Arxiu d'etiquetes: llibreries

Si una tarda un viatger…

El viatger, amb més de dues hores d’espera per endavant —perquè, previsor com és, arriba a l’aeroport amb temps de sobra per facturar i encara haver-se d’esperar una estona— el viatger es dirigeix al quiosc per comprar la premsa del dia. Mentrestant, dóna un cop d’ull a les piles de llibres i a les prestatgeries: no hi troba res que no estigui signat per algun personatge conegut o que no en parli, a part de la literatura que es pot trobar a qualsevol llista dels deu més venuts. Passa de llarg els prestatges de revistes, diverses i abundants, i els de llibres per criatures i s’acosta als prestatges de llibres en altres llengües: crespuscles i ombres del vent i pilars de la terra i els best-sellers que us pugueu imaginar en diverses llengües —perdó, en tres o quatre llengües bàsicament: anglès, francès, alemany i italià—, novel·la rosa, alguna cosa de misteri, novel·la història… i de cop i volta el viatger se sent atret per un llibre: no està posat, com gairebé tots els altres, amb el llom mirant enfora, sinó que mostra tota la coberta que de seguida atrau la mirada. Sota unes lletres escrites amb punts, com si fossin les bombetes d’un cartell lluminós, l’espatlla nua i el clatell d’un home d’esquena. Colm Tóibín, Love in a dark time. Gay lives from Wilde to Almodóvar.

El viatge agafa el llibre i el fulleja. Mira els llibres que hi ha sota: no tenen res a veure. Cerca amb atenció pels prestatges per veure si n’hi ha més, i només en troba un altre exemplar, al prestatge de terra. Llibres de ol·leccions diferents d’editorials diverses omplen els prestatges de la secció «Llibre de butxaca» i aquest Love… llança una pregunta que no obtindrà resposta: què hi faig aquí? Com ha arribat aquest llibre, un assaig sobre artistes homosexuals, a les lleixes d’un quiosc d’aeroport on no hi ha cap altre llibre d’un tema semblant? Per quina broma del destí?

Tant se val. L’espera promet ser llarga. El vol ha estat ajornat. El viatger torna a obrir el llibre, acaba de llegir-ne la introducció i després es dirigeix a caixa. «Nueve noventa y cinco», diu la caixera.

Fidelització llibretera

Un instant abans de començar a escriure aquestes línies m’he adonat que la frase amb què volia començar l’entrada no només era d’allò més tòpica sinó que, a més, sonava a anunci de colònia dels que envaeixen ràdios i televisors quan s’apropa qualsevol data «assenyalada». La frase era «són els petits detalls els que marquen la diferència» i, ben mirat, no només sona a eslògan publicitari sinó que possiblement ho sigui i hagi romàs amagat als plecs més recòndits de la memòria per sortir a traïció justament ara. Tanmateix no em veig capaç d’intentar dir-ho d’una altra manera, així que quedeu-vos amb la idea i deixeu les paraules en un racó, que no facin gaire nosa.

La meva relació amb les llibreries és llarga, conseqüència no sé si de la meva afició a llegir o de la meva afició a comprar llibres. Des de la petita llibreria de barri on vaig comprar els primers llibres a les grans franquícies d’entreteniment, passant per llibreries mitjanes com La Central, Laie, Jaime’s (algunes d’aquestes han crescut tant darrerament que més aviat les hauríem d’incloure entre les «grans»), o especialitzades com Gigamesh. L’experiència a cadascuna és diferent, no es repeteix; cadascuna té la seva idiosincràsia, la seva —si em permeteu dir-ho així— personalitat. Algunes són càlides i t’hi trobes còmode, abraçat i acaronat, i deixes que els minuts s’escolin i que el brogit dels carrers resti part defora mentre et dediques a mirar llibres i més llibres; d’altres són fredes i comprar-hi es converteix en un tràmit que fas durar com menys temps millor. N’hi ha que t’esgoten de tant anar d’aquí allà sense que trobis el que cerques, i d’altres en què t’hi perds.

De mica en mica vas reduint el nombre d’establiments que visites fins a convertir-te en el més semblant a un client habitual de tres, quatre llibreries a tot estirar. Segons què vols, ja saps que has d’anar aquí i no allà. Però hi ha altres detalls que fan que un dia decideixis no tornar a aquella llibreria on tants de llibres has comprat: un retard en un encàrrec, la mala resposta d’un llibreter, la manca sistemàtica de llibres en la teva llengua, i d’altres.

D’aquestes, en podria explicar un munt. Com el dia en què en una llibreria de vell em van renyar per obrir un llibre si no l’havia de comprar: el llibre en qüestió, de tapa dura folrada de tela, no tenia impresos ni a la coberta ni al llom ni el títol ni l’autor! A una altra on comprava -comprava- habitualment, vaig deixar d’anar-hi després que triguessin gairebé un any en dir-me que un llibre que havia encarregat estava exhaurit: durant l’any l’havia reclamat quatre vegades. I el llibre no estava exhaurit: en una altra llibreria van trigar quinze dies a portar-me’l.

Però també podria explicar, i això és el que pretenia, el contrari: aquells fets que m’han portat a convertir-me en client fidel i assidu d’una llibreria determinada. Com ara canviar-me un llibre fora de termini; oferir-me la possibilitat de canviar-me un llibre on hi havia un segell inesperat; ajudar-me sempre que no he trobat un llibre, malgrat haver-hi passat cent cops per davant; acomplir els terminis dels encàrrecs, i tantes altres mostres que el client els importa.

Són només petits detalls, que potser em direu que és el que toca, però que no sempre es troben. I compten molt.

Els misteris dels llibres

Fa uns mesos em sorprenia davant la casualitat que, en poc temps, dos llibres que havien pertangut a una mateixa persona haguessin acabat a les meves mans per camins ben diferents. Ahir la sorpresa fou diferent i com que no conec com funciona la distribució de llibres, la sorpresa s’ha convertit en un misteri tot i tenir una explicació al fet.

La setmana passada vaig anar a la que s’ha convertit en la meva llibreria de capçalera —i no perquè tingui una relació especial amb els llibreters, als quals només m’adreço quan no trobo el llibre que busco, sinó perquè queda a prop de casa i, sí, també i sobretot, perquè m’agrada— i com acostuma a ser habitual, en lloc de sortir-ne només amb el llibre que havia anat a comprar, en vaig sortir amb uns quants títols més. Entre ells, el Diari de l’Anna Frank, llibre que mai no he llegit ni mai no m’han fet llegir, però que fa temps que m’encurioseix. I com acostuma a ser habitual, només li vaig fer un cop d’ull i a casa, fins a la tarda, no me’l vaig tornar a mirar. I què hi vaig trobar? Això:

Anna Frank. Diari. De Bolsillo, 2006

La veritat és que, a part d’aquest detall, el llibre és completament nou. Però em va picar la curiositat i en un moment em vaig plantar a la llibreria, amb un sentiment de vergonya com si estigués fent alguna cosa dolenta, per preguntar com podia haver acabat als prestatges de la llibreria un llibre marcat. Coses de la distribució, sembla: un llibre que s’ha retornat i que s’ha tornat a enviar a una llibreria… Resposta que més que esvair el misteri, encara el fa més obscur. Perquè, com podia acabar un llibre en català a la biblioteca d’un institut gallec? I com el van segellar abans de comprovar si els interessava o no? I com van tornar a distribuir com a nou un llibre que, de fet, ja no ho era?

Misteris. Els llibres en van plens, encara que no siguin llibres de misteri. D’aquí, suposo, el plaer d’obrir-los i descobrir què ens amaguen.

N’oubliez pas de lire

Potser era en un dels carrers que desemboquen al boulevard Henri IV, no ho recordo amb exactitud. Era a la tarda, això sí: estava núvol i començaven a caure quatre gotes. De cop i volta la vaig veure, quan ja estava a mig travessar el carrer: una petita llibreria que ens exhortava a llegir, a no oblidar la lectura. Ni tan sols sé quina mena de llibreria era, perquè no m’hi vaig apropar: des de la vorera del davant, cap a on havia reculat, vaig fer la fotografia. «N’oubliez pas de lire», la imatge i l’exhortació que he escollit perquè acompanyi el blog durant el mes d’abril.

Tot el contrari del que semblen voler les autoritats d’Oviedo, decidides en nom de qui sap quins motius a tancar algunes biblioteques públiques de la ciutat i a acomiadar-ne els bibliotecaris. Potser volen que la gent oblidi la lectura; ja se sap, si no hi ha ciutadans crítics, no hi ha oposició al poder. Més informació a FrikitecarisEx-Bibliotecarios ovetenses») i a El Documentalista Enrededado¿Qué está pasando con los bibliotecarios de Oviedo?»).

Sala de lectura, lxx: Soldados de cerca de un tal Salamina, d’Eduardo Fernández

Eduardo Fernández. Soldados de cerca de un tal Salamina. Barcelona: Comanegra, 2008.No recordo haver comès gaire barbaritats quan he anat a comprar un llibre, i això que tinc una memòria que sol anar a la seva i barreja autors i títols segons com té el dia. Afortunadament, no recordo haver dit mai en veu alta les curioses combinacions que l’oblit em proporciona, tot i que en alguna ocasió m’he passat una bona estona buscant un títol al prestatge de l’autor que no tocava… o alguna òpera: el dia que decideixes que Mozart va escriure Il barbiere di Siviglia és millor que no surtis de casa i menys per compar una gravació d’aquesta òpera. Suposo que això, a més de l’entrada que va escriure El Llibreter (que és l’autor de l’epíleg del llibre, tot s’ha de dir), és el que em va convèncer de llegir el llibre: Soldados de cerca de un tal Salamina. Grandezas y miserias en la galaxia librería, d’Eduardo Fernández.

Soldados de cerca és bàsicament un recull d’anècdotes sobre la feina dels llibreters. Consta de dues parts i un epíleg. La primera part tracta de la feina de llibreter i dels actors que hi intervenen —llibreter, caixeres, dependents, encarregats de magatzem, repartidors, comercials, etc.— escrita amb molt sentit de l’humor i una considerable dosi d’ironia. La segona consta bàsicament de les equivocacions que cometen els compradors a l’hora de demanar un llibre (el títol del llibre n’és un exemple), comentades breument pel llibreter. És una lectura lleugera i entretinguda, que no pretén ser un text científic o rigorós, sinó aconseguir un somriure en el lector o, fins i tot, una riallada (en paraules de l’autor mateix).

Quant a mi, l’interès principal del llibre rau en el fet que la feina de llibreter i la de bibliotecari, malgrat tenir diferències importants (l’objectiu mateix d’una tasca i altra és diferent), tenen força punts en comú, relacionats amb el llibre i el lector, sobretot. Moltes de les anècdotes que explica Eduardo Fernández podrien haver passat en una biblioteca —i, de fet, hi passen: les confusions sobre autors i títols sovintegen, així com preguntes que molt sovint et porten a pensar si el lector sap on és realment. Hi ha fins i tot alguns fragments del text en què canviant només una paraula semblaria que els hagués escrit un bibliotecari. Per exemple, el paràgraf amb què comença el llibre:

Imaginemos un recinto mágico: un lugar donde impera el silencio, el recogimiento y los murmullos. Imaginemos paredes adornadas con toneladas de silencioso papel en cuyo interior habitan los más profundos secretos del conocimiento y el saber: la Librería [la Biblioteca]. Imaginemos, triste y sorpredentemente, que los profesionales que cuidan de ellos y los visitantes que desean acceder a tan codiciados objetos, con frecuencia, poco o nada comparten con el conocimiento que si extraordinario contenido alberga. [p. 15]

I és el mateix autor que emparenta llibreters i bibliotecaris: las librerías no son bibliotecas, aunque estas sean una de sus raíces, diu a la pàgina 16, i més endavant insisteix:

El librero puede parecer un ser extraño. Un personaje inclasificable que mutó en las bibliotecas en eras pasadas para reptar hasta la calle y convertirse hoy en día en una pieza más del engranaje del mercado. [p. 27]

No sense caure en alguns tòpics, malgrat tot:

Seguramente el sueño virtual de librero es poder llevar la seccion a su gusto, sin tener que atender constantemente a los clientes. En eso todavía arrastra los viejos genes de su antepasado, el bibliotecario. [p. 27]

És, com deia més amunt, una lectura entrentiguda, que almenys a mi m’ha fet somriure sovint i riure més d’una vegada, amb la qual cosa crec que l’autor ha aconseguit una de les finalitats del llibre:

La mejor noticia sería saber que han pasado ustedes un buen rato. Nos conformaríamos con que durante la lectura hayan esbozado alguna sonrisa, y si fue una carcajada, estarán colmados nuestros anhelos. De eso se trataba, no piense que de más. [p. 161]

I no vull acabar sense esmentar l’epíleg d’El Llibreter, que tanca el llibre arrodonint la reflexió inicial sobre la feina de llibreter, una feina amb molt de vocació i que requereix grans dosis de paciència (si fa no fa, com la feina de bibliotecari), i de la qual n’està força satisfet (com es pot deduir també de la lectura del seu blog).

La Sfer també l’ha llegit: «Grandezas y miserias».

El llibre:

  • Eduardo Fernández. Soldados de cerca de un tal Salamina : Grandezas y miserias en la galaxia librería. Epílogo de El Llibreter. Barcelona: Comanegra, 2008. 171 p. ISBN 978-84-935566-5-5.

El perill de les llibreries

Entrar en una llibreria és un perill. Si més no per a la butxaca d’un bibliòpata com jo. La bibliopatia, a manca d’una definició científica autoritzada (i si existeix la desconec), és una patologia que solen patir tots aquells que han passat per una facultat de lletres, i especialment aguda entre els que han estudiat filologia. Tot i estar-hi emparentada, no té res a veure amb la bibliofília (activitat lloable i grata) ni amb l’amor a la lectura. No, tot i que l’agreugen.

La bibliopatia és difícil de diagnosticar, perquè no té uns símptomes clars ni fàcilment distingibles a simple vista, i els que la pateixen tampoc no en són conscients fins a estats molt avançats de la malaltia, sovint quan ja és incurable. Tot es posa al descobert aquell dia que el malalt entra en una llibreria a buscar un llibre concret i en surt amb un llibre que no necessitava i que ni tan sols buscava, però ja que l’havia trobat… no era qüestió de deixar-lo allà abandonat, no? Ell no ho faria… Una altra manifestació, típica en alguns estudiants de filologia, és entrar en una llibreria en un clar estat d’excitació (suor freda, mirada perduda, tremolors, quequeig a l’hora de parlar) i, en no trobar el llibre que busquen, amb clars símptomes d’ofec anar a encarregar-lo. Quan l’amatent llibreter li diu: «Pot venir-lo a buscar d’aquí a una setmana», la reacció habitual del malalt és caure defallit a terra mentre exclama «El necessito avui mateix! Avui mateix!».

Aquesta malaltia té altres manifestacions. Per exemple, pagar els favors regalant un llibre. Això és el que va fer M una vegada que li vaig traduir al català la documentació d’una sol·licitud de beca (ella és madrilenya, però llavors estudiava a Barcelona; parlava el català però no es refiava gaire de la seva habilitat per escriure’l). M era bibliòpata (i n’era conscient; de fet, va ser ella la que em va explicar tot allò que té a veure amb aquesta malaltia), agreujada amb bibliofília i amor a la lectura: em va regalar La muntanya màgica —llibre que, m’avergonyeix reconèixer-ho, encara no he llegit—, de Thomas Mann, en edició de tapa dura. Si no pesa un quilo és perquè en deu pesar dos, almenys.

Una altra coneguda, si alguna vegada es veia amb la obligació de demanar diners perquè s’havia distret i no en portava prou, quan te’ls tornava sempre et portava un llibre. Així vaig descobrir La dama del alba, d’Alejandro Casona, i un dels llibres que s’ha convertit pràcticament en el meu llibre de capçalera: La fuente de la edad, de Luis Mateo Díez.

Però tornem al començament. Possiblement la manifestació més greu d’aquesta malaltia és la incapacitat d’entrar en una llibreria i tornar-ne a sortir sense un llibre. Reconec que la pateixo (i no precisament en silenci…), i des de fa anys. Però ara s’ha agreujat amb l’existència d’aquests centres comercials on no només pots comprar llibres, còmics, sinó també cd, pel·lícules en dvd, òperes en dvd, diaris i revistes, complements per al mòbil, consumibles per a l’ordinador. Aquest lloc té un nom… un nom difícil de pronunciar… FNAC. Ho he dit!

Aquest matí he quedat amb el meu amic Pau, amb qui tinc en comú l’afició per la literatura fantàstica i de ciència ficció (però tu ets més friqui que jo, elis, elis!). Hem pres un refresc a la terrassa de l’Estudiantil, després hem anat a la FNAC a «mirar llibres»… I, evidentment, hem sortit tots dos amb les nostres bossetes de la FNAC i les butxaques una mica més buides, i hem hagut d’anar a fer passar el disgust (i la calor) prenent una cerveseta al Maes de Flandes. Però la FNAC ha agreujat la nostra malaltia: ara podem sortir-ne sense haver comprat cap llibre… però cap dels dos hem resistit la temptació de comprar alguns dvd. En el meu cas, Martin (Hache), una pel·lícula que no puc evitar veure sempre que puc tot i que ho passo ben malament, i una raresa japonesa que em vaig quedar amb les ganes de veure: The ring. La pel·lícula és de por, diuen, tot i que jo no n’he passat gaire, la veritat. Per això demà aniré a veure (finalment, i després que tots n’hagueu parlat ja un munt de vegades, estimats bitacorites), 28 días después, a veure si passo molta por i gaudeixo d’una bona estona.

I, de pas, faré alguna cosa que em recordarà que estic de vacances, en lloc de quedar-me a casa amb l’excusa que fa massa calor per anar a qualsevol lloc!