Arxiu d'etiquetes: literatura catalana

Primaveres

Ens recordava Gamoia fa uns dies en una conversa a LibraryThing, que avui és el Dia Mundial de la Poesia, dia que se celebra amb tot d’actes arreu d’això que ara en diuen territori i que sempre s’havia anomenat país, o Catalunya. Aquí, que també ens considerem territori, encara que virtual, també ho celebrem a la nostra manera: i a manca d’una ària dominical adient (que no era cosa de repetir la de diumenge passat), hem optat per dues poesies primaverenques que ens serveixen per: 1) celebrar el dia mundial; 2) celebrar que ahir començà la primavera; i 3) començar a celebrar. Què? El públic lector d’aquest bloc segur que ho endevinarà quan llegeixi les poesies i els noms dels seus autors.

Continua llegint

La citació: llibres màgics i lectors-prestidigitadors (Imma Monsó)

Sempre ha tingut aquesta idea: que la lectura confereix alguns dons especials com els que té la Gemma, que és empàtica i intuïtiva i li estalvia la feina d’explicar-se perquè l’entén amb un cop d’ull. A ell li agrada molt, que li estalviïn la feina d’explicar-se, perquè és home de poques paraules. De petit va ser un gran lector. I després, durant un temps, entre els quinze i els vint anys, va llegir força. Un llibre li semblava un objecte màgic per la desproporció que hi havia entre la seva aparença i el que duia a dins. Establia amb els llibres relacions íntimes en les quals no volia intrusos, potser per això, ni llavors ni ara, mai no ha tingut gaire interès a conèixer els autors, perquè pensa que en el lector hi ha la clau de volta d’una màgia que, sense ell, és inexistent. Té un bon record d’aquells moments en què se sentia hàbil prestidigitador i sempre li va quedar aquesta imatge: el lector-prestidigitador que fa el truc de treure d’una capsa coses que qualsevol hauria jurat que, allà, no hi cabien.

  • Imma Monsó. Una tempesta. Barcelona: La Magrana, 2009. p. 63-64.

Sala de lectura, 117: Una tempesta, d’Imma Monsó

Em feia una mica de recança tornar a llegir una novel·la d’Imma Monsó i que em passés amb la darrera que vaig intentar llegir: que l’abandonés. M’havia agradat molt Un home de paraula però no vaig ser capaç d’acabar de llegir Tot un caràcter, malgrat que m’atreia força la seva protagonista. Per sort no s’ha repetit amb Una tempesta, i si bé no puc dir que m’hagi entusiasmat, tampoc no puc dir que no m’hagi agradat.

Tota la novel·la gira a l’entorn de la por, de les nostres pors, que es resumeixen en una única por: la por a morir. Sara Surp, la protagonista, escriptora, té por de moltes coses, com ara a no poder escriure: encarna l’escriptor posseït per un geni creador que li dicta les paraules, paraules que ella es limita a polir. També té por, sembla, a implicar-se massa amb els seus lectors; i això la porta a jugar una mena de joc de les mil i una nits, on ella fa que els lectors que s’han reunit per comentar el seu llibre xerrin i xerrin, allargant la reunió més enllà del necessari, només per evitar que un d’aquests lectors rebi una mala notícia a la qual ella ha tingut accés accidentalment. És un personatge que no pot parar de pensar en la literatura, no en el fet d’escriure, sinó en la literatura i en com influeix (o no) en els lectors.

La novel·la, a semblança d’Un home de paraula, està construïda en capítols que es van alternant: allà s’alternaven el passat i el present, i aquí s’alternen els personatges que acaben esdevenint els protagonistes de la història. D’una banda, Sara Surp, l’escriptora, que va a participar en xerrada sobre la seva darrera novel·la; d’una altra, Hug, el jove que havia intentat establir una relació amb Sara i que ella se l’emporta per poder-li deixar clar que no li interessa. Hug és un personatge interessant i antipàtic —a mi, almenys, se’m féu antipàtic des de bon començament, quan només semblava ser un inofensiu fan carregat de manies— que arriba a resultar una mica carregós. I, finalment, Sergi, el parapentista que, tot i l’afany de volar, no havia volgut mai destacar sobre els altres. Tots tenen una por o una altra: Hug al rebuig, Sergi a mentir. Les vides de tots tres convergeixen i arriben a un final poc previsible.

Tots tres personatges comparteixen una altra característica, que podríem dir que és universal: el desdoblament de la personalitat en determinats moments. Així, Sergi és d’una manera davant la seva xicota —a qui amaga algunes coses— i d’una altra davant dels seus amics. Hug també practica el desdoblament (i no puc explicitar-ho més sense espatllar la novel·la a qui no l’hagi llegida encara). I qui ho manifesta i n’és del tot conscient és l’escriptora, que havia excel·lit en la pràctica del desdoblament des de petita:

I tant bon punt comença la recitació de les seves obres, mèrits i efemèrides, ella inicia el ritual de l’escapada, se’n va, se’n va lluny, cosa en la qual té una gran pràctica fruit d’una llarga experiència de desdoblaments. Sovint, quan li toca parlar, encara no ha tornat. I es converteix en ventríloqua d’ella mateixa, recitant de memòria unes coses mentre pensa en unes altres, no en una altra, no…, sinó, sovint, en unes quantes, perquè té aquesta estranya capacitat de pensar simultàniament en diverses coses alhora amb diversos graus d’intensitat. Sempre li ve al cap la imatge d’una nina russa: la matriuska gran, la que conté les altres, simbolitza la presència corporal, els gestos, la veu, la que sempre es queda a fer veure que hi és. Però després hi ha la següent, de la qual en surt una altra i així successivament. De vegades se’n van lluny, les nines, circulen de paisatge en paisatge, pensen en això i en allò, sempre, però, alertes a retornar, si cal, i posar-se de cop dintre de la nina principal que és el seu embolcall, de la nina gran a qui ella anomena carinyosament el Ninot. [p.  73-74]

I qui no ha fet de Ninot en alguna ocasió?

  • Imma Monsó. Una tempesta. Barcelona: La Magrana, 2009. 223 p. ISBN 978-84-7410-051-8.

La citació: «Sara Surp» i llibres a metres

Biblioteques de paper, 19

En aquella època, tocava tenir una biblioteca que ocupés almenys dos panys de paret. Ells la tenien i, a més, la utilitzaven. És a dir, llegien. «Tot Beckett», deia el tiet que havia llegit. O la tieta, ella també llegia: «Tot Pla», «Tot Proust». Però ella mai no va arribar a saber on anava a parar tot aquell bé de déu de lectura que entrava dins d’aquells dos caps. Tota la càrrega revolucionària que contenien aquelles pàgines … ¿On es dissolia? ¿En què es convertia quan passava pels seus esperits? ¿En quin punt de l’aparell digestiu llibresc quedava embussada, o reduïda a no res, tota la bellesa, tota la lucidesa que havien engolit? ¿Per què romanien incòlumes després de tanta lectura? El tiet recorria metre a metre la biblioteca com un aplicat corredor de fons: «Dos metres amb vuitanta centímetres, el meu rècord anual!», deia, i no ho deia de broma. Però ell era el mateix, amb tres metres més de lectures que amb tres metres menys.

Imma Monsó. Una tempesta. Barcelona: La Magrana, 2009. p. 45-46.

Sala de lectura, 116: El violí d’Auschwitz, de M. Àngels Anglada

Havia sentit a parlar tant d’aquesta novel·la, i en general tan bé, que quan la vaig veure a la llibreria vaig pensar durant un instant que m’havia equivocat: no podia ser, tan curteta, tan poca cosa. I havent llegit la història de Daniel, el luthier cracovià que és obligat a construir un violí per al seu carceller, no puc més que dir que no calen centenars de pàgines per transmetre l’horror de l’holocaust, ni la grandesa que l’ésser humà és capaç de mostrar fins i tot en els moments més terribles: es pot fer igualment amb una història senzilla, explicada sense inflar-la, mostrant l’horror sense rabejar-s’hi. I també he de dir que mai no hauria arribat a imaginar que la descripció de la construcció d’un violí pogués arribar a ser tan apassionant.

El llibre:

  • M. Àngels Anglada. El violí d’Auschwitz. Barcelona: Columna, 1996. 127 p. ISBN 84-7809-588-8.

Homenatges

El Víctor comenta que li sembla curiós el procés que segueixo per bastir l’apunt d’homenatge a Salvador Espriu. Com que no conec l’obra d’Espriu en profunditat, només tenia dues opcions: no participar-hi o fer-ho de manera que quedés clar que era més un… diguem-ne «acte de militància» que el fruit del coneixement. De fet, el procés fou força més complicat i causà una víctima: un altre apunt que volent homenatjar Espriu, acabava homenatjant Rosa Leveroni. Com pot ser?, potser us preguntareu —o no, però això és una figura retòrica que em permetrà fotre-us el rotllo una estoneta més! Doncs vet aquí que en cercar a la biblioteca els llibres que tenia de Salvador Espriu —millor dit, cercava a quin coi de prestatge havia posat les poesies completes, que era incapaç de trobar a simple vista—, em sortí Presència i record, llibre que prologà Espriu. De seguida se m’acudí de lligar els homenatges a Espriu i a Riba per mitjà de Rosa Leveroni, qui coprotagonitzava l’homenatge al darrer.

Al pròleg, Espriu comença amb una captatio benevolentiae anomenant-se «modest padrí de confirmació», en contraposició a Carles Riba, «la més alta autoritat de les nostres lletres», que havia apadrinat el primer llibre de poemes de Leveroni. A continuació, comença el panegíric de la poetessa, «la més autèntica i depurada veu lírica femenina de la generació a la qual també pertanyo […] l’única digna de ser comparada amb les nobilíssimes de Maria Antònia [Salvà] i Clementina [Arderiu]»; continua fent una comparació de les poètiques de les tres escriptores i després passa a comentar els poemes de Leveroni, tot i que reconeix que no pot estendre’s en un comentari crític veritable ja que no és el lloc ni té l’espai per fer-ho, «ni fóra assenyat de voler resumir en un espai tanbreu la gran i singular riquesa de la lírica de Rosa Leveroni.»

Donant un cop d’ull al llibre —el qual, confesso, no he llegit sencer: de tant en tant l’obro a l’atzar i en llegeixo algun poema—, vaig arribar a la darrera pàgina on s’explicita a qui dedica Rosa Leveroni els poemes: n’hi ha un de dedicat, precisament, a Salvador Espriu: «Record de muntanya».

La boira es va fonent damunt l’aigua encalmada

del llac dels meus records; retroba la mirada

tot aquell goig passat; va sorgint lentament

l’ombra amb sentors d’avet, el mòbil fil d’argent

cenyint l’herbei en flor i la veu de l’esquella

invisible en la vall, i l’ardent meravella

del ponent dalt del cim, l’estel enfredorit

i el silenci sonor embolcallant la nit…

I sento dintre meu que la cançó oblidada

la flama encén de nou i dóna altra vegada

a l’aspror del camí, un toc del seu perfum

penyora sense engany de l’esperada llum.

Arribat a aquest punt, l’apunt s’havia convertit en homenatge a Leveroni més que no pas a Espriu, i vaig deixar-lo córrer per bastir com vaig poder l’homenatge que tocava. I ara el torno a recuperar, amb l’excusa del comentari de Víctor Pàmies.

Coberta del llibre Presència i record de Rosa Leveroni

PS. Aquest llibre ja fou protagonista d’un apunt al bloc, fa temps: «La Fira i les casualitats».

Recordant Salvador Espriu

Avui fa vint-i-cinc anys de la mort de Salvador Espriu, com ens recordava Roser Caño al bloc Antaviana fa vora un mes («25 anys sense Espriu: 22 de febrer»), alhora que llançava la proposta de retre-li homenatge com s’havia fet anteriorment amb Joan Brossa i Carles Riba. Aquí, a ca l’Un que passava, que ens apuntem a un bombardeig, hem trigat a reaccionar però decidírem no deixar passar l’efemèride i participar en l’homenatge blocaire a l’escriptor de Sinera i Lavínia, Konilòsia, Alfaranja i Sefarad.

El problema principal amb què ens hem trobat és com fer l’homenatge. I és que malgrat la nostra trajectòria lectora, no som lectors habituals de poesia, i d’Espriu en coneixem només alguna obra de teatre i alguna narració. Res més. Vergonya, senyors, vergonya. Però no ens rendim. Remenem l’escassa biblioteca espriuana, recollim alguns enllaços que ens semblen interessants (a Delicious: Salvador Espriu), i comencem. Obrim un llibre i n’obrim un altre, saltem d’un vers d’aquí a un altre d’allà, cercant aquell mot que ens faci aturar-nos i rellegir, des del començament, el poema que acabarà per il·lustrar aquest homenatge, «M’han demanat que parli de la meva Europa»:

Jo sóc d’una petita terra

sense rius de debò, sovintt assedegada de pluja,

escassa de planures, excessiva de muntanyes,

estesa per llevant al llarg de la vella mar

que atansa el difícil i sangonós diàleg

de tres continents.

Unes palmeres que amb els ulls closos

miro sempre immòbils sota l’oreig

tanquen el meu país pel migjorn.

Pel nord, unes maresmes. I a posta de sol

hi ha unes altres terres que anuncien el desert,

les nobles, agostades, espirituals terres germanes

que jo estimo tant.

Alts cims trenquen la meva pàtria en dos Estats,

però una mateixa llengua és encara

parlada a banda i banda,

i en unes clares illes endinsades en el mar antic,

i en una contrada també insular, més llunyana,

que avui pertany a un tercer poder.

Que diversa la meva petita terra

i com ha hagut de sofrir, durant segles i mil·lenaris,

la violència dels diversos pobles,

les aspres guerres civils enceses dintre dels seus límits

i més enllà del palmerar i els aiguamolls,

de la seca altiplanura i de les ones!

Perquè prou sap el nostre llarg dolor

que qualsevol guerra desvetllada entre els homes,

la més estranya o grandiosa lluita

que s’abrandi entre els homes,

és tan sols una guerra civil

i ens porta a tots patiment i tristesa,

la destrucció i la mort.

Per això ara és tan profunda la nostra esperança

—en el meu somni, ja contemplada realitat—

d’integrar-nos, en un temps que sentim proper,

salvades la nostra llengua i la nostra història,

en una unitat superior que duu el nom,

obert, bellíssim, d’aquella filla d’Agènor,

que un savi esguard veié prodigiosament passar

de la costa fenícia a les platges de Creta.

Quan arribi el dia, haurem fet el primer

i inesborrable pas vers la suprema

unió i igualtat entre tots els homes.

I potser aleshores ens serà permès de començar,

sense classes socials, ni odis religiosos,

ni diferències cruels i injustes pel color de la pell,

la nostra peregrinació a través de l’espai,

cap a la pensada llum,

i de seguir sense temença les misterioses

vies interiors de Déu, del no-res,

els infinits i lliures i alhora

necessaris camins veritables de la bondat.

Que no sigui decebuda la nostra esperança,

que no sigui escarnida la nostra confiança:

així molt humilment ho demanem.

Actualització 24.02.2010: la llista de participants ha arribat als 305: «22F – Blogs participants».

Sala de lectura, 112: Olor de Colònia, de Sílvia Alcàntara

He de confessar que he trigat una mica a llegir aquesta novel·la per mandra: mandra provocada per la intensa campanya publicitària que l’ha acompanyada. Tinc un defecte (o una virtut, qui sap) que afecta diversos àmbits de la meva, entre ells com reacciono davant la publicitat, i que té molt a veure amb la tossuderia: com més algú insisteix perquè faci una cosa, més m’hi nego. Però finalment vaig caure-hi, i he de reconèixer que valia la pena.

A hores d’ara em sembla una mica sobrer resumir l’argument de la novel·la, que tampoc no és senzill. La novel·la narra les vivències d’una sèrie de personatges units per un espai comú, una colònia tèxtil, durant els anys cinquanta del segle passat, i a partir d’un fet que farà els canviï la vida: la mort de l’escrivent principal de la fàbrica durant un incendi. A partir d’aquí, anem coneixent els diversos personatges que viuen a la colònia, les posicions que ocupen, les relacions amb els altres personatges, en un ambient tancat, opressiu, de submissió al poder encarnat pels directors i els majordoms, delegats dels amos, la presència angoixant i fanàtica de l’Església, i la por a la revolta i al que hi ha més allà dels límits de la colònia.

De mica en mica, capítol a capítol, anem coneixent cadascun dels habitants de la colònia, les seves ambicions, les enveges, les petites mesquineses a què es veuen abocats sense que hi hagi res que els pugui aturar; i veiem com es va teixint una teranyina de complicitats i dependències que acaben provocant un altre daltabaix al cap dels anys. És un ambient angoixant, i l’autora ha sabut transmetre molt bé aquesta angoixa, aquesta mena d’ofec provocat per l’organització jeràrquica de la Colònia i per la impossibilitat de canviar el destí dels seus habitants, nascuts a la Colònia, crescuts a la Colònia, morts a la Colònia. Només la tragèdia, la crisi sobtada i inevitable farà que aquesta roda pugui deixar de girar i els habitants de la Colònia se n’alliberin. No diré a quin preu, que seria desvetllar massa detalls, però no espereu un final feliç del tot.

El llibre:

  • Sílvia Alcàntara. Olor de Colònia. Barcelona: Edicions de 1984, 2009. 330 p. ISBN 978-84-92040-21-4.

L’ària del diumenge: «Damunt de tu només les flors» (Montserrat Caballé)

Espero que em perdonareu que avui repeteixi cançó, però havia de fer-me passar el mal gust de boca que em va deixar el recital de Montserrat Caballé del passat 28 de desembre: novament «Damunt de tu només les flors», amb Alicia de Larrocha al piano.

http://www.youtube.com/watch?v=Hp5GwyeJQrw

(vídeo pujat per Klassizismus)

L’ària del diumenge: «Damunt de tu només les flors» (Victòria dels Àngeles)

Em venia de gust escoltar una mica de Victòria dels Àngels i mirant què trobava a Youtube, he ensopegat amb aquest sonet de Josep Janés musicat per Frederic Mompou, que acompanya la soprano al piano. Aquí us ho deixo.

http://www.youtube.com/watch?v=WxhL33vqxU4

(vídeo pujat per lochness11)

I el sonet:

Damunt de tu, només les flors.
Eren com una ofrena blanca:
la llum que daven al teu cos
mai més seria de la branca.

Tota una vida de perfum
amb el seu bes t’era donada.
Tu resplendies de la llum
per l’esguard clos atresorada.

Si hagués pogut ésser sospir
de flor! Donar-me com un llir
a tu, perquè la meva vida
s’anés marcint sobre el teu pit.

I no saber mai més la nit
que al teu costat fóra esvaïda.