Arxiu d'etiquetes: llengua

Sala de lectura, 131: L’aventura del català, d’Albert Branchadell

Coberta de L'aventura del català

Albert Branchadell. L'aventura del català

Tot sovint fires llibres per impuls, potser perquè un dia n’has llegit una ressenya elogiosa o perquè t’ha semblat interessant, però un cop el tens a casa penses: «uf, ara m’he de llegir això?». Passa, em passa, sovint amb llibres que no són de ficció: m’ha passat amb L’aventura del català d’Albert Branchadell, que ha viscut abandonadet durant uns quants anys entre molts altres llibres sense que m’atrevís a obrir-lo. «Uf, ara m’he de llegir una altra història de la llengua?».

Estava equivocat. De fet, de bon començament Branchadell ja aclareix que aquest llibre no és una «història de la llengua catalana», de les quals se’n poden trobar moltes a biblioteques i llibreries. També diu que no és un llibre per a especialistes, sinó per al públic en general: i l’estil, fluid, informal a vegades, amarat d’ironia i amb unes bones càrregues de sarcasme de tant en tant, ho demostra. És un llibre fàcil de llegir, tot i les giragonses i les anades i vingudes endavant i endarrere que anem trobant de tant en tant.

No és una història de la llengua, d’acord; què és llavors? És la descripció del que l’autor anomena «l’aventura del català», les vicissituds a què s’ha hagut d’enfrontar al llarg de la seva història, a què ha arribat i a què no, però prescindint de la sovint feixuga descripció de variants, dels canvis fonològics i gramaticals, etc. Se centra en aquells aspectes històrics, polítics i culturals que van fer que el català seguís un camí d’expansió territorial i d’usos fins a un cert moment en què comença a retraure’s, fins arribar a la situació actual de la llengua.

Branchadell juga a la ucronia, a imaginar què podria haver passat en un determinat moment, però sense perdre de vista en cap moment que el que li interessa no és fer ficció si no descriure què va passar realment i per què. És un llibre desmitificador, també: les dates dels primers textos escrits, quins són realment, els mites del monolingüisme medieval o de la decadència i la renaixença de la llengua, per exemple —alguns dels quals no fa gaire anys només s’insinuaven, així com de passada, no fos cas que algú pensés que qui els defensava era mereixedor de ser cremat en una bona foguera…

Una de les tesis de l’assaig i, em sembla, un dels motius pels quals fou escrit, és la repetida discussió sobre la vitalitat de la llengua i la seva esperança de vida. Branchadell és clar i categòric: el català morirà, com han mort moltes altres llengües, però no morirà d’aquí a pocs anys, com vaticinen alguns «experts». En resum i pel boc gros: el català continuarà viu perquè els catalans som una mica torracollons (la paràfrasi, evidentment, és meva!), que és si fa no fa el que diu en el fragment que clou aquest apunt.

L’únic punt en què sembla que no s’ha acomplert allò que esperava l’autor, és el que fa referència a l’Estatut, al nou Estatut de tan problemàtica gestació, tan trista infantesa i tan decebedora fi (una vegada més, en aquests línies parla l’autor de l’apunt, no el del llibre). Sembla, per la introducció i el capítol final, que l’autor esperava que aquest Estatut fos una bona eina per acabar d’assentar la normalització de la llengua. Tots sabem més o menys com ha acabat el tema, oi?

En resum, una lectura interessant i amena, per a l’especialista i per a qui no n’és.*

El català va néixer fa més de mil anys, i en tots aquests anys les ha passades de tots colors. Ha conegut l’esplendor i ha conegut la misèria. Ha arraconat altres llengües i ha estat arraconat al seu torn. Va arribar a Atenes i s’ha deixat de parlar a Oriola. S’hi va escriure la millor novel·la del món i qui sap si potser la pitjor. Quina conclusió en podem treure, de tot plegat? Aquesta: si alguna cosa ha caracteritzat la vida del català és la seva resiliència. Resiliència? Si agafeu el diccionari, trobareu que la resiliència és la «resistència que presentes els sòlids al trencament per xoc». De l’enginyeria mecànica al concepte ha saltat a la psicologia i es pot definir com l’aptitud per afrontar amb èxit una situació d’estrès intens per adaptar-se positivament a les circumstàncies desfavorables que se’n deriven. Si això e la resiliència us sembla massa rebuscat a aquestes alçades del llibre, penseu en un saltamartí, aquest ninot que tots hem tingut a casa de petit —i que alguns, ves per on, anomenàvem «tentetieso». El català no és una llengua pijana, com deia l’internauta ocurrent, sinó una llengua saltamartí, ve’t-ho aquí. O una llengua tossut, que és un sinònim de saltamartí. És a dir, una llengua tossuda, obstinada en la seva pervivència. [p. 183]

El llibre:

*Tenint en compte que en aquest bell país nostre es dóna un fenomen molt curiós: tothom pot pontificar sobre la llengua, sobre el que és correcte i el que no, malgrat no saber-ne un borrall. Som un país de filòlegs en potència, pel que sembla.

La citació: Gabriel Bibiloni

La moda de l’anomenat llenguatge no sexista, que arrossega tota mena de progres gramaticalment indocumentats, no és res nou. Fa temps que les llengües romàniques pateixen aquesta dèria, atiada per cercles feministes —de feminisme superficial— que actuen dins les institucions aprofitant la desorientació dels polítics i el silenci —que ara s’està acabant— del món de la lingüística.

(I ja de pas recomano la lectura del blog de Gabriel Bibiloni a qualsevol persona interessada en el català.)

La maledicció del lingüista

No hi ha res pitjor que ser llicenciat en filologia (la que sigui) i haver-se dedicat a la correcció, perquè la gent et prengui per una mena de diccionari ambulant i creguin que tens totes la normativa i les regles ortotipogràfiques al cap. «Com es diu això?», «Aquesta paraula, com és en català?» ,«Això ho puc escriure així?», «Quan he d’escriure x en lloc d’y?»… són algunes de les preguntes que et poden caure al damunt quan menys t’ho esperes. I és que la gent no se sol fer càrrec que per molta intuïció lingüística que tinguis, per molt que t’hagis dedicat a corregir i per molta filologia que hagis estudiat, no ets un ordinador que es dediqui a aplicar uns algoritmes que t’ajudin a respondre una pregunta com qualssevol de les anteriors, sinó que ets una persona, que pots tenir una memòria limitadeta, que hi ha regles que no te les has après perquè tenen tantes excepcions que les has de consultar cada vegada que t’hi trobes, i, sobretot, que no et saps el diccionari de memòria i no sempre tens el xip corrector activat.

Jo no l’hi tenia mentre llegia Ex-libris, d’Anne Fadiman, si més no fins que no vaig arribar al capítol en què parla, precisament, de la malaltissa afició correctora d’ella i la seva família. Ja m’havia fixat en alguna coma mal posada, o que faltava, en les pàgines anteriors, però crec que en llegir aquest capítol alguna cosa s’activà dins meu i, de cop i volta, vaig començar a veure errors (i alguns horrors, si em permeteu el rídicul joc de paraules) en el text. No només comes que falten o que no les han tret d’on sobren, no; també manca de punts finals, accents impossibles en català en termes prou estranys com perquè qualsevol corrector una miqueta competent s’aturi a comprovar que el terme està ben escrit, noms propis d’autors clàssics mal escrits, barbarismes que una consulteta de no res al diccionari hauria pogut evitar, manca de concordança entre subjectes i verbs, et alii.

Sembla mentida que un llibre sobre l’amor als llibres i a la lectura, hagi estat editat amb tan poca cura. I encara s’entén menys si aquesta editorial és a) una editorial universitària, b) l’editorial que ha publicat un famós i molt utilitzat manual d’estil.

Apa, ja van dos desfogaments en una setmana. El proper apunt prometo que serà una lloança ben merescuda al llibret de l’Anne Fadiman.

Això que he escrit és com escopir enlaire, ja ho sé: més d’una vegada he hagut d’editar un apunt del blog on hi havia algun error d’aquells que fan basarda. Que ningú no hagi de pagar per llegir el blog no és una excusa, però no deixa de ser un atenuant (igual que ho és la manera com escric els apunts: normalment a raig i sense revisar-los abans de publicar-los; que lluny queda el temps en què els escrivia a mà i després els passava a net al blog).

L’assassí és el majordom

Aquest text té elements que es poden considerar spoilers, així que si no heu llegit l’últim Harry Potter, millor que no continueu llegint.

Quan van estrenar la pel·lícula The Sixth Sense (‘El sisè sentit’), d’M. Night Shyamalan, moltes persones vam patir les irrefrenables ganes d’alguns individus per espatllar la visió de la pel·lícula als que no l’havíem vista: explicant, com feien, què passava amb el personatge que interpretava Bruce Willis, no revelaven el final de la pel·lícula, sinó que l’espatllaven tota i la deixaven sense el punt de misteri que tenia. Amb la literatura passa el mateix i molta gent, sense adonar-se’n, t’espatlla la lectura d’una novel·la explicant-te un fet clau: habitualment, en fòrums on es parla de literatura, aquests comentaris es poden amagar amb unes etiquetes anomenades spoiler que oculten el text delicat.

El final de l’última novel·la de la saga de Harry Potter és un d’aquests que convé no fer públic, sobretot per totes les persones que encara no l’han llegida i no ho faran fins que surti la traducció catalana (que sembla que serà al febrer de l’any vinent, segons la notícia que s’esmenta més endavant) o la castellana.

Com en el cas d’aquesta última, n’està sortint una traducció al català no autoritzada, feta per voluntaris. Me n’assabento gràcies a J. C. Girbés, del bloc Tirant al cap, en una nota titulada «El carreró dels miracles». Hi cita una notícia apareguda a Vilaweb on es parla de l’aparició d’aquesta versió de Harry Potter and the Deathly Hallows en catal๠i… on se’n desvetlla un dels fets que més tinta ha fet córrer entre els aficionats de la sèrie: què passa amb en Harry Potter al final de la novel·la. L’autor de la notícia potser ha cregut que tothom ha llegit la versió anglesa, o que el fet que ja s’hagi publicat justifica desvetllar-ne el final… o, simplement, ni tan sols s’ha adonat que estava xafant el final de la novel·la als lectors que encara no l’han llegida. En fi, sigui com sigui, una badada considerable.

1. Enric Borràs Abelló, «Un grup de lectors tradueix l’últim llibre d’Harry Potter al català i el publica a Internet», Vilaweb (4 set. 2007), <http://www.vilaweb.cat/www/noticia?p_idcmp=2539592>.

Foto fixa

Que els diccionaris són una foto fixa d’un determinat moment de la història de la llengua no és una imatge que m’hagi empescat —de fet l’he llegida en algun lloc, no recordo on, en relació amb la nova edició del Diccionari de l’IEC—*, però sí és característica d’aquestes obres que la major part de les persones que les consulten no tenen en compte (excepte per criticar-les perquè tal paraula no hi apareix i bé que tothom la fa servir…). M’hi ha fet pensar aquest fragment del «Fet d’armes» de les Cròniques de la veritat oculta de Pere Calders:

— No sigueu ase —vaig dir-li—. Se us veu de seguida que sou un enemic, i si aneu cap allí us agafaran.Això el va desconcertar, i després de fer un soroll amb els dits que denotava la seva ràbia replicà:

— Ja m’ho semblava, que no ho havien previst tot —respongué—. Què em falta? ¿Quin és el detall que m’acusa?

— Aquest uniforme que porteu és caducat. Fa més de dos anys que el nostre general el va suprimir, donant a entendre que els temps havien canviat. Aneu mal informats, vosaltres.

— L’hem tret d’un diccionari —va dir-me amb tristesa.

Pere Calders. Cròniques de la veritat oculta. Barcelona: Edicions 62, 1979, p. 48.

* Com diu la Tina als comentaris, és una frase d’en Màrius Serra en un article sobre el nou diccionari publicat al Cultura|s de La Vanguardia.

El dolor de la lectura

Quan vaig començar al llegir obres de J. M. Coetzee, me’n va sobtar la cruesa que transmet l’autor, la incomoditat. Em va passar amb Esperant els bàrbars, amb L’edat de ferro i amb Elisabeth Costello, novel·les que et deixin un regust amarg. Aquest dissabte, al suplement Babelia d’El País, Luís Matías López ho resumia en el títol de la crítica de Vida i època de Michael K: «El dolor de leer a Coetzee».* Reprodueixo un fragment de la crítica que descriu aquesta sensació:

Por los libros del surafricano J. M. Coetzee (Ciudad del Cabo, 1940) hay que pagar dos veces: una, al adquirirlos; otra, al leerlos. El precio más elevado es el segundo: el desasosiego, el malestar, el dolor incluso. Adentrarse en sus novelas, en sus ensayos (como Contra la censura, recientemente editado por Debate) o en sus obras más inclasificables (como Elizabeth Costello) supone sumergirse en un territorio tenebroso, el de los rincones más oscuros del alma humana, allá de donde es muy difícil escapar, o de donde, lisa y llanamente, no hay salida.

A veure si m’hi torno a posar, que en tinc unes quantes pendents, de Coetzee. Perquè, amb dolor i desassossec o sense, crec que val la pena llegir alguna de les seves obres.

*. Luis Matías López. «El dolor de leer a Coetzee». Babelia, 25 maig 2007.

Technorati tags: ?

Paraules

La fa poc recuperada afició als jocs de paraules em fa mirar els mots amb uns altres ulls. De cop i volta, les paraules desconegudes o poc vistes habitualment que vaig trobant als llibres que llegeixo o a les converses que escolto prenen vida pròpia i vénen a trobar-me temptadores perquè me les emporti amb mi. Així, de sobte, ahir, mentre llegia quatre pàgines de Laura Sants, algunes paraules es destacaven de les pàgines del llibre i anaven saltant àgilment cap a la llibreta que precedeix el blog: paraules com ara gànguil, esmerlit, llangor, lucífuga, xarbascat* o engrinya.

Que passaran a formar part, amb sort, del repertori de paraules possibles de l’Scrabble, el joc que acaba d’ocupar el lloc d’aquell Intelect amb què tantes tardes havíem passat quan era petit i que ara, amb una mica de sort, encara deu estar acumulant pols en algun prestatge del soterrani de casa.

*
Xarbascat és al DCVB, però no puc enllaçar-ne la fitxa. L’adreça del diccionari és http://dcvb.iecat.net/.