Arxiu d'etiquetes: literatura japonesa

Sala de lectura, lxvi: Lluvia negra, de Masuji Ibuse

Masuji Ibuse, Lluvia negra. Libros del Asteroide, 2007.No és pas una coincidència que hagi decidit llegir seguits dos llibres que tenen com a tema l’explosió sobre Hiroshima de la primera bomba atòmica. Tenia el llibre de Michihiko Hachiya des de feia un parell d’anys i se m’acudí que seria una bona idea llegir-los consecutivament, ara que havia decidit llegir Lluvia negra, de Masuji Ibuse, un llibre del qual s’està parlant molt darrerament. Tot i pertànyer a dos gèneres diferents —el biogràfic el primer, el novel·lístic el segon—, tenen molts més elements en comú del que podríem pensar d’entrada: tant Hachiya com Ibuse foren testimonis de l’explosió i les conseqüències que tingué, i sobrevisqueren; les dues obres cobreixen un espai temporal semblant (més llarg al Diario de Hiroshima, que abasta del 6 d’octubre al 30 de setembre); i tots dos llibres estan basats en materials biogràfics: el de Hachiya en les notes que Hachiya mateix va anar prenent dies després de l’explosió i el d’Ibuse en documents històrics, dietaris de supervivents i entrevistes. Entre els materials que utilitzà segurament hi havia el diari del doctor Hachiya, publicat el 1955, que apareix com un personatge més de la novel·la en un llarg paràgraf que resumeix les teories d’Hachiya sobre l’origen de la malaltia que matava els supervivents:

Aparte de confirmarme la entrada de la Unión Soviética en la guerra, su diálogo me dio alguna información sobre como estaban las cosas en el hospital [de Comunicacions, el director del qual era Michihiko Hachiya]. En el momento de la deflagración, el director del hospital, el Dr. Michihiki Hachiya, había recibido el impacto de esquirlas de cristal y astillas en más de treinta puntos del cuerpo, provocándole cortes que le habían convertido literalmente en un acerico. A partir de ese momento, dado que le era imposible ponerse en pie, había estado dirigiendo las operaciones de emergencia del hospital desde una de las camas de las salas habilitadas. Los síntomas de los pacientes, y del propio director, eran siempre los mismos: pérdida de apetito, vómitos y diarrea, en muchos casos con deposiciones de sangre. De todo ello, el director había concluído que la bomba debió de contener gas venenoso o gérmenes de disentería y, por consiguiente, había dado instrucciones a los médicos internistas para que adoptaran medidas como si se tratara de una enfermedad infecciosa, y había dicho al Dr. Koyama, el director adjunto, que construyese urgentemente un pabellón aislado. [p. 256-257]

La preocupació per la malaltia de la radiació és essencial en el desenvolupament de la trama de la novel·la d’Ibuse. Els protagonistes principals són Shigematsu Shizuma, la seva muller Shigeko i la seva neboda Yasuko, que viu amb ells a Hiroshima. Som anys després de l’explosió de la bomba i del final de la guerra, i la gran preocupació del senyor Shizuma és que Yasuko es pugui casar: hi ha un motiu per la seva preocupació, que corren rumors que la noia té la malaltia de la radiació i això espanta els pretendents. Per fer callar els rumors, decideix que el millor que poden fer és transcriure els diaris que havien escrit durant els primers dies després de l’explosió i fer-los llegir a la matrimoniera que ha arribat al poble per informar-se sobre Yasuko. I això és el que llegim: els diaris d’una sèrie de personatges, però principalment el del mateix Shigematsu, diaris en què es reconstrueixen les vides d’aquests personatges durant els dies següents a l’explosió i fins al dia de la rendició. Però finalment no servirà de res, perquè Yasuko, a l’igual del seu oncle, també emmalalteix.

El diari de Shigematsu és molt detallat i no només hi descriu tots els moviments que van fer des del moment de l’explosió, on eren abans, quines van ser llurs reaccions, sinó que també descriu les conseqüències de l’explosió, sense estalviar-nos cap detall: els cossos cremats, els supervivents vagant desorientats per la ciutat completament arrasada, la reacció del habitants dels pobles dels voltants quan els supervivents comencen a arribar-hi, els cadàvers esventrats, el pillatge (protagonitzat entre altres per soldats), els símptomes de la malaltia. Shigematsu, que ha anat amb la família a refugiar-se a la fàbrica on treballava, va i ve de la fàbrica a Hiroshima i d’Hiroshima a la fàbrica i això el converteix en un testimoni important, alhora que recull les notícies (algunes veritables, d’altres falses) que li expliquen les persones amb qui es troba. De mica en mica reconstrueix els vuit dies posteriors a l’explosió.

Sobta, no obstant, la sensibilitat amb què estan descrits aquests fets, sense estalviar-nos les imatges més desagradables però sense caure en la recreació morbosa; l’important són les emocions, la voluntat de sobreviure d’unes persones que estan completament desorientades. També sobta per l’humor i la tendra ironia amb què es presenta alguns personatges o les coses que els passen. Shigematsu mateix, ple de dolor, és capaç d’aquesta ironia: amb el cos adolorit ha d’adoptar una sèrie d’estranyes postures que adopten els qui pateixen lumbàlgies per poder alçar-se del llit en un procediment en el qual

el brazo que se apoya en la cama adopta la misma posición que cuando un bailarín se levanta del suelo en una danza japonesa clásica. De ahí que se me ocurriera pensar que, tal vez, el inventor de la danza japonesa sufriera de lumbago. [p. 160]

No per això els fets resulten menys colpidors i la mica d’esperança que representa la curació d’una dels personatges, Iwatake, no oculta un altre fet més terrible: que anys després de l’explosió, persones aparentment sanes emmalaltien i poc s’hi podia fer. En tots dos llibres hi ha, a més, una impressió que encara fa més terribles els fets: que l’exèrcit japonès ja estava derrotat abans que fossin llençades les dues bombes atòmiques sobre Hiroshima i Nagasaki.

  • Masuji Ibuse. Lluvia negra. Tr. Pedro Tena. Pr. Jorge Volpi. Barcelona: Libros del Asteroide, 2007. 388 p. ISBN 978-84-935448-3-6.
Enllaços relacionats: En Dan de Centpeus ha publicat avui mateix una entrada sobre els núvols que formen les explosions atòmiques: «Bolets letals».

 

Technorati Tags:

Sala de lectura, lxv: Diario de Hiroshima, de Michihiko Hachiya

6 de agosto de 1945

La hora era temprana; la mañana tibia, apacible y hermosa. Por los ventanales abiertos que dan al sur contemplé distraído el agradable contraste que ofrecían las sombras de mi jardín con el brillo del follaje, tocado por el sol desde un cielo sin nubes.

Michihiko Hachiya, Diario de Hiroshima. Madrid: Turner, 2005Així comença el diari escrit a partir de les notes que des del 8 d’agost i fins al 30 de setembre de 1945 recollí el doctor Michihiko Hachiya, director de l’Hospital de Comunicacions d’Hiroshima, testimoni, víctima i supervivent de l’horror que es desencadenaria pocs segons després d’aquestes primeres línies. El diari descriu com va poder arribar amb prou feines a l’hospital, que estava prop de casa seva, amb l’ajut de la seva muller, també ferida, els dies de convalescència de les ferides i com va viure els dos mesos que van des de l’explosió de la bomba fins a la signatura de la rendició del Japó i la invasió nord-americana.

Malgrat el seu estat de salut, el metge s’imposa a l’home i des del primer moment intenta comprendre què ha passat i reconstruir-ho, per saber com enfrontar-se a la mortaldat i als símptomes estranys que presenten els malalts que van afluint a l’hospital, molts d’ells metges i infermeres que hi treballaven. De mica en mica, a mesura que van rebent nova informació sobre el tipus d’arma que ha explotat sobre Hiroshima —gairebé sempre en forma de rumor, ja que la ciutat ha quedat incomunicada; d’altra més fiable, dels metges i els visitants que arriben de fora—, comencen a entendre l’abast de les conseqüències de l’explosió i a descriure el «mal de radiació», llavors desconegut encara.

Después del pika habíamos pensado que con el tratamiento adecuado los quemados y heridos no tardarían en restablecerse. Pero ahora era indudable que no sería así. Aquellos que se recuperaban sin complicaciones terminaban por presentar otros síntomas que finalmente conducían al desenlace fatal. El hecho de que murieran tantos pacientes sin que acertásemos a explicarnos la causa de esas muertes era desesperante. Ninguno de nosotros sabía a qué atribuir la presencia de aquellos extraños síntomas, y en los últimos días habían comenzado a aparecer las hemorragias puntiformes, dando origen a un nuevo motivo de alarma. [p. 111]

Però aquestes pàgines no constitueixen només un diari mèdic, sinó també un testimoni del dolor, de la por, del patiment, de la incertesa sobre el present mateix que s’ha abatut sobre la ciutat i el país, dels petits actes heroics de què és capaç l’ésser humà en situacions extremes i, també, dels actes indignes que som capaços de cometre. També hi és molt present la reflexió sobre la guerra mateixa i els culpables d’haver-hi abocat el país: els japonesos, en sentir la veu de l’emperador, que no havien sentit mai abans, demanant-los paciència per «tolerar l’intolerable» (la rendició), no el culpen per la guerra sinó que en culpen la camarilla militar que s’havia apoderat del país els anys anteriors a la guerra.

El resultado era que el hombre de armas hacía su voluntad, tuviese o no razón. Cuanto más alto era el grado, tanto más endiosados se sentían. Dentro de ese régimen, quienes más se jactaban, insultaban y amenazaban más alto ascendían en la escala jerárquica; y de esa clase de material salían los cerebros del Estado Mayor. En sentido común, la discreción, no se conocían. Arremetían en todas direcciones, como jabalíes, ajenos a la realidad, hasta agotar sus energías incontrolables. Pero ni aun entonces cedían o atendían a razones, por temor de perder esa autoridad y reputación ganadas gracias al miedo.

Bajo semejante yugo, la soldadesca y el pueblo sufrían más, y con ellos el Emperador. De lo contrario, ¿por qué obligarlo a anunciar la rendición y hacerse responsable de los actos de la camarilla militar? [p. 102-103]

Afortunadament, les ferides del doctor Hachiya es van guarint i no sembla haver estat afectat per la radiació, de manera que de mica en mica torna a ocupar-se de les seves tasques de director de l’hospital, d’atendre els malalts i d’investigar el nou mal. Té molts amics que el visiten tan bon punt saben que és viu, i aquestes visites li aporten nova informació sobre la guerra i sobre l’explosió sobre Hiroshima. Com la descripció del núvol provocat per l’explosió, que els habitants d’Hiroshima no van veure, però sí els que estaven fora de la ciutat, com el seu conegut Hashimoto:

En ese momento vi que de Hiroshima se elevaba una nube gigantesca, y de ambos lados de la nube principal comenzaron a desprenderse otras nubes más pequeñas, muy bonitas, que se abrieron como una abanico dorado. ¡Creo que nunca vi nada tan magnífico!

[…] Ni se imagina que hermosa era esa nube, ni roja ni amarilla. Era de una belleza imposible de describir.

—¿Tenía contornos bien delineados?

—Como si hubieran trazado una línea recta sobre el azul claro del cielo. Después de esa primera línea fueron abriéndose otra y otra y otra [p. 171-172]

Les notes que va recollir des del primer moment li serviren per redactar aquest diari, de prosa tan concisa i directa que en molts moments esdevé de gran cruesa, però alhora amb una gran tendresa i no està exempta d’alguna pinzellada humorística.

  • Michihiko Hachiya. Diario de Hiroshima de un médico japonés (6 de agosto – 30 de septiembre de 1945). Pr. Elias Canetti. Tr. J. C. Torres. Madrid: Turner, 2005. 236 p.84-7506-723-9.

 

Technorati Tags:

Sala de lectura: El libro de la almohada

De llibres, xviii

Escribí en mi habitación estos apuntes sobre todo lo que vi y sentí, pensando que no iban a se conocidos por nadie. Aunque mis anotaciones son triviales y sin importancia, podían parecer malintencionadas e incluso peligrosas a otros, por eso he tenido cuidado en no divulgarlas. Pero ahora me doy cuenta de que, así como inevitablemente brotan las lágrimas, según dice el poema, del mismo modo estas notas dejarán de pertenecerme. [p. 318]

[…]

Pero mis notas no son de esta clase. Escribí para mi propio entretenimiento, y apunté únicamente lo que sentía. Nunca esperé recibir, sobre estos escritos casuales, comentarios tan importantes como les que se dedican a notables libros de nuestro tiempo. Me sorprendo cuando escucho cómo los lectores aseguran que se sienten apabullados ante mi trabajo. Pero es natural que actúen así: conozco la mentalidad de aquellos que hablan bien de los que detestan y critican lo que les gusta. Por eso todavía lamento que hayan leído mi libro. [p. 319]

No, no són les paraules de l’autor d’un blog en el moment d’acomiadar-se, tot i que, amb petits canvis, podrien ser-ho: són les paraules amb què Sei Shônagon, ajudant de rang menor de l’emperadriu Sadako (976-1001), tanca el seu llibre, un llibre que ha esdevingut juntament amb la novel·la Genji Monogatari de la també dama de la cort Murasaki Shikibu les obres inicials de la narrativa japonesa.

Fins a l’era Heian, la literatura havia estat principalment cultivada per homes i en xinès; però de mica en mica, les dones, que no rebien una instrucció aprofundida en xinès, comencen a desenvolupar una escriptura pròpia en japonès, afavorida pel desenvolupament de l’escriptura fonètica, i a compondre la seva pròpia literatura: principalment novel·la i diaris. A la cort imperial, homes i dones competeixen en cultura i enginy, i és en aquest context on apareixen les dues obres esmentades més amunt.

Makura no sôshi (El libro de la almohada) és el conjunt de notes que va deixar Sei Shônagon, de la qual se’n saben ben poques coses: que era una ajudant de rang menor de l’emperadriu Sadako, que possiblement era filla del poeta Motosuke, que va estar allunyada de la cort en prendre partit pel canceller que no tenia el suport de l’emperadriu, i que va morir en la pobresa. L’origen del llibre, si hem de fer cas de l’autora, fou un regal de l’emperadriu: una gran quantitat de paper, en el qual va començar a escriure les seves anotacions. El títol del recull reflecteix el costum de l’època de redactar diaris personals que es guardaven als calaixos del coixins de fusta que es fan servir al Japó, si bé no se sap segur si aquest era l’origen real del llibre.

41. Cierta vez que pasaba
Cierta vez que pasaba por la casa de una gran hombre, el portón central estaba abierto y pude ver yn carruaje de hojas de palmera, bello y nuevo, con cortinas de un tono naranja delicioso. Se veía espléndido con sus pértigas apoyadas en los caballetes. Varios oficiales del Quinto y Sexto Rango se escabullían en todas direcciones; se habían levantado las vestiduras i las habían tomado con sus fajas y llevaban sus blancos bastones de mando en la parte que correspondía a los hombros de sus vestidos. Muchos pajes iban y venían con sus trajes completos, con largos y angostos carcajes sobre sus espaldas; algo muy armónico con esa importante casa. Luego me encantó ver a una criada de cocina extremadamente bonita que salió de la casa y peguntó: «Ya han llegado los servidores de los señores Fulano y Zutano?» [p. 92]

Les anotacions de Sei Shônagon són una miscel·lània de temes diversos, tots relacionats amb la vida a la cort, les celebracions, el pas de les estacions, la poesia, els costums. Constitueixen breus pinzellades amb què s’intenta transmetre la bellesa d’un paisatge, la tranquil·litat d’una nit de lluna, el contrast entre els colors de la vegetació a la muntanya o als jardins imperials, o a vegades descripcions més llargues de celebracions religioses o administratives, d’anècdotes sobre altres cortesans o d’episodis divertits o vergonyosos que ha protagonitzat l’autora o de què ha estat testimoni. També hi ha llistes de temes literaris o de coses que agraden o no agraden a l’autora.

74. Cosas que pierden al ser pintadas.
Clavelinas, flores de cerezo, rosas amarillas. Hombres o mujeres elogiados en relatos románticos. [p. 165]

És una literatura de fragments, d’impressions de la realitat i de la subjectivitat de Sei Shônagon, units per una concepció estètica i una idea de la bellesa i de la pròpia superioritat intel·lectual de l’autora, que no dubta a explicar els seus duels d’enginy amb altres nobles de la cort o amb els mateixos emperadors. En paraules de la traductora:

Sei Shônagon fue la pionera de un género propio de la literatura japonesa, que aún está vigente en al actualidad: zuihitsu, el ensayo fugaz y digresivo, literalmente «al correr del pincel», farrago libelli sobre emociones, observaciones, apuntes autobiográficos o poemas, carente de una orientación predeterminada; una dispersión del sujeto en fragmentos. [p. 14-15]

Sei Shônagon. El libro de la almohada. Traducció i pròleg d’Amalia Sato. Buenos Aires: Adriana Hidalgo Editora, 2003. 319 p. ISBN 987-9396-57-X.