Arxiu d'etiquetes: literatura portuguesa

Spoiler final

São onze os supliciados. A queima já vai adiantada, os rostos mal se distinguem. Naquele extremo arde um homem a quem falta a mão esquerda. Talvez por ter a barba enegrecida, prodígio cosmético da fuligem, parece mais novo. E uma nuvem fechada está no centro do seu corpo. Então Blimunda disse, Vem. Desprendeu-se a vontade de Baltasar Sete-Sóis, mas não fugiu para as estrelas, se à terra pertencia e a Blimunda.

Sala de lectura, liv: A costa dos murmúrios, de Lídia Jorge

Als anys setanta Portugal va deixar de ser una potència colonial, en donar la indepèndencia a les seves colònies africanes el 1975. A costa dos murmúrios, de Lídia Jorge, se situa en els últims anys de domini colonial, a l’Ã?frica, a la província de Cabo Delgado, a Moçambic: un personatge, Eva Lopo, evoca la memòria dels anys en què va ser testimoni de les revoltes dels africans contra els colonitzadors portuguesos i de com es vivien aquests fets a la rereguarda.

La novel·la comença amb un conte, «Os gafanhotos» (les llagostes), en què se celebra el casament d’un alferes, Luis Alex, i la seva xicota, Evita, a l’hotel Stella Maris, hotel on resideixen els militars destacats a la ciutat i les seves famílies. Durant la celebració i els dies posteriors tenen lloc tres fets aparentment estranys: la mortaldat de nadius (els blacks, com els anomenen a la novel·la els colonitzadors) enverinats per alcohol metílic; una plaga de llagostes que ho envaeix tot, i la misteriosa mort de l’alferes.

Acabat el conte, una veu comença un monòleg a partir del contingut de la narració. Dic monòleg perquè encara que es dirigeix a una altra persona, aquesta no apareix mai, només en una veu que va puntualitzant de tant en tant «disse Eva Lopo», «Eva Lopo disse» (â??digué Eva Lopoâ??, â??Eva Lopo diguéâ??), semblantment a aquell «afirma Pereira» que va tenir tan d’èxit fa uns anys. I què diu Eva Lopo? Eva Lopo recorda, a partir de l’estilització dels fets del conte, els fets reals: la vida a la colònia, a l’hotel; la seva relació, que no amistat, amb Helena, la muller del capità Forza Leal, obsessionada per la seva bellesa; la relació de gairebé submissió de l’alferes amb el capità; la crueltat dels dos homes, sense motiu, que com descobrirà gràcies a Helena va més enllà de la matança indiscriminada d’un esbart de flamencs. A mesura que conversa amb l’autor del conte i li va recomanant de mantenir una escena tal com l’ha escrita, o de canviar-ne una altra, i li explica els motius per fer-ho o no, introduint altres personatges que lliga amb els fets que s’esdevenen al seu voltant. Un cop començada la campanya contra els macondes, que s’han revoltat contra els colonitzadors, les dones resten soles a l’hotel; Eva visita sovint Helena, però també veu un periodista del diari local a qui intenta convèncer que denunciï públicament que l’enverinament dels nadius, i d’alguns membres de la comunitat blanca, no havia estat fortuït. De mica en mica, la relació es fa més estreta: Eva coneix millor l’Ã?frica en què li ha tocat viure i la situació en què es troba; ell troba en Eva la manera d’escapar-se de l’Ã?frica en què viu i que l’està ofegant.

Ã?s una novel·la opressiva, de pèrdua i decadència. La situació de guerra només serveix per fer aflorar la mesquinesa dels que queden enrere i les mentides dels militars per justificar la derrota i fer-la passar per victòria. En aquest ambient, Eva/Evita intenta sobreviure, tirar endavant, salvar-se, en resum; intenta evitar que els esdeveniments també l’arrosseguin, buscant una causa per defensar i un lloc on agafar-se per no enfonsar-se. El seu discurs evocador del passat és també una reflexió sobre la memòria, sobre la manera que tenen alguns fets de romandre a la nostra memòria mentre d’altres s’esborren o es desfiguren fins no tenir gairebé res a veure amb la realitat. Com la mort de l’alferes. Aquesta reflexió va unida a la imatge del pas del temps sobre l’Stella Maris, l’hotel on vivien, centre de l’univers i far que els guiava i els mantenia units en aquella època, que només recorden uns quants dels que hi van passar i que passats els anys és només un munt de runa.

Ã?s també una novel·la d’obsessions: al d’Evita perquè es denunciï la mort dels nadius; la d’Helena per la seva bellesa i la seva fidelitat al capità; la de la fidelitat de l’alferes al capità… El camió que recull els cossos dels negres morts enverinats per alcohol metílic, que passa contínuament pels carres de la ciutat, per les pàgines del llibre, recordant-nos que allà hi estaven passant coses més greus. O la pluja de llagostes, que cau sobre els protagonistes de la novel·la com un presagi de la desfeta que no trigarà gaire a arribar.

Lídia Jorge no és només novel·lista, també ha escrit poesia. Alguns dels seus poemes, com ara «Fado do retorno» i «Sou de vidro», els ha cantat Mísia, de qui hem parlat a bastament en aquest blog. En podeu sentir un fragment a la pàgina web oficial de Mísia: Discografia > 1998. Garras dos sentidos.

 

Lídia Jorge. A costa dos murmúrios. 10a ed. Lisboa: Publicações Dom Quixote, 1999. 259 p. ISBN-10 972-20-0217-1.

 

Technorati Tags: â?? â??