Arxiu d'etiquetes: literatura anglesa

L’Espai-B o, Sala de lectura, xli: ¡Guardias!¿Guardias?, de Terry Pratchett

Biblioteques de paper, vii: la biblioteca de la Universitat Invisible d’Ankh-Morpork

Salto del harripotter a Mundodisco. N’heu sentit a parlar? Mundodisco és… millor que deixem que ens ho expliqui un expert, en Terry Pratchett:

No existe analogía alguna para describir la manera en que Gran A’Tuin, la tortuga del mundo, se mueve por la noche galáctica. Cuando uno mide quince mil kilómetros de largo, y tiene el caparazón lleno de cráteres de meteoritos y congelado con el hielo de los cometas, no puede parecerse a nada excepto a uno mismo, al menos si se quiere ser realista.

Así que Gran A’Tuin nadaba lentamente por las profundidades interestelares, como ha hecho siempre la gran tortuga, transportando en su caparazón a los cuatro gigantescos elefantes que llevaban en sus lomos el vasto círculo del Mundodisco, con su centelleante catarata circundante, un mundo que sólo existía gracias a una desviación imposible en la curva de la probabilidad, o a que los dioses les gustan las bromas tanto como a cualquiera. [p. 16-17]1

En aquest món, on l’absurd està a l’ordre del dia, on la mort de tant en tant s’agafa vacances i busca un substitut que li faci la feina (Mort), les dones no poden ser mags (Ritos iguales) i hi ha turistes que porten baguls vivents de fusta de perera sàvia (El color de la magia, La luz fantástica), entre altres fenòmens, hi ha una ciutat que té una universitat que té una biblioteca que té un bibliotecari: l’orangutà Oook un orangutà, responsable de la biblioteca de la Universitat Invisible de l’antiga ciutat d’Ankh-Morpork. De fet, no és un orangutà que hagi estudiat Biblioteconomia i Documentació, sinó un mag que un malaurat accident convertí en simi… i que no va voler de cap manera tornar a ser un ésser humà.

A ¡Guardias!¿Guardias?, «algú» roba un llibre de la biblioteca i Oook el bibliotecari, intrigat per saber quin era el contingut del llibre, s’endinsa a l’Espai-B.

A veces, la gente era idiota. Pensaban que la biblioteca era un lugar peligroso por culpa de los libros mágicos, cosa que era cierta. Pero lo que la convertía de verdad en uno de los lugares más peligrosos del mundo era el hecho de ser una biblioteca.

La energía equivale a materia…

Se metió por el pasillo formado por dos estanterías, que aparentemente no medía más de un par de metros, y caminó por él a buen paso durante media hora.

La materia equivale a masa.

Y la masa distorsiona el espacio. Lo distorsiona en un Espacio-B polifractal.

Así que, aunque el sistema Dewey tiene sus puntos elogiables, cuando buscas algo entre los pliegues multidimensionales del Espacio-B lo que de verdad necesitas es una bobina de cordel. [p. 207]2

Al bibliotecario le parecía evidente que, puesto que había pasillos en los que las estanterías estaban en la parte exterior, tenía que haber otros pasillos entre los libros, creados a partir de ondulaciones cuánticas por el peso de las palabras. Desde luego, desde el otro lado de algunos estantes le llegaban ruídos rarísimos, y el bibliotecario sabía que, si sacaba discretamente un libro o dos, se encontraría mirando hacia diferentes bibliotecas, bajo diferentes cielos.

Los libros distorsionan el espacio y el tiempo. Uno de los motivos de que los propietarios de esas tiendecitas de segunda mano que mencionamos antes [llibreries] parezcan un poco de otro mundo, es que muchos de ellos lo son: llegaron a éste tras perderse en sus librerías, en mundos donde lo más normal es llevar zapatillas de felpa y abrir la tienda sólo cuando te da la gana. Quien se aventura en el Espacio-B, sabe que corre peligro.

Pero los bibliotecarios más curtidos, una vez han demostrado ser dignos de llevar a cabo alguna valiente hazaña de bibliotecaridad, son aceptados en una orden secreta que les enseña las artes de la supervivencia más allá de las Estanterías Conocidas. El bibliotecario dominaba todas estas artes, pero lo que intentaba ahora no sólo haría que lo expulsaran de la orden, sino, probablemente, de la vida.

Todas la bibliotecas que existen están conectadas en el Espacio-B. Y el bibliotecario, guiándose por los signos tallados en los libros por exploradores del pasado, guiándose por el olfato, guiándose incluso por los susurros de sirena de la nostalgía, se dirigía a una muy concreta. [p. 213]3

I sabeu, l’Espai-B existeix. Ara ho sé. Ara sé perquè llibres que acabava de guardar al seu lloc ja no hi són un segon més tard; o perquè un any més tard apareix al seu lloc un llibre que tothom donava per perdut. O per què aquesta tarda he trobat a casa dels meus pares un llibre meu que estava segur que havia portat a casa meva. I qui digui que els llibres desapareixen perquè els ens equivoquem al guardar-los o que el llibre que he trobat a casa dels pares no me l’havia emportat, menteix descaradament. És cosa de l’Espai-B.

Ara, com trobi un orangutà ordenant-me els llibres de la biblioteca, començaré a amoinar-me. I a deixar de llegir llibres sobre Mundodisco.

1. Terry Pratchett. Rechicero. Tr. Cristina Macía. Barcelona: De Bolsillo, 2004. 307 p. ISBN 84-9793-126-2.
2, 3. Terry Pratchett. ¡Guardias!¿Guardias? Tr. Cristina Macía. Barcelona: De Bolsillo, 2006. 394 p. ISBN 84-9793-186-6.

Technorati tags:

Sala de lectura, xl: Harry Potter i…, de J. K. Rowling

He fet una petita pausa en les lectures que tenia a mitges per tornar-me a submergir en el món de bruixes, bruixots i muggles de la senyora Rowling i el seu Harry Potter. Tenia l’últim volum de la saga al prestatge i no havia trobat el moment de llegir-lo i m’hi volia posar; tanmateix, en veure que recordava ben poc el contingut de l’anterior, el vaig rellegir. Total, tot i la considerable extensió del llibre, podia dedicar un o dos dies a llegir-lo abans d’endinsar-me en l’altre. Suposo que hi haurà qui m’excomunicarà directament per dir que m’agrada aquesta saga, excepte la segona novel·la, que de tan fluixa que és se’n pot prescindir completament, però és així: no em posaré ara a defensar quines crec que en són les virtuts i els encerts per enganxar els lectors, però, perquè aquesta sala del llibre neix més de la necessitat de desfogar-me que no pas de les ganes de comentar el llibre.

Harry Potter i l’orde del Fènix va entrar a casa fa dos anys i després de llegir-lo va anar a reposar a la prestatgeria, on s’ha estat aquests dos anys sense que el tornés a obrir. Aquest cap de setmana el vaig tornar a agafar, i abans d’haver llegit la meitat del llibre la pàgina 932 es va separar de la 933 i l’enquadernació del llibre es va obrir de dalt a baix, mostrant-ne les entranyes: unes entranyes constituïdes per gairebé mil pàgines encolades, no cosides. Això pot estar molt bé per edicions de butxaca en què es busca abaratir els costos per oferir els llibres a baix preu, però en una edició com aquesta, cara (24 €) i dirigida a un públic del qual es pot esperar que no tingui gaire cura del llibre, és una vergonya.

L’altre, Harry Potter i el misteri del Príncep, no s’ha trencat mentre el llegia —no sé si m’atreviré a rellegir-lo més endavant, quan aparegui el proper, no sigui cas que acabi igual que l’anterior— però m’ha provocat un considerable mal d’ulls amb els nombrosos errors que conté i que demostren una correcció poc acurada.

És clar que suposo que com que se sap que les vendes estan assegurades, aquests «petits» detalls no tenen cap importància…

Technorati tags:

Sala de lectura, xxxviii: les Cròniques de Nàrnia, de C. S. Lewis

Ja fa uns quants anys que em va arribar a les mans un llibre sobre quatre germans que passaven d’aquest món a un altre món meravellós on hi havia un lleó parlant anomenat Àslan. Els nois havien d’ajudar un príncep, en Caspian, a recuperar el seu tron. L’autor era un tal C. S. Lewis, de qui, temps després, vaig saber que havia estat amic de John R. R. Tolkien i que havia creat una sèrie de llibres que transcorrien en un món alternatiu anomenat Nàrnia.

Enguany, el segon llibre de les Cròniques de Nàrnia ha estat adaptat al cinema, i s’ha reeditat tota la sèrie de les Cròniques. Llibres fàcils de llegir, d’aventures infantils en terres de fantasia i aparentment més innocents que les aventures d’homes, mags, elfs, nans i hòbbits de El Senyor dels Anells. Però només aparentment, és clar: el mal i el bé estan perfectament dibuixats i el mal, és mal de debò, si bé fins i tot en els moments més negatius no hi ha una atmosfera opressiva, angoixant, com la que podem trobar als llibres de Tolkien o en alguns passatges de les aventures de Harry Potter.

Tot i que les Cròniques de Nàrnia es poden llegir independentment —en tots els llibres s’hi donen pistes sobre la creació d’aquell món i les connexions que té amb el món, l’altre món, dels fills d’Adam i Eva—, la lectura de tota la saga d’un seguit m’ha aportat un nou punt de vista, un nou element que dóna personalitat al conjunt: com assenyala peke en el text que va escriure sobre la saga, els set llibres que formen les cròniques de Nàrnia (El nebot del mag, El lleó, la bruixa i l’armari, El cavall i el noi, El príncep Caspian, La travessia del Navegant de l’Alba, El tron de plata i L’última batalla) descriuen la creació, l’evolució i la destrucció d’un món, Nàrnia, un món de fantasia al qual només es pot arribar si es creu en ell.

(SPOILER! Al paràgraf següent es resumeix l’argument dels llibres)

Al primer llibre, un savi boig descobreix la manera de viatjar a un altre món; el seu nebot hi anirà amb una amiga i assistiran a la creació del món de Nàrnia i a l’establiment de la nissaga reial de fills d’Adam i Eva, així com a la fugida de la bruixa que protagonitza el segon llibre, Jadis. Al segon, els germans Peter, Susan, Edmund i Lucy Pevensie descobreixen Nàrnia i n’esdevindran reis. Al tercer, els protagonistes no són humans, sinó narnians, i els Pevensie apareixen com a reis de Narnia. Al quart, els Pevensie acudeixen en ajut del príncep Caspian, que ha perdut el seu tron; al cinquè, la Lucy, l’Edmund i el seu cosí viatgen amb Caspian fins a la fi del món; al sisè, el cosí dels Pevensie i una companya de l’escola on estudia arriben a Nàrnia i han de rescatar el fill de Caspian, Rílian, de l’encantament d’una bruixa. I al setè, Tírian, últim rei de Nàrnia, invoca els vailets de l’altre món que sovint havien intervingut en els fets de Nàrnia perquè l’ajudin a desemmascarar el fals Àslan, aventura que acabarà amb el final de Nàrnia i l’inici d’una nova Nàrnia.

Descriuen també, però —i aquest és el però en què coincideixo amb alguns lectors amics—, l’esperança d’una altra vida en un món superior al món real; un món al qual només s’hi pot accedir un cop mort; un món al qual només es pot arribar si es té fe. Dic que és un però perquè, per a algú que no és creient, pot arribar a ser una mica enutjós el final de la saga, de lluny el més carregat ideològicament. Tanmateix no fins al punt que no es pugui llegir com és, una saga d’aventures juvenils en un món de fantasia on es desenvolupa la lluita que des del primer dia l’home manté amb si mateix: la lluita entre el bé i el mal.

Més informació sobre C. S. Lewis a C. S. Lewis Foundation i sobre John R. R. Tolkien a The Tolkien Society.

Technorati tags:

Biblioteques de paper, iv: la biblioteca de la Universitat Invisible d’Ankh-Morpork

Tornem a la sèrie de notes sobre biblioteques trobades en llibres, que teníem abandonada des de fa força temps, no pas per desinterès, sinó perquè els llibres llegits últimament no tenien cap biblioteca (excepte L’ombra del vent, que es va quedar al llimb dels posts perduts). És la biblioteca d’«el principal centre d’ensenyament de màgia al Disc», la Universitat Invisible d’Ankh-Morpork, una de les ciutats de l’hilarant Mundodisco de Terry Pratchett:

Era un lugar asombroso. Muchos de los libros eran mágicos, y lo que nunca se debe olvidar sobre los grimorios es que son mortíferos en manos de un bibliotecario ordenado, porque se sentirá impelido a colocarlos todos en el mismo estante. No es buena idea, tratándose de unos libros con tendencia a tener escapes de magia, porque si hay dos juntos forman una Masa Negra crítica. Además, muchos hechizos menores son bastante picajosos en lo que a la compañía se refiere, y suelen expresar sus objeciones lanzando los libros donde se encuentran de un lado a otro de la habitación. Y, por supuesto, también está la presencia apenas intuida de la Cosas de las Dimensiones Mazmorra, siempre buscando cualquier escape de magia, siempre sondeando los muros de la realidad.El trabajo de bibliotecario mágico, quien tiene que pasarse los días en esta clase de ambiente sobrecargado, es un empleo de alto riesgo.

El bibliotecario jefe, que estaba sentado sobre su escritorio pelando una naranja con tranquilidad, era consciente de eso.

Alzó la vista cuando entró Trymon.

—Busco cualquier cosa que tengamos sobre la Pirámide de Camis-Het —dijo Trymon.

Iba preparado: se sacó un plátano del bolsillo.

El bibliotecario lo miró con tristeza y saltó al suelo. Trymon encontró una mano suave en la suya y el hombre le guió entre las estanterías. Era como sostener un guantecito de piel.

A su alrededor, los libros se estremecían y chisporroteaban con ocasionales descargas de rayos mágicos dirigidos contra los parahechizos cuidadosamente clavados en las estanterías. Había un olor tenue, azulado, y en el mismísimo umbral auditivo se sentía el horrible chisporroteo de las criaturas de las mazmorras.

Al igual que otras muchas partes de la Universidad Invisible, la biblioteca ocupaba mucho más espacio del que daban a entender sus dimensiones exteriores, porque la magia distorsiona el espacio de una manera muy extraña. Debía ser la única biblioteca del universo con estantes Moebius. Pero el catálogo mental del bibliotecario funcionaba de maravilla. Se detuvo junto a una imponente torre de libros polvorientos y saltó. Se oyó el ruido de papeles que crujían y una nube de polvo descendió hacia Trymon. El bibliotecario volvió con un delgado volumen en las manos.

—Oook —dijo. [p. 37-38]

A Terry Pratchett: La luz fantástica. Traducció de Cristina Maciá. Barcelona: De Bolsillo, 2004. 277 p. ISBN 84-9793-178-5.

De fons, una mica de Marlango.

Sala de lectura: El curiós incident del gos a mitjanit

De llibres, xxi o Problemes d’expectatives

Potser és que no hi sé veure més enllà d’un punt determinat, però la novel·la de Mark Haddon no m’ha semblat res d’especial.

Un noi de quinze anys, Christopher Boone, decideix investigar la mort del Wellington, el gos de la seva veïna, la senyora Shears, investigació que el portarà a descobrir alguns fets sobre l seva família que desconeixia. Fins aquí, res d’especial, excepte una característica del noi que fa que tot l’estil de la novel·la i la visió del món que s’hi presenti sigui ben diferent d’allò a què estem acostumats: Christopher és autista. És autista i regeix la seva vida i els seus actes per una sèrie de principis que xoquen amb la nostra visió del món: per a Christopher tot es pot reduir a una fórmula matemàtica i no hi ha matisos, no hi ha gradacions, les coses o són d’una manera o són el contrari en termes absoluts i tot el que s’escapi d’aquest model, el destarota; si algú menteix, és perquè és mala persona i no s’hi pot confiar: que la mentida sigui per protegir-lo és indiferent.

L’autisme d’en Christopher, com aclareix la coberta posterior de la novel·la, és un autisme lleu. Qui hagi tingut contacte amb nens autistes se n’adonarà de seguida i veurà com n’és d’afortunat, el Christopher. A mi, però, se m’ha fet força antipàtic. Potser perquè tinc massa viu el record d’alguns nens autistes que vaig conèixer quan feia la prestació social, nens que tenien molt poc a veure amb el protagonista d’aquesta novel·la.

Independentment d’aquesta apreciació totalment personal i intransferible (vaja, sembla que estigui descrivint un passi mensual de transport públic!), la novel·la no m’ha agradat massa. L’estil intenta reflectir la manera d’escriure del protagonista, és senzill de llegir, no hi manca algun moment divertit, però tot i això no m’ha fet el pes. Potser és només un problema d’expectatives, d’altra banda: tant sentir-ne a parlar i al final et sents com aquell personatge de la sèrie «Oh, Europa»: me l’imaginava més gran. Doncs igual.

Mark Haddon. El curiós incident del gos a mitjanit. Barcelona: La Magrana, 2004. 269 p. ISBN 84-8264-187-2.

Informació sobre l’autisme: Autisme i Organització Mundial de l’Autisme.

De llibres…

Acabo d’adonar-me que encara no havia tret de la llista de lectures el llibre de Philip Kerr, Una investigación filosófica (4a ed. Barcelona: Anagrama, 1998. ISBN 84-339-0824-3), i això que ja fa alguns dies que vaig acabar-lo. De fet, fins i tot n’he llegit un altre mentrestant, Secretos del pasado (Barcelona; Madrid: Egales, 2003. ISBN 84-95346-43-5), de Linda Hill.

Una investigación filosófica és una novel·la policiaca amb elements de ciència-ficció i força filosofia i literatura escampada per les seves pàgines, amb alguns detalls de l’argument que recorden una mica el del conte de Philip K. Dick, «Minority report». Una agent de Scotland Yard, la inspectora en cap Jakowicz, especialitzada en assassins en sèrie s’ha d’ocupar d’un nou cas: un assassí en sèrie les víctimes del qual no tenen cap característica comuna. O això creuen fins que s’adonen que totes estan relacionades amb un programa estatal de prevenció del crim, anomenat Lombroso. La novel·la no només presenta la investigació des del punt de vista de la policia, sinó també des del punt de vista de l’assassí; i l’evolució de la relació gairebé personal que estableixen policia i assassí. Amb força citacions filosòfiques i literàries, hi trobem una reflexió sobre el crim i sobre la pena de mort, i sobre els condicionants que porten una persona aparentment normal a convertir-se en un assassí en sèrie.

Secretos del pasado és una novel·la més lleugera, protagonitzada per una advocada matrimonialista que decideix retirar-se i canviar d’especialitat després del fracàs d’un dels casos que li han encarregat. Al mateix temps que el soci principal del despatx d’advocat on treballa li demana que s’ocupi del divorci del seu fill, ella estableix relació amb una antiquària, Anne Walsh, de qui s’enamora. Pero Anne guarda un secret que obligarà Kate a replantejar-se no només la seva vida personal, sinó també la professional.

Recomanar llibres sempre és una activitat perillosa, per tant ho deixo aquí només com a informació.

De fons, més de la Ute Lemper: Punishing kiss.

Inspiració, cinema i llibres

Fa un parell de dies que no puc escriure. Sembla que em manqués la inspiració necessària per trobar un tema sobre el qual escriure, i quan se me n’acut algun llavors em sento completament incapaç de desenvolupar-lo. Ni tan sols sóc capaç de confegir una d’aquelles frases tan enigmàtiques que escrivim de tant en tant, sobre les quals tothom pot dir-hi la seva.

Un dels temes dels quals havia intentat escriure era la semblança que vaig trobar entre els arguments de 28 días después i El dia dels trífids. Després d’escriure el meu breu comentari sobre la pel·lícula, vaig anar a la meva habitació a buscar la novel·la de John Wyndham. Em va costar una mica, perquè fa temps que aparco els llibres en doble filera per manca d’espai, i a vegades costa de veure on són els llibres que busco. Fa molts anys que el tinc, va ser una de les lectures obligatòries de l’assignatura de llengua catalana a 2n de BUP i la que més em va fascinar (Televisió de Catalunya va emetre una sèrie britànica basada en aquest llibre)… noi, deixa’t estar d’excursus o no acabaràs mai… L’he rellegit en dos matins; no és un llibre gaire llarg i a més ja el coneixia… i continuo trobant moltes similituds entre les dues històries.

[Aquí l’escrivà fa una pausa per anar a Cyberdark, a veure què pot aclarir d’aquest tema que l’obsessiona. Ah, pareu atenció que ja torna.]

Bé, ja puc deixar de donar la pallissa amb el tema: segons la crítica de la pel·lícula a Pasadizo, està basada en una novela de 1954 de l’escriptor nord-americà Richard Matheson, Sóc llegenda. Intentaré llegir-la, a veure què hi trobo.

Això d’intercalar lectures no és la primera vegada que ho faig, i crec que tampoc no serà l’última. Tampoc no és que sigui gaire original, ja hi sé, hi ha molta altra gent que ho fa. Sempre he estat un lector força anàrquic i em passa sovint que, sense adonar-me’n, estic llegint dos o tres llibres diferents (i més i tot, alguna vegada).* Ep, acostumen a ser llibres de gèneres diferents, no us penseu! Però a vegades, si estic llegint un llibre que em cansa, abans de deixar-lo per impossible faig una pausa, llegeixo qualsevol altra cosa, i mentre decideixo si dono una segona oportunitat o no al primer llibre (no sempre els la dono, tot s’ha de dir).

És el que m’ha passat amb Frida, de Hayden Herrera, que està a la columna de l’esquerra pràcticament des del primer dia (el de l’òpera també, ja ho sé, però és una altra història: simplement és massa gros per carretejar-lo amunt i avall, i el tinc a casa per anar-lo llegint a estones). La biografia de la pintora mexicana Frida Kahlo se m’havia fet una mica pesada al començament, a causa de la quantitat de cartes que reprodueix l’autora i de la longitud (excessiva, al meu parer) dels fragments escollits. Però ara ja l’he reprès, i amb més ganes, perquè aquesta dona va tenir una vida realment fascinant.

No és la primera biografia de Kahlo que llegeixo, però: la primera que vaig llegir va ser l’escrita per Rauda Jamis i publicada a Circe** l’any 1988. He de reconèixer que tot i l’interès que sentia pel tema, aquesta biografia no em va agradar. Ara, feia el fet: fer conéixer la vida, l’apassionant i difícil vida, de Frida Kahlo.

No recordo quan vaig començar a interessar-me per la vida i l’obra de Frida Kahlo, però aquest lleuger interès inicial es va fer més intens després de poder veure algunes de les obres de la pintora en una exposició que va organitzar al Fundació “La Caixa” l’any 1997. Era una exposició conjunta de tres pintores sud-americanes: la brasilera Tarsila do Amaral, la cubana Amelia Peláez i la mexicana Frida Kahlo. Els quadres d’aquesta última van ser els que més em van impressionar, i poc després vaig llegir la seva biografia. Va tenir una vida dura i apassionant: dura, perquè als divuit anys va patir un accident que li va destrossar la pelvis i la columna vertebral, i això la condemnà a una vida de dolor físic que, no obstant, no li va restar ganes de viure; i apassionant perquè va viure uns temps de grans canvis al seu país, i perquè el seu matrimoni amb el també pintor Diego Rivera, a part de ser molt complicat, la va portar a viatjar als Estats Units i a conèixer un munt de gent important en la història artística i econòmica.

Encara me’n queda un bon tros, però no em penedeixo d’haver-li donat una segona oportunitat.

Ves per on, he aconseguit escriure alguna cosa. A veure si serveix per fer tornar la inspiració…

*Això sense tenir en compte els llibres que al llarg de l’any he de llegir per obligació

**La col·lecció de biografies de Circe és bastant bona. De les que he llegit, considero força recomanables Vanessa Bell. Virginia Woolf. Historia de una conspiración de Jane Dunn; Lotte Lenya. Una vida, de Donald Spotto, i Carson McCullers, un corazón juvenil, de Josyane Savigneau.

De fons Il barbiere di Siviglia, amb Victòria dels Àngels, Luigi Alva i Sesto Bruscantini. Royal Philharmonic Orchestra, dirigida per Vittorio Gui.