Arxiu d'etiquetes: literatura russa

Sala de lectura, 138: Los huevos fatales, de Mikhail Bulgakov

Quan t’asseus a la terrassa d’un bar amb una cervesa al davant i la perspectiva d’una estona de conversa, no saps mai a on arribaràs. I encara que sigui un tema fàcil, un dimarts del passat mes de juliol no m’esperava pas acabar parlant de clàssics russos, dels quals n’he llegit alguns però no tots. Però el tema va sorgir, i va aparèixer com si l’haguéssim invocat el nom de Mikhail Bulgakov i la recomanació: si has llegit ja El mestre i Margarida, llegeix també Los huevos fatales. I, dit i fet: dos dies després tenia el llibre a les meves mans, i un dia més tard ja l’havia llegit.

Conte llarg o novel·la curta, com vulgueu dir-ne, Los huevos fatales retrata amb la sàtira habitual de Bulgàkov la burocràcia que envolta els descobriments científics, la ignorància dels llecs de les conseqüències de desenvolupar experiments que no han estat prou provats i el paper sovint magnificador i manipulador de la premsa. Que modern, tot plegat! I això que Los huevos fatales data de 1925! I avui dia encara ens hem d’enfrontar als mateixos problemes…

El Dr. Persikov, eminent zoòleg rus, descobreix un dia per casualitat un raig capaç de multiplicar la velocitat de desenvolupament dels éssers vius fins a límits insospitats. I com a bon científic, es dedica a estudiar el fenomen i a reproduir-lo en un ambient controlat. Malauradament, es creuen en el seu camí el govern i Alexandr Semiónovich Fatálov, que ha rebut l’encàrrec de posar a la pràctica els descobriments del Dr. Persikov en un intent de recuperar la producció avícola del país, arruïnada després d’una estranya plaga.

I aquí és on he de deixar de parlar de la trama del llibre i intentar convèncer-vos que el llegiu. Explicar-ne més detalls seria desvelar-ne el desenllaç i realment val la pena que li dediqueu una estoneta (si us agrada la sàtira disfressada de ciència-ficció amb el toc magistral de Mikhail Bulgakov).

El llibre:
Mijaíl Bulgákov. Los huevos fatales. Tr. Silvia Serra. Madrid: Valdemar, 1990.  107 p. ISBN 84-7702-024-8

Sala de lectura, 110: Vida i destí, de Vassili Grossman

«Aquest llibre t’està durant molt, no», m’etziben un matí mentre assenyalen la coberta de Vida i destí, de Vassili Grossman. Falten poques pàgines per acabar la lectura de la novel·la, però sí, són gairebé quatre mesos que fa que carretejo amunt i avall el volum. «Tan complicada és?». No, no ho és… un cop familiaritzat amb l’extensa galeria de personatges que hi apareixen i que són anomenats de maneres diferents segons el grau de formalitat i de proximitat entre els parlants, la qual cosa t’obliga a un esforç suplementari. Sort que el llibre té al final un apèndix amb els noms dels personatges principals, que t’ajuda a situar-te.

Vida i destí és un gran retrat de la Segona Guerra Mundial a Rússia, al voltant del setge i l’alliberament d’Stalingrad, protagonitzat per una sèrie de personatges que mantenen relacions familiars o d’amistat —excepte els alemanys i els personatges històrics—, el nucli dels quals és la família Strum-Xapòixnikov. La galeria de personatges representa els diferents estrats socials i postures davant de la Revolució i de tot el que vingué després, i els destins diversos que hagueren d’afrontar els russos de tots colors i ideologies durant els anys de l’estalinisme. No resumiré l’argument, tasca ingent, sinó que aprofitaré l’esforç de l’Allau que ho ha anat fent a mode de guia de lectura al seu bloc: Vida i destí.

Una novel·la tan llarga no pot evitar, en alguns moments, esdevenir tediosa; i aquest no n’és una excepció: alguns capítols es feien inacabables. D’altres, però, eren tan intensos que feien mal (i ara penso en la carta d’Anna Semiónovna al seu fill, o la descripció del darrer viatge de Sófia Óssipovna Levinton) o tan apassionants que no et permetien abandonar la lectura. El llibre està dividit en tres parts, que marquen també tres estats d’ànim, i el nucli dels quals és Stalingrad: les dues primeres, abans que els russos alliberin la ciutat, amb el desànim pel llarg setge alemany i l’esperança que representen els primers moviments per trencar el setge planant sobre les vivències dels diversos personatges; i la tercera, amb l’eufòria del trencament del setge i el que representa aquest fet en les vides dels personatges i per la història. Una dificultat afegida és que els diferents capítols estan protagonitzats per personatges diferents i transcorren en llocs diferents, i cal una mica d’atenció extra per no perdre’s. No és només la descripció dels fets, però, el que ens ofereix Grossman, sinó que també ens ofereix un retrat molt crític de la societat russa, del seu comportament durant la guerra i després de la guerra envers les minories, de la burocràcia, i del totalitarismes i de l’establiment d’un estat policial on tothom pot ser un delator, d’un sistema que no permet la individualitat ni la discrepància —un sistema del qual ell també en fou víctima.

«La recomanes?», em van preguntar un altre matí. I no vaig saber què respondre: tot i haver-me agradat, encara no estic segur que aquesta sigui una d’aquelles novel·les que recomanaria sense dubtar-ho.

El llibre:

  • Vassili Grossman. Vida i destí. Tr. Marta-Íngrid Rebón Rodríguez. Barcelona: Cercle de Lectors; Galàxia Gutenberg, 2008. 1093 p. ISBN 978-84-672-3021-5 (Cercle de Lectors).

Sala de lectura, 105: La zona, de Serguei Dovlàtov

[Per causes alienes a la meva voluntat i més aviat relacionades amb la malaptesa de què som capaços a vegades, aquest apunt s’havia publicat incomplet]

Al tren, començo a escriure unes línies sobre La zona, de Serguei Dovlàtov, però de seguida ho deixo córrer: no m’agrada què dic. Les rellegeixo uns dies més tard i em dic que tenia raó de deixar-ho córrer: hi faig una comparació que no ve a tomb, amb una novel·la amb la qual comparteix ben poc, per no dir res.

A La zona s’hi barregen la narrativa amb el gènere epistolar, la ficció amb l’autobiografia. A través d’una sèrie de narracions, cadascuna independents, el protagonista ens explica la seva experiència com a vigilant en un gulag per mitjà d’anècdotes relacionades amb diferents personatges i moments que formen un retrat no només de la dura i absurda vida dels camps de treball estalinistes, sinó també de la fragilitat de l’home i de la facilitat amb què pot arribar a deshumanitzar-se. El narrador, en tant que vigilant, està en una posició de poder: però després de llegir el llibre ens adonem que és un presoner més, capaç d’arribar al mateix nivell d’abjecció o de noblesa que qualsevol dels presoners del camp (delinqüents barrejats amb dissidents, presoners polítics, intel·lectuals contraris al règim, etc.).

L’home per a l’home és… com podia expressar-ho de la millor manera: una tabula rasa. Per dir-ho d’una altra manera: qualsevol cosa. Depèn de la concomitància de circumstàncies.

L’home és capaç de tot, del millor i del pitjor. Em sembla trist, però és així.

Per tot plegat, que Déu ens doni fermesa i coratge. O, encara millor, circumstàncies de temps i d’espai que tendeixin al bé… [p. 112]

Entre narració i narració hi ha intercalada una carta de l’escriptor al seu editor, cartes en les quals no només reflexiona sobre l’escriptura i el paper de l’escriptor, sinó que també ens explica les aventures (i desventures) per les quals ha passat la narració: treta de Rússia clandestinament, a trossets microfilmats, cal anar-la reconstruint a partir de fragments que li van arribant i de la memòria.

El relat es construeix amb la combinació de narracions i cartes, ja que aquestes serveixen tan de contrapunt com d’aclariment a les idees que l’escriptor vol transmetre a la narració.

Lectura divertida a estones, per obra i gràcia d’algunes de les absurdes anècdotes del camp que explica, però també angoixant i desassossegadora, en veure els nivells de baixesa a què pot arribar l’home enfrontat a la lluita per la supervivència. I també pel fet que es tracta d’un relat basat en la realitat, ja que l’autor havia fet el servei militar com a vigilant d’un camp de presoners.

El llibre:

Biblioteques de paper, vii: el Departament de Documentació Especial de la República d’Opar

La novel·la de Kiril Yeskov està donant força fruits inesperats, i a part de la frase que vaig copiar l’altre dia («Quan els llibres et parlen a cau d’orella») i del comentari sobre la novel·la que no trigarà gaire a aparèixer per aquí, he trobat un altre fragment que és plenament bibliotecós i documentaloide o, si més no, arxivístic. I encara que no sigui una biblioteca de paper, l’hi poso com a tal.

El servicio secreto de Opar, profundamente oculto en las entrañas, impregnadas de polvo de papel, lacre y tinta, del Ministerio de Asuntos Exteriores, bajo la cobertura, deliberadamente ininteligible, del DDE —Departamento de Documentación Especial—, era un organización invisible. Incluso la ubicación de su cuartel general constituía un secreto de estado: la llamada Casa Verde de la calle del Pantano, que sólo era mencionada de vez en cuando, y siempre en voz baja, por «personas debidamente informadas», como senadores y altos funcionarios, no era en realidad más que un archivo donde se conservaban documentos desclasificados, tras haber vencido el plazo de ciento veinte años que prescribe la ley.[…]

La misión del Departamento consistía en «suministrar a la alta jefatura de la República información exacta, detallada y objetiva sobre la situación dentro del país y más allá de sus fronteras» (fin de la cita). [la negreta és meva]

No només a Gondor hi havia arxius…

Kiril Yeskov. El último anillo. Madrid: Bibliópolis, 2005. 442 p. ISBN 84-96173-19-4. p. 246-247.

Technorati tags: , , ,

Quan els llibres et parlen a cau d’orella

No heu tingut mai la sensació que un llibre us donava la resposta a la pregunta que us fèieu en aquell moment, o que us xiuxiuejava a l’orella les paraules que necessitàveu sentir? A mi, de tant en tant, els llibres em parlen.

Nadie tiene derecho a saber de los otros más de lo que deseen revelar, y tanto la amistad como el amor se extinguirán cuando la gente pierda el derecho a mantener sus secretos.

Kiril Yeskov. El último anillo. Madrid: Bibliópolis, 2005. 442 p. ISBN 84-96173-19-4.

Technorati tags: , , ,