Arxiu d'etiquetes: literatura fantàstica

Sala de lectura, 122: Wicked, de Gregory Macguire

Hi ha nombroses històries que han tingut tant d’èxit, sigui en forma de pel·lícula, de novel·la o de conte, que els seus autors o a vegades d’altres no han pogut resistir la temptació de crear-ne continuacions o històries precedents. Dins del gènere fantàstic, per exemple, em vénen al cap la sèrie de Duna de Frank Herbert, continuada per l’autor i després pel seu fill, o El último anillo, de Kiril Yeskov, que continua la història d’El senyor dels anells (narrada del punt de vista dels orcs); i les pel·lícules que continuaren Alien o les del cicle de La guerra de les galàxies, per posar només alguns casos ben coneguts. Una altra història molt coneguda i que tingué versions cinematografiques més o menys fidels, i nombroses continuacions, tant de la mà del seu autor com d’altres, i fins i tot problemes de propietat intel·lectual, fou El màgic d’Oz, d’L. Frank Baum. Entre les continuacions o precedents o històries inspirades o com vulgueu dir-ne, hi ha aquesta novel·la, Wicked, subtitulada Memorias de una bruja mala.

No havia associat les dues obres, ni tan sols amb la il·lustració de la coberta: una bruixa de pell verda i nas punxegut que recorda el personatge de la pel·lícula de 1939, dirigida per Victor Fleming i protagonitzada per Judy Garland. La novel·la, de fet, em sembla que es basa tant en la història original com en l’imaginari de la pel·lícula per compondre el relat de la història d’Elphaba, la nena verda de dents esmolades nascuda al país dels Munchkins i que, amb el pas dels anys, es convertirà en la Malvada Bruixa de l’Oest. Com que no he llegit totes les històries d’Oz de Frank Baum no podria dir amb certesa quant del contingut de Wicked s’hi inspira, però suposo que és força: en la història principal evidentment, que forma part de la darrera part del llibre; també hi ha una de les històries posteriors a El màgic d’Oz que es titula Ozma of Oz, on apareix per primera vegada el robot Tik-tok, i on és probable que s’hagi inspirat Maguire pel que fa al tiktokisme, el desenvolupament de màquines que podríem anomenar robots amb tota la tranquil·litat del món.

La història està dividida en cinc parts que corresponen a èpoques diferents de la vida d’Elphaba, des del seu accidentat naixement al país dels Munchkins fins a la seva mort no menys accidentada (i accidental) al país dels Winkis, ja convertida en la Malvada Bruixa de l’Oest. La cinquena part és la que conté la història original d’El màgic d’Oz que tots, qui més qui menys, coneixem. Al llarg de la seva vida Elphaba ha d’enfrontar-se a l’estranyesa i la por que provoca en els altres per causa del seu aspecte estrany i amenaçador, al despertar d’una consciència política i revolucionària, i al convenciment que està sola i que sola no podrà canviar el món, i a l’acceptació que és una bruixa. Una bruixa malvada,  això sí, segons el punt de vista de qui la jutgi: acostumada a la injustícia i a cercar la veritat per ella mateixa, Elphaba descobreix de seguida que el màgic d’Oz no és tan bo com tothom creu, sinó un dictador que pretén uniformitzar la societat eliminant-ne tots els elements diferents (com ara els Animals, amb majúscula, dotats a diferència dels animals de raó i llenguatge).

Tot i que en general la novel·la és entretinguda i ofereix una encertada recreació «adulta» del món d’Oz, no ha acabat de fer-me del tot el pes; m’ha semblat que hi ha massa idees apuntades que després no es desenvolupen o tenen un desenvolupament confús, i força episodis de la vida d’Elphaba que malgrat que tenen la intenció de caracteritzar millor el personatge, no aporten gaire cosa al desenvolupament de la trama.

El llibre:

  • Gregory Maguire. Wicked. Tr. Claudia Conde. Barcelona: Planeta, 2009. 575 p. ISBN 978-8408-08581-2.

Biblioteques de paper: les biblioteques de la Universitat de Shiz

Y así empezó el verano. Como había aprobado los exámenes, Boq podía planificar libremente un último año en Briscoe Hall. Todos los día corría a la biblioteca de Three Queens, donde bajo la atenta mirada de un titánico Rinoceronte (archivero y bibliotecario jefe), se dedicaba a limpiar viejos manuscritos, que evidentemente nadie consultaba más de una vez cada cien años. [p. 149]

—Yo soy una simple estudiante que ayuda en las labores manuales —declaró Elphaba—. Ni siquiera entiendo lo que dice. Soy su secretaria, su amanuense. Ya sabes que no puede escribir por sí mismo, porque no puede sujetar una pluma con las patas. Yo escribo al dictado, archivo los papeles y voy corriendo a la biblioteca de Crage Hall para hacer consultas.
—La biblioteca de Briscoe Hall sería un lugar mejor para encontrar ese tipo de material —sugirió Boq—. Incluso la de Three Queens, donde estoy trabajando este verano, tiene montones de documentos de las observaciones sobre la vida animal y vegetal realizadas por los monjes.
—Ya sé que no soy una chica muy corriente —señaló Elphaba—, pero el hecho de serlo me impide el acceso a la biblioteca de Briscoe Hall. Tampoco el doctor Dillamon puede acceder, por el hecho de ser un Animal, al menos por ahora, de modo que esos valientes recursos están fuera de nuestro alcance.
—Bueno —dijo Boq despreocupadamente—, si sabes exactamente lo que buscas… yo tengo acceso a los fondos de las dos bibliotecas. [p. 159]

En años venideros (y Boq estba destinado a vivir una larga vida), el muchacho recordaría el resto del verano como un período perfumado por el olor de los libros viejos, cuando los antiguos pasajes manuscritos nadaban ante sus ojos. Indagaba solo en las mohosas estanterías y flotaba sobre cajones de caoba llenos de pergaminos manuscritos. Durante todo el verano, pareció como si las ventanas de paneles romboidales entre paños de piedra azul no dejaran de nublarse por obra de unas gotas de lluvia pequeñas pero persistentes, casi tan frágiles y fastidiosas como granos de arena. [p. 160]

Boq no tuvo tiempo ni gans de hablar de su romance cuando volvió a encontrarse con Crope y Tibbett. El Rinoceronte bibliotecario, que casi no había prestado atención a los chicos ni a sus progresos durante todo el verano, de pronto había comprendido que lo poco que habían avanzado y se había vuelto todo jadeos reumáticos y ojos atentos. Los chicos hablaban poco, cepillaban y limpiaban los pergaminos, y frotaban con aceite de avesol las cubiertas de piel y los broches de latón pulido. Sólo quedaban unos días de aquel tedio. [p. 177]

  • Gregory Maguire. Wicked. Memorias de una bruja mala. Tr. Claudia Conde. Barcelona: Planeta, 2009.575 p. ISBN 978-84-08-08581-2.

Sala de lectura, 118: Artifex Cuarta Época

Sóc aficionat a la literatura fantàstica —que inclou tres subgèneres: terror, fantasia i ciència-ficció—, també anomenada imaginativa, aquella «en la qual la raó entra en suspensió, sigui per l’element sobrenatural o estrany, sigui per la creació de nous mons (desplaçats en el temps o en d’altres planetes) que ofereixen una alternativa a l’espai quotidià que envolta el lector» en paraules de Víctor Martínez-Gil. Ho sóc, però amb dues excepcions: la primera, que afecta també la meva relació amb la literatura en general, és la poca afició que tinc a llegir contes (en llegeixo, sí, però sempre se’m fan curts); la segona, que afecta directament el contingut del gènere, és la poca afició a la literatura de terror —per un motiu ben simple: encara no he trobat la història de terror que arribi a fer-me sentir por. Limitació meva, suposo, ja que els mateixos recursos literaris sí que provoquen alguna sensació en altres lectors. Podria afegir una tercera excepció: mai no he llegit revistes dedicades a aquest gènere.

Aquesta breu introducció ve a tomb a manera de justificació de l’excepcionalitat de la lectura, precisament, del número 4/5 de la revista de relats i novel·la curta de terror, fantasia i ciència-ficció, Artifex Cuarta Época. He de reconèixer que en la decisió hi intervingué, d’altra banda, un factor fonamental: la ressenya que n’escrigué Juanma Santiago («Artifex Cuarta Época número 4/5»), que en sap un niu, que n’era el coordinador, i que, a més, és amic meu. Aquest número, a més, tenia una característica diferent als dels tres anteriors: no només que fos un número doble, sinó que era el primer d’aquesta etapa de la revista que es publica en PDF i en format ePub, que em donava l’excusa perfecta per continuar experimentant amb lector de llibres electrònics.

[A hores d’ara us deveu estar preguntant: «I què coi m’expliques? Llegeix, home, no cal que expliquis per què ho fas!». És veritat, jo mateix m’ho diria. Però així ja he escrit dos paràgrafs, i no han quedat tan malament, no?]

Aquest número d’Artifex està compost per dotze narracions —deu contes i dues novel·les breus—, a més de l’interessant editorial de Juanma Santiago. És un editorial interessant i de plena actualitat, en què escriu una petita història de l’edició de llibres i revistes de gènere fantàstic i hi reflexiona sobre la irrupció del llibre electrònic i dels efectes d’aquesta irrupció en el sector editorial dedicat al gènere fantàstic, i, sobretot, a les revistes, als fanzines. D’una banda, s’obre una nova via per rescatar fons descatalogats, que es podrien tornar a posar en circulació a un cost no massa alt en format electrònic; de l’altra, les revistes especialitzades guanyen així un altre canal de difusió, alhora que s’estalvien el cost de publicació en paper. El llibre electrònic és presentat a més no com una amenaça per al llibre en paper, sinó com un complement; i com una eina que pot ajudar a canviar el mercat editorial, ajudant a vendre més i, alhora, convertint-se en una ajuda per evitar la pirateria (si, és clar, s’abarateixen els costos, com bé indica). També fa algunes reflexions que, després d’haver llegit tantes exageracions sobre els llibres electrònics com corren per Internet i per la premsa, s’agraeixen per la considerable dosi de sentit comú que contenent (de les quals ja en vaig fer cinc cèntims). Generalitzo i sóc vague expressament; us recomano vivament llegir l’editorial sencer.

Quant a les narracions, en destacaré set, que són les que més m’han agradat. Una de les quals és de terror, cosa que aparentment és una contradicció després d’haver dit que el subgènere no m’agrada: però sí m’agrada l’humor, i la narració és tan divertida que gairebé sembla exagerat classificar-la com a «terror». Les esmento per ordre d’aparició a la revista, no hi ha cap valoració implícita en el fet que parli d’una abans que de l’altra.

  • «Novedad en el Alcázar», de José Ramón Vázquez, és un conte «de diésel punk, una mezcla de steampunk, ucronía, retrofuturismo y novela histórica» (en paraules de Juanma Santiago). L’steampunk és un subgènere de la fantasia i la ciència-ficció ambientat en un món on l’energia provinent de les màquines de vapor han substituït l’elèctrica i la nuclear, però en els quals trobem elements de la ciència-ficció, ginys tecnològics que coneixem inventats abans d’hora, etc. En aquesta narració ens fiquem en la pell de Segundo Vázquez, soldat republicà, tanquista, encarregat de conduir el Polifemo, un dels robots que els russos han proporcionat a l’exèrcit republicà. La missió, prendre l’Alcázar. No només està ben narrat, des del punt de vista de Vázquez, sinó que és perfectament creíble. En força moments em recordava la pel·lícula Sky Captain i el món del demà, tot i que les semblances es limiten a la presència de robots…
  • «Invierno en Europa», d’Alejadro González Gómez, també m’agradà, tot i que se’m féu curta. En un món on els recursos primers estan esgotats i en què la temperatura mitjana ha baixat, una periodista intenta descobrir què va passar realment en els incendis que van devastar bona part de l’Amazònia. El contrapunt a la periodista és un autista, un personatge que malgrat la brevetat del relat s’erigeix en un referent inoblidable, que fa que com a lector esperis molt més, més desenvolupament del personatge i acabis oblidant, o deixant en segon pla, la història d’aquest món que l’activitat humana ha fet empitjorar i que es perdi una mica el missatge d’advertència.
  • «No olvidaràs al hermano ausente», de Juanfran Jiménez, ens convida a acompanyar un petit marcià a la recerca del seu germà perdut. És un conte ambientat en un món hostil i estrany, amb la doble amenaça de les criatures que poblen les coves que recorre Mulamán, i l’amenaçadora presència humana de la superfície.
  • «El día de Afaggdu», de Marcelo Sáenz Worsley, comença com una història detectivesca situada en el futur, però de mica en mica es va complicant amb referències New Age i a la teoria de Gaia. L’inspector Golding ha d’investigar la mort d’un científic, Donald Roux, membre de la secta druídica dels Germans del Roure. S’ha descobert que la Terra s’està preparant per netejar-se de paràsits (els éssers humans) i la secta ha ideat un sistema per evitar-ho. Golding no només ho descobrirà, sinó que haurà de triar entre aplicar la solució dels Germans del Roure o deixar que la naturalesa segueixi el seu curs.
  • «Una valla a la eternidad», d’Alejandro Carneiro, combina la tradició gallega de la Santa Compaña amb la imparable evolució del progrés. Què passaria si la processó d’ànimes ensopegués un dia amb la tanca de l’obra d’una nova autopista? Aconseguirien que se’ls permetés continuar passant per on han passat sempre i per on sempre hauran de passar?
  • «Penumbras», d’Alfredo García-Teresa, és l’altra narració de terror (juntament amb l’anterior) del recull de què he gaudit. Un hospital, un malalt i una gata que, segons tots els malalts, prediu la mort. És un conte curtíssim, però escrit amb una intensitat que et transmet l’angoixa i el malestar dels personatges.
  • «El espejo del mundo», d’Alberto Murcia, és el darrer que destacaria. No puc dir que m’hagi entusiasmat, fins i tot al començament em va costar una mica entrar en la història i vaig estar a punt de deixar-lo, però finalment em va seduir la història que explicava. En un món on només s’és si es té un bon índex d’audiència, i on els drets d’imatge són venuts a canals de televisió en el moment de néixer, un personatge intenta reconstruir la seva història editant les cintes de les persones que tenen relació amb la seva vida. Això el portarà a un estrany viatge al lloc on es guarden i s’editen les vides filmades dels morts, un viatge al·lucinant que està a punt de costar-li la vida.

La revista l’edita l’Asociación Cultural Xatafi i es pot descarregar del web de la revista: Artífex Cuarta Época.

  • Artífex Cuarta Época, núm. 4/5 (novembre 2009)
  • Els altres mons de la literatura catalana. Antologia de narrativa fantàstica i especulativa. Selecció i introducció a cura de Víctor Martínez-Gil. Barcelona: Cercle de Lectors : Galàxia Gutenberg, 2004. p. 16.

Sala de lectura, lxxiv: Festín de cuervos, de George R. R. Martin

Dies de feina i, sobretot, de lectura. De relectura, més ben dit: relectura delerosa i apressada dels tres primers lliurament de la saga de «Canción de Hielo y Fuego», de George R. R. Martin, escriptor nord-americà autor de nombroses novel·les de fantasia i de ciència-ficció i, a més, guionista: recordeu La bella i la bèstia, una sèrie que van fer fa anys a TV3, als migdies? Els guions d’alguns dels capítols de la sèrie els va escriure ell.

«Canción de Hielo y Fuego» pertany al gènere fantàstic, fins i tot té els seus dracs i la seva dosi de màgia; però difícilment l’inclouríem en aquell subgènere del fantàstic que se sol titllar de «dragonada». És més aviat una fantasia medievalitzant, que ens transporta a unes terres llunyanes farcides de cavallers, torneigs, dames, cavallers, bard, reis i reines ambiciosos, virreis encara més ambiciosos, amb un passat llegendari poblat de dracs i una dinastia caiguda, els Targaryen, el tron dels quals tothom cobeja.

Fins ara s’han publicat quatre volums dels set previstos, cap d’ells de menys de set-centes pàgines, i està a punt de sortir el cinquè. Malgrat l’extensió de cada volum, no es fan gens avorrits: Martin recorre al punt de vista subjectiu de diversos personatges per anar construint una panoràmica tan àmplia com li permet aquest recurs del món on transcorre l’acció i dels fets que hi esdevenen; accions i fets que es descriuen en un estil àgil, gairebé vertiginós. Cada capítol acaba, a més, amb escenes que funcionen com cliffhanger i generen el suspens necessari per atrapar el lector.

Els quatre volums publicats fins ara són Juego de tronos, Choque de reyes, Tormenta de espadas y Festín de cuervos, i està previst que aparegui el cinquè, en anglès, ben aviat (A dance with dragons). De la saga, només s’ha traduït al català el primer volum, amb el títol La mà del Rei. I hi ha edicions en rústica, de butxaca i en tapa dura amb il·lustracions.

El quart volum va sortir a finals de l’any passat, però no el vaig llegir immediatament: vaig preferir rellegir primer la resta de la saga per tornar-me a situar en el laberint de llocs i noms que apareixen a la novel·la. Ho vaig fer amb la recança que no se’m fes pesat tornar a llegir les novel·les, però la recança va desaparèixer de seguida que vaig retrobar els personatges i vaig descobrir que familiars m’eren. Una de les virtuts del retrat dels personatges és que no són personatges plans i tots, en major o menor mesura, evolucionen i ens sorprenen.

És difícil parlar d’aquestes novel·les, ja que qualsvol detall de la trama pot esdevenir un spoiler i espatllar-ne la lectura. Fins i tot intentar resumir els arguments de cada llibre es converteix en un exercici perillós i no ho intentaré: a qui no li faci por saber-ho per endavant, als enllaços que he posat hi ha prou informació perqè se’n faci una idea. Jo ho deixaré aquí, dient encara, per acabar, que he tornat a gaudir com la primera vegada que vaig llegir les tres primeres novel·les i que la quarta no m’ha decebut gens.

Els llibres:

  • George R. R. Martin. Juego de tronos. Tr. Cristina Macía. 1a reimpr. Barcelona: Gigamesh, 2004. 798 p. ISBN 84-932250-4-5.
  • —. Choque de reyes. Tr. Cristina Macía. 2a reimpr. Barcelona: Gigamesh, 2005. 992 p. ISBN 84-932702-2-9.
  • —. Tormenta de espadas. Tr. Cristina Macía. Barcelona: Gigamesh, 2005. 622, 604 p. ISBN 84-96208-08-7 (obra completa).
  • —. Festín de cuervos. Tr. Cristina Macía. Barcelona: Gigamesh, 2007. 863 p. ISBN 978-84-6208-59-9.

Biblioteques de paper, vii: el Departament de Documentació Especial de la República d’Opar

La novel·la de Kiril Yeskov està donant força fruits inesperats, i a part de la frase que vaig copiar l’altre dia («Quan els llibres et parlen a cau d’orella») i del comentari sobre la novel·la que no trigarà gaire a aparèixer per aquí, he trobat un altre fragment que és plenament bibliotecós i documentaloide o, si més no, arxivístic. I encara que no sigui una biblioteca de paper, l’hi poso com a tal.

El servicio secreto de Opar, profundamente oculto en las entrañas, impregnadas de polvo de papel, lacre y tinta, del Ministerio de Asuntos Exteriores, bajo la cobertura, deliberadamente ininteligible, del DDE —Departamento de Documentación Especial—, era un organización invisible. Incluso la ubicación de su cuartel general constituía un secreto de estado: la llamada Casa Verde de la calle del Pantano, que sólo era mencionada de vez en cuando, y siempre en voz baja, por «personas debidamente informadas», como senadores y altos funcionarios, no era en realidad más que un archivo donde se conservaban documentos desclasificados, tras haber vencido el plazo de ciento veinte años que prescribe la ley.[…]

La misión del Departamento consistía en «suministrar a la alta jefatura de la República información exacta, detallada y objetiva sobre la situación dentro del país y más allá de sus fronteras» (fin de la cita). [la negreta és meva]

No només a Gondor hi havia arxius…

Kiril Yeskov. El último anillo. Madrid: Bibliópolis, 2005. 442 p. ISBN 84-96173-19-4. p. 246-247.

Technorati tags: , , ,

Quan els llibres et parlen a cau d’orella

No heu tingut mai la sensació que un llibre us donava la resposta a la pregunta que us fèieu en aquell moment, o que us xiuxiuejava a l’orella les paraules que necessitàveu sentir? A mi, de tant en tant, els llibres em parlen.

Nadie tiene derecho a saber de los otros más de lo que deseen revelar, y tanto la amistad como el amor se extinguirán cuando la gente pierda el derecho a mantener sus secretos.

Kiril Yeskov. El último anillo. Madrid: Bibliópolis, 2005. 442 p. ISBN 84-96173-19-4.

Technorati tags: , , ,

Biblioteques de paper, iv: la biblioteca de la Universitat Invisible d’Ankh-Morpork

Tornem a la sèrie de notes sobre biblioteques trobades en llibres, que teníem abandonada des de fa força temps, no pas per desinterès, sinó perquè els llibres llegits últimament no tenien cap biblioteca (excepte L’ombra del vent, que es va quedar al llimb dels posts perduts). És la biblioteca d’«el principal centre d’ensenyament de màgia al Disc», la Universitat Invisible d’Ankh-Morpork, una de les ciutats de l’hilarant Mundodisco de Terry Pratchett:

Era un lugar asombroso. Muchos de los libros eran mágicos, y lo que nunca se debe olvidar sobre los grimorios es que son mortíferos en manos de un bibliotecario ordenado, porque se sentirá impelido a colocarlos todos en el mismo estante. No es buena idea, tratándose de unos libros con tendencia a tener escapes de magia, porque si hay dos juntos forman una Masa Negra crítica. Además, muchos hechizos menores son bastante picajosos en lo que a la compañía se refiere, y suelen expresar sus objeciones lanzando los libros donde se encuentran de un lado a otro de la habitación. Y, por supuesto, también está la presencia apenas intuida de la Cosas de las Dimensiones Mazmorra, siempre buscando cualquier escape de magia, siempre sondeando los muros de la realidad.El trabajo de bibliotecario mágico, quien tiene que pasarse los días en esta clase de ambiente sobrecargado, es un empleo de alto riesgo.

El bibliotecario jefe, que estaba sentado sobre su escritorio pelando una naranja con tranquilidad, era consciente de eso.

Alzó la vista cuando entró Trymon.

—Busco cualquier cosa que tengamos sobre la Pirámide de Camis-Het —dijo Trymon.

Iba preparado: se sacó un plátano del bolsillo.

El bibliotecario lo miró con tristeza y saltó al suelo. Trymon encontró una mano suave en la suya y el hombre le guió entre las estanterías. Era como sostener un guantecito de piel.

A su alrededor, los libros se estremecían y chisporroteaban con ocasionales descargas de rayos mágicos dirigidos contra los parahechizos cuidadosamente clavados en las estanterías. Había un olor tenue, azulado, y en el mismísimo umbral auditivo se sentía el horrible chisporroteo de las criaturas de las mazmorras.

Al igual que otras muchas partes de la Universidad Invisible, la biblioteca ocupaba mucho más espacio del que daban a entender sus dimensiones exteriores, porque la magia distorsiona el espacio de una manera muy extraña. Debía ser la única biblioteca del universo con estantes Moebius. Pero el catálogo mental del bibliotecario funcionaba de maravilla. Se detuvo junto a una imponente torre de libros polvorientos y saltó. Se oyó el ruido de papeles que crujían y una nube de polvo descendió hacia Trymon. El bibliotecario volvió con un delgado volumen en las manos.

—Oook —dijo. [p. 37-38]

A Terry Pratchett: La luz fantástica. Traducció de Cristina Maciá. Barcelona: De Bolsillo, 2004. 277 p. ISBN 84-9793-178-5.

De fons, una mica de Marlango.

Sala de lectura: Máscaras de matar

De llibres, x

No conec gaire la literatura fantàstica ni la de ciència ficció feta per autors espanyols o llatinoamericans, per això m’és molt difícil dir quin lloc ocupa aquesta novel·la dins del gènere fantàstic. Tot i això, Máscaras de matar és una novel·la sorprenent, sorprenent d’una banda per la violència que hi regna, i de l’altra pel món que León Arsenal, l’autor, ha construït per desenvolupar-hi l’argument. És un món complex, amb una gran diversitat de pobles l’únic element en comú dels quals sembla que és l’antic costum d’amagar-se, o evidenciar-se, mitjançant la utilització de màscares. Màscares que diuen qui ets, a quin clan, família o tribu pertanys, quines intencions tens o quin és el teu ofici. Algunes d’aquestes màscares les han dotades d’un gran poder, un poder intemporal que pot arribar a anul·lar la voluntat i els pensaments de les persones que les porten, fins que no se sap ben bé si s’és un mateix o si s’és la màscara que porta.

I la persecució de dues màscares de gran poder és el fil argumental al voltant del qual està bastida tota la novel·la, dues màscares, la Màscara Reial i el Cufa Sabut, que poden subvertir l’ordre (o més aviat desordre) que hi ha a les terres anomenades Los Seis Dedos. Un caçador de caps, Corocota, rebrà  l’encàrrec de matar una bruixa mestissa, Tuga Tursa, que ha estat acusada de destruir un santuari i assassinar-ne els habitants. Però ben aviat veurem que els actes de Tuga Tursa estan relacionats amb la reaparició d’aquesta antiga màscara, la Reial, que ja havia causat problemes molts anys abans. I coneixerem una sèrie de personatges les vides dels quals es lligaran a la persecució de la Màscara Reial i a les guerres que els seus seguidors estan provocant.

«Sang i mort. Per a tots per igual», diu un dels personatges de la novel·la. I sang i mort, per a tots per igual, és el que més trobem en aquesta novel·la, amagant com una màscara algunes reflexions de fons: si som realment nosaltres mateixos, o som la màscara que portem; si les idees poden arribar a ser tan importants que prenen el lloc de les màscares, que serà  ocupat pels homes que les escampen i les defensen.

1 :: 2 :: 3 :: 4

León Arsenal. Máscaras de matar. Barcelona: Minotauro, 2004. 285 p. ISBN 84-450-7500-4.

De fons: la veu sensual de Leonor Watling, a Marlango.

I ara, uns minuts de publicitat

Certa crí­tica literària, la que es considera habitualment posseïdora de la veritat absoluta sobre la Literatura (així, amb majúscula i reverència), poques vegades ha tingut en compte dins dels seus cànons la literatura fantàstica, tot i que ha estat cultivada per autors de prestigi (com ara C. S Lewis, que no només va escriure tractats sobre crítica literària sinó també el cicle de Nàrnia i que fou amic d’una altre gran fantasista, John R. R. Tolkien). Aquest gènere literari, però, té molts lectors arreu i s’ha consolidat, juntament amb la ciència ficció, com a gènere literari per si mateix, creant el seu propi cànon i les seves escoles.

El meu amic Blackonion, autor del bloc The Daily Black Cebolleta, és un gran aficionat a la literatura fantàstica (bé, de fet és un malalt de la literatura en general, branca friqui en particular, malaltia que no m’ha encomanat perquè ja la patia però que ha contribuït a agreujar) i acaba de veure publicat un llibre en el qual ha participat i que parla, precisament, de la literatura fantàstica. Aquí­ en teniu un fragment del pròleg, d’un altre dels col·laboradors del volum, Alejo Cuervo:

La fantasia es uno de los géneros menos conocidos de la literatura, pero a la vez uno de los que tienen los seguidores más fieles. Este libro repasa la historia del género, desde su nacimiento con los primeros mitos de la antigüedad, hasta las manifestaciones mas modernas de la fantasí­a, pasando por las leyendas medievales y prestando una especial atención al libro que definió el género: El señor de los anillos, de J.R.R. Tolkien.

I una mica més d’informació al lloc web de Cyberdark.net: Mundos de fantasía. De Ulises a El Señor de los Anillos (Martí­nez Roca, 2003).