’havia sentit parlar mai, i en poc temps en trobo el nom per tot arreu: en aquest llibre, sí, però ve’t aquí que és el protagonista de la propera novel·la de Mario Vargas Llosa. I sento curiositat per saber com tractarà Vargas Llosa el tema de l’homosexualitat de Casement…

El llibre:

Si una tarda un viatger…

El viatger, amb més de dues hores d’espera per endavant —perquè, previsor com és, arriba a l’aeroport amb temps de sobra per facturar i encara haver-se d’esperar una estona— el viatger es dirigeix al quiosc per comprar la premsa del dia. Mentrestant, dóna un cop d’ull a les piles de llibres i a les prestatgeries: no hi troba res que no estigui signat per algun personatge conegut o que no en parli, a part de la literatura que es pot trobar a qualsevol llista dels deu més venuts. Passa de llarg els prestatges de revistes, diverses i abundants, i els de llibres per criatures i s’acosta als prestatges de llibres en altres llengües: crespuscles i ombres del vent i pilars de la terra i els best-sellers que us pugueu imaginar en diverses llengües —perdó, en tres o quatre llengües bàsicament: anglès, francès, alemany i italià—, novel·la rosa, alguna cosa de misteri, novel·la història… i de cop i volta el viatger se sent atret per un llibre: no està posat, com gairebé tots els altres, amb el llom mirant enfora, sinó que mostra tota la coberta que de seguida atrau la mirada. Sota unes lletres escrites amb punts, com si fossin les bombetes d’un cartell lluminós, l’espatlla nua i el clatell d’un home d’esquena. Colm Tóibín, Love in a dark time. Gay lives from Wilde to Almodóvar.

El viatge agafa el llibre i el fulleja. Mira els llibres que hi ha sota: no tenen res a veure. Cerca amb atenció pels prestatges per veure si n’hi ha més, i només en troba un altre exemplar, al prestatge de terra. Llibres de ol·leccions diferents d’editorials diverses omplen els prestatges de la secció «Llibre de butxaca» i aquest Love… llança una pregunta que no obtindrà resposta: què hi faig aquí? Com ha arribat aquest llibre, un assaig sobre artistes homosexuals, a les lleixes d’un quiosc d’aeroport on no hi ha cap altre llibre d’un tema semblant? Per quina broma del destí?

Tant se val. L’espera promet ser llarga. El vol ha estat ajornat. El viatger torna a obrir el llibre, acaba de llegir-ne la introducció i després es dirigeix a caixa. «Nueve noventa y cinco», diu la caixera.

Sala de lectura, 128: L’hort urbà, de Josep M. Vallès

Per poc que t’hi fixis, quan passeges per la ciutat no és estrany veure sobresortir de la barana d’un balcó o una terrassa una planta o un arbre que, de bell antuvi, no hauries pensat veure-hi: un llimoner, una olivera, blat de moro o una tomaquera. Cada vegada més sembla que la gent ha perdut la por a cultivar plantes útils a casa (útils en el sentit més prosaic del terme, que les decoratives també ho són, d’útils), però moltes vegades manquen els coneixements per fer-ho. El libre de Josep M. Vallès ajuda a omplir aquesta llacuna.

L’hort urbà és un manual per ajudar a convertir una terrassa o un balcó en un petit hort. En un estil clar i directe, molt didàctic i basat en l’experiència de l’autor, explica tot allò que cal saber sobre les plantes i el seu cultiu: què és un hort urbà, com funcionen les plantes, com instal·lar l’hort, com cultivar, com planificar l’hort, com podem fer compost i quines hortalisses podem plantar i quines plagues i malalaties les amenacen i com prevenir-les o curar-les. Les explicacions estan il·lustrades i conté també algunes taules molt útils sobre cultius compatibles, èpoques de sembra i collita de les diverses hortalises, etc. A l’apartat de les hortalisses explica les característiques de cada planta, com cultivar-la, amb quines altres plantes es pot cultivar en el mateix recipient i les malalties que pot tenir. Al final del llibre ofereix una llista de llocs web on es pot consultar molta més informació sobre horts urbans, horticultura, compostatge, etc.

Durant molts anys vaig tenir la sort de poder viure en primera persona el que significa tenir un hort. Tot gràcies a l’avi, que fos per afició o per mantenir els lligams amb el seu origen, cultivava un petit hort d’on obteníem mongetes, pèsols, enciams, tomàquets, pebrots, cogombres, albergínies, faves… Era una producció petita, és clar, per al nostre consum: petita, sí, però prou abundosa com perquè cada estiu tinguéssim uns dies les mans envermellides i la pell estovada de fer conserva de tomàquet. Allò es va acabar fa temps, i la vida a ciutat no era, precisament, la millor per mantenir el costum… i menys si es viu en un pis que no té ni un trist balcó. Però la vida dóna moltes voltes i, ara, es presenta l’oportunitat de recuperar aquesta activitat. No obstant això, els urbanites amb prou feines si sabríem com enfrontar-nos-hi si no hi haguessin llibres com aquest (amb tots els però a les generalitzacions, és clar. Que alguns encara som capaços de distingir una planta d’una altra…).

  • El llibre:
    • Josep M. Vallès. L’hort urbà. Manual de cultiu ecològic als balcons i terrats. Barcelona: Ediciones del Serbal, 2009. 240p. ISBN 978-84-7628-570-1.

PS. Aquest cap de setmana, els horts urbans són un dels temes del suplement Es de La Vanguardia i l’autor del llibre hi surt retratat.

Sala de lectura, 124: Winesburg, Ohio, de Sherwood Anderson

A vegades costa una mica decidir si allò que estàs llegint és realment una novel·la —entesa de la manera canònica, amb desenvolupament, nus i desenllaç— o un conjunt de relats. M’ha passat amb Winesburg, Ohio, de Sherwood Anderson, aparentment un conjunt de relats mitjançant els quals retrata una sèrie de persones que viuen en aquest poblet de l’Oest americà, sense cap altre lligam que ser veïns del mateix poble i tenir relacions entre ells. Però de mica en mica, al costa de Winesburg va apareixent un altre protagonista: George Willard, jove periodista l’aparició del qual en tots els relats —diguem-ne capítols?— li dóna una importància dins el llibre que no tenen els altres personatges. I si lliguem aquest personatge inquiet, que vol veure món i conèixer la vida i decideix abandonar Winerburg, amb l’escriptor vell del primer capítol, «El llibre del grotesc», podem aventurar que un i altre són el mateix i que Winesburg, Ohio, no és només la història d’un poblet i dels seus habitants, sinó la història mateixa de l’escriptor. Un escriptor que parteix d’una idea i intenta reflectir-la per mitjà dels retrats dels pobletans:

En el principi, quan el món era jove, hi havia moltes idees però n’hi havia cap que fos una veritat. Era l’home qui es feia la veritat i cada veritat era formada per una gran quantitat d’idees vagues. Per tot el món hi havia veritats i totes les veritats eren bellíssimes. [p. 13]

Cadascun dels personatges de la novel·la encara un o més d’aquestes veritats: la solitud, l’amor, la passió, la riquesa, la gasiveria, la virginitat, la por… I entre tots ofereixen el retrat d’un petit poble de l’oest americà a les acaballes del segle xix, començaments del xx, sense que en cap moment —gran mèrit de l’autor sense dubte, i el que fa que una obra es converteixi en un clàssic—, sense que en cap moment, deia, soni anacrònic o estrany.

El llibre:

Sherwood Anderson. Winesburg, Ohio. Tr. Francesc Parcerisas. Barcelona: Viena, 2009. 254 p. ISBN 978-84-8330-538-6.

Sala de lectura, 123: El Màgic d’Oz, d’L. Frank Baum

Il·lustració de W. W. Denslow (Imatge de Wikimedia Commons)

[Apunt llarg amb premi]

Mentre llegia la novel·la de Gregory Maguire que explica la vida la Malvada Bruixa de l’Oest abans de convertir-s’hi, em vaig adonar que no coneixia la història d’El Màgic d’Oz d’L. Frank Baum; només en coneixia la versió cinematogràfica de 1939, protagonitzada per Judy Garland, en la qual també es basa la novel·la. Així que vaig cercar quina edició hi havia a la biblioteca i vaig trobar aquesta edició anotada amb motiu del centenari de la publicació del conte original. No cal dir que aquesta edició proporciona un munt de detalls curiosos —si més no per mi, que no coneixia la història de Baum ni del món d’Oz— a més de les il·lustracions originals de W. W. Denslow, dibuixant que il·lustrà força llibres de Baum.

El conte és una petita delícia, si us agrada ni que sigui una mica la literatura infantil. La història, ben coneguda, és el viatge de la nena Dorothy a través del país d’Oz, a on ha anat a parar des del seu Kansas natal per culpa d’un tornado. En arribar a Oz, accidentalment mata la Malvada Bruixa de l’Est, i rep com a recompensa les sabates màgiques que aquesta calçava. Per poder tornar a Kansas ha d’anar a veure el màgic d’Oz, que viu a la Ciutat de les Maragdes, l’únic que pot ajudar-la. De camí, troba tres companys de viatge amb qui viurà nombroses aventures: l’Espantaocells, que també s’afegeix a l’aventura amb l’esperança que el màgic li doni un cervell; el Llenyataire de Llauna, que desitja que el màgic li doni un cor, i el Lleó Poruc, que espera que el màgic li proporcioni valor. El màgic els diu que per concedir-los els seus desitjos han de matar la Malvada Bruixa de l’Oest. Un com acomplerta la missió, tornen a la Ciutat de les Maragdes i descobreixen que el màgic és un farsant, però està disposat a retornar amb Dorothy a Kansas. Malauradament, marxa deixant la nena i per aconseguir tornar, han d’anar a veure la Bruixa del Sud, Glinda, que revel·larà a Dorothy que les sabates que porta són màgiques i la portaran a Kansas.

El viatge d’aquesta petita companyia és un viatge d’aprenentatge en el qual es posen a prova l’amistat, la solidaritat, la generositat, i en el qual els tres companys de Dorothy descobreixen que tenen els atributs que els falten, encara que no ho sàpiguen.

Si el conte ha perdurat —i aquí començo a parafrasejar la introducció— és en gran part pel seu estil, que significà un gran canvi respecte de la literatura infantil que es feia en època de Baum als Estats Units: utilitza un llenguatge planer i directe, no moralitza, no abusa de les descripcions, alleugereix la narració amb força diàlegs, i això fa que no hagi envellit. Significà també una renovació del gènere per l’ús de la il·lustració, esquemàtica i en blanc i negre fins aquell moment, rica en color i moviment en El Màgic d’Oz, i perquè s’allunya de la truculència habitual en els contes de fades.

A Baum l’èxit com a escriptor li arribà tard, però l’aprofità i l’espremé tant com va poder: no només amb la resta d’obres sobre Oz que va escriure, si no també amb les adaptacions que en va fer per al teatre i el cinema —arribà a tenir companyia cinematogràfica pròpia. També hi hagué problemes: problemes de propietat intel·lectual amb l’il·lustrador, problemes amb les editorials que editaven els llibres de Baum i l’esclavatge d’uns lectors que no li permetien abandonar el món d’Oz. Però els llibres d’Oz, malgrat l’èxit que tingueren entre els lectors, no eren gaire apreciats per alguns crítics i bibliotecaris que els consideraven mal escrits, els atribuïen una ideologia que no tenien, o els jutjaven només pel fet que se n’havien fet adaptacions musicals i cinematogràfiques. Un article de 1948 recull algunes de les queixes dels bibliotecaris: el llibre agradava tant als nens que no hi havia manera de tenir-ne exemplars a les biblioteques que no estiguessin deteriorats de tant que es feien servir. Sembla que hi havia entre els bibliotecaris nord-americans alguns prejudicis per la literatura infantil pròpia i tendien a comprar la d’autors anglesos, menystenint obres com la de Baum que consideraven de menys qualitat que altres sèries de fantasia… de menys qualitat que la de Baum. Però encara pitjor fou la prohibició, que sembla que encara s’arrossega, dels llibres de Baum per motius ideològics:

Durant els anys de McCarthy, quan fins i tot la llegenda de Robin Hood era considerada com un fullet de propaganda marxista, l’amable utopia de Baum va ser mal interpretada com el que no era. Ray Ulveling, director de la Biblioteca Pública de Detroit, provocà una onada de protestes quan esmentà com de passada, l’abril de 1957, que en les seves biblioteques la sèrie d’Oz no es trobava en els prestatges de lliure autoservei de les sales infantils. Immediatament la premsa interpretà això com una «prohibició» de Baum. Ulveling declarà que aquelles històries «no tenien cap valor», perquè encoratjaven el negativisme (fos el que fos) i inclinaven les mentalitats juvenils a adoptar un enfocament covar de la vida. «No hi ha res d’elevador ni d’inspirador en la sèrie de Baum», rebufava. «No es poden comparar en qualitat amb els contes de fades dels Grimm i d’Andersen.» Va dir que el públic preferia els llibres de bricolatge als llibres de misteri, de contes de fades i d’altres formes de ficció popular. Els seus col·legues van sortir en defensa seva, insistint en el fet que des de 1920 hi havia un nou concepte de la literatura infantil, i que El Màgic d’Oz no s’ajustava a la nova actitud. El febrer de 1959, el departament d’Estat de Florida envià a tota la seva xarxa una llista de «Llibres que no han de circular en les Biblioteques Estàndard». Es tractava de sèries «mal escrites, allunyades de la realitat de la vida, sensacionalistes, estúpidament sentimentals i, per tant, nocives per als infants del vostre comtat». L’Estat disposava que «no s’han de comprar, no s’han d’acceptar com a donatiu, no s’han d’enregistrar i no han de circular». L. Frank Baum era el primer nom la llista. El Màgic d’Oz va ser bandejat de les seccions infantils de la xarxa de biblioteques públiques de Washington D. C. fins l’any 1966, i fins i tot llavors era exclòs de les biblioteques de les escoles de la ciutat. «Ja sé que als infants els agrada», explicà Olive C. DeBruler, director d’una biblioteca escolar, al Library Journal (15 de novembre de 1966), «però hi ha tanta fantasia de millor qualitat!». Era massa sentimental, i l’antropomorfisme representat pel Lleó Poruc el trobaven molt fluix. Maxine LaBounty, coordinadora dels serveis infantils per a les biblioteques públiques del districte, afegia que la mena de fantasia de Baum «no té l’enginy o l’alt nivell d’Alícia al País de les Meravelles, per exemple». La premsa protestà contra aquesta censura d’Oz, però encara el mes d’abril de 1961, el Villager de Westwood-Brentwood (Califòrnia) publicà un article acusant Baum de tendències comunistes! Tossudament, encara hi ha biblioteques que no fan circular els llibres d’Oz. [p. xcvii-xcviii]

La citació és una mica llarga, però així queda ben clara la irracionalitat d’algunes prohibicions.

El llibre està farcit de notes a peu de pàgina, tant a la introducció com en el conte. En aquest cas, ajuden a interpretar el text i a descobrir-ne les referències literàries, socials i personals de l’autor i de l’època en què fou escrit, però, sincerament, potser n’hi ha un pèl massa. També inclou la reproducció del text original en anglès i nombroses il·lustracions de Denslow, de cartells de les obres de teatre i de les pel·lícules, etc.

I de torna, i com a premi si heu arribat fins aquí, la Judy Garland sobre el l’arc de Sant Martí:

El llibre:

  • L. Frank Baum. El màgic d’Oz. Barcelona: Empúries, 2002. Ed. anotada. Edició, introducció i notes de Michael Patrick Hearn; il·lustracions de W. W. Denslow; traducció de Ramon Folch i Camarasa. CII, 274 p. ISBN 84-7596-961-5.

Altres enllaços:

Sant Jordi 2010

—Una rosa, caballero?

No sé si em sorprengué més que a un quart de vuit del matí la dona ja tingués la parada muntada —parada per anomenar-la d’alguna manera, només era un cubell amb una dotzena de roses i poca cosa més—, o la pregunta, directa, sense un trist «bon dia» que em toqués la fibra de la cortesia. No era l’única que haviat matinat, la venedora de la cantonada; només travessar el carrer vaig ensopegar amb una altra parada de roses —aquesta amb taula i un parell de cadires plegables—, i durant el quart d’hora curt de viatge en autobús fins a la feina vaig poder comprovar que les parades de roses havien brotat com bolets i els venedors intentaven encolomar les primeres roses del dia als més matiners.

A mig matí, però, ja hi havia ambient de Sant Jordi. Una escapadeta em portà a la parada de llibres d’Abacus a l’Illa Diagonal, on en Frederic Mayol signava exemplars de la seva novel·la Selva de tenebres, flanquejat per Maria Carme Roca i Maria de la Pau Janer. Ja hi havia gent comprant llibres, alguns perquè ens els dediquessin, d’altres només per regalar. De tornada, al tramvia engalanat amb al senyera, ja es veu gent que carreteja llibres i roses. Una trobada casual, amb l’altre Ferran, obre pas a una conversa curta sobre El rapte del serrall que vam veure fa uns dies i del qual no he parlat —ho havia fet, tinc l’apunt escrit, però hi dic tan poc i em queixo tant que em va fer mandra publicar-lo— i la conclusió és la mateixa: intentar convertir-lo en un drama («shakesperià», deia en Ferran) és un error. A la biblioteca també hi hem posat els guarniments del dia, però és buida: potser sí que hauria de ser festiu, el dia de Sant Jordi. Sant Jordi des de l’autobús, a la tarda, quan tothom surt de treballar i es llança al carrer, és una multitud de gent esquivant venedors de roses i fent cua per aconseguir una signatura. És una noia que intenta captar clients a cop de megàfon i una àvia que de l’autobús estant, com si l’altra la pogués sentir, va dient: «No vas a vender más por mucho que grites». És una colla d’adolescents xisclant i empenyent-se davant d’una carpa on alguna celebritat deu signar el llibre que li deu haver escrit algú altres, mentre dues noies i un noi se n’allunyen, una d’elles mig desmaiada, els altres dos portant-la a pes. És arribar a casa i trobar la rosa i els llibres —no un, no, els que calgui. I oferir el teu obsequi. I sortir al carrer, esquivant la llibreria de capçalera que, plena de gom a gom, sembla que hagi de reventar d’un moment a l’altre. I arribar a la Rambla de Catalunya on la cunyada té la parada de roses, on avui, a més, ha recollit aliments pel Banc dels Aliments de Barcelona, i saber que s’han recollit uns cinc-cents quilos de menjar.

I és tornar a casa i asseure’s davant l’ordinador per escriure alguna cosa sobre Sant Jordi pel bloc, aquest bloc que fa una setmana que no diu ni piu, i començar amb els quatre tòpics de sempre. I deixar-ho per més endavant, que tant és parlar-ne el 23 que el 26, que no estarem menys saturats de Sant Jordi.

La citació: llibres màgics i lectors-prestidigitadors (Imma Monsó)

Sempre ha tingut aquesta idea: que la lectura confereix alguns dons especials com els que té la Gemma, que és empàtica i intuïtiva i li estalvia la feina d’explicar-se perquè l’entén amb un cop d’ull. A ell li agrada molt, que li estalviïn la feina d’explicar-se, perquè és home de poques paraules. De petit va ser un gran lector. I després, durant un temps, entre els quinze i els vint anys, va llegir força. Un llibre li semblava un objecte màgic per la desproporció que hi havia entre la seva aparença i el que duia a dins. Establia amb els llibres relacions íntimes en les quals no volia intrusos, potser per això, ni llavors ni ara, mai no ha tingut gaire interès a conèixer els autors, perquè pensa que en el lector hi ha la clau de volta d’una màgia que, sense ell, és inexistent. Té un bon record d’aquells moments en què se sentia hàbil prestidigitador i sempre li va quedar aquesta imatge: el lector-prestidigitador que fa el truc de treure d’una capsa coses que qualsevol hauria jurat que, allà, no hi cabien.

  • Imma Monsó. Una tempesta. Barcelona: La Magrana, 2009. p. 63-64.

Sala de lectura, 118: Artifex Cuarta Época

Sóc aficionat a la literatura fantàstica —que inclou tres subgèneres: terror, fantasia i ciència-ficció—, també anomenada imaginativa, aquella «en la qual la raó entra en suspensió, sigui per l’element sobrenatural o estrany, sigui per la creació de nous mons (desplaçats en el temps o en d’altres planetes) que ofereixen una alternativa a l’espai quotidià que envolta el lector» en paraules de Víctor Martínez-Gil. Ho sóc, però amb dues excepcions: la primera, que afecta també la meva relació amb la literatura en general, és la poca afició que tinc a llegir contes (en llegeixo, sí, però sempre se’m fan curts); la segona, que afecta directament el contingut del gènere, és la poca afició a la literatura de terror —per un motiu ben simple: encara no he trobat la història de terror que arribi a fer-me sentir por. Limitació meva, suposo, ja que els mateixos recursos literaris sí que provoquen alguna sensació en altres lectors. Podria afegir una tercera excepció: mai no he llegit revistes dedicades a aquest gènere.

Aquesta breu introducció ve a tomb a manera de justificació de l’excepcionalitat de la lectura, precisament, del número 4/5 de la revista de relats i novel·la curta de terror, fantasia i ciència-ficció, Artifex Cuarta Época. He de reconèixer que en la decisió hi intervingué, d’altra banda, un factor fonamental: la ressenya que n’escrigué Juanma Santiago («Artifex Cuarta Época número 4/5»), que en sap un niu, que n’era el coordinador, i que, a més, és amic meu. Aquest número, a més, tenia una característica diferent als dels tres anteriors: no només que fos un número doble, sinó que era el primer d’aquesta etapa de la revista que es publica en PDF i en format ePub, que em donava l’excusa perfecta per continuar experimentant amb lector de llibres electrònics.

[A hores d’ara us deveu estar preguntant: «I què coi m’expliques? Llegeix, home, no cal que expliquis per què ho fas!». És veritat, jo mateix m’ho diria. Però així ja he escrit dos paràgrafs, i no han quedat tan malament, no?]

Aquest número d’Artifex està compost per dotze narracions —deu contes i dues novel·les breus—, a més de l’interessant editorial de Juanma Santiago. És un editorial interessant i de plena actualitat, en què escriu una petita història de l’edició de llibres i revistes de gènere fantàstic i hi reflexiona sobre la irrupció del llibre electrònic i dels efectes d’aquesta irrupció en el sector editorial dedicat al gènere fantàstic, i, sobretot, a les revistes, als fanzines. D’una banda, s’obre una nova via per rescatar fons descatalogats, que es podrien tornar a posar en circulació a un cost no massa alt en format electrònic; de l’altra, les revistes especialitzades guanyen així un altre canal de difusió, alhora que s’estalvien el cost de publicació en paper. El llibre electrònic és presentat a més no com una amenaça per al llibre en paper, sinó com un complement; i com una eina que pot ajudar a canviar el mercat editorial, ajudant a vendre més i, alhora, convertint-se en una ajuda per evitar la pirateria (si, és clar, s’abarateixen els costos, com bé indica). També fa algunes reflexions que, després d’haver llegit tantes exageracions sobre els llibres electrònics com corren per Internet i per la premsa, s’agraeixen per la considerable dosi de sentit comú que contenent (de les quals ja en vaig fer cinc cèntims). Generalitzo i sóc vague expressament; us recomano vivament llegir l’editorial sencer.

Quant a les narracions, en destacaré set, que són les que més m’han agradat. Una de les quals és de terror, cosa que aparentment és una contradicció després d’haver dit que el subgènere no m’agrada: però sí m’agrada l’humor, i la narració és tan divertida que gairebé sembla exagerat classificar-la com a «terror». Les esmento per ordre d’aparició a la revista, no hi ha cap valoració implícita en el fet que parli d’una abans que de l’altra.

  • «Novedad en el Alcázar», de José Ramón Vázquez, és un conte «de diésel punk, una mezcla de steampunk, ucronía, retrofuturismo y novela histórica» (en paraules de Juanma Santiago). L’steampunk és un subgènere de la fantasia i la ciència-ficció ambientat en un món on l’energia provinent de les màquines de vapor han substituït l’elèctrica i la nuclear, però en els quals trobem elements de la ciència-ficció, ginys tecnològics que coneixem inventats abans d’hora, etc. En aquesta narració ens fiquem en la pell de Segundo Vázquez, soldat republicà, tanquista, encarregat de conduir el Polifemo, un dels robots que els russos han proporcionat a l’exèrcit republicà. La missió, prendre l’Alcázar. No només està ben narrat, des del punt de vista de Vázquez, sinó que és perfectament creíble. En força moments em recordava la pel·lícula Sky Captain i el món del demà, tot i que les semblances es limiten a la presència de robots…
  • «Invierno en Europa», d’Alejadro González Gómez, també m’agradà, tot i que se’m féu curta. En un món on els recursos primers estan esgotats i en què la temperatura mitjana ha baixat, una periodista intenta descobrir què va passar realment en els incendis que van devastar bona part de l’Amazònia. El contrapunt a la periodista és un autista, un personatge que malgrat la brevetat del relat s’erigeix en un referent inoblidable, que fa que com a lector esperis molt més, més desenvolupament del personatge i acabis oblidant, o deixant en segon pla, la història d’aquest món que l’activitat humana ha fet empitjorar i que es perdi una mica el missatge d’advertència.
  • «No olvidaràs al hermano ausente», de Juanfran Jiménez, ens convida a acompanyar un petit marcià a la recerca del seu germà perdut. És un conte ambientat en un món hostil i estrany, amb la doble amenaça de les criatures que poblen les coves que recorre Mulamán, i l’amenaçadora presència humana de la superfície.
  • «El día de Afaggdu», de Marcelo Sáenz Worsley, comença com una història detectivesca situada en el futur, però de mica en mica es va complicant amb referències New Age i a la teoria de Gaia. L’inspector Golding ha d’investigar la mort d’un científic, Donald Roux, membre de la secta druídica dels Germans del Roure. S’ha descobert que la Terra s’està preparant per netejar-se de paràsits (els éssers humans) i la secta ha ideat un sistema per evitar-ho. Golding no només ho descobrirà, sinó que haurà de triar entre aplicar la solució dels Germans del Roure o deixar que la naturalesa segueixi el seu curs.
  • «Una valla a la eternidad», d’Alejandro Carneiro, combina la tradició gallega de la Santa Compaña amb la imparable evolució del progrés. Què passaria si la processó d’ànimes ensopegués un dia amb la tanca de l’obra d’una nova autopista? Aconseguirien que se’ls permetés continuar passant per on han passat sempre i per on sempre hauran de passar?
  • «Penumbras», d’Alfredo García-Teresa, és l’altra narració de terror (juntament amb l’anterior) del recull de què he gaudit. Un hospital, un malalt i una gata que, segons tots els malalts, prediu la mort. És un conte curtíssim, però escrit amb una intensitat que et transmet l’angoixa i el malestar dels personatges.
  • «El espejo del mundo», d’Alberto Murcia, és el darrer que destacaria. No puc dir que m’hagi entusiasmat, fins i tot al començament em va costar una mica entrar en la història i vaig estar a punt de deixar-lo, però finalment em va seduir la història que explicava. En un món on només s’és si es té un bon índex d’audiència, i on els drets d’imatge són venuts a canals de televisió en el moment de néixer, un personatge intenta reconstruir la seva història editant les cintes de les persones que tenen relació amb la seva vida. Això el portarà a un estrany viatge al lloc on es guarden i s’editen les vides filmades dels morts, un viatge al·lucinant que està a punt de costar-li la vida.

La revista l’edita l’Asociación Cultural Xatafi i es pot descarregar del web de la revista: Artífex Cuarta Época.

  • Artífex Cuarta Época, núm. 4/5 (novembre 2009)
  • Els altres mons de la literatura catalana. Antologia de narrativa fantàstica i especulativa. Selecció i introducció a cura de Víctor Martínez-Gil. Barcelona: Cercle de Lectors : Galàxia Gutenberg, 2004. p. 16.