Arxiu d'etiquetes: literatura nord-americana

Sala de lectura, 113: Mary Reilly, de Valerie Martin

Per raons que no vénen al cas, vaig haver de veure la pel·lícula Mary Reilly no fa gaire, pel·lícula que no mai no m’havia fet ni fred ni calor malgrat la presència de dos monstres del cinema com són John Malkovich i Glenn Close (encara que aquesta en un paper més petit). També hi sortia la Julia Roberts, com recordareu els que l’hagueu vista, actriu que tan aviat m’entusiasma com m’enfonsa en el més tediós dels avorriments. Havia tot just acabat de llegir El cas misteriós del Dr. Jekyll i Mr. Hyde, i la pel·lícula em va provocar una considerable irritació, per com manipulava la història original fins a fer-la pràcticament desaparèixer.

La curiositat, i una recomanació, em va portar a la novel·la en què es basava la pel·lícula, i m’he emportat una bona sorpresa: el guionista aconsegueix mantenir-s’hi força fidel… a còpia de trair la novel·la en què es basa —ho sé, poques pel·lícules són fidels a les novel·les en què es basen, són llenguatges i mitjans diferents; però em sembla n’hi ha algunes que són més infidels que d’altres. De manera que els detallas que l’autora de Mary Reilly manté de la novel·la d’Stevenson, desapareixen de la pel·lícula fins a explicar una història amb diferències notables.

No sé si val la pena anar una mica més enllà o només deixar constància de l’estirabot. Mary Reilly és la història del Dr. Jekyll i Mr. Hyde vista des de la perspectiva d’una minyona de Jekyll, una minyona prou afortunada com per haver après a llegir i a escriure prou bé per portar un diari de la seva vida. En aquest diari, Mary explica el dia a dia a la casa, però també l’estranya relació que s’estableix amb el seu amo, el Dr. Jekyll. L’autora, Valerie Martin, a diferència que el guionista de la pel·lícula, es manté fidel a la novel·la d’Stevenson i hi fa aparèixer, encara que sigui tangencialment, les escenes i els personatges essencials de l’original, i només en manipula una mica el final —amb aquesta potent escena en què Mary s’ajau al costat del cadàver de Hyde, un cop ha arribat a descobrir que Hyde i Jekyll eren la mateixa persona. Llàstima que la tensió de la novel·la s’atenuï en saber per endavant quin serà el desenllaç, però tot i això, sense ser una gran novel·la, es fa llegidora i aconsegueix transmetre l’angoixa de la protagonista en el lector (en aquest lector, si més no!).

El llibre:

  • Valerie Martin. Mary Reilly : l’ombra del doctor Jekyll. Tr. Montserrat Morera. Barcelona: Trapezi, 1991. 195 p. ISBN 84-87727-04-2.

El nom de Pandora és bosc

Sala de lectura, 111 / Sessió de tarda, 29

[L’apunt conté l’argument d’una novel·la (El nombre del mundo es bosque) i d’una pel·lícula (Avatar); no el llegiu si no voleu conèixer-los.]

En un futur indeterminat, la Terra pateix una forta mancança de matèries primeres i es dedica a exportar-les d’altres planetes. En un d’aquests s’hi ha establert una colònia per a l’explotació del recurs principal del planeta; els colons no només es dediquen a modificar l’equilibri ecològic del planeta, sinó que també exploten, esclavitzen, assassinen i violen els nadius, als quals veuen com a éssers inferiors, uns salvatges sense civilització ni cultura. Algunes veus s’alcen contra aquesta situació, però no tenen prou força per fer que les coses canviïn i, finalment, s’esdevé l’inevitable: els nadius es rebel·len i aconsegueixen expulsar els terraqüis.

Us sona? És, molt esquemàticament, l’argument d’una novel·la escrita fa més de trenta anys per l’escriptora nord-americana Ursula K. Le Guin: The word for World is forest (El nombre del mundo es bosque, publicada per Minotauro). Hi vaig pensar mentre veia Avatar, quan vaig veure per primera vegada l’arbre-mare dels na’vi: el títol de la novel·la em vingué al cap i de seguida que vaig tornar a casa la vaig cercar i vaig començar a llegir-la. I a mesura que l’anava llegint, m’adonava més i més de la semblança dels dos arguments. No sóc l’únic que hi ha pensat, és clar: una altra cosa que vaig fer va ser cercar a Internet a veure què hi trobava, i en algun fòrum de sobre cinema també hi ha qui explica que l’argument d’Avatar li havia recordat el de la novel·la.

La novel·la és diferent, sí: els personatges, plans a la pel·lícula, tenen més consistència a la novel·la; i l’argument supera l’esquema bons contra dolents d’Avatar —l’argument de la qual és el de molts westerns— , tot i que introdueix altres temes que també apareixen a la pel·lícula: la supèrbia terràqüia, la xenofòbia, la por i el menyspreu del que és diferent, etc. Els estereotipus són els mateixos, tot i que a la novel·la de Le Guin alguns es fusionen en el mateix personatge i no són tan esquemàtics: el militar que només es preocupa de mantenir la producció, encara que sigui a costa d’exterminar els «salvatges»; el científic que els respecta i intenta entendre’ls i que no se’ls faci mal, encara que això sigui vist com una traïció a la seva espècie. Els personatges estan tractats amb més profunditat i això fa que el missatge sigui més viu, més intens. Les tres postures estan representades per tres dels personatges que s’erigeixen en els protagonistes de la novel·la: l’athshià Selver, el capità Davidson i l’antropòleg Raj Lyubov. El primer esdevé un guia, un déu per al seu poble, a costa d’ensenyar-los a matar; Davidson representa l’arrogància, el racisme, la ignorància, i la supèrbia humana; Lyubov és el científic que anhela descobrir els secrets dels athsians i entendre’ls, per, d’aquesta manera, poder-los protegir i evitar que siguin exterminats.

L’argument de la pel·lícula de James Cameron coincideix a grans trets amb el de la novel·la —coincideix, que segons totes les fonts la història és del mateix Cameron. Incorpora els avatars i la figura de Jake Sully, i un personatge que a mi em va recordar molt Carter Burke, el representat de la corporació Weyland-Yutani que apareix a Aliens… dirigida per James Cameron: Parker Selfridge, el representant de la companyia extractora d’unobtainium a Pandora. Això sense comptar amb la inevitable història d’amor entre Jake Sully i Neytiri, l’enfrontament amb Tsu’tey, etc. Els personatges, però, no tenen l’entitat dels de la novel·la; malgrat això, la pobresa argumental, i alguns «errors» (una marine pot desobeir les ordres d’un superior sense ser castigada?) la pel·lícula és espectacular, més si la veus en 3D. Ens sentíem  una mica incòmodes per haver-nos de posar unes ulleres especials per veure una pel·lícula (i més incòmodes encara els que les hem de portar sobre unes altres ulleres!), però l’esforç val la pena. Potser l’únic però, que ja he experimentat en altres pel·lícules digitals, és que les escenes d’acció són confuses, poc clares.

Malgrat tots els peròs, vaig xalar amb la pel·lícula i no em penedeixo gens d’haver hagut de fer cua (feia anys que no havia hagut d’esperar tant per entrar al cinema) per veure uns barrufots de tres metres d’alçada creats per ordinador. I la Sigourney Weaver està magnífica, com sempre. Només espero que si aquest és el futur del cinema, que es cuidin una mica més els arguments, que s’evitin les escenes confuses i, sobretot, el cansament de l’espectador —unes ulleres més lleugeres, que no et deixin el nas fet una coca.

I espero, això sí, l’estrena d’Alice in wonderland, de la que també hi haurà versió 3D, el tràiler de la qual em va deixar bocabadat.

(Encara que no ho hagi dit, recomano la novel·la. Em podeu acusar de subjectivisme, si voleu, ja que una de les meves identitats virtuals va néixer a partir del nom d’un dels seus personatges… encara que després evolucionés cap a una cosa ben diferent. Però val la pena.)

El llibre:

  • Ursula K. Le Guin. El nombre del mundo es bosque. Tr. Matilde Horne. Barcelona: Minotauro, 1998. 163 p. ISBN 84-450-7058-4.

PS 9.01.2010: una cerca a Google en anglès ofereix molts resultats sobre el tema. Fins i tot un apunt titulat «10 posibles inspiraciones para Avatar» on, entre d’altres, també apareix la novel·la de Le Guin.

Sala de lectura, 102: La carretera, de Cormac McCarthy

En un món apocalíptic, arrasat per una catàstrofe indeterminada, cobert de cendra, fosc, un pare i el seu fill es dirigeixen cap al sud a la recerca d’una possibilitat de sobreviure. Sols, amb poques provisions i una arma amb només dues bales, pare i fill no només s’han d’enfrontar a la gana, al fred, a la por i a l’amenaça de bandes d’altres supervivents, sinó també a la pròpia solitud i a la incertesa sobre l’endemà. Sols, desitjant trobar altres supervivents però alhora temerosos de trobar-ne de dolents, el viatge de pare i fill és una recerca contínua d’aliments, de roba per abrigar-se, i d’un nou futur, d’una nova vida. El paisatge desolat és l’única companyia que tenen, un paisatge que es repeteix, com se’n repeteix la descripció una vegada i una altra, recurs amb què l’autor aconsegueix fer augmentar l’angoixa sobre l’incert destí dels protagonistes i la buidor de les seves vides.

És una novel·la dura, commovedora, desconsoladora. A mesura que avança, i que els protagonistes avancen cap al sud, sembla que el futur que els espera és cada vegada més obscur. Pare i fill s’han d’enfrontar a la seva solitud i a la consciència de la seva fragilitat, i han d’acceptar que pot arribar el moment que l’un o l’altre defalleixin, però l’amor que es tenen els fa tirar endavant fins a un desenllaç previsible però no per això menys colpidor.

El llibre:

  • Cormac McCarthy. La carretera. Tr. Rosa Borràs. Barcelona: Edicions 62, 2007. ISBN 978-84-297-6008-8.

Sala de lectura, 95: Fahrenheit 451, de Ray Bradbury

De tant en tant apareix en fòrums especialitzats i en mitjans no especialitzats també la pregunta si la ciència ficció continua tenint sentit, si no ha estat superada per la realitat. Obres com aquesta sembla que responguin rotundament la pregunta amb un no clar i fort: Fahrenheit 451, de Ray Bradbury, en la meva humil opinió, continua mantenint la vigència i la força que podia haver tingut com a distopia futurista quan es va publicar.

L’argument, aparentment senzill, és el descobriment de Guy Montag, un dels bombers encarregats de cremar els llibres que encara queden a les poques cases que no estan dominades per les omnipresents pantalles de televisió, que potser allò que fa està equivocat, que potser aquella felicitat fictícia basada en no pensar en què viuen no és l’autèntica felicitat. Els pocs que intenten sortir dels límits imposats pel govern i per la massa, són controlats, perseguits i, quan arriba el moment, eliminats. Però Guy comença a dubtar de tot el dia que coneix Clarisse, una noia esbojarrada i considerada antisocial, la primera que li diu que, en el passat, els bombers no encenien focs, els apagaven. Montag ja havia començat a robar llibres d’amagat de les cases que anaven a cremar, però mai no s’havia plantejat el seu paper fins a conèixer Clarisse.

—Vull dir antigament, abans que les cases fossin a prova de flames… —de cop semblava com si una veu molt més jove parlés a través d’ell. Va obrir la boca i la Clarisse McLellan preguntà—: ¿Els bombers no prevenien el foc, en comptes de mantenir-lo i alimentar-lo? [p. 55]

La societat en què viu Montag és una societat tornada estúpida per la televisió, on qualsevol forma de pensament i de creació s’ha eliminat i es persegueix ferotgement. El llibre, no tant com a objecte sinó pel que transmet, és un perill per al poder: fa que la gent pensi, que tinguin idees estranyes, que es preguntin per què les coses són com són i no  són d’una altra manera.

—Una darrera cosa —va dir en Beatty—. Tot bomber té, com a mínim un cop al llarg de la seva carrera, una mena de coïssor. «¿Què diuen els llibres?», es pregunta. I quines ganes es té de gratar aquesta coïssor, ¿oi? Però, Montag, pots ben creure’m, jo he hagut de llegir alguns llibres quan era jove, per saber què duia entre mans: ¡els llibres no diuen res! No res que puguis ensenyar o coses en què creure. Si són de ficció, parlen de gent que no existeix, fantasies de la imaginació. I, si no ho són, encara és pitjor; un professor dient-li ximple a un altre, un filòsof xisclant contra un altre. Tots corrent per tot arreu, apagant les estrelles i extingint el sol. Acabes ben perdut. [p. 93]

Malgrat la pressió del seu superior i de la seva muller, Montag sucumbeix i es descobreix: es converteix així en un perill per al sistema i, com a tal, ha de ser eliminat. Però Montag aconsegueix l’ajuda d’un dels pocs resistents que resten a la ciutat, que l’ajuda a fugir als boscos més enllà de la ciutat, on Montag es reuneix amb una colla de persones que també han desafiat el poder i han fugit: persones que han memoritzat cadascuna un llibre, un fragment d’un llibre, amb l’esperança que arribarà el dia que podran tornar-los a escriure i que seran útils a la societat.

Aquesta novel·la, que es pot llegir en una tarda, és una crítica a la censura i al poder, a l’estupidesa de la societat provocada per uns mitjans de comunicació de masses cada vegada més banals, i l’abandó dels ciutadans de la seva responsabilitat d’oposar-se als abusos dels governants. I és, també, un cant a la importància de la literatura, de la llibertat de pensar per un mateix (fins i tot corrent el risc d’equivocar-se) i de la imaginació, que és una forma de llibertat.

I el missatge manté tota la seva vigència, en una època, la nostra, en què encara hi ha llistes de llibres prohibits; en què determinats programes de televisió han abdicat de qualsevol consideració moral a l’hora de tractar els temes més delicats i d’altres ha apostat per l’entronització de l’estupidesa i de la droperia com a models de comportament que porten a l’èxit; en què la censura encara campa i la llibertat d’expressió està amenaçada a molts països o es coarta a cop de talonari; on el ritme de vida accelerat que es porta a molts llocs no deixa ni temps de pensar en un mateix.

—Hi ha moltes hores que no treballem, sí; però ¿i temps per pensar? Si no estàs conduint a cent cinquanta per hora, a una velocitat que no et deixa pensar en altra cosa que el perill, llavors jugues a alguna cosa o t’estàs assegut en una sala on no pots discutir amb el televisor de quatre parets. ¿Per què? Perquè el televisor és «real». És immediat, té dimensió. Et diu què has de pensar i et bombardeja fins a ficar-t’ho a dins. Ha de tenir raó. Sembla tan raonable. Se t’endú tan de pressa cap a les seves conclusions que la teva ment no té temps de protestar: «¡Quina animalada!». [p. 121]

M’he posat una mica apocalíptic, potser. Per sort, la nostra societat encara no ha arribat als extrems de la que descriu Bradbury a Fahrenheit 451, en què viu immers Montag. Però hi ha esperança: per nosaltres per evitar arribar a això, i per Montag i la resta d’habitants d’aquest món futur seu: l’esperança del fènix, però, renéixer d’entre les flames que ho hauran consumit tot.

I algun dia, o algun any, quan la guerra s’acabi, els llibres podran ser escrits una altra vegada, la gent serà cridada, d’un en un, per recitar el que sap i ho tornarem a imprimir fins que no arribi una altra edat obscura i potser haguem de repetir tot aquest maleït procés. Però això és el que l’home té de meravellós: mai no es descoratja o s’enutja prou per no tornar a fer el que està fent, perquè sap molt bé que allò que fa és important i s’ho val. [p. 215-216]

Si l’heu llegida, feu-ho. Que no us espanti o us faci enrere l’etiqueta de ciència ficció, ni els cinquanta-quatre anys que fa que es va publicar. I si ha l’heu llegida, rellegiu-la: potser descobrireu amb sorpresa, com jo he fet, que és d’aquelles novel·les que es llegeixin les vegades que es llegeixin no perden força ni capacitat de sorprendre una altra vegada.

PD. Les paraules subratllades a les citacions estan en cursiva a l’original. Com que aquí tota la citació és en cursiva, he optat pel subratllat per destacar-les.

El llibre:

  • Ray Bradbury. Fahrenheit 451. Tr. Jaume Subirana. Barcelona: Edhasa, 1993. 231 p. ISBN 84-350-3364-3.

Sala de lectura, 94: En lloc segur, de Wallace Stegner

Quan aquesta matinada acabava de llegir la novel·la d’Stegner, m’he adonat que enguany la memòria, el record, ficticis o reals, són presents a força dels llibres que he llegit, igual que l’any passat la Segona Guerra Mundial va ser present a moltes de les lectures que vaig fer. I En lloc segur no és una excepció.

En lloc segur és el record, la reconstrucció de gairebé quaranta anys d’amistat entre dos matrimonis, la Sally i el Larry Morgan, i la Charity i el Sid Lang, matrimoni més aviat pobre de l’oest dels Estats Units el primer, rics i provinents de l’est els segons, que es coneixen als anys de la Depressió a Madison (Wisconsin) on en Larry i en Sid ha estat contractats com a professors a la universitat. Des del moment de conèixer-se, entre els quatre es crearà un vincle que ni els anys ni la distància podran trencar, un vincle format d’amistat, d’amor, de petits i grans moments compartits.

La novel·la arranca trenta-quatre anys després que les dues parelles es coneguessin. La Sally i el Larry han arribat a la colònia de vacances que els Lang tenen a Vermont, convidats una vegada més per la Charity, després de molts anys de no veure’s. Des del moment en què en Larry es lleva a la casa de convidats, els records afloren sense aturador, en un intent de reconstruir tots aquells anys d’amistat; els records propis i els records de coses que altres membres de la família Lang els havien explicat al llarg dels anys. Així no només es reconstrueix la història de l’amistat dels dos matrimonis, sinó que es construeix també el retrat dels quatre personatges, d’entre els que sobresurt el caràcter fort i autoritari de la Charity. Un personatge, aquest, que ho ha de controlar tot fins a l’últim moment, el de la seva mort, que és el que els ha tornat a reunir.

Hi ha també una bona dosi de reflexió sobre els escriptors i la literatura, i nombroses referències a la literatura angloamericana (afortunadament destacades a les notes a peu de pàgina, les justes per aclarir al lector d’on prové una determinada sentència dels personatges), ja que tant el Sid com, i sobretot, el Larry són escriptors. El Sid, un poeta sense gaire èxit; el Larry, un novel·lista i crític amb una producció sòlida i amb una concepció determinada del paper de l’escriptor i de la literatura, que es veu en fragments com aquest:

Hallie, tens una idea errònia de què és el que fan els escriptors. No entenen res més que els altres. Només inventen arguments que poden resoldre. Fan preguntes que poden respondre. El que surt als llibres no són persones reals, són invencions. Novel·les o biografies, no hi ha cap diferència. No seria capaç de reproduir els Sid i Charity reals, menys encara d’explicar-los; i si me’ls inventés estaria falsificant una cosa que no vull falsificar. [p. 254]

La relació de les dues parelles no està exempta de moments dramàtics, però l’autor defuig el dramatisme i aconsegueix una prosa de gran contenció, sense cops d’efecte. El lector és avisat amb antelació dels mals moments, i quan arriben no colpeixen de la mateixa manera que si apareguessin de cop; a més, tot està atenuat pel filtre del record, de la memòria. Memòria que serveix per posar de relleu el nucli d’aquesta novel·la: un cant fort i intens a l’amistat.

El llibre:

Sala de lectura, 90: Van venir com orenetes, de William Maxwell

A mesura que anava llegint aquesta novel·la, m’adonava que el protagonista no era cap dels personatges a través dels quals estava coneixent la família Morison, una família nord-americana de classe mitjana que resideix a l’estat d’Illinois als anys vint del segle XX i s’enfronta, amb temor, a una plaga de grip que assola els Estats Units. No és el petit Bunny, de quatre anys, emmarat i sensible; no ho és tampoc el seu germà gran, en Robert, que compensa amb fatxenderia la seva coixesa; no ho és tampoc James, el pare adust i auster entestat a llegir el diari cada matí a la seva família sense adonar-se, sense entendre, que no és això el que volen els nens. La protagonista hi és, parla, ens és descrita, però sempre a través dels ulls dels altres —de Bunny, de Robert, de James i de la galeria de personatges que intervenen en un moment o altre de la novel·la. La protagonista és Elizabeth, la mare, la muller, sempre present, sempre a punt per apuntalar la casa quan aquesta sembla que vagi a ensorrar-se i sempre a punt de donar un cop de mà a qui faci falta.

És una novel·la senzilla, delicada, però alhora trista i corprenedora, de les que et deixen el cor encongit i ganes d’escridassar l’autor. Si més no fins que llegeixes que Robert Morison podria ser l’autor mateix. O no, qui sap.

El llibre:

  • William Maxwell. Van venir com orenetes. Tr. Jordi Nopca. Barcelona: Libros del Asteroide, 2008. 204 p. ISBN 978-84-935448-7-4.

El perill de la lectura

Si és que som perillosos de debò…

En las grandes bibliotecas, los profesores estudiaban la manera de hacer desaparecer los libros; los políticos proclamaban que leer y escribir era innecesario, además de ilegal, ya quela acción de la palabra escrita en el cerebro humano puede inducir a pensar; un proceso subversivo que a todas luces incita a la rebelión contra el liderazgo robótico. Todos los conocimientos necesarios para la generación de soldados podían difundirse a través de altavoces; era indispensable conservar la vista para practicar la puntería y las manos para empuñar las bayonetas. ¿Por qué habría de tolerarse que una bomba enemiga aniquilara nuestra cultura acumulada cuando éramos capaces de hacerlo nosostros mismos por decisión gubernamental? [p. 14]

Sala de lectura, lxxiv: Festín de cuervos, de George R. R. Martin

Dies de feina i, sobretot, de lectura. De relectura, més ben dit: relectura delerosa i apressada dels tres primers lliurament de la saga de «Canción de Hielo y Fuego», de George R. R. Martin, escriptor nord-americà autor de nombroses novel·les de fantasia i de ciència-ficció i, a més, guionista: recordeu La bella i la bèstia, una sèrie que van fer fa anys a TV3, als migdies? Els guions d’alguns dels capítols de la sèrie els va escriure ell.

«Canción de Hielo y Fuego» pertany al gènere fantàstic, fins i tot té els seus dracs i la seva dosi de màgia; però difícilment l’inclouríem en aquell subgènere del fantàstic que se sol titllar de «dragonada». És més aviat una fantasia medievalitzant, que ens transporta a unes terres llunyanes farcides de cavallers, torneigs, dames, cavallers, bard, reis i reines ambiciosos, virreis encara més ambiciosos, amb un passat llegendari poblat de dracs i una dinastia caiguda, els Targaryen, el tron dels quals tothom cobeja.

Fins ara s’han publicat quatre volums dels set previstos, cap d’ells de menys de set-centes pàgines, i està a punt de sortir el cinquè. Malgrat l’extensió de cada volum, no es fan gens avorrits: Martin recorre al punt de vista subjectiu de diversos personatges per anar construint una panoràmica tan àmplia com li permet aquest recurs del món on transcorre l’acció i dels fets que hi esdevenen; accions i fets que es descriuen en un estil àgil, gairebé vertiginós. Cada capítol acaba, a més, amb escenes que funcionen com cliffhanger i generen el suspens necessari per atrapar el lector.

Els quatre volums publicats fins ara són Juego de tronos, Choque de reyes, Tormenta de espadas y Festín de cuervos, i està previst que aparegui el cinquè, en anglès, ben aviat (A dance with dragons). De la saga, només s’ha traduït al català el primer volum, amb el títol La mà del Rei. I hi ha edicions en rústica, de butxaca i en tapa dura amb il·lustracions.

El quart volum va sortir a finals de l’any passat, però no el vaig llegir immediatament: vaig preferir rellegir primer la resta de la saga per tornar-me a situar en el laberint de llocs i noms que apareixen a la novel·la. Ho vaig fer amb la recança que no se’m fes pesat tornar a llegir les novel·les, però la recança va desaparèixer de seguida que vaig retrobar els personatges i vaig descobrir que familiars m’eren. Una de les virtuts del retrat dels personatges és que no són personatges plans i tots, en major o menor mesura, evolucionen i ens sorprenen.

És difícil parlar d’aquestes novel·les, ja que qualsvol detall de la trama pot esdevenir un spoiler i espatllar-ne la lectura. Fins i tot intentar resumir els arguments de cada llibre es converteix en un exercici perillós i no ho intentaré: a qui no li faci por saber-ho per endavant, als enllaços que he posat hi ha prou informació perqè se’n faci una idea. Jo ho deixaré aquí, dient encara, per acabar, que he tornat a gaudir com la primera vegada que vaig llegir les tres primeres novel·les i que la quarta no m’ha decebut gens.

Els llibres:

  • George R. R. Martin. Juego de tronos. Tr. Cristina Macía. 1a reimpr. Barcelona: Gigamesh, 2004. 798 p. ISBN 84-932250-4-5.
  • —. Choque de reyes. Tr. Cristina Macía. 2a reimpr. Barcelona: Gigamesh, 2005. 992 p. ISBN 84-932702-2-9.
  • —. Tormenta de espadas. Tr. Cristina Macía. Barcelona: Gigamesh, 2005. 622, 604 p. ISBN 84-96208-08-7 (obra completa).
  • —. Festín de cuervos. Tr. Cristina Macía. Barcelona: Gigamesh, 2007. 863 p. ISBN 978-84-6208-59-9.

Sala de lectura, lxiv: Firmin, de Sam Savage

Sam Savage, Firmin. Seix Barral, 2007La rata comuna té fama de tenir un gran instint de supervivència i la seva capacitat reproductora l’ha convertida en una autèntica plaga. Però la rata, sap que és una rata? Us imagineu una rata amb consciència de si mateixa? Si no podeu, llegiu Firmin; i si podeu, llegiu Firmin.

Firmin és el renoc d’una ventrada de la rata Flo i des del moment de néixer ja es veu que és diferent. I ell ho sap. No només perquè és el més menut de la família, sinó perquè, a diferència dels seus germans, Firmin ha descobert que els retalls de paper amb què la seva mare ha fet el niu no només serveixen per a dormir-hi i menjar-se’ls quan hi ha gana, sinó que se’n poden llegir els estranys signes negres que els cobreixen. Així Firmin descobreix que pot llegir i, havent nascut al soterrani d’una llibreria, ben aviat es converteix en un àvid lector; i gràcies a la lectura coneixerà el món. Però és un coneixement del món filtrat pels llibres i a vegades el que ha après no li serveix per entendre’l. Firmin és conscient que no és com la resta de rates, però també que no és un ésser humà, per molt que llegeixi els mateixos llibres, vegi les mateixes pel·lícules i entengui el que li diuen.

Firmin viu la llibreria Pembroke, propietat de Norman Shine, el primer ésser humà amb qui Firmin intenta establir relació. La llibreria està situada prop de la plaça Scollay, a Boston, en un barri en ple procés de transformació (plaça i transformació que van existir de debò; i fins i tot va existir un «Norman Shine» real, encara que no es digués així ni fos com el personatge de la novel·la). La història de Firmin està explicada en primera persona, en un llarg flashback que evoca fins i tot moments anteriors al naixement del protagonista. L’amor de la rata pels llibres comença ben aviat com a mera solució alimentícia, fins que s’adona que els llibres que rosega tenen alguna cosa més: paraules, paraules amb significat que li fan descobrir un món ampli i desconegut.

Mi devoración, al principio, era tosca, orgiástica, descentrada, cochina —me daba igual emprenderla a mordiscos con Faulkner que con Flaubert—, pero pronto empecé a percibir sutiles diferencias. Me di cuenta, al principio, de que cada libro poseía un sabor distinto —dulce, amargo, agrio, agridulce, rancio, salado, ácido—, y según fue pasando el tiempo y mis sentidos ganaban en agudeza, llegué a captar el sabor de cada página, de cada frase y, finalmente, de cada palabra: todas traían consigo una ordenación de imágenes, representaciones mentales de cosas que yo desconocía por completo, dada mi limitada experiencia del llamado mundo real: rascacielos, puertos, caballos, caníbales, un árbol florecido, una cama sin hacer, una mujer ahogada, un muchacho volador, una cabeza cortada, siervos de la gleva que levantan la cabeza al oír el aullido de un idiota, el silbido de un tren, un río, una balsa, el sol entrando al sesgo en un bosque de abedules, la mano que acaricia un muslo desnudo, una choza en la jungla, un monje que se muere.

Al principio me limitaba a comer, royendo y masticando, tan feliz, siguiendo los dictados de mi gusto. Pero pronto empecé a leer, un poco por aquí, otro poco por allí, en los bordes de mis comidas. Y según transcurría el tiempo fui leyendo más y masticando menos, para terminar pasándome prácticamente todas las horas de vigilia leyendo y comiéndome sólo los márgenes. Y, ay, ¡cuánto lamenté entonces aquellos horribles agujeros! De algunos títulos no había más que un ejemplar, y tuve que esperar años para rellenar los huecos. No me enorgullezco de ello. [p. 35-36]

La vida de Firmin corre paral·lela a la degradació del barri i a la desaparició dels seus habitants, entre ells Norman Shine i Jerry Magoon, l’únic escriptor que arribarà a conèixer i l’única persona amb qui tindrà el que podríem anomenar una relació d’amistat. És una vida plena de literatura i interpretada des de la literatura, que omple el seu imaginari i els seus somnis fins al punt que arriba a confondre els records reals amb els dels llibres que ha llegit; però tot el que ha llegit fa que Firmin sigui capaç d’interpretar el món amb ironia, amb sentit de l’humor, amb tristesa, sentiments que amaren tota la lectura i ajuden a crear un retrat de la condició humana força punyent. Firmin sap llegir, però no sap parlar: no es pot comunicar amb els homes i això dobla la seva solitud, la seva estranyesa, aliè al món de les rates i també aliè al món dels humans —una solitud també compartida per Jerry, l’escriptor. Firmin és conscient, però, que la relació no és igual per a un i per a l’altre:

Jerry hablaba y yo escuchaba. Poco a poco fui sabiendo más cosas de su vida, en tanto que él —podemos afirmar sin temor a equivocarnos— cada vez sabía menos de la mía. Mi natural reticencia le daba carta blanca en lo tocante a mi personalidad. Podía con toda tranquilidad convertirme en lo que quisiera, y pronto quedó dolorosamente claro que en mí veía un animalito simpático, algo payaso y un poco idiota, algo así como un perro muy pequeño con dientes de conejo. [p. 175]

Però igual que el barri està sentenciat, també Firmin sap que tard o d’hora li arribarà el final. Un final que tanca el cercle: el retorn al cau familiar i el retrobament del primer llibre.

 

Technorati Tags:

Sala de lectura, lvi: Flores para Algernon, de Daniel Keyes

Avans no sabia que era mes babau que un ratoli [p. 25]

Flors per a l’AlgernonBen mirat, tant era fer una «Sala de lectura» com dues: parlem de la mateixa novel·la amb dues versions diferents. Originalment, va ser publicada com a narració breu el 1959 al Magazine of Fantasy and Science Fiction; posteriorment, es publicà ja en forma de novel·la el 1966 (segons la informació que podem trobar a l’aprtat «Bibliography» de la pàgina web de l’autor: The Daniel Keyes Homepage). A la traducció castellana de la primera versió, publicada per SM a la col·lecció El Barco de Vapor, es diu en canvi que la versió curta és de 1966… un embolic, tot plegat. Sigui com sigui, Flores para Algernon ha esdevingut un clàssic de la literatura de ciència ficció i feia temps que en tenia la versió breu a la pila pendent de llegir.

Què ens explica Flores para Algernon? Ens explica la història d’un home amb retard mental que volia ser llest i, per aconseguir-ho, es deixa convèncer per a sotmetre’s a un tractament experimental. El tractament funciona, però, i l’home no només es torna més i més intel·ligent, sinó que també comença a adonar-se de com és el món i la gent que l’envolta. Un món que no l’entén i que el rebutja (per què fins a escriure aquesta frase no havia pensat en Frankenstein?). L’home és Charlie Gordon, no Algernon: Algernon és el ratolí en què s’havia provat el tractament abans de fer-ho en un ésser humà.

No minporta gaire se famos. Numes vui ser llest com laltra gen par pude tani mols amics que mestimin. [p. 19]

Fins aquí tot el que es pot explicar de l’argument sense espatllar-vos la lectura de la novel·la. El narrador, tant en la versió breu com en la llarga, és el mateix Charlie per mitjà dels «informes de progressos» que li fan escriure els metges que el tracten i amb els quals es mostra als lectors l’evolució del protagonista: comença escrivint sense ni tenir idea d’ortografia ni gramàtica, amb frases senzilles de lèxic més aviat limitat, i acaba escrivint perfectament. A través d’aquests informes, en Charlie no només va deixant constància de la seva experiència, sinó també del descobriment del món que l’envolta: els amics que no ho eren tant com es pensava, l’amor, les limitacions intel·lectuals de les persones que ell considerava genis, etc.

Tots aquests temes estan tractats, evidentment, amb diferents graus de profunditat en una versió i altra: mentre a la breu pràcticament no es parla de la família de Charlie i alguns episodis hi apareixen breument, en la novel·la l’autor aprofundeix molt més en l’evolució de Charlie, els seus canvis, el procés d’autoconeixement que experimenta, els records de la seva família, etc. Charlie volia ser llest perquè l’estimessin, però aviat veiem que l’evolució de Charlie no és equilibrada: la seva intel·ligència augmenta, però les seves emocions continuen sent les del Charlie retardat.

—Oh! —va riure en Nemur—. Sents llàstima per tu mateix. Però què esperaves? Aquest experiment es va fer amb la finalitat d’incrementar la teva intel·ligència, no per fer-te famós. Nosaltres no podíem controlar el que passava a la teva personalitat, i has passat de ser un agradable jove retardat a un desgraciat arrogat, egocèntric i antisocial. [p. 214]

Charlie descobreix que per al metges que l’han operat, no és més important que el ratolí Algernon, i aviat s’adona que tant dolent és estar en un extrem com en l’altre: abans de ser llest, però, almenys hi havia gent que el tenia en compte; després de l’operació tothom en fuig. Només tindrà l’afecte de dues persones, fins i tot en els pitjors moments: Alice Kinnian, la professora de la classe per a adults retardats que el proposà per a l’operació, i Fay, la veïna pintora de Charlie.

Tant una versió com l’altra aconsegueixen d’entrada que el lector senti simpatia per Charlie al començament, i, almenys en aquest lector, l’arrogància posterior de Charlie no li resta ni un gram d’humanitat. Ell no era egoista, l’ha fet egoista ; i l’arrogància dels altres, dels que creuen que poden jugar amb la seva vida perquè és retardat, no els permet acceptar que Charlie era una persona abans de l’operació. L’evolució del personatge i l’empatia del lector fan que, en arribar el desenllaç, l’emoció es desbordi; l’emoció que et provoca un nus a la gola i et commou. Tant en la versió llarga com en la versió breu.

 

Daniel Keyes. Flores para Algernon. Tr. Paz Barroso. Il·l. Etienne Delessert. Madrid: Ediciones SM, 2004. 91 p. ISBN 84-675-0348-3. (El Barco de Vapor, 12). / Daniel Keyes. Flores para Algernon. Tr. Domingo Santos. Barcelona: Acervo, 1982. 297 p. ISBN 84-7002-177-X.

Les citacions pertanyen a la traducció catalana de Pep Verger i Fransoy, Flors per a l’Algernon (Barcelona: Cruïlla, 1997. 267 p. ISBN 84-8286-356-8). No vaig saber que n’hi havia una fins que vaig mirar la pàgina de l’autor.

 

Technorati Tags: