Arxiu d'etiquetes: literatura gallega

Sala de lectura, 121: Herba d’enamorar, de Teresa Moure

[Ep! L’apunt conté detalls de l’argument que si no heu llegit la novel·la podrien fer que la gaudíssiu menys.]

La novel·la de Teresa Moure fou una de les novetats destacades del 2006 i ves per on jo l’he tinguda —he de confessar que com moltes altres— al prestatge dels pendents de llegir des de gener del 2007. Potser he trigat tant a llegir-la perquè creia, no sé per què, que es tractava d’una història d’amor i no estava per gaire romanços, però el cas és que en llegir-la finalment m’he endut una bona sorpresa: protagonistes que no són protagonistes, històries d’amor que només són un pretext, i tres personatges d’aquells que deixen bona boca. Són tres personatges femenins d’aquells que, citant el llibre, diríem que són dones d’empenta però que no necessitin ningú que les empenyi, units per un personatge masculí, el filòsof René Descartes. La primera, la reina Cristina de Suècia, que féu anar Descartes a la seva cort per poder parlar amb ell de filosofia, la dona que sorprengué tot Europa abdicant del tron i anant a viure a Roma; la segona, Hélène Jans, la criada amb qui Descartes tingué una filla, i de qui només se sap que sabia escriure; la tercera, Einés Andrade, filla d’una família de dones que no ha respectat mai les convencions per poder ser elles mateixes i fer la seva vida, que prepara una tesi doctoral sobre Descartes. Però no és el filòsof el protagonista de la novel·la, no n’és el motiu principal la relació amorosa que s’insinuava que havia tingut amb la reina sueca, ni la relació amb Hélène, ni la tesi d’Einés: les protagonistes són aquestes tres dones, que fan la seva vida sense deixar que ningú les guiï cap a un costat o altre. Tres dones de països diferents, de classes socials diferents, però que acaben unides per un nexe comú: Cristina torna a Hélène el llibre que havia escrit quan vivia amb Descartes, llibre que per atzars de la història acabarà com a herència de la família d’Einés Andrade, qui, finalment, utilitzarà la figura d’Hélène per intentar explicar els canvis de pensament del filòsof.

El llibre està dividit en quatre parts. La primera esta protagonitzada principalment per Cristina de Suècia i René Descartes; la segona, per Hélène Jans; la tercera reuneix Hélène i Cristina; i la quarta està protagonitzada per Einés Andrade. Aquesta, tanmenteix, va apareixent puntualment a les altres tres parts, igual que fragments dels llibres que escrigueren Hélène i Cristina es van intercalant entre els capítols de la novel·la. És una lectura amena, melancòlica quan tracta de Cristina, més alegre quan parla de la família d’Einés (amb escenes força divertides protagonitzades per les ties i l’àvia de la noia). Tot al llarg de la novel·la tracta de la situació de la dona i, també, de com es concebia que havia de ser una dona. Tan Cristina com Hélène són dones extraodinàries, però sospitoses: intel·ligents, saben llegir i escriure, parlen de tu a tu amb un filòsof com Descartes, i decideixen el seu destí per si mateixes. Einés, que pertany a una altra època, també s’ha d’enfrontar amb determinats comportaments dels homes respecte de les dones. Les tres, però, i afegiria també les dones de la família d’Einés, no es deixen dominar i aconsegueixen fer el seu camí. I Einés, en conèixer el passat de la seva família, entén millor qui és i perquè les dones de la família són com són.

El llibre:

  • Teresa Moure. Herba d’enamorar. Tr. Pere Comellas. Barcelona: La Campana, 2006. 405 p. ISBN 84-95616-92-0.

La citació: Teresa Moure

És veritat que jo no era ni vella, ni lletja, ni malfactora, però per això mateix m’aprofitava que estava fora de les sospites dels tribunals per aprendre de totes les fonts que podia, que no et puc revelar ara, les arts que els homes savis, com el meu amic, menystenien. […] Jo sabia que el 1595 una ordre de Felip II per als Països Baixos esmentava les dones velles com a particularment sospitoses dels crims de bruixeria. I avisos semblants circulaven entre les autoritats prevenint de les dones lletges o de les viudes, especialment de les que sabien llegir. Quina ximpleria! Ni les lletges eren perilloses per lectores, ni hi havia dona que se salvés de la crema si s’havia guanyat algun enemic reconegut.

Teresa Moure. Herba d’enamorar. Tr. Pere Comellas. Barcelona: La Campana, 2006. p. 184-485.

La citació: Teresa Moure

La novel·la que estic llegint m’està donant força sorpreses. La primera, que la que jo creia que anava a ser-ne la protagonista només és una de les protagonistes, perquè les protagonistes en són les dones: tres dones «concretes», de moment, i no sé si n’hi haurà més. La segona, la presència constant del discurs masclista que ha omplert la cultura occidental des que algú va decidir que qui menjaria el fruit prohibit seria la dona i no l’home, i així pogué carregar tots els mals de la humanitat en la dona —suposo que el dimoni era massa intangible i era més fàcil culpar la dona de tot. El narrador (narradora?) també fa seu aquest discurs, però utilitzant-lo a la seva manera. Com ara per caracteritzar una de les protagonistes, Hélène Jans (i aquesta explicació em serveix també perquè s’entengui el sentit del passatge i no hi hagi cap animeta políticament correcta que vingui a dir-nos que masclistes que som, escrivint aquestes coses sobre les dones…).

És una dona, no n’hi ha cap dubte. I tanmateix llegeix. I no pas el relat d’uns amors ni versos procaços, que llegeix una obra mèdica. Alguna maldat deu voler aprendre, llegint el llibre. O alguna maldat deu haver fet i vol mirar d’ocultar-la. Definitivament és una dona. És estrany que no sigui a la font a xerrar, o al mercat xafardejant amb altres comares! És una dona que llegeix. Tranquil·lament, llegeix. I doncs… Deu ser una bruixa? Ho deu ser… Es diu Hélène.

Teresa Moure. Herba d’enamorar. Tr. Pere Comelles. Barcelona: La Campana, 2006. p. 110.

Sala de lectura, 98: Sede en Ourense, d’Uxía Casal

Fa temps que tinc als prestatges tres llibres d’aquesta escriptora gallega i encara no els havia llegits. M’hauria de caure la cara de vergonya, sobretot pel que fa a un d’ells: la novel·la infantil As ás de Xenoveva, que em va regalar ja fa anys i que hauria d’haver estat el primer que llegís (ho sento, Uxía, prometo fer-ho). Però la curiositat és gran, i sabent que escriu i com escriu, vaig comprar dues novel·les seves: O faro de Arealonga i aquesta Sede en Ourense.

A Sede en Ourense ens trobem, com és evident al títol, a Ourense, en un futur imprecís en què han passat quinze anys sense que hagi caigut una gota de pluja sobre la ciutat. El Miño és sec, l’ús de la poca aigua que es pot importar està regulat i el mal ús està prohibit; han aparegut nous costums a conseqüència de la manca d’aigua; han canviat els costums higiènics i de vestuari… i l’aigua s’ha convertit en un bé tan preuat que, fins i tot, hi ha negocis il·legals de transport d’aigua i il·lusos que creuen que poden convertir les pedres en aigua.

La novel·la gira a l’entorn de les aventures de quatre personatges (Lalo, Casimiro, Aurora i Minia) als que uneix el tràfic il·legal d’aigua —i alguna cosa més, com descobriran amb sorpresa— i un altre  (Orentino) que creu haver trobat la clau per convertir les pedres en aigua. El negoci dels uns i l’abundància d’aigua de l’altre atrauran l’enveja i l’ambició d’alguns sectors poderosos, que no s’estaran de res per intentar controlar el negoci de l’aigua. Ni tan sols de segrestar algú, si així aconsegueixen el que volen. Però tot es resol feliçment per als protagonistes, que podran seguir amb les seves vides i les seves trobades al bar de Lalo, el Moucho.

La novel·la està estructurada en capítols curts que li donen una gran agilitat i que recorden escenes d’una pel·lícula, i alternen el punt de vista dels diversos personatges. L’estil és planer, àgil, sense floritures sobreres, i és llegeix força bé. A mi, si més no, m’ha fet passar una bona estona.