Arxiu d'etiquetes: llibres

The fantastic flying books of Mr. Morris Lessmore

Havia vist aquest vídeo enllaçat en un munt de llocs, però no m’havia aturat a mirar-me’l —i això que va de llibres! Però avui, mentre repassava els darrers apunts de la Laura a El que llegeixo, l”hi he vist i m’he dit que potser ja era hora que me’l mirés. I no m’he pogut estar d’agafar-lo, venir corrent cap aquí i enllaçar-lo. No deixa de sorprendre’m que al cinema hi hagi tanta manca d’idees i es dediquin als remakes (bé, no en tot el cinema, en un de determinat) quan aquestes petites joies demostren que d’idees, n’hi ha, i de ben bones. Per cert, aquest està nominat a l’Oscar al millor curt d’animació.

The Fantastic Flying Books of Mr. Morris Lessmore from Moonbot Studios on Vimeo.

Moment confessió: dec tenir la setmana molt bleda perquè he acabat amb un nus a la gola. Almenys no m’ha caigut la llagrimeta, com ahir a la tarda mentre escoltava la història d’amor i de mort de dos bohemis

Actualització del 4 de març de 2012: Després de guanyar l’Oscar, de sobte el vídeo a Vimeo no es pot veure sense contrasenya. A Youtube, de moment, encara hi és:

http://www.youtube.com/watch?v=Adzywe9xeIU

Reto 2012: a leerse el mundo

Doncs ja el tenim aquí! O, més ben dit, per fi tenim el web operatiu, perquè el repte de lectura 2012 de Meribelgica va començar amb l’any —encara que en va canviar una mica les regles al cap d’uns dies… En què consisteix el repte, enguany? Doncs com diu el títol, a llegir-se el món: concretament, cal llegir un llibre l’acció o l’autor del qual tinguin relació algun país, alguna ciutat o algun accident geogràfic pertanyent a cadascuna de les zones delimitades pels vint-i-quatre meridians.

De moment, jo ja hi he posat les dues primeres lectures que he acabat durant aquests primers mesos de l’any: la Breu història de la llengua catalana de Coloma Lleal (que per allò del centralisme barceloní l’he posat a Barcelona) i El Terror, la novel·la de Dan Simmons que recrea la fallida expedició del capità Sir John Franklin a l’Àrtic, a la recerca del pas del Nord-Oest.

Com sempre, l’èxit de la convocatòria és rotund i de moment ja s’hi han apuntat 101 persones. Podeu donar un cop d’ull al repte i a les seves normes fent clic al banner de sota.

Reto 2012, a leerse el mundo

Sala de lectura, 2011

S’acaba l’any, i com ja és tradició a ca l’Un que passava, l’únic balanç anual serà el de les lectures. Un balanç no gaire brillant, si el comparem amb anys anteriors: només setze lectures —algunes força llargues, tot s’ha de dir. Tampoc no he aconseguit superar el repte 2011 de la Meribèlgica; a veure si l’any vinent hi ha més sort.

  1. Atwood, Margaret. L’any del diluvi. Tr. Marta Pera Cucurell. Alzira: Bromera, 2010. 434 p. ISBN 978-84-9824-704-6. [Repte 2011: Ga]
  2. Barceló, Miquel. La ciència-ficció. Barcelona: UOC, 2006. 93 p. ISBN 84-9788-519-8. [Repte 2011: El]
  3. Bulgakov, Mijail. Los huevos fatales. Tr. Silvia Serra. Madrid: Valdemar, 1990.  107 p. ISBN 84-7702-024-8. [Repte 2011: Os]
  4. Cortijo, Dani. Històries de la història de Barcelona. Barcelona: L’Arca, 2010. 238 p. ISBN978-84-936014-4-7. [Repte 2011: Co]
  5. Divry, Sophie. Signatura 400. Tr. Maria Enguix Tercero. Barcelona: Blackie Books, 2011. 106 p. ISBN 978-84-938745-4-4. [Repte 2011: R1]
  6. Eaton, Jan. Manual de todas las técnicas de ganchillo. Barcelona: Océano, 2009. 160 p. ISBN 978-84-7556-434-0. [Repte 2011: As]
  7. Freeman, John. Manual de fotografía digital SLR. Madrid: Akal, 2009. 256 p. ISBN 978-84-96669-25-3. [Repte 2011: Ta]
  8. Martin, George R. R. Juego de tronos. Tr. Cristina Macía. Barcelona: Gigamesh, 2004. 798 p. ISBN 84-932250-4-5. [Repte 2011: Ar]
  9. —. Choque de reyes. Tr. Cristina Macía. Barcelona: Gigamesh, 2005. 922 p. ISBN 84-932702-2-9. [Repte 2011: Er]
  10. —. Tormenta de espadas. Tr. Cristina Macía. Barcelona: Gigamesh, 2005. 622 p., 604 p. ISBN 84-96208-07-7. [Repte 2011: Rg]
  11. —. Festín de cuervos. Tr. Cristina Macía. Barcelona: Gigamesh, 2007. 860 p. ISBN 978-84-96208-59-9. [Repte 2011: Es]
  12. Nooteboom, Cees. Desviació a Santiago. Tr. Mariona Gratacòs Grau. Alzira: Bromera, 2010. 331 p. ISBN 978-84-9824-706-0. [Repte 2011: Ti]
  13. Serés, Francesc. Contes russos. Barcelona: Quaderns Crema, 2010. 222 p. ISBN 978-84-7727-481-0. [Repte 2011: Re]
  14. Sobrequés i Callicó, Jaume. Història de Catalunya. Barcelona: Base, 2010. 130 p. ISBN 978-84-92437-59-7. [Repte 2011: H]
  15. Stoller, Debbie. Stitch’n bitch : The knitter’s handbook. Nova York: Workman, 2003. 248 p. ISBN 978-0-7611-2818-2. [Repte 2011: Nb]
  16. Teixidor, Emili. Retrat d’un assassí d’ocells. Barcelona: Proa, 1988. 208 p. ISBN 84-7588-193-9. [Repte 2011: Li]

Mentre catalogo

Va Vd. a utilizar un instrumento que le es ajeno. La mujer que escribe para el público en lenguaje literario masculino es como si se pusiera pantalones.

Sempre que catalogo acabo trobant alguna cosa que em crida l’atenció. Dintre dels llibres, i més si no són nous, a part de paraules s’hi poden trobar nombrosos objectes que criden l’atenció: punts de llibre, targetes de visita, postals, fotografies, cartes, llistes de la compra, apunts, bitllets de transport, etc. Tot sovint, però, és el contingut del llibre mateix el que et fa alçar la cella i pensar: «Això ho he de guardar».

La citació que encapçala l’apunt és una d’aquestes troballes. Fullejava l’epistolari de l’escriptora argentina Delfina Molina y Vedia, [mal] publicat per Ediciones del Laberinto (la profusió d’errades a les poques pàgines que vaig llegir el fan candidat a anar de pet a l’infern dels llibres mal editats), quan aquestes paraules d’Unamuno em van saltar als ulls. Delfina Molina sembla que estava enamorada d’Unamuno, i mantingué amb ell una llarga relació epistolar; no cal dir que el mateix menyspreu que sentia l’escriptor espanyol envers Delfina escriptora el sentia també per Delfina enamorada. Les paraules es comenten soles i, tot i la temptació de dir «és que a l’època tots pensaven igual», no deixen de ser igualment feridores.

Però no tot el que apareix als llibres és igual. Després de decidir que aquestes paraules d’Unamuno podrien ser la citació d’aquesta setmana al bloc, he pensat que podria recuperar les darreres troballes… bé, les que tinc «immortalitzades». Com el títol [img] ben curiós d’un llibre sobre l’organització social dels insectes, El comunismo en los insectos; o el no menys curiós, o més ben dit l’hilarant agraïment final [img] de l’autora d’una tesi doctoral als pollastres «que voluntariamente donaron su vida por la causa»; les fitxes manuscrites [img] d’un catàleg manual; una errada [img] d’aquelles que et fan explotar els ulls quan les veus; o una curiosa aplicació de les tecnologies 2.0 al llibre imprès: un llibre amb codis QR [img] que porten a «material d’acompanyament», que diríem en bibliotequès.

Sala de lectura, 137: La ciència-ficció, de Miquel Barceló

Si mai us heu preguntat què és la ciència-ficció, què la caracteritza, quins subgèneres té o quina és la seva història, aquest llibret de la col·lecció Vull saber de l’Editorial UOC us pot ser molt útil per assolir un coneixement bàsic del gènere. En poc menys de cent pàgines Miquel Barceló —escriptor especialitzat en ciència-ficció, director de la col·lecció Nova de ciència-ficció d’Ediciones B i impulsor del premi internacional de ciència-ficció UPC— fa un repàs a la història del gènere, presenta les diverses definicions que se n’han fet, els subgèneres que s’hi poden trobar, i el lloc que ocupa en la literatura fantàstica, a més d’oferir una breu llista de recomanacions de clàssics de la literatura de ciència-ficció. El llibre no es limita a la literatura, sinó que abasta els altres àmbits artístics en què s’ha representat la ciència-ficció, dedicant força espai al cinema i la televisió, que han ajudat a popularitzar el gènere, encara que sigui principalment per la banda de la space opera.

Una de les característiques que destaca d’aquest gènere literari és que és sobretot anglosaxó, i no entra en més detall pel que fa a la literatura catalana —més enllà de dir que la literatura fantàstica catalana és més catalana que fantàstica i destacar la figura de Manuel de Pedrolo. L’extensió del llibre tampoc no ho permet ni sembla que en sigui el motiu, així que em permetré, per si un interessa aprofundir en la presència del gènere a casa nostra, recomanar-vos la lectura de la introducció que va escriure Víctor Martínes-Gil a Els altres mons de la literatura catalana (Barcelona: Cercle de Lectors, 2004).

Sala de lectura, 136: L’any del diluvi, de Margaret Atwood

Encara ara no em sembla sobrer començar a parlar d’una novel·la de ciència-ficció fent un aclariment; un aclariment, però, en paraules de Miquel Barceló, algú que coneix força bé el gènere:

Amb tota seguretat convé considerar a ciència-ficció com una «narrativa d’idees», una narrativa formada per històries en què l’element determinant és l’especulació imaginativa. […] les narracions de ciència-ficció intenten en realitat contestar la pregunta «Què passaria si…?» i abordar una anàlisi de les conseqüències d’una hipòtesi considerada no habitual o massa prematura perquè pugui ser factible en el món real.*

Aquesta especulació és sobre la ciència, al començament, però cap als anys seixanta del s. XX comencen a incloure’s altres temes: la sociologia, l’antropologia, el medi ambient, etc. Les escriptores de ciència-ficció, a més, sovint inclouen també la perspectiva de gènere en aquesta especulació, que pot situar-se en el nostre món o en un món imaginari, en un futur proper o en un futur llunyà.

Podem dir sense por a equivocar-nos que L’any del diluvi se situa en aquestes coordenadres: especulació imaginativa que intenta respondre a una pregunta concreta (o més d’una) de tema medioambiental i amb perspectiva de gènere. I és que el gènere i tot el relacionat amb el medi ambient són dos dels temes a què s’ha dedicat l’escriptora canadenca Margaret Atwood, l’autora d’aquesta novel·la.

A L’any del diluvi ens trobem en un futur no gaire llunyà, en algun lloc dels Estats Units. Les protagonistes, Toby i Ren, han sobreviscut a un cataclisme (el diluvi sec de què es parlarà al llarg de tota la novel·la), i des dels seus refugis respectius recorden la seva vida. Les dues s’havien conegut mentre eren membres d’una secta pseudoreligionsa mediambientalista, els Jardiners de Déu, que esperen l’arribada del diluvi sec que eliminarà de la terra l’home i tota la destrucció que hi ha provocat, deixant que la natura torni a agafar-ne el control. En aquest món futur, l’home ha eliminat totes les espècies animals de la terra (o gairebé totes) i les ha substituït per animals creats mitjançant enginyeria genètica.

La novel·la té una estructura circular que comença i acaba en els dies posteriors al diluvi, i entremig se situen els capítols pels quals coneixem la història de les dues dones i, també, la dels Jardiners de Déu. Cada bloc de capítols dedicats a una de les dones comença anb un parlament d’Adam U, el líder dels Jardiners, sobre el sant del dia i un càntic relacionat. La darrera part se situa plenament en el present postapocalíptic i ofereix respostes a alguns dels interrogants que s’han anat plantejant al llarg de la novel·la.

Malgrat el to apocalíptic, no es pot dir que el final no tingui un punt d’esperança, tot i que el més destacable és el retrat de les dues dones, dones fortes, amb iniciativa, que saben agafar la vida per les regnes i guiar-la cap a on volen, malgrat els obstacles que puguin trobar pel camí.

* Miquel Barceló. La ciència-ficció. Barcelona: UOC, 2006.  p. 8-9.

El llibre:

  • Margaret Atwood. L’any del diluvi. Tr. Marta Pera Cucurell. Alzira: Bromera, 2010. 434 p. ISBN 978-84-9824-704-6

I un Sant Jordi més

Al peu de la Diputació, una cobla desgrana sardanes mentre al seu costat es fan dues rotllanes; a la més gran, el més jove deu estar jubilat i només hi ha un home. Des d’allà ja es pot veure que la jornada serà un èxit, com cada any: la Rambla de Catalunya baixa plena i en molts llocs, com patirem, la marxa s’alenteix fins a aturar-se (mala idea, senyors organitzadors d’aquests saraus, posar davant per davant parades de grans llibreries: entre els que miren i els que esperen per mirar, els que només volen passar… no passen). De gent, n’hi ha de tota mena: l’avi que passeja; el turista badoc que a tot troba gràcia; la família unida a la caça i captura del llibre de l’any; la senyora que t’empeny i la senyora a qui trepitges; dracs que llegeixen i pseudodracs que fan bombolles de sabó; roses, roses i més roses, de totes mides i colors (que lletges que són les blaves!); escoltes que toquen música i estudiants disfressats recollint diners pel viatge de final de curs; parades solidàries; monges que escampen la paraula de Jesús; gent que aprofita per passejar els gossos entre la gentada; els que s’entesten a travessar la Rambla i els que s’entossudeixen a anar en direcció contrària; nenes que brandes roses i nenes que trien quin llibre llegiran (els nens, sempre amunt, com els gegants); en Risto Mejide que signa llibres en una parada —o això diu el cartell i els comentaris excitats dels babaus de torn que envien per mòbil a twitters i facebooks la bona nova (l’únic escriptor a qui pots veure la cara, ai las, no té ningú que li demani una dedicatòria); també els polítics fan acte de presència, no fos cas que ens oblidéssim d’ells, i a les seves parades trobes els llibres dels seus líders i exlíders (però per molt que m’hi esforci sóc incapaç d’imaginar-me el Molt Honorable President dedicant llibres amb la Pilar Rahola…).

Encara no he vist les xifres als diaris, però només per la gent que hi havia es pot ben dir que, malgrat la Setmana Santa que li ha caigut al damunt, Sant Jordi ha tornat a vèncer.

I per si algú s’ho pregunta: sí, jo també m’he deixat portar i tinc els meus llibres de Sant Jordi, i fins i tot un drac. Però els llibres, que els llibreters em perdonin, comprats uns dies abans: no suporto l’ambient massificat de les llibreries per Sant Jordi; i acostar-se a les parades només és a l’abast dels més intrèpids i agosarats… o dels que tenen els colzes més durs.

PD. I no faltava la gitana omnipresent que al crit de «Guapo, que llevo la rosa!» intentava encolomar-te una rosa d’aspecte més aviat decaigut.

La citació: Jaume Cabré

Un llibre és un bocí d’ànima que el creador, en un acte d’amor, s’arrenca i ofereix al lector. I si algú el llegeix és perquè ha acceptat el gest amorós del creador. Potser és per això que Steiner diu que la crítica literària i filosòfica s’origina en un deute d’amor. I l’amor no es basa ni en fotos, ni en modes, ni en res més que no sigui la veritat humana. A l’escriptor impacient li he de dir que costa una vida creure que si no és així, dedicar-se a escriure no té sentit.

Sala de lectura, 135: Desviació a Santiago, de Cees Nooteboom

Aquest és el segon llibre que he llegit dels vuit que he obtingut mitjançant el programa Crítics matiners de LibraryThing. Vist que jo, de matiner, res i que la pila va creixent, m’he proposat llegir tots els llibres pendents successivament, a veure si així em poso al dia amb els compromisos del programa.

Fa anys algú em va deixar anar una d’aquelles frases lapidàries que els fans d’algun escriptor tendim a deixar anar de tant en tant: «Tu, que t’agrada tan llegir, hauries de llegir Cees Nooteboom». Com podeu imaginar, no en vaig fer gens de cas, de la recomanació; i ara em dic que em vaig equivocar —bé, només m’ho he dit una vegada i fluixet, la veritat, que el passat no es pot canviar i no treu cap a res penedir-se’n. El cas és que m’ha agradat força aquest llibre de viatges de Cees Nooteboom titulat Desviació a Santiago.

El pretext del recull d’articles és el viatge, un viatge de Barcelona a Santiago de Compostel·la; però el viatge no deixa de ser un pretext i ben aviat ens adonem que el menys important de tot és cap a on va, que el que compta és com hi va i per on. Cada aturada de l’autor serveix per deixar anar una acurada descripció del lloc, del monument que l’ha obligat a desviar-se del camí, que moltes vegades és, també, un pretext per a una erudita disquisició sobre la història, l’art, la política, la religió, la literatura… i per l’humor, com la descripció del pet d’una turista a l’interior d’una església. A vegades, però, fins i tot el lloc on s’ha aturat el viatger deixa de tenir importància: en un text de 1986 titulat «Apunts provisionals» el lloc és igual, el que importa és l’escampadissa de papers a l’habitació de l’hotel que el porten a parlar de Borges i de les circumstàncies en què el conegué. Altres vegades esdevé el marc que permet Nooteboom parlar sobre l’experiència del viatge i d’ell mateix com a viatges.

Vull tornar a fer aquest viatge una altra vegada, i sé que aquest cop tampoc no seguiré una línia recta, que per a mi camí no vol dir mai altra cosa que desviació, l’etern laberint que elabora el mateix viatger deixant-se seduir cada vegada per una carretera secundària, i per la carretera secundària de la carretera secundària, pel misteri del nom desconegut al senyal, per la silueta del castell a la llunyania on gairebé no hi ha camí per arribar, pel que potser es podrà veure rere el següent turó, rere la propera carena. [p. 303]

Tot sovint, però, quan descriu els llocs que visita, la gent que hi troba, al vida que s’hi fa, sona a tòpic. Nooteboom no viatja per grans capitals, més aviat sembla que les evita, i les seves descripcions sonen a retrat d’un país que ja no existeix —gairebé sempre afortunadament. Els viatges comencen el 1981 i acaben el 2001, i en aquests vint anys han canviat moltes coses, a Espanya. És, a més, una Espanya a la que manquen parts: les illes balears no hi apareixen; Catalunya només hi surt al començament, ja que Barcelona és el punt de partida del viatge, i en alguns comentaris escadussers sobre el nacionalisme (p. 252 i 257); i València és un mer pretext per parlar del Cid i de la Reconquesta.

No espereu, però, una ordenació cronològica dels textos: tot i que més o menys la segueixen, estan agrupats sovint per temes, sense respectar-ne l’ordre cronològic. Això, tanmateix, no obstacultiza la lectura ni provoca cap anacronisme, ni impedeix gaudir d’aquest conjunt de retrats de llocs i persones, de reflexions i petits assajos d’un viatger que vol conèixer encara més un país que no coneix del tot  i que admira.

El llibre:

Cees Nootebom. Desviació a Santiago. Tr. Mariona Gratacòs. Alzira: Bromera, 2010. 331 p. ISBN 978-84-9824-706-0.

Sala de lectura, 134: Contes russos, de Francesc Serés

Si no hagués estat per una, diguem-ne així, obligació, probablement no hauria llegit aquests Contes russos d’en Francesc Serés. Encara no he llegit cap dels seus llibres anteriors, tot i que ho vaig intentar amb La força de la gravetat:  no vaig passar del primer o segon conte, ni ho recordo, i el vaig abandonar força avorrit. Però ara, després de llegir aquests Contes russos, em temo que hauré de posar novament —que posaré novament— La força… a la pila de lectures pendents. D’aquesta afirmació es pot deduir sense gaire marge d’error que els Contes… m’han agradat, malgrat la recança amb què vaig començar a llegir-los.

Serés es treu de la màniga en aquest recull cinc contistes russos, de diferents èpoques, amb els quals crea una antologia que abasta la història de Rússia dels segles XX i XXI, des dels darrers tsars als nostres dies. Aquesta «pretesa» antologia està ordenada, però, del present cap al passat, de manera que llegim primer els contes que transcorren a la Rússia contemporània i anar viatjant cap enrere fins a l’epoca dels tsars. Cadascun dels autors reflecteix en els seus contes un moment històric, un entorn (la ciutat, el camp, els kolkhozos) i una situació vital (l’amor, la rutina, la por, l’obediència, etc.) i el pes del poder, de l’autoritat, de les classes dirigents, sobre els ciutadans. Aquest pes és present en tots els contes, si bé és en el darrers on semb la que s’hi amagui la clau per entendre què els uneix; fent bones les paraules del príncep de Salina, a Rússia tot canvia i tot continua igual: els tsars són substituïts per les autoritats comunistes (de les quals hi ha que són antics aristòcrates reciclats, com a «El camí rus»), i aquestes són substituïdes pels antics poderosos… quan no són elles mateixes que es perpetuen al poder.

Ara, la pregunta que em resta per respondre és: parla només de Rússia? Algunes situacions són tan universals (la lluita de classes, la lluita pel poder, l’absurditat de la burocràcia, etc.) que hom diria que no parla de Rússia, que Rússia és només un més dels possibles escenaris d’aquests contes.

El llibre:

Francesc Serés. Contes russos. Barcelona: Quaderns Crema, 2010. 222 p. ISBN 978-84-7727-481-0.