Arxiu d'etiquetes: literatura catalana

Sala de lectura, 134: Contes russos, de Francesc Serés

Si no hagués estat per una, diguem-ne així, obligació, probablement no hauria llegit aquests Contes russos d’en Francesc Serés. Encara no he llegit cap dels seus llibres anteriors, tot i que ho vaig intentar amb La força de la gravetat:  no vaig passar del primer o segon conte, ni ho recordo, i el vaig abandonar força avorrit. Però ara, després de llegir aquests Contes russos, em temo que hauré de posar novament —que posaré novament— La força… a la pila de lectures pendents. D’aquesta afirmació es pot deduir sense gaire marge d’error que els Contes… m’han agradat, malgrat la recança amb què vaig començar a llegir-los.

Serés es treu de la màniga en aquest recull cinc contistes russos, de diferents èpoques, amb els quals crea una antologia que abasta la història de Rússia dels segles XX i XXI, des dels darrers tsars als nostres dies. Aquesta «pretesa» antologia està ordenada, però, del present cap al passat, de manera que llegim primer els contes que transcorren a la Rússia contemporània i anar viatjant cap enrere fins a l’epoca dels tsars. Cadascun dels autors reflecteix en els seus contes un moment històric, un entorn (la ciutat, el camp, els kolkhozos) i una situació vital (l’amor, la rutina, la por, l’obediència, etc.) i el pes del poder, de l’autoritat, de les classes dirigents, sobre els ciutadans. Aquest pes és present en tots els contes, si bé és en el darrers on semb la que s’hi amagui la clau per entendre què els uneix; fent bones les paraules del príncep de Salina, a Rússia tot canvia i tot continua igual: els tsars són substituïts per les autoritats comunistes (de les quals hi ha que són antics aristòcrates reciclats, com a «El camí rus»), i aquestes són substituïdes pels antics poderosos… quan no són elles mateixes que es perpetuen al poder.

Ara, la pregunta que em resta per respondre és: parla només de Rússia? Algunes situacions són tan universals (la lluita de classes, la lluita pel poder, l’absurditat de la burocràcia, etc.) que hom diria que no parla de Rússia, que Rússia és només un més dels possibles escenaris d’aquests contes.

El llibre:

Francesc Serés. Contes russos. Barcelona: Quaderns Crema, 2010. 222 p. ISBN 978-84-7727-481-0.

El dia del Tirant

No res menys a la cavalleria moral donarà llum e representarà los escenacles de bons costums, abolint la textura dels vicis e la ferocitat dels monstruosos actes. E perquè en la present obra alti no puga ésser increpat si defalliment algú trobat hi serà, jo, Joanot Martorell, cavaller, sols vull portar lo càrrec, e no altri ab mi; com per mi sols sia estada ventilada a servei del molt il·lustre Príncep e senyor Rei expectant Don Ferrando de Portugal la present obra, e començada a dos de giner de l’any mil quatre-cents e seixanta.

Així acaba l’endreça que escriví Joanot Martorell al començament del Tirant lo Blanc i per això sabem —o creiem saber— que la gran novel·la valenciana fou començada un dos de gener d’ara fa cinc-cents cinquanta-un anys, i que celebrem el dos de gener el dia del Tirant. Fou El Llibreter qui ho recordava el dia 28 de desembre passat i proposava que ho celebréssim. Servidor, que ja sabeu els que passeu per aquí que s’apunta a un bombardeig, de seguida digué que sí i es preparà per fer-ho quan arribés el moment.

Tanmateix, un cop arribat el dia em vaig adonar que no sabia com enfocar-ho, perquè el Tirant em col·loca sempre davant un problema: l’exigència com a lector que intenta ser un lector seriós m’empeny a llegir el Tirant en tant que clàssic de la nostra literatura, però a l’hora de la veritat no he arribat mai a llegir-lo. I és que les nombroses vegades que l’he començat a llegir, no he anat més enllà de les cavalleries de Tirant a Anglaterra, que és, i que em perdonin els lletraferits, una part ben avorrida i pesada. I arribat al començament de les aventures mediterrànies de l’heroi, ja no tenia esma de continuar. Tot i això, en la meva edició a cura de Martí de Riquer hi ha subratllats i senyals que indiquen que hi he passat en un moment o altre amb la voluntat de fer-ne una lectura poc superficial.

Davant d’aquest problema, el meu professor de literatura catalana de COU em va donar la solució. Deixeu-me que us digui que aquest professor, que llavors encara no havia escrit cap de les seves dues novel·les, em féu estimar la literatura com no havia aconseguit fer-ho cap professor anterior ni faria cap professor posterior. També fou el primer a qui vaig escoltar que deia que no hi havia cap obligació d’acabar-se de llegir un llibre: era a propòsit de Madame Bovary i les seves paraules foren que si les cinquanta primeres pàgines ens avorrien, que deixéssim córrer el llibre. Fins llavors jo havia estat dels que sempre acaben de llegir els llibres, encara que no m’agradin… i encara ara em reca abandonar un llibre a mitges. Aquest professor m’aconsellà de llegir els primeres línes de cada capítol: si m’interessava, l’havia de llegir sencer; si veia que no, que me’l saltés i passés al següent. Malauradament, no he seguit mai el seu consell: no seria una lectura de debò (que jo, de prejudicis sobre la lectura, en tinc un munt!).

Així doncs, quina mena de dia del Tirant podia celebrar, jo? Hi vaig estar donant voltes i al final del dia només tenia clara una cosa: que encapçalaria l’apunt amb el paràgraf que ja heu llegit. Avui, però, se m’ha acudit una altra cosa: parlar de la meva relació amb el Tirant. I aquí ho teniu. Que prossiblement és una cosa que només m’interessa a mi, però que em permet apuntar-me al bombardeig. Encara que sigui un dia més tard.

L’altre homenatge seria el compromís de llegir el Tirant d’una vegada, però tenint en compte que he començat l’any sense complir l’únic propòsit d’any nou que m’havia fet, serà millor que no prometi impossibles.

Sala de lectura, 130: Vida i obra de Màrius Torres, de Mercè Boixareu

Tal dia com avui, fa cent anys, naixia un dels nostres poetes de més anomenada, Màrius Torres. Com ja és habitual, la catosfera s’ha posat en marxa per retre-li homenatge i recordar-lo, i, també, per donar-lo a conèixer a qui no el conegués. No és el meu cas, per una vegada: avisat amb temps he fet els deures, uns deures pendents des que vaig llegir ja fa anys les cançons a Mahalta.

Així començava l’apunt que hauria publicat, si no hi hagués hagut tota una sèrie de circumstàncies que al final ho impediren, el 30 d’agost, dia assenyalat per a la commemoració del centenari del naixement de Màrius Torres, el poeta lleidatà. Un poeta que, per mi, sempre ha estat envoltat d’aquell halo romàntic que encara continua arrossegant la tuberculosi. Un poeta que, d’altra banda, conec poc: he repetit fins al cansament que no sóc gaire lector de poesia, per no dir que no ho sóc gens —que no seria veritat d’altra banda—; aquests homenatges catosfèrics tenen la virtut de posar-nos davant dels nassos les nostres mancances lectores i es converteixen, també, en un repte. Finalment, però, la poesia de Torres quedà al prestatge i només vaig arribar a llegir la meitat dels deures que m’havia autoimposat: l’estudi que en féu la filòloga Mercè Boixareu els anys seixanta del segle passat.

Vida i obra de Màrius Torres té dues parts ben diferenciades. La primera part té dos apartats: al primer Boixareu ens explica la vida del poeta, basant-se no només en el que s’havia publicat fins llavors sinó també en entrevistes, documents inèdits i correspondència amb persones que havien conegut Torres. Hi trobem la infantesa, l’adolescència i la maduresa del poeta, la família i les amistats, l’amor, i les creences religioses que, d’una manera més evident cap al final de la seva vida, amaren la seva poesia. Al segon apartat, en descriu l’obra a grans trets.

La poesia de Màrius Torres té la primera raó de ser en la seva capacitat per a sentir d’una manera especialment intensa cada moment de la seva existència. [p. 66]

A la segona part del llibre, Boixareu descriu la temàtica de l’obra poètica classificant-la en deu grans temes: estats d’ànim, natura, música, arts plàstiques, pàtria, família i amics, amor, sentiment de la vida i consciència del temps, mort i religiositat. Cadascun d’aquests apartats està dividit en subtemes, tots explicats i il·lustrats amb citacions de la poesia de Torres, tant de la ja estava publicada a l’època com de la que romania inèdita —alguna de la qual, diu l’autora, només la cita a manera d’exemple ja que no està a l’alçada de la resta de l’obra de Torres.

La sofrença és el primer factor circumstancial al qual devem la poesia de Màrius Torres, com la de tants altres poetes. És sempre el dolor el que ens obliga a sortir de tot el que és superficial, per fer-nos conscients del veritable sentit de la vida; ens fa comprendre millor les seves desgràcies i ens fa valorar més les seves felicitats. [p. 79]

El llibre acaba amb dos apèndixs, després de les conclusions, amb poemes inèdits de Màrius Torres i algunes de les seves composicions musicals.

Tot i els anys que fa que es va publicar, m’ha semblat una bona introducció a la vida i l’obra de Màrius Torres. En algun moment m’ha semblat que tenia un to una mica carrincló —potser per causa de la manera d’expressar-se en alguns moments, una mica allunyada de l’actual— i he trobat a faltar que l’autora es mullés una mica més a l’hora de citar les fonts de les seves afirmacions, que atribueix, de tant en tant, a uns plurals genèrics («ens expliquen que», «ens diuen també que») que amageun les fonts. Possiblement es degui al fet que en el moment de la publicació del llibre aquestes fonts eren encara vives i preferien mantenir l’anonimat. Aquests peròs, però, són obstacles menors a l’hora de llegir aquest assaig i aprendre una mica més sobre Màrius Torres.

El llibre:

  • Mercè Boixareu. Vida i obra de Màrius Torres. Barcelona: Selecta, 1968. 279 p.

PD. D’això se’n diu arribar a misses dites, però val més tard que mai…

I, ves per on, no era de Brossa

Feia temps que cercava aquest cal·ligrama que, no sé per què, creia que era de Joan Brossa. I, ves per on, no era de Brossa, que era de J. V. Foix. I pensar que quan vaig veure’l per primera vegada me’l va haver d’explicar un il·lustre doctor professor meu perquè jo, llavors, no l’entenia…

Poema de Catalunya, de J. V. Foix

Poema de Catalunya, de J. V. Foix

Poema visual de J. V. Foix», d’Albert Grau, al bloc L’Ateneu. I si el voleu veure en gran, aneu a la Via Augusta, 341.

Sala de lectura, 127: Xocolata desfeta, de Joan-Lluís Lluís

Fa uns dies vaig rebre la invitació de la Judith de l’Espai Isidor per participar en el club de lectura a Twitter que estaven posant en marxa amb un quants piuladors més: @llegimipiulem. M’hi vaig adherir sense tenir molt clar si hi podria participar gaire, i, de fet, no hi he participat menys: la primera lectura que van proposar no la vaig acabar a temps i no he arribat a dir-ne res… El llibre no era altre que el del títol de l’apunt: Xocolata desfeta, de Joan-Lluís Lluís.

Xocolata desfeta neix com un repte, el repte d’escriure un llibre semblant als Exercicis d’estil de Raymond Queneau. El resultat és diferent: 123 versions d’una mateixa història utilitzant diferents recursos, alguns provinents de l’escola oulipiana, d’altres no, i en català. Com a exercici lingüisticoliterari és més o menys reeixit: algunes reelaboracions de la història inicial estan més aconseguides, d’altres se n’allunyen considerablement a causa de les característiques de l’exercici. Algunes són meres transformacions de mots, d’altres imiten gèneres literaris, n’hi ha que intenten reproduir l’estil d’altres escriptors… Cal un bon domini de la llengua i un bon coneixement del que es vol imitar perquè surti  bé.

Tanmateix, és un llibre que es pot arribar a fer força pesat si es llegeix d’una tirada; millor prendre’l en xicra, perquè si arribes a avorrir-t’hi no podràs gauder de perles com ara amb «Políticament correcte» —una reducció a l’absurd d’aquest absurd que ens ha envaït la comunicació escrita— o amb «Pedant» (per esmentar dos dels darrers que he llegit). També és cert que, en alguns casos, llegides les tres o quatre primeres frases he saltat a la transformació següent.

Ara, aquest no és un llibre d’una sola lectura; més aviat és una obra de consulta a la qual tornar de tant en tant, per veure tot el que es pot fer amb la llengua quan ens posem a jugar-hi… o a fer experiments.

El llibre:

  • Joan-Lluís Lluís. Xocolata desfeta. Barcelona: La Magrana, 2010. 238 p. ISBN 978-84-8264-031-0.

Alba, una noia de catorze anys, verge i bruna…

Llegeixo a Vilaweb que avui* fa vint anys que va morir Manuel de Pedrolo i de seguida em vénen al cap les primeres paraules de Mecanoscrit del segon origen. Corro als prestatges a cercar el llibre, perquè em balla l’edat d’Alba: eren setze anys? N’eren divuit? Miro i remiro i corro a consultar el catàleg per veure on coi l’he posada, i no hi és. No hi és. El Mecanoscrit no hi és.

No me’n sé avenir. No sé si encara és lectura obligatòria, però a la meva època tots hi vam passar i hauria de ser a casa. Potser es va quedar a casa dels pares, vés a saber. Fou la primera novel·la de ciència-ficció que vaig llegir, quan encara no sabia ni que hi havia un gènere literari com aquest, i com a molts altres la història em va quedar gravada ben endins —fins al punt que encara en recordo vivament força episodis. Era, és, una història tendra i tràgica de dos nens condemnats a ser uns nous Eva i Adam, i a aprendre a viure en sense altre guia que ells mateixos en un món que ha desaparegut en un no-res; de dos nens obligats a madurar abans d’hora. Fins i tot hi hagué una versió televisiva, els primers anys de TV3, interpretada per Àgueda Font, Guillem d’Efak i Moisès Torner i dirigida per Ricard Reguant, de la qual en recordo més aviat poca cosa.

Però Pedrolo, en el meu cas, va quedar aquí, reduït a una única obra. No sé si va ser un efecte semblant al rebuig que vaig sentir per Rodoreda després de la lectura obligatòria de La plaça del Diamant, però no he llegit cap altra obra de l’autor. Potser el millor homenatge que se li pot fer, com a qualsevol altre escriptor, és fer l’esforç de llegir-lo i decidir llavors si ha valgut la pena o no.

PS. L’apunt s’havia de titular «No donem l’abast», perquè sembla que la catosfera, tan celebradora ella, tampoc no ha pensat en Manuel de Pedrolo. Ara, que espero equivocar-me i haver d’esborrar aquestes dues línies. [Em diu l’Allau que la Júlia Costa ja hi havia pensat: «Vint anys sense Manuel de Pedrolo (26/6/90)»]

*Segons l’AELC, el 25 de juny; ara, l’Enciclopèdia diu que fou el 26 de juny. Tan se val, dia més dia menys no deixen de ser vint anys.

Jesús Moncada

Vet aquí que avui tocava escriure alguna cosa en record de la mort de Jesús Moncada fa cinc anys i, al final, poc més i ho he de deixar córrer. Havia pensat fer una mena de sala de lectura aprofitant la lectura fa poc de Calaveres atònites i confiant que hauria pogut acabar a temps de llegir Estremida memòria, però no ha pogut ser.

Ja quan vaig llegir Camí de sirga, ara fa quatre anys, em va sorprendre la riquesa del llenguatge que utilitzava Moncada i, sobretot, el sentit de l’humor que traspuava la novel·la, sentit de l’humor que és gairebé un protagonista més de Calaveres atònites. El sentit de l’humor que constitueix una de les moltes vies de reconstruir el passat, un humor agredolç, però, m’atreviria a dir que un humor tragicòmic; sobretot, en aquesta reconstrucció de la mítica Mequinensa de Moncada, ja desapareguda, a partir del retrat d’alguns dels seus habitants. Tragicòmic perquè malgrat el somriure, o la riallada fins i tot, que arranquen algunes de les peripècies dels mequinensans que conegué el secretari judicial barceloní Mallor Fontcalda, en el fons, en molts dels casos, hi ha una petita tragèdia al darrere: la solitud, la vellesa, l’enveja, l’odi… i tot en el marc opressiu de la postguerra, on encara està viu el record de la guerra civil i del que significà per al poble i els seus habitants.

D’Estremida memòria poc en puc dir encara. Em sembla, però, que poc d’humor hi trobaré: més aviat, la via tràgica de la reconstrucció de la memòria. Però d’això caldrà parlar-ne un altre dia; ara, us deixo amb dues recomanacions: llegir Moncada si encara no ho heu fet, i donar un cop d’ull al web Jesús Moncada. Espais literaris, on, entre d’altre coses, trobareu fragments de les seves obres. En copio un aquí de Calaveres atònites i enllaço la versió llegida del fragment:

El 1931, quan la República, el món va trontollar, i val més que no parlem de guerra. Un desastre, cregui’m. Amb la victòria de Franco, les aigües van tornar a mare: vam separar un altre cop el cementiri religiós del civil. Ara, vam haver de fer els ulls grossos amb els descreguts que s’havien esmunyit on no els corresponia durant aquells anys de confusió i desgavell. Costa d’empassar, jove, però, ¿com destries els ossos d’una bona persona dels d’un republicà? Tret d’això, gràcies a Déu, ja podíem tornar a viure i a morir-nos com abans.

(llegit per Cristina Rodés)

La iniciativa de l’homenatge, aquesta vegada, partia d’en Pere de Provisionalsi Jesús Moncada, què?»).

Bibliotecari de dia, bibliotecari de nit

O com continuar treballant després d’haver sortit de la feina.

Sembla que no sóc l’únic que continua exercint de bibliotecari fora d’hores: mentre anava rumiant com descriure la curiosa experiència que vaig viure la setmana passada, en Lluís Anglada s’avançava i n’explicava una de molt semblant («Fer de bibliotecari fora d’hores laborals»).

Tot va començar amb un missatge de correu electrònic el passat dimarts 25 de maig, en què algú que no conec em demanava ajuda per trobar la resposta correcta d’una pregunta d’un joc que feien a Badalona. Al joc els preguntaven quin era el nom del personatge que mor d’accident laboral a la novel·la El metall impur, de Julià de Jòdar. Hores més tard em feien la mateixa pregunta als comentaris d’un apunt del bloc.

La meva primera reacció fou de sorpresa (qui sou i per què em feu preguntes sobre una novel·la que no he llegit), la segona de curiositat (com sabeu que tinc aquesta novel·la i quin deu ser el personatge que mor), i la tercera fou «som-hi, a veure què trobem». La resposta a la pregunta la vaig trobar invocant el diable… perdoneu, amb una cerca ben senzilla a Google, ja que en aquell moment no tenia el llibre a mà. Les altres respostes les vaig trobar gràcies al comentari al bloc: els participants al joc, cercant a Internet o directament a LibraryThing, havien vist que tenia el llibre i havien deduït que l’havia llegit, i per això m’adreçaven la pregunta per dos canals diferent.*

Evidentment els vaig enviar la resposta que em semblava correcta, amb la indicació d’on i com l’havia trobada.

A l’endemà em va arribar una altra pregunta del mateix joc, però d’aquesta no en vaig poder donar la resposta: només vaig poder adreça la persona a les fonts on creia que podrien trobar-la.

Ras i curt: em vaig dedicar a fer informació bibliogràfica fora d’hores. En aquests anys de blocaire he rebut força preguntes, però sempre relacionades amb el funcionament del bloc o d’alguna aplicació d’Internet de què hagués parlat: aquesta ha estat la primera vegada que rebo una pregunta pròpia de bibliotecari referencista.

* Potser era un avís que és hora que comenci a llegir d’una vegada la trilogia «L’atzar i les ombres»…

Rosa Leveroni, bloc i llibre

Fa una mica més d’una setmana que celebràvem el centenari del naixement de Rosa Leveroni (i no vam ser els únics: la Roser Caño recollí altres homenatges al seu bloc i en Jaume Subirana també s’hi referia al seu) i uns dies més tard descobríem, per via d’en Jaume Subirana (i tanquem per ara la ronda de citacions mútues), que hi ha un nou bloc, dedicat al centenari de la poetessa, a càrrec (si no m’equivoco), d’Abraham Mohino: Rosa Leveroni: cent anys.

En altres ocasions, el bloc havia estat l’eina utilitzada per promocionar un llibre i fer el seguiment dels comentaris que se’n feien (com ara Mercè Rodoreda: Autoretrat), però aquesta vegada sembla que l’objectiu és més ampli i no només se centrarà en la promoció d’un sol llibre. En qualsevol cas, sí que se n’esmenta un que acaba de sortir i que pot ajudar a acabar de perfilar la figura de Rosa Leveroni: Cartes d’exili i de desig, a cura d’Abraham Mohino i Enric Pujol (Barcelona: Viena, 2010).

Rosa Leveroni, 100 anys

Avui fa cent anys que va néixer Rosa Leveroni, bibliotecària i poetessa, i sembla que ningú no ha pensat a fer-li un homenatge. Potser perquè continua essent una poetessa poc coneguda, d’obra petita i, tal vegada, no gaire important dins la nostra literatura —o sí, aneu a saber; sembla, però, que Gabriel Ferrater no li’n concedia gaire, com podíem llegir fa uns dies a cal Pere de Provisionals: «Rosa Laveroni, que escribe bien pero no tiene gran cosa que decir» («Cànons i anticànons, 2»). És una figura, deia, potser no gaire coneguda, amagada a l’ombra dels pesos pesants amb qui va tenir més tracte: Ferran Soldevila, l’historiador, amb qui mantingué una llarga i clandestina relació, i Carles Riba, el poeta, que la guia en el camí de la poesia i qui, sembla, sentí en algun moment alguna cosa més que amistat per la poetessa.

No recordo quina casualitat em féu arribar, a mi, no lector de poesia, fins a Rosa Leveroni, però amb el temps s’ha convertit en una presència força constant en la singladura d’aquest bloc, si més no en els darrers anys: no només en apunts en què parlava d’ella, fossin de llibres sobre la poetessa o anècdotes relacionades amb ella, sinó que també m’ha servit d’excusa en altres homenatges que hem fet a la catosfera. Avui, escriure un apunt dedicat a Rosa Leveroni no m’era gens fàcil, corria el risc de repetir paraules ja escrites. I he optat per la via més fàcil, recopilar els diversos apunts que he escrit en relació amb l’escriptora o en què ella aparegués. Aquí els teniu:

Ara només falta que li faci el millor homenatge que podem fer a qualsevol escriptor: llegir (d’una punyetera vegada) el que va escriure i deixar d’espigolar com he fet fins ara.