Arxiu d'etiquetes: literatura nord-americana

Sala de lectura, 136: L’any del diluvi, de Margaret Atwood

Encara ara no em sembla sobrer començar a parlar d’una novel·la de ciència-ficció fent un aclariment; un aclariment, però, en paraules de Miquel Barceló, algú que coneix força bé el gènere:

Amb tota seguretat convé considerar a ciència-ficció com una «narrativa d’idees», una narrativa formada per històries en què l’element determinant és l’especulació imaginativa. […] les narracions de ciència-ficció intenten en realitat contestar la pregunta «Què passaria si…?» i abordar una anàlisi de les conseqüències d’una hipòtesi considerada no habitual o massa prematura perquè pugui ser factible en el món real.*

Aquesta especulació és sobre la ciència, al començament, però cap als anys seixanta del s. XX comencen a incloure’s altres temes: la sociologia, l’antropologia, el medi ambient, etc. Les escriptores de ciència-ficció, a més, sovint inclouen també la perspectiva de gènere en aquesta especulació, que pot situar-se en el nostre món o en un món imaginari, en un futur proper o en un futur llunyà.

Podem dir sense por a equivocar-nos que L’any del diluvi se situa en aquestes coordenadres: especulació imaginativa que intenta respondre a una pregunta concreta (o més d’una) de tema medioambiental i amb perspectiva de gènere. I és que el gènere i tot el relacionat amb el medi ambient són dos dels temes a què s’ha dedicat l’escriptora canadenca Margaret Atwood, l’autora d’aquesta novel·la.

A L’any del diluvi ens trobem en un futur no gaire llunyà, en algun lloc dels Estats Units. Les protagonistes, Toby i Ren, han sobreviscut a un cataclisme (el diluvi sec de què es parlarà al llarg de tota la novel·la), i des dels seus refugis respectius recorden la seva vida. Les dues s’havien conegut mentre eren membres d’una secta pseudoreligionsa mediambientalista, els Jardiners de Déu, que esperen l’arribada del diluvi sec que eliminarà de la terra l’home i tota la destrucció que hi ha provocat, deixant que la natura torni a agafar-ne el control. En aquest món futur, l’home ha eliminat totes les espècies animals de la terra (o gairebé totes) i les ha substituït per animals creats mitjançant enginyeria genètica.

La novel·la té una estructura circular que comença i acaba en els dies posteriors al diluvi, i entremig se situen els capítols pels quals coneixem la història de les dues dones i, també, la dels Jardiners de Déu. Cada bloc de capítols dedicats a una de les dones comença anb un parlament d’Adam U, el líder dels Jardiners, sobre el sant del dia i un càntic relacionat. La darrera part se situa plenament en el present postapocalíptic i ofereix respostes a alguns dels interrogants que s’han anat plantejant al llarg de la novel·la.

Malgrat el to apocalíptic, no es pot dir que el final no tingui un punt d’esperança, tot i que el més destacable és el retrat de les dues dones, dones fortes, amb iniciativa, que saben agafar la vida per les regnes i guiar-la cap a on volen, malgrat els obstacles que puguin trobar pel camí.

* Miquel Barceló. La ciència-ficció. Barcelona: UOC, 2006.  p. 8-9.

El llibre:

  • Margaret Atwood. L’any del diluvi. Tr. Marta Pera Cucurell. Alzira: Bromera, 2010. 434 p. ISBN 978-84-9824-704-6

Sala de lectura, 133: Pura anarquia, de Woody Allen

No sé què n’esperava, d’aquest llibre, el dia que el vaig comprar: potser uns altres contes Sense plomes, qui sap. El cas és que no hi he trobat res: potser tan sols alguna espurna d’ironia en alguna línia perduda en alguna de les divuit històries que formen el recull. Són les històries les que fallen o sóc jo, que ja no hi trobo la gràcia? El pitjor de tot és que començo a dubtar del record i potser aquells altres contes no em van agradar tan com creia recordar. En fi, deixem passar el temps: potser una relectura en un altre moment farà que els vegi amb uns altres ulls…

(I ara deixeu que em posi pedantot: entenc que el traductor posi notes a peu de pàgina per aclarir alguns detalls dels textos, fins i tot que hi doni la traducció dels noms i cognoms dels personatges —si és per fer-los més hilarants, ha fallat—, però que expliqui qui és Toshiro Mifune… home, em sembla que els lectors de Woody Allen sabran qui és!)

El llibre:

  • Woody Allen. Pura anarquia. Tr. de Joan Solé. Barcelona: Columna, 2007. 158 p. ISBN 978-84-664-0852-3.

Sala de lectura, 126: 84, Charing Cross Road, d’Helene Hanff

He tornat a llegit les cartes que durant vint anys s’enviaren l’escriptora nord-americana Helene Hanff i el llibreter anglès Frank Doel. És com tornar a retrobar dos vells amics de qui feia temps que no sabies res, i veure que tot segueix igual: Helene amb les seves conyetes i la seva informalitat i Frank amb la seva circumspecta correcció.

Les cartes es llegeixen ràpid, una horeta a tot estirar, però és una experiència plaent i trista alhora: l’amor pels llibres i per la lectura hi són ben palesos; la situació de la postguerra a Anglaterra; i la relació impossible entre l’escriptora i el llibreter. És també la història d’una absència: la d’Helene. A la llibreria tothom imagina com pot ser aquella dona que els encarrega llibres des dels Estats Units i que els envia provisions, però ella mai no arriba a anar-hi.

És un llibre, ja ho he dit abans, deliciós: no trobo cap altra paraula per descriure’l. Un llibre per llegir-li i rellegir-lo, malgrat que no hi hàgim de trobar res de nou. Una història d’aquelles que se solen anomenar «humanes», que en males mans es podria convertir en una pel·lícula de migdia però que, afortunadament, va caure en bones mans quan es convertí en L’última carta.

L’edició catalana no té l’epíleg que sí que trobem a la castellana, on s’explica la història d’Helene Hanff: tota la vida treballant dur per fer-se conèixer com a dramaturga, i aconsegueix l’èxit amb un epistolari. Ara, després de viure anys i panys dels drets d’autor, va morir sense ni un cèntim…

El llibre:

  • Helene Hanff. 84, Charing Cross Road. Tr. Puri Gómez Casademont. Barcelona: Empúries, 2002. 110 p. ISBN 978-84-7596-950-3.

La citació: Winesburg, Ohio, de Sherwood Anderson

Quan es pogué ficar al llit, enfonsà el rostre al coixí i plorà desconsoladament. «¿Què em passa? Si no vaig amb compte acabaré fent-ne alguna de grossa», va pensar i, girant-se de cara a la paret, començà a provar d’obligar-se a acceptar amb coratge el fet que hi ha molta gent que ha de viure i morir sola, fins i tot a Winesburg.

Sherwood Anderson. Winesburg, Ohio. Barcelona: Viena, 2009. p. 115.

Sala de lectura, 124: Winesburg, Ohio, de Sherwood Anderson

A vegades costa una mica decidir si allò que estàs llegint és realment una novel·la —entesa de la manera canònica, amb desenvolupament, nus i desenllaç— o un conjunt de relats. M’ha passat amb Winesburg, Ohio, de Sherwood Anderson, aparentment un conjunt de relats mitjançant els quals retrata una sèrie de persones que viuen en aquest poblet de l’Oest americà, sense cap altre lligam que ser veïns del mateix poble i tenir relacions entre ells. Però de mica en mica, al costa de Winesburg va apareixent un altre protagonista: George Willard, jove periodista l’aparició del qual en tots els relats —diguem-ne capítols?— li dóna una importància dins el llibre que no tenen els altres personatges. I si lliguem aquest personatge inquiet, que vol veure món i conèixer la vida i decideix abandonar Winerburg, amb l’escriptor vell del primer capítol, «El llibre del grotesc», podem aventurar que un i altre són el mateix i que Winesburg, Ohio, no és només la història d’un poblet i dels seus habitants, sinó la història mateixa de l’escriptor. Un escriptor que parteix d’una idea i intenta reflectir-la per mitjà dels retrats dels pobletans:

En el principi, quan el món era jove, hi havia moltes idees però n’hi havia cap que fos una veritat. Era l’home qui es feia la veritat i cada veritat era formada per una gran quantitat d’idees vagues. Per tot el món hi havia veritats i totes les veritats eren bellíssimes. [p. 13]

Cadascun dels personatges de la novel·la encara un o més d’aquestes veritats: la solitud, l’amor, la passió, la riquesa, la gasiveria, la virginitat, la por… I entre tots ofereixen el retrat d’un petit poble de l’oest americà a les acaballes del segle xix, començaments del xx, sense que en cap moment —gran mèrit de l’autor sense dubte, i el que fa que una obra es converteixi en un clàssic—, sense que en cap moment, deia, soni anacrònic o estrany.

El llibre:

Sherwood Anderson. Winesburg, Ohio. Tr. Francesc Parcerisas. Barcelona: Viena, 2009. 254 p. ISBN 978-84-8330-538-6.

Sala de lectura, 123: El Màgic d’Oz, d’L. Frank Baum

Il·lustració de W. W. Denslow (Imatge de Wikimedia Commons)

[Apunt llarg amb premi]

Mentre llegia la novel·la de Gregory Maguire que explica la vida la Malvada Bruixa de l’Oest abans de convertir-s’hi, em vaig adonar que no coneixia la història d’El Màgic d’Oz d’L. Frank Baum; només en coneixia la versió cinematogràfica de 1939, protagonitzada per Judy Garland, en la qual també es basa la novel·la. Així que vaig cercar quina edició hi havia a la biblioteca i vaig trobar aquesta edició anotada amb motiu del centenari de la publicació del conte original. No cal dir que aquesta edició proporciona un munt de detalls curiosos —si més no per mi, que no coneixia la història de Baum ni del món d’Oz— a més de les il·lustracions originals de W. W. Denslow, dibuixant que il·lustrà força llibres de Baum.

El conte és una petita delícia, si us agrada ni que sigui una mica la literatura infantil. La història, ben coneguda, és el viatge de la nena Dorothy a través del país d’Oz, a on ha anat a parar des del seu Kansas natal per culpa d’un tornado. En arribar a Oz, accidentalment mata la Malvada Bruixa de l’Est, i rep com a recompensa les sabates màgiques que aquesta calçava. Per poder tornar a Kansas ha d’anar a veure el màgic d’Oz, que viu a la Ciutat de les Maragdes, l’únic que pot ajudar-la. De camí, troba tres companys de viatge amb qui viurà nombroses aventures: l’Espantaocells, que també s’afegeix a l’aventura amb l’esperança que el màgic li doni un cervell; el Llenyataire de Llauna, que desitja que el màgic li doni un cor, i el Lleó Poruc, que espera que el màgic li proporcioni valor. El màgic els diu que per concedir-los els seus desitjos han de matar la Malvada Bruixa de l’Oest. Un com acomplerta la missió, tornen a la Ciutat de les Maragdes i descobreixen que el màgic és un farsant, però està disposat a retornar amb Dorothy a Kansas. Malauradament, marxa deixant la nena i per aconseguir tornar, han d’anar a veure la Bruixa del Sud, Glinda, que revel·larà a Dorothy que les sabates que porta són màgiques i la portaran a Kansas.

El viatge d’aquesta petita companyia és un viatge d’aprenentatge en el qual es posen a prova l’amistat, la solidaritat, la generositat, i en el qual els tres companys de Dorothy descobreixen que tenen els atributs que els falten, encara que no ho sàpiguen.

Si el conte ha perdurat —i aquí començo a parafrasejar la introducció— és en gran part pel seu estil, que significà un gran canvi respecte de la literatura infantil que es feia en època de Baum als Estats Units: utilitza un llenguatge planer i directe, no moralitza, no abusa de les descripcions, alleugereix la narració amb força diàlegs, i això fa que no hagi envellit. Significà també una renovació del gènere per l’ús de la il·lustració, esquemàtica i en blanc i negre fins aquell moment, rica en color i moviment en El Màgic d’Oz, i perquè s’allunya de la truculència habitual en els contes de fades.

A Baum l’èxit com a escriptor li arribà tard, però l’aprofità i l’espremé tant com va poder: no només amb la resta d’obres sobre Oz que va escriure, si no també amb les adaptacions que en va fer per al teatre i el cinema —arribà a tenir companyia cinematogràfica pròpia. També hi hagué problemes: problemes de propietat intel·lectual amb l’il·lustrador, problemes amb les editorials que editaven els llibres de Baum i l’esclavatge d’uns lectors que no li permetien abandonar el món d’Oz. Però els llibres d’Oz, malgrat l’èxit que tingueren entre els lectors, no eren gaire apreciats per alguns crítics i bibliotecaris que els consideraven mal escrits, els atribuïen una ideologia que no tenien, o els jutjaven només pel fet que se n’havien fet adaptacions musicals i cinematogràfiques. Un article de 1948 recull algunes de les queixes dels bibliotecaris: el llibre agradava tant als nens que no hi havia manera de tenir-ne exemplars a les biblioteques que no estiguessin deteriorats de tant que es feien servir. Sembla que hi havia entre els bibliotecaris nord-americans alguns prejudicis per la literatura infantil pròpia i tendien a comprar la d’autors anglesos, menystenint obres com la de Baum que consideraven de menys qualitat que altres sèries de fantasia… de menys qualitat que la de Baum. Però encara pitjor fou la prohibició, que sembla que encara s’arrossega, dels llibres de Baum per motius ideològics:

Durant els anys de McCarthy, quan fins i tot la llegenda de Robin Hood era considerada com un fullet de propaganda marxista, l’amable utopia de Baum va ser mal interpretada com el que no era. Ray Ulveling, director de la Biblioteca Pública de Detroit, provocà una onada de protestes quan esmentà com de passada, l’abril de 1957, que en les seves biblioteques la sèrie d’Oz no es trobava en els prestatges de lliure autoservei de les sales infantils. Immediatament la premsa interpretà això com una «prohibició» de Baum. Ulveling declarà que aquelles històries «no tenien cap valor», perquè encoratjaven el negativisme (fos el que fos) i inclinaven les mentalitats juvenils a adoptar un enfocament covar de la vida. «No hi ha res d’elevador ni d’inspirador en la sèrie de Baum», rebufava. «No es poden comparar en qualitat amb els contes de fades dels Grimm i d’Andersen.» Va dir que el públic preferia els llibres de bricolatge als llibres de misteri, de contes de fades i d’altres formes de ficció popular. Els seus col·legues van sortir en defensa seva, insistint en el fet que des de 1920 hi havia un nou concepte de la literatura infantil, i que El Màgic d’Oz no s’ajustava a la nova actitud. El febrer de 1959, el departament d’Estat de Florida envià a tota la seva xarxa una llista de «Llibres que no han de circular en les Biblioteques Estàndard». Es tractava de sèries «mal escrites, allunyades de la realitat de la vida, sensacionalistes, estúpidament sentimentals i, per tant, nocives per als infants del vostre comtat». L’Estat disposava que «no s’han de comprar, no s’han d’acceptar com a donatiu, no s’han d’enregistrar i no han de circular». L. Frank Baum era el primer nom la llista. El Màgic d’Oz va ser bandejat de les seccions infantils de la xarxa de biblioteques públiques de Washington D. C. fins l’any 1966, i fins i tot llavors era exclòs de les biblioteques de les escoles de la ciutat. «Ja sé que als infants els agrada», explicà Olive C. DeBruler, director d’una biblioteca escolar, al Library Journal (15 de novembre de 1966), «però hi ha tanta fantasia de millor qualitat!». Era massa sentimental, i l’antropomorfisme representat pel Lleó Poruc el trobaven molt fluix. Maxine LaBounty, coordinadora dels serveis infantils per a les biblioteques públiques del districte, afegia que la mena de fantasia de Baum «no té l’enginy o l’alt nivell d’Alícia al País de les Meravelles, per exemple». La premsa protestà contra aquesta censura d’Oz, però encara el mes d’abril de 1961, el Villager de Westwood-Brentwood (Califòrnia) publicà un article acusant Baum de tendències comunistes! Tossudament, encara hi ha biblioteques que no fan circular els llibres d’Oz. [p. xcvii-xcviii]

La citació és una mica llarga, però així queda ben clara la irracionalitat d’algunes prohibicions.

El llibre està farcit de notes a peu de pàgina, tant a la introducció com en el conte. En aquest cas, ajuden a interpretar el text i a descobrir-ne les referències literàries, socials i personals de l’autor i de l’època en què fou escrit, però, sincerament, potser n’hi ha un pèl massa. També inclou la reproducció del text original en anglès i nombroses il·lustracions de Denslow, de cartells de les obres de teatre i de les pel·lícules, etc.

I de torna, i com a premi si heu arribat fins aquí, la Judy Garland sobre el l’arc de Sant Martí:

El llibre:

  • L. Frank Baum. El màgic d’Oz. Barcelona: Empúries, 2002. Ed. anotada. Edició, introducció i notes de Michael Patrick Hearn; il·lustracions de W. W. Denslow; traducció de Ramon Folch i Camarasa. CII, 274 p. ISBN 84-7596-961-5.

Altres enllaços:

Sala de lectura, 122: Wicked, de Gregory Macguire

Hi ha nombroses històries que han tingut tant d’èxit, sigui en forma de pel·lícula, de novel·la o de conte, que els seus autors o a vegades d’altres no han pogut resistir la temptació de crear-ne continuacions o històries precedents. Dins del gènere fantàstic, per exemple, em vénen al cap la sèrie de Duna de Frank Herbert, continuada per l’autor i després pel seu fill, o El último anillo, de Kiril Yeskov, que continua la història d’El senyor dels anells (narrada del punt de vista dels orcs); i les pel·lícules que continuaren Alien o les del cicle de La guerra de les galàxies, per posar només alguns casos ben coneguts. Una altra història molt coneguda i que tingué versions cinematografiques més o menys fidels, i nombroses continuacions, tant de la mà del seu autor com d’altres, i fins i tot problemes de propietat intel·lectual, fou El màgic d’Oz, d’L. Frank Baum. Entre les continuacions o precedents o històries inspirades o com vulgueu dir-ne, hi ha aquesta novel·la, Wicked, subtitulada Memorias de una bruja mala.

No havia associat les dues obres, ni tan sols amb la il·lustració de la coberta: una bruixa de pell verda i nas punxegut que recorda el personatge de la pel·lícula de 1939, dirigida per Victor Fleming i protagonitzada per Judy Garland. La novel·la, de fet, em sembla que es basa tant en la història original com en l’imaginari de la pel·lícula per compondre el relat de la història d’Elphaba, la nena verda de dents esmolades nascuda al país dels Munchkins i que, amb el pas dels anys, es convertirà en la Malvada Bruixa de l’Oest. Com que no he llegit totes les històries d’Oz de Frank Baum no podria dir amb certesa quant del contingut de Wicked s’hi inspira, però suposo que és força: en la història principal evidentment, que forma part de la darrera part del llibre; també hi ha una de les històries posteriors a El màgic d’Oz que es titula Ozma of Oz, on apareix per primera vegada el robot Tik-tok, i on és probable que s’hagi inspirat Maguire pel que fa al tiktokisme, el desenvolupament de màquines que podríem anomenar robots amb tota la tranquil·litat del món.

La història està dividida en cinc parts que corresponen a èpoques diferents de la vida d’Elphaba, des del seu accidentat naixement al país dels Munchkins fins a la seva mort no menys accidentada (i accidental) al país dels Winkis, ja convertida en la Malvada Bruixa de l’Oest. La cinquena part és la que conté la història original d’El màgic d’Oz que tots, qui més qui menys, coneixem. Al llarg de la seva vida Elphaba ha d’enfrontar-se a l’estranyesa i la por que provoca en els altres per causa del seu aspecte estrany i amenaçador, al despertar d’una consciència política i revolucionària, i al convenciment que està sola i que sola no podrà canviar el món, i a l’acceptació que és una bruixa. Una bruixa malvada,  això sí, segons el punt de vista de qui la jutgi: acostumada a la injustícia i a cercar la veritat per ella mateixa, Elphaba descobreix de seguida que el màgic d’Oz no és tan bo com tothom creu, sinó un dictador que pretén uniformitzar la societat eliminant-ne tots els elements diferents (com ara els Animals, amb majúscula, dotats a diferència dels animals de raó i llenguatge).

Tot i que en general la novel·la és entretinguda i ofereix una encertada recreació «adulta» del món d’Oz, no ha acabat de fer-me del tot el pes; m’ha semblat que hi ha massa idees apuntades que després no es desenvolupen o tenen un desenvolupament confús, i força episodis de la vida d’Elphaba que malgrat que tenen la intenció de caracteritzar millor el personatge, no aporten gaire cosa al desenvolupament de la trama.

El llibre:

  • Gregory Maguire. Wicked. Tr. Claudia Conde. Barcelona: Planeta, 2009. 575 p. ISBN 978-8408-08581-2.

Biblioteques de paper: les biblioteques de la Universitat de Shiz

Y así empezó el verano. Como había aprobado los exámenes, Boq podía planificar libremente un último año en Briscoe Hall. Todos los día corría a la biblioteca de Three Queens, donde bajo la atenta mirada de un titánico Rinoceronte (archivero y bibliotecario jefe), se dedicaba a limpiar viejos manuscritos, que evidentemente nadie consultaba más de una vez cada cien años. [p. 149]

—Yo soy una simple estudiante que ayuda en las labores manuales —declaró Elphaba—. Ni siquiera entiendo lo que dice. Soy su secretaria, su amanuense. Ya sabes que no puede escribir por sí mismo, porque no puede sujetar una pluma con las patas. Yo escribo al dictado, archivo los papeles y voy corriendo a la biblioteca de Crage Hall para hacer consultas.
—La biblioteca de Briscoe Hall sería un lugar mejor para encontrar ese tipo de material —sugirió Boq—. Incluso la de Three Queens, donde estoy trabajando este verano, tiene montones de documentos de las observaciones sobre la vida animal y vegetal realizadas por los monjes.
—Ya sé que no soy una chica muy corriente —señaló Elphaba—, pero el hecho de serlo me impide el acceso a la biblioteca de Briscoe Hall. Tampoco el doctor Dillamon puede acceder, por el hecho de ser un Animal, al menos por ahora, de modo que esos valientes recursos están fuera de nuestro alcance.
—Bueno —dijo Boq despreocupadamente—, si sabes exactamente lo que buscas… yo tengo acceso a los fondos de las dos bibliotecas. [p. 159]

En años venideros (y Boq estba destinado a vivir una larga vida), el muchacho recordaría el resto del verano como un período perfumado por el olor de los libros viejos, cuando los antiguos pasajes manuscritos nadaban ante sus ojos. Indagaba solo en las mohosas estanterías y flotaba sobre cajones de caoba llenos de pergaminos manuscritos. Durante todo el verano, pareció como si las ventanas de paneles romboidales entre paños de piedra azul no dejaran de nublarse por obra de unas gotas de lluvia pequeñas pero persistentes, casi tan frágiles y fastidiosas como granos de arena. [p. 160]

Boq no tuvo tiempo ni gans de hablar de su romance cuando volvió a encontrarse con Crope y Tibbett. El Rinoceronte bibliotecario, que casi no había prestado atención a los chicos ni a sus progresos durante todo el verano, de pronto había comprendido que lo poco que habían avanzado y se había vuelto todo jadeos reumáticos y ojos atentos. Los chicos hablaban poco, cepillaban y limpiaban los pergaminos, y frotaban con aceite de avesol las cubiertas de piel y los broches de latón pulido. Sólo quedaban unos días de aquel tedio. [p. 177]

  • Gregory Maguire. Wicked. Memorias de una bruja mala. Tr. Claudia Conde. Barcelona: Planeta, 2009.575 p. ISBN 978-84-08-08581-2.

Sala de lectura, 115: ¡Hagan sitio! ¡Hagan sitio!, de Harry Harrison

Coberta de la novel·la ¡Hagan sitio!¡Hagan sitio!Una crítica que sovint es fa a la literatura de ciència ficció és que el temps, a vegades, la fa esdevenir anacrònica. És una crítica que es fa a novel·les d’anticipació que han situat l’acció en una època determinada que ha arribat sense que s’hagués acomplert el que la novel·la vaticinava. ¡Hagan sitio! ¡Hagan de sitio!, de Harry Harrison, seria una d’aquestes novel·les.

Escrita el 1966, la novel·la presenta un futur en què la Terra està superpoblada, els recursos energètics i alimentaris s’han esgotat, molts territoris són improductius i la gent s’amuntega —literalment— a les ciutats. Nova York, on transcorre la història, té 35 milions d’habitants que han de lluitar per aconseguir un lloc on aixoplugar-se i alguna cosa per menjar, sempre sota l’amenaça de les restriccions i de la disminució del racionament. Andrew Rusch és un policia que comparteix apartament amb un home gran, Solomon Kahn; és el mes d’agost, i Andrew és enviat per investigar un assassinat que hi ha hagut en un dels complexos d’habitatges de luxe de la ciutat: un mafiós anomenat Mike O’Brien ha estat trobat mort al seu apartament. Allà, Andy coneix Shirl Greene, l’amistançada d’O’Brien, de qui s’enamora i a qui s’emportarà a viure amb ell i Solomon. Però l’assassinat, que podria ser un dels molts que hi ha a la ciutat cada dia i que la policia no pot resoldre, desperta les sospites dels socis d’O’Brien, gent poderosa que pressiona perquè es trobi l’assassí. Aquest, un refugiat xinès anomenat Billy Chung, s’ha amagat i Andy haurà de fer més hores que un rellotge per trobar-lo i complir la resta de les seves obligacions. Tot això enmig d’una ciutat cada dia més afamada, on comencen a aparèixer malalties que no hi ha mitjans de guarir, i on la calor de l’estiu deixa pas a la pluja i al fred de l’hivern.

A través d’aquests quatre personatges anem coneixent la situació de la ciutat —del món—, abocat a l’escassetat i a l’augment de la mortalitat per culpa de la imprevisió dels polítics. Les cues per aconseguir aigua als punts autoritzats, les persones que es dediquen a robar l’aigua dels altres, les lluites per aconseguir menjar o un lloc per viure, les malalties derivades de la desnutrició —car la majoria de gent s’alimenta de succedanis obtinguts del processament d’algues, de llegums, de caragols…

I tot això quan passa? Doncs l’any 1999. De fet, la novel·la acaba amb la celebració de l’any nou i potser l’única tret que coincideix amb el nostre canvi de 1999 al 2000 és l’aparició de fanàtics religiosos que creien que el món s’acabaria en acabar el 1999. Perquè la resta no s’ha acomplert, afortunadament, i malgrat que el camí que seguim sembla ser el que predeia la novel·la: si més no, la producció de petroli té data de finalització, els recursos hídrics s’esgoten a molts llocs, i la població continua creixent. Solomon Kahn, el company de pis d’Andrew, ho té clar:

—No … tengo una mejor opinión de la raza humana. Lo que ocurre es que nadie se lo ha hecho comprender, han habido demasiadas personas que han nacido animales y han muerto animales. La culpa, a mi entender, es de los corrompidos políticos y de los llamados conductores de masas que han eludido el problema porque era muy conflictivo, y porque no querían complicarse la existencia con algo cuyos efectos, si se producían, tardarían años en dejarse sentir. De modo que el género humano devoró en un siglo todos los recursos que la Tierra había tardado millones de años en almacenar, sin que nadie en las altas esferas moviera una ceja ni prestara oído a las voces angustiadas que clamaban en el desierto. Permitieron que nos entregásemos a la superproducción y el superconsumo, y ahora el petróleo se ha agotado, el suelo se ha hecho improductivo, los árboles han sido talados, los animales se han extinguido, y siete mil millones de personas luchan por las migajas que quedan, viviendo una existencia miserable… pero procreando todavía sin control. De modo que creo que ha llegado el momento de ponerse de pie y ser contado. [p. 247-248]

No explicaré com acaben ni la història d’amor de Shirl i Andrew, ni Solomon, ni la novel·la; només dir que el missatge no és gens esperançador. Val la pena llegir-la, i sentir l’angoixosa presència contínua de milers de persones al teu voltant.

La novel·la inspirà una pel·lícula l’any 1973, Soylent Green, protagonitzada per Charlton Heston, Leigh Taylor-Young i Edward G. Robinson. S’estrenà aquí amb el títol Cuando el destino nos alcance —quan l’emeteren per TV3, recuperaren el títol original. La pel·lícula té poc a veure amb la novel·la —hi ha un complot governamental per eliminar Thorn (Anrew a la novel·la) perquè està a punt de descobrir un secret força inquietants: a la novel·la, s’esmenten sovint les galetes que mengen els soferts habitants de Nova York, però no se’ls dóna més importància. A la pel·lícula, les galetes ho són tot: el títol és el nom de les galetes, que al final descobrim que tenen un ingredient secret inesperat. Un ingredient provinent de la política de control de la població que no existeix a la novel·la.

I no diré res més. Si us he excitat la curiositat, us recomano tant la lectura de la novel·la com que veieu la pel·lícula.

El llibre:

  • Harry Harrison. ¡Hagan sitio! ¡Hagan sitio!. Tr. José M. Aroca. Barcelona: Acervo, 1976. 320 p. ISBN 84-7002-205-9