Arxiu d'etiquetes: literatura neerlandesa

Sala de lectura, 135: Desviació a Santiago, de Cees Nooteboom

Aquest és el segon llibre que he llegit dels vuit que he obtingut mitjançant el programa Crítics matiners de LibraryThing. Vist que jo, de matiner, res i que la pila va creixent, m’he proposat llegir tots els llibres pendents successivament, a veure si així em poso al dia amb els compromisos del programa.

Fa anys algú em va deixar anar una d’aquelles frases lapidàries que els fans d’algun escriptor tendim a deixar anar de tant en tant: «Tu, que t’agrada tan llegir, hauries de llegir Cees Nooteboom». Com podeu imaginar, no en vaig fer gens de cas, de la recomanació; i ara em dic que em vaig equivocar —bé, només m’ho he dit una vegada i fluixet, la veritat, que el passat no es pot canviar i no treu cap a res penedir-se’n. El cas és que m’ha agradat força aquest llibre de viatges de Cees Nooteboom titulat Desviació a Santiago.

El pretext del recull d’articles és el viatge, un viatge de Barcelona a Santiago de Compostel·la; però el viatge no deixa de ser un pretext i ben aviat ens adonem que el menys important de tot és cap a on va, que el que compta és com hi va i per on. Cada aturada de l’autor serveix per deixar anar una acurada descripció del lloc, del monument que l’ha obligat a desviar-se del camí, que moltes vegades és, també, un pretext per a una erudita disquisició sobre la història, l’art, la política, la religió, la literatura… i per l’humor, com la descripció del pet d’una turista a l’interior d’una església. A vegades, però, fins i tot el lloc on s’ha aturat el viatger deixa de tenir importància: en un text de 1986 titulat «Apunts provisionals» el lloc és igual, el que importa és l’escampadissa de papers a l’habitació de l’hotel que el porten a parlar de Borges i de les circumstàncies en què el conegué. Altres vegades esdevé el marc que permet Nooteboom parlar sobre l’experiència del viatge i d’ell mateix com a viatges.

Vull tornar a fer aquest viatge una altra vegada, i sé que aquest cop tampoc no seguiré una línia recta, que per a mi camí no vol dir mai altra cosa que desviació, l’etern laberint que elabora el mateix viatger deixant-se seduir cada vegada per una carretera secundària, i per la carretera secundària de la carretera secundària, pel misteri del nom desconegut al senyal, per la silueta del castell a la llunyania on gairebé no hi ha camí per arribar, pel que potser es podrà veure rere el següent turó, rere la propera carena. [p. 303]

Tot sovint, però, quan descriu els llocs que visita, la gent que hi troba, al vida que s’hi fa, sona a tòpic. Nooteboom no viatja per grans capitals, més aviat sembla que les evita, i les seves descripcions sonen a retrat d’un país que ja no existeix —gairebé sempre afortunadament. Els viatges comencen el 1981 i acaben el 2001, i en aquests vint anys han canviat moltes coses, a Espanya. És, a més, una Espanya a la que manquen parts: les illes balears no hi apareixen; Catalunya només hi surt al començament, ja que Barcelona és el punt de partida del viatge, i en alguns comentaris escadussers sobre el nacionalisme (p. 252 i 257); i València és un mer pretext per parlar del Cid i de la Reconquesta.

No espereu, però, una ordenació cronològica dels textos: tot i que més o menys la segueixen, estan agrupats sovint per temes, sense respectar-ne l’ordre cronològic. Això, tanmateix, no obstacultiza la lectura ni provoca cap anacronisme, ni impedeix gaudir d’aquest conjunt de retrats de llocs i persones, de reflexions i petits assajos d’un viatger que vol conèixer encara més un país que no coneix del tot  i que admira.

El llibre:

Cees Nootebom. Desviació a Santiago. Tr. Mariona Gratacòs. Alzira: Bromera, 2010. 331 p. ISBN 978-84-9824-706-0.

Sala de lectura, lxxvii: Diari, d’Anna Frank

No fa gaire em van preguntar per què m’estava llegint aquest llibre i només vaig ser capaç d’adduir un motiu: em faltava un llibre que pogués associar als Països Baixos en el Repte 2008. Un altre comentari em féu veure com, en certa manera, es considera que aquesta ha de ser una mena de lectura obligatòria, ja que algú donava per suposat que no l’estava llegint per primera vegada sinó que el rellegia. I no: mai no havia sentit gaire curiositat per un llibre el valor del qual era més testimonial que literari. I com que el desenllaç i molts dels detalls són àmpliament coneguts, no n’havia emprès mai la lectura. Fins ara.

Com deia, la història és prou coneguda: la família Frank (matrimoni i dues filles), jueus alemanys establerts a Asmterdam arran de les lleis antijueves alemanyes, s’amagà en una casa que estava situada darrere l’edifici de l’empresa que havia dirigit el pare d’Anna a mitjan 1942. Amb ells s’amagaren una altre família (el Van Daan del llibre) i un dentista. Durant quatre anys, aquestes vuit persones compartiren espai, pors, estretors, gana, alegries i dubtes sobre el futur que els esperava. A fora, els amics cristians que els amagaven també patien la seva ració d’incertesa i maldecaps. L’agost de 1944, però, quan començaven a creure que potser se salvarien, els vuit amagats i dos dels seus protectors foren detinguts: aquests aconseguiren salvar la vida, però dels vuit habitants de la casa del darrere només se salvaria Otto Frank, pare d’Anna.

La «Casa del darrere» és com anomena Anna la casa on s’amagaven. I és, de fet, el títol original del llibre (Het Achterhuis), un llibre que va començar Anna en forma de diari epistolar i que només més endavant, en escoltar a la ràdio un ministre holandès que deia que en acabar la guerra es recollirien tots els testimonis escrits possibles, va començara a reescriure per donar testimoni de tot el que estaven passant. L’Anna és conscient que està deixant un testimoni vàlid, però també que els testimonis personal poden ser poc interessants:

Anit, per Ràdio Orange, el ministre Bokenstein va dir que després de la guerra es farà una recollida de diaris i cartes relatius a la guerra. Per descomptat que tots es van llançar sobre el meu diari. Imagina’t que interessant seria editar una novel·la sobre la «Casa del darrere»! El títol faria pensar que es tracta d’una novel·la de detectius.

Però parlem seriosament. Segur que deu anys després que hagi acabat la guerra, resultarà còmic com hem viscut, menjat i parlat vuit jueus amagats [p. 276]

I és cert que algunes anècdotes que explica serien força còmiques, sobretot si el desenllaç hagués estat un altre. Anna no sembla perdre en cap moment l’esperança de refer la seva vida un cop acabarà la guerra i podran sortir de l’amagatall, i de refer-la per mitjà de la literatura:

A més d’un marit i fills necessito una altra cosa a què dedicar-me. No vull haver viscut per a res, com la majoria de les persones. Vull ser útil i una alegria per als que viuen al meu voltant, tot i que no em coneguin. Vull continuar vivint, fins i tot després de morta! I per agraeixo tant a Déu que m’hagi donat des que vaig néixer l’oportunitat d’instruir-me i d’escriure, d’expressar tot el que porto dintre meu. [p. 282-283]

Algunes de les paraules d’Anna semblen premonitòries i converteixen la lectura en un acte desassossegador i angoixant. El diari es convertí en testimoni del que havia passat i en la vida després de la mort d’Anna, aquest continuar vivint després de morta que tan important semblava ser per ella. Alguns fragments són especialment punyents, coneixent el desenllaç:

Almenys em queda un consol, tot i que sigui petit: la meva estilogràfica ha estat incinerada, tal com vull que facin amb mi quan arribi el moment. [p. 170]

La seva mort va ser diferent, però no menys terrible. Les seves paraules romanen, vives.

El llibre:

  • Anna Frank. Diari. Tr. Esther Roig. 6a ed. Barcelona: DeBolsillo, 2006. 381 p. ISBN 84-9759-419-3.

Enllaços relacionats:

Els misteris dels llibres

Fa uns mesos em sorprenia davant la casualitat que, en poc temps, dos llibres que havien pertangut a una mateixa persona haguessin acabat a les meves mans per camins ben diferents. Ahir la sorpresa fou diferent i com que no conec com funciona la distribució de llibres, la sorpresa s’ha convertit en un misteri tot i tenir una explicació al fet.

La setmana passada vaig anar a la que s’ha convertit en la meva llibreria de capçalera —i no perquè tingui una relació especial amb els llibreters, als quals només m’adreço quan no trobo el llibre que busco, sinó perquè queda a prop de casa i, sí, també i sobretot, perquè m’agrada— i com acostuma a ser habitual, en lloc de sortir-ne només amb el llibre que havia anat a comprar, en vaig sortir amb uns quants títols més. Entre ells, el Diari de l’Anna Frank, llibre que mai no he llegit ni mai no m’han fet llegir, però que fa temps que m’encurioseix. I com acostuma a ser habitual, només li vaig fer un cop d’ull i a casa, fins a la tarda, no me’l vaig tornar a mirar. I què hi vaig trobar? Això:

Anna Frank. Diari. De Bolsillo, 2006

La veritat és que, a part d’aquest detall, el llibre és completament nou. Però em va picar la curiositat i en un moment em vaig plantar a la llibreria, amb un sentiment de vergonya com si estigués fent alguna cosa dolenta, per preguntar com podia haver acabat als prestatges de la llibreria un llibre marcat. Coses de la distribució, sembla: un llibre que s’ha retornat i que s’ha tornat a enviar a una llibreria… Resposta que més que esvair el misteri, encara el fa més obscur. Perquè, com podia acabar un llibre en català a la biblioteca d’un institut gallec? I com el van segellar abans de comprovar si els interessava o no? I com van tornar a distribuir com a nou un llibre que, de fet, ja no ho era?

Misteris. Els llibres en van plens, encara que no siguin llibres de misteri. D’aquí, suposo, el plaer d’obrir-los i descobrir què ens amaguen.