Arxiu d'etiquetes: literatura francesa

Sala de lectura, 114: Les relacions perilloses, de Choderlos de Laclos

Acabo la lectura de Les relacions perilloses de Choderlos de Laclos amb sentiments enfrontats. D’una banda, la satisfacció d’haver tornat a gaudir d’una història de la qual, fins al moment, només en coneixia les versions cinematogràfiques —totes dues excel·lents, tot i que per motius diferents. De l’altre, aquell remordiment per gaudir, precisament, d’una història sòrdida protagonitzada per uns personatges amorals, uns altres de beneits, i uns altres massa lligats per les convencions i l’educació. I encara l’enuig en descobrir que el final, aquell final moralitzant i, en certa manera, amable amb alguns dels personatges de les pel·lícules, no ho és gens en la novel·la.

El vescomte de Valmont i la marquesa de Merteuil encara són més menyspreables a la novel·la que a la pel·lícula, Cécile de Volanges igual de beneita o més; l’únic personatge que no mostra gaire diferència és la desgraciada presidenta de Tourvel. Moltes de les frases de les cartes les podem escoltar a la versió de Stephen Frears, i suposo que també en la de Milos Forman —podria equivocar-me, perquè no la recordo tan bé; ja l’he treta del prestatge per tornar a veure-la—; i moltes de les escenes foren reproduïdes a les dues pel·lícules. Menys el final, que no desvetllaré, però que és força diferent i més estricte encara que el que ens mostraren els dos directors, i tot provocat per la lluita entre Merteuil i Valmont, no per demostrar quin dels dos és capaç de fer-la més grossa a l’hora de seduir i manipular la gent que els envolta, sinó per no reconèixer el que els faria més vulnerables a ulls de tothom i d’ells mateixos: que s’estimen i no poden estar l’un sense l’altre.

Malgrat el to de les cartes i el fet de conèixer la història, aquesta lectura no se m’ha fet gens avorrida, i no m’he saltat ni una línia —tot i que, ho confesso, després d’haver llegit una carta trobar-ne les mateixes frases reproduïdes en una altra em feia venir la temptació de fer un saltet. La traducció manté un bon equilibri entre la formalitat de les cartes i un llenguatge que no es fa pesat en cap moment.

El llibre:

  • Choderlos de Laclos. Les relacions perilloses, o, Cartes. Recollides en una societat i publicades per a la instrucció d’algunes altres. Tr.Josep-Anton Fernàndez. Barcelona: Proa, 1988. 351 p. ISBN 84-7739-037-1.

Sala de lectura, 109: Moderato cantabile, de Marguerite Duras

Corre per algun prestatge des de fa anys L’amant de Marguerite Duras i mai no he tingut esma ni d’obrir-lo. No em pregunteu per què; no sabria dir-vos-ho: tant podria ser per manca d’interès, com per una certa resistència a llegir allò que «s’ha de llegir». Tampoc no ajudà gaire la pel·lícula: no vaig aguantar-ne més de vint minuts. Però vet aquí que per obra i gràcia d’un taller de literatura al que he assistit darrerament —que hom té les seves perversions i s’hi dedica amb ganes— m’ha tocat llegir una altra novel·la de Marguerite Duras: Moderato cantabile.

Abans de començar a llegir-la, vaig començar a témer-la: companys del curs que l’havien llegida l’havien trobada tan difícil i els feien falta més lectures. I a l’hora de la veritat, tampoc no era tan difícil… si més no llegir-la. Entendre-la era tota una altra cosa: de fet, entre el que vaig entendre jo i el que vam treure’n després de comentar-la a classe semblava que haguéssim llegit dues novel·les diferents.

A grans trets, la novel·la són deu dies de la vida d’Anne Desbaresdes, una dona burgesa d’un poblet industrial de la costa, que un dia que porta el fill a classe de piano sent un crit provinent d’un cafè propera i, encuriosida, hi treu el nas. Hi ha hagut un assassinat i s’hi obsessiona prou per tornar a l’endemà. Al cafè hi coneix un home amb el qual s’anirà trobant els dies següents, un home que sembla conèixer-la d’abans i amb qui establirà una estranya relació clandestina, mal vista per tothom, basada en les constants preguntes d’ella sobre l’assassinat i les observacions d’ell sobre la vida d’ella. Anne és una dona que no té res, només un fill a qui s’aferra, i la novel·la acaba amb la pèrdua d’aquest fill.

La meva interpretació havia estat, suposo, senzilla i superficial: un adulteri que té com a conseqüència la pèrdua d’allò que més estima, el seu fill. Però després de comentar-la a classe i de conèixer tots els símbols que amaga la novel·la i de les imatges que conté, i el per què de l’obsessió d’Anne per la dona assassinada i l’assassí, en vam treure unes conclusions completament diferents: per mi el final era un nou començament, però la novel·la té prou claus per poder afirma que el final és, de fet, un final.

I abans que ningú m’ho pregunti, sí, m’ha agradat. Prou com per reservar-la per llegir-la una altra vegada amb les noves claus per interpretar-la.

El llibre:

  • Marguerite Duras. Moderato cantabile. París: Éditions de Minuit, DL. 2008. 164 p. ISBN 978-2-7073-0314-1.

Sala de lectura, 104: Balzac i la Petita Modista xinesa, de Dai Sijie

Aquesta és una d’aquelles novel·les que un dia vaig comprar perquè tothom en parlava i que va quedar desada immediatament al prestatge amb la idea de llegir-la algun dia. I han hagut de passar set anys perquè, amb l’excusa d’omplir l’escala de recomanacions del Reto 2009, la tragués del prestatge on havia anat a raure.

Espero que si dic que és una novel·leta deliciosa ningú interpreti que no m’ha agradat. Però és que és això, precisament, una novel·leta (no arriba a dues centes pàgines) deliciosa, malgrat el rerefons polític i social que amaga.

El narrador i Luo són dos joves que en sortir de l’escola són enviats a un poble de muntanya per ser sotmesos a reeducació: el seu crim, ser dos joves intel·lectuals, malgrat que ni tan sols els havien permès anar a l’institut. Per què? Perquè els pares de tots dos eren considerats enemics del poble. Som a la Xina, l’any 1971. Al poble on són enviats només es tenen l’un a l’altre, però ben aviat coneixen una noia d’un poble veí, modista, de qui s’enamoren. Més encara: en un altre poble hi ha un conegut, també per ser reeducat, en Quatreulls, que amaga una maleta plena de llibres. Aquests llibres seran no només una manera de fugir de la duresa de les tasques diàries, sinó també l’instrument que Luo utilitzarà per reeducar la Petita Modista. A la història d’amor s’hi afegeixen les anècdotes de la vida dels dos nois a la muntanya del Fènix del Cel, que és el nom de la muntanya on estan els pobles on viuen els protagonistes de la novel·la, narrades amb un estil clar i planer, sense aprofundir en els aspectes més obscurs de la dictadura del proletariat ni de la reeducació, tot i que hi surten entreteixits amb la història dels protagonistes; a vegades, també, per mostrar-ne l’absurditat.

El que més m’ha cridat l’atenció, el que més m’ha agradat, és la idea del valor dels llibres, de determinats llibres, com a instruments per a evadir-se de la realitat i com a eines per millorar com a persones. Alguns llibres, esclar: la literatura occidental oposada, en aquest cas, a la literatura oficial (Mao, Hoxha, Marx, Stalin) —i l’única permesa d’altra banda.

El llibre:

  • Dai Sijie. Balzac i la Petita Modista xinesa. Tr. Marta Marfany. Barcelona: Edicions 62, 2001. 163 p. ISBN 84-297-4812-1.

Sala de lectura, lxxxii: Les benignes, de Jonathan Littell

Les benignes, de Jonathan Littell

Les benignes, de Jonathan Littell (enllaç a Quaderns Crema)

(Atenció: al text hi ha alguns detalls de l’argument. Si no heu llegit la novel·la, no seguiu endavant)

No crec que començar explicant de manera molt resumida l’argument d’aquesta novel·la estigui de més, encara que suposo que aquestes alçades és prou coneguda tant pels nombrosos lectors que ha tingut com pels que no l’han llegida però estan una mica al cas de les novetats literàries. Nombrosos lectors, sí; un dels quals va pujar al mateix avió que jo quan tornava de vacances: ja veus quina cosa, direu. Sí, no té importància, però és la primera vegada que em passa que en un avió puja algú portant a les mans el mateix llibre que jo he tret de la bossa per anar llegint durant el viatge. Per acabar-ho d’adobar, sèiem a la mateixa filera. Bé, prou anècdotes sense solta ni volta i anem per feina.

Les benignes és el relat de la Segona Guerra Mundial i de l’Holocaust jueu des del punt de vista d’un dels seus protagonistes: Maximilian Aue, alemany, doctor en dret, membre de les SS que gairebé sense moure un dit va recorrent els principals escenaris europeus d’aquella guerra i de l’extermini de jueus, gitanos, homosexuals, malalts mentals, criatures, dissidents, etc., al mateix temps que va ascendint en la jerarquia de les SS. Arriba, finalment, a trobar-se davant Hitler mateix, que el condecora. Aue és una persona de gran cultura i aparent sensibilitat, però que posa tot el que sap al servei de la justificació de la matança de tots aquells que no són aris. Una matança davant la qual només sent, de tant en tant, una lleugera incomoditat —a no ser que interpretem que els vòmits, marejos i dolors que sent al llarg de bona part de la novel·la siguin una manifestació física del seu rebuig… exercici força difícil de justificar, d’altra banda. Aue ja es mostra des del començament com una persona sense remordiments i d’una fredor malaltissa, capaç de justificar amb xifres que la matança no va ser tan greu. Al llarg del seu periple, no només l’anem coneixent millor, sinó que també coneixem a través d’ell altres protagonistes d’aquells fets i les teories en què es basaven, els motius i les excuses que es donaven per tirar endavant aquella barbaritat.

Dit així no sembla gran cosa, però per la complexitat de la novel·la i la seva longitud és difícil resumir en poques paraules. Aue és protagonista i alhora testimoni de la guerra, i el que pretén es deixar-ne testimoni, un testimoni objectiu, perquè se’l pugui jutjar. I Littell no estalvia detalls en la descripció d’Aue i de les seves accions, des de les més banals a les més perverses; d’aquí que no fa gaire em preguntés en una altra entrada («Poti-poti», del 16 de setembre) si la novel·la no era «només un gran muntatge per épater le bourgeois amb aquesta davallada a l’infern protagonitzada per la freda i insensible criatura que és Aue». Perquè Aue és repulsiu i alhora fascinador; o, més aviat, la novel·la és fascinadora, d’aquelles que no pots deixar de llegir.

D’aquí la necessitat de deixar passar un temps abans de parlar de la novel·la, que s’esvaís una mica la fascinació que m’havia provocat. Si una de les funcions de l’art és trasbalsar-nos, obligar-nos a pensar, arrancar-nos de la indiferència amb què passem els dies, Littell ha reeixit amb aquesta novel·la. Dubto molt que ningú que l’hagi llegida no s’hagi sentit incòmode —si més no, incòmode— davant d’algunes de les descripcions que hi trobem. Per això deia, a la mateixa entrada que esmentava més amunt, si no era un muntatge per épater le bourgeois; perquè has seguit llegint i quan creus que has superat tot l’horror, encara et surt amb unes escenes que, suposo, han de servir per ajudar-nos a acabar el retrat de Maximilian Aue: un personatge repugnant, amoral (i immoral?), pervers i que sembla que es vulgui fer perdonar amb el relat de la seva infantesa.

No sé quina sensació hauran tingut altres lectors mentre llegien aquesta novel·la. He volgut mantenir-me una mica al marge de crítiques i anàlisis, ressenyes i comentaris, per no acabar oferint sense adonar-me’n opinions mediatitzades. La meva ha estat d’incomoditat: d’haver de deixar-la de banda aclaparat per les escenes i les accions d’Aue, i de reprendre’n de seguida la lectura per la fascinació que em produïa la novel·la. La qual, malgrat algunes caigudes de ritme, alguns episodis inexplicables (com pot trigar tant, Aue, a adonar-se de qui són els bessons?) i que tantes trobades casuals no semblen gaire versemblants (inclòs el deus ex machina del final), m’ha semblat una gran novel·la (i no ho dic, només, per l’extensió).

També n’han parlat, entre molts d’altres, en Dav a Des de Sants“Les benignes” (2007)»); en Fausto a Món de llibresLes benignes. Radiografia del mal en set conclusions»), qui per cert, també comença parlant de la reacció que li ha provocat el llibre; en Valentí Torra («Llegiu Les benignes de Jonathan Littell»); i, sobretot, el meu homònim Ferran a Max Aue.

El llibre:

  • Jonathan Littell. Les benignes. Tr. Pau Joan Hernández. Barcelona: Quaderns Crema, 2007. 1162 p. ISBN 978-84-7727-181-9.

Sala de lectura, lxxv: Le petit Nicolas, de Jean-Jacques Sempé i René Goscinny

No m’han agradat mai les lectures adaptades, per bé que en reconegui la utilitat quan s’aprèn una llengua nova —i, de fet, n’he llegit alguna quan estudiava anglès. Però a mi no m’agraden; m’emprenya haver de llegir obres conegudes en versions adaptades a les quals han tret tota la riquesa literària per deixar-les reduïdes a gramàtica bàsica i vocabulari essencial que cal conèixer. Prefereixo llegir l’obra tal com fou escrita, encara que no l’entengui del tot; o, perquè no, obres dirigides a un públic infantil o juvenil, que acostumen a ser menys complicades pel que fa a la llengua. D’aquí que aquest Nadal passat decidís, en lloc de llegir una de les novel·letes adaptades que ens recomanava la professora de francès, llegir aquest llibre: Le petit Nicolas.

Els referents que en tenia eren pocs: que originalment era una tira còmica que apareixia en un diari, que era molt conegut a França, que era semblant a aquell famós Manolito gafotas de l’Elvira Lindo que perdé la gràcia quan el convertiren en pel·lícula… A més, els textos són de René Goscinny,¹ a qui tots coneixem per aquí per, sobretot, per la sèrie d’Àsterix i Obelix.

Le petit Nicolas recull algunes històries sobre el personatge, un nen que encara va a l’escola i que ens presenta el món en què es mou des del seu punt de vista, el punt de vista d’algú que a vegades no entén la «lògica» del món dels grans. Els seus companys de classe, els professors i els pares són els altres protagonistes d’aquestes històries, unes històries que per poc que haguem tingut un company de classe rodanxó i aficionat als dolços, un de perdonavides, un de pilota, un professor amb malnom o uns pares que no sempre fan allò que quan érem petits volíem que fessin, faran que somriguem obertament amb el seu desenllaç, sovint absurd per la nostra òptica «madura».

Són també unes històries que de tant en tant faran que ens preguntem si aquella és la visió real que tenen les criatures del món (i del món dels adults) o és la visió que els adults creiem que tenen les criatures (molt més probable). És, en tot cas, una lectura lleugera per passar una bona estona i, segurament, una lectura ben entretinguda per als més petits (les històries del petit Nicolàs estan traduïdes al català i al castellà).

1. «René Goscinny». Encyclopædia Britannica. 2008. Encyclopædia Britannica Online. 28 Apr. 2008. <http://www.britannica.com/EBchecked/topic/239461/Rene-Goscinny>.

Transformacions

O, Sala de lectura, lxi-lxiii: Les metamorfosis, d’Ovidi; Exercicis d’estil, de Raymond Queneau; El corazón devorado, d’Isabel de Riquer.

 

Tot i que aquesta entrada hauria d’haver-se titulat Sala de lectura, la coincidència amb poc temps de la lectura de tres llibres amb un tema comú m’ha portat a no titular-l’hi i dir-ne, en canvi, «Transformacions». Aquest és, a grans trets, el tema que caracteritza aquestes tres obres i les dota d’un element comú, ja que són tres obres ben diferents quant a concepció, època, estil i gènere. La primera és un recull de llegendes mitològiques clàssiques d’origen grecoromà, l’element principal de les quals és la metamorfosi dels protagonistes; la segona és, tal com diu el títol, un conjunt d’exercicis d’estil basat en la reelaboració de la mateixa història de noranta-nou maneres diferents; i la tercera és un estudi de l’evolució en la literatura al llarg del temps d’un motiu literari medieval. La transformació, per tant, esdevé l’únic element comú de les tres obres i l’única excusa per parlar-ne en una única entrada.

Ovidi. Les metamorfosis. Quaderns Crema, 1996Ovidi sembla que escrigui Les metamorfosis amb una finalitat: exalçar Roma i la família imperial per la via d’entroncar-la amb l’època històrica grega que més motius literaris ens ha fornit i amb els déus olímpics. Segons Ovidi, August seria ni més ni menys que descendent de Iulus-Ascani, fill d’Enees, alhora fill del príncep Anquises i de la deessa Venus: August va ser adoptat per Juli Cèsar, de la família dels Julis, que es considerava descendent de Iulus-Ascani. I ho fa explicant-nos totes les llegendes i mites grecoromans en què la metamorfosi té un paper principal, per ordre cronològic i agrupats en tres grups: els protagonitzats per deus i deesses, els protagonitzats per herois i els protagonitzats per personatges considerats històrics. N’hi ha un munt, de més conegudes i de menys, com la desesperada fugida i transformació de Dafne en llorer quan era perseguida per Apol·lo; la terrible venjança de Progne per la violació de la seva germana Filomela, després de la qual foren convertides en oreneta i rossinyol, o la més bella de totes, la transformació en til·ler i alzina de Filemon i Baucis. Apolo e Dafne, de Bernin, a la Galleria BorgheseEn tots aquests mites el paper dels déus és fonamental, així com els diversos entroncaments entre déus i humans, dels quals en sorgeix un Enees que, després de vagar per la Mediterrània, arriba al Laci, on els seus descendents fundaran Roma. En alguns moments la narració dels diferents episodis esdevé una mica confusa i costa saber qui està parlant, però és sense dubtar-ho un gran compendi de la mitologia grecoromana i ha estat —i això gairebé està de més dir-ho— l’origen de nombroses metamorfosis de la lletra escrita a altres arts, com ara la bellíssima escultura de Bellini Apollo e Dafne, que es pot veure a la Galleria Borghese de Roma, o el ressò del mite de Filemon i Baucis que trobem a «Les gracioses ametlles» de Josep Carner, per esmentar només dos casos ben coneguts.

Si mai us heu preguntat de quantes maneres diferents es pot explicar un mateix fet, potser trobareu la resposta als Exercicis d’estil de Raymond Queneau. Si Ovidi recull unes dues-centes cinquanta històries de transformacions de persones en animals, arbres, plantes, constel·lacions, roques, etc., Queneau presenta una única transformació: un incident a l’autobús entre un jove que porta un estrany barret i que més tard és vist parlant amb una altra persona dóna lloc a noranta-nou versions diferents de l’episodi, en prosa, en vers, en llenguatge matemàtic, explicat al revés, amb les lletres canviades… La història en si no té cap interès; de fet és només l’excusa per aquests exercicis, que són el realment interessant d’aquest llibret que es pot llegir i gaudir tranquil·lament en una tarda.

Isabel de Riquer. El corazón devorado. Madrid: Siruela, 2007.Un pretext semblant és el que dóna forma a El corazón devorado, d’Isabel de Riquer, però amb material aliè: tal com diu el subtítol del llibre, la professora de Riquer recorre l’evolució de la llegenda medieval del cor menjat fins als nostres dies i explica com s’ha anat transformant al llarg del temps fins a aparèixer en un mitjà tan diferent com el cinema (a la pel·lícula Hannibal) o en un article escrit per Albino Luciani abans de ser papa. Si bé hi ha exemples de venjances que inclouen menjar parts del cos de l’enemic en èpoques diferents i en cultures diferents —per exemple, la venjança de Progne que esmentàvem més amunt i que apareix també al llibre d’Isabel de Riquer: per venjar la violació i la mutilació de la seva germana, Progne assassina el seu fill Itis i el serveix al seu marit, autor de la violació—, ens explica la Isabel de Riquer que la llegenda del cor menjat s’origina a l’Edat mitjana a França, en el context de la literatura trovadoresca, i des d’aquestes primeres versions del segle XII va apareixent aquí i allà al llarg de la història de la literatura: en Dante, en Boccaccio, al Curial e Güelfa, en Walter Scott, en òperes (com la donizettiana Gabriella de Vergy), a vegades mantenint el missatge original i d’altres amb un nou significat d’acord amb la ideologia de l’escriptor de torn o de la moralitat de l’època. I quina és la llegenda del cor menjat? Doncs sempre en un ambient cortesà, parla dels amors adúlters d’un home amb una dona casada, el marit de la qual, engelosit, assassina l’amant, li treu el cor, el fa cuinar i li serveix a la muller. Aquesta, en saber que ha menjat el cor de l’amant, diu que mai més tornarà a menjar res igual i se suïcida en unes versions, o mor d’inanició en d’altres. Una de les primeres versions de la llegenda, que serví d’inspiració a força autors posteriors, és la de la vida del trobador Guillem de Cabestany, enamorat de Saurimonda, muller de Ramon de Castell Rosselló: aquest, en conèixer la relació de tots dos, fa assassinar Guillem i fa servir el cor cuinat del poeta a Saurimonda, que en saber què ha menjat es llança daltabaix del balcó.

En aquest cas, però, les transformacions de la mateixa història tenen l’interès afegit dels canvis subtils que al llarg del temps va experimentant la llegenda, d’entre els quals no és el més petit el fet que a les primeres versions l’adulteri, sempre dintre del context de l’amor trobadoresc, no és pecaminós ni moralment reprovable, mentre que en versions posteriors es considera un càstig just. O sempre ens podem prendre la lectura d’aquest llibre, en paraules d’Isabel de Riquer, com «una amplia carta de menús de “corazón enamorado”»:

En todos los textos la escena culminante es la del banquete, con la imprescindible presencia del cocinero que, sin saberlo, se hace cómplice del marido, y que prepara, sin hacer preguntas, el corazón que se le entrega y guisa cuidadosamente, dentro de la tradición culinaria de cada época y región, para elaborar un plato delicioso y único, un manjar exquisito y muy nutritivo, sazonado con especias y hierbas aromáticas a fin de darle más sabor y avivar el apetito, como se desprende de los elogiosos comentarios de la mujer después de haberse saciado con el festín. Y así tenemos una amplia carta de menús de “corazón enamorado”, como el de Guillem de Cabestany, rustido a la pimienta, insistiendo en la versión del Decamerón en las muchas especias que le añaden. [p. 17]

Les obres:

  • Ovidi. Les metamorfosis. Tr. Jordi Parramon. Barcelona: Quaderns Crema, 1996. 429 p. ISBN 84-7727-158-5.
  • Raymond Queneau. Exercicis d’estil. Tr. Annie Bats, Ramon Lladó. BArcelona: Quaderns Crema, 1997. 135 p. ISBN 84-7727-041-4.
  • Isabel de Riquer. El corazón devorado: una leyenda desde el siglo XII hasta nuestros días. Madrid: Siruela, 2007. 298 p. ISBN 978-84-9841-085-3.

PS: No està de més esmentar que hi ha en marxa unes altres «transformacions», proposades per en Pere de Saragatona: les d’un fragment del conte «El mar», de Mercè Rodoreda, a la manera de les transformacions dels Exercicis d’estil de Raymond Queneau. Les trobareu al blog Transformacions.

 

Technorati Tags:

Sala de lectura, xlv: Suite francesa, d’Irène Némirovsky

3 de juny de 1940. Els alemanys són prop de París: la invasió és inevitable. Alarmats per la proximitat de l’enemic i pels bombardejos, molts parisencs fugen de la ciutat. La família Péricand, el matrimoni Michaud, el banquer Corbin i la ballarina Arlette Corail, Charles Langelet, l’escriptor Gabriel Corte i la seva amant Florence, tots abandonen París com poden per anar cap a un lloc més segur. Enmig de carreteres curulles de fugitius, tots aquests personatges van descobrint-nos com l’instint de supervivència és més fort que qualsevol altra consideració. A la segona part de la novel·la, part de l’exèrcit alemany s’estableix en un poble, Bussy. A través de les Angellier, sogra i jove, i d’altres habitants de la zona com els Labarie –que havien cuidat del fill dels Michaud– l’autora ens mostra la complexitat de les relacions que s’estableixen entre vencedors i vençuts, que van de la col·laboració dels uns a l’oposició aferrissada d’altres, ni que sigui d’amagat. La novel·la acaba quan els soldats alemanys abandonen Bussy perquè els envien al front de Rússia.

Però en realitat hauríem de dir que la novel·la acaba quan Irène Némirovsky és detinguda i deportada a Auschwitz. Va començar a escriure Suite francesa entre 1941 i 1942. Ella i el seu marit havien hagut de marxar de París perquè l’arianització imposada pels alemanys i les lleis contra els jueus els havien deixat sense feina. No la podrà acabar, però: el 13 de juliol de 1942 és detinguda i la deporten a Auschwitz quatre dies més tard. El 17 d’agost hi va ser assassinada. El mes d’octubre el seu marit també va ser detingut quan intentava obtenir de les autoritats permís per substituir-la al camp de concentració: va ser deportat a Auschwitz, on van assassinar-lo el mateix dia que hi arribà.

Si explico això, que ha sortit a la premsa nombroses vegades des que es va publicar la novel·la, és perquè saber-ho m’ha proporcionat un altre perspectiva durant la lectura: qui descriu els fets d’aquells anys no només els va viure de prop, sinó que no va poder veure com acabaven. Némirovsky tenia molt clara l’estructura de la novel·la i l’evolució dels personatges principals de la trama, però només va poder escriure dues de les cinc parts que havia previst que tingués la novel·la.

Amb aquest comentari no vull dir que aquest sigui l’únic mèrit de la novel·la. N’és un més. L’autora fugí del sentimentalisme i intentà presentar els personatges com els havia imaginat, de la manera més objectiva possible, igual que els fets que narra. L’estructura de la primera part, alternant capítols dedicats a cadascun dels personatges però units per les relacions que es van establint entre ells, enganxa; enganxa com ho fa el ritme de l’acció, que no decau, i els cliffhangers amb què acaben alguns capítols. A la segona part el ritme és diferent, més lent, més angoixant també, però igualment aconsegueix que no puguis parar de llegir.

No he acabat de llegir els apèndixs que acompanyen la novel·la. S’hi recullen moltes de les notes que Némirovsky havia escrit sobre el procés d’escriptura de la novel·la i com la volia continuar. Molt del que hi diu –almenys en els fragments que vaig llegir abans de decidir no continuar– s’endevina durant la lectura de la novel·la. Però no volia tenir pistes de com hauria estat la novel·la si hagués pogut acabar-la: perquè tot i estar inacabada, m’ha semblat una gran novel·la.

Irène Némirovsky. Suite francesa. Tr. José Antonio Soriano Marco. 6a ed. Barcelona: Salamandra, 2006. 473 p. ISBN 87-7888-982-5.

Si la llegiu en aquesta edició de Salamandra, salteu-vos-en el pròleg: tot i ser interessant és un pròleg dolent, d’aquells que expliquen detalls clau de la novel·la que no s’haurien d’explicar.

 

Technorati tags: ?