Arxiu d'etiquetes: literatura anglesa

Sala de lectura, 130: Dissabte, d’Ian McEwan

Sempre he sentit dir que no podem estar segurs de res i que la vida pot canviar en un segon; tanmateix, no crec que siguem realment conscients de la nostra fragilitat i de la debilitat de les coses que creiem certes i immutables. Em pregunto si Henry Perowne era de les persones que creien això, que la seva vida, establerta, segura, sòlida, no canviaria mai: m’atreviria a afirmar que sí, i que no s’esperava tot el que li passaria… i m’adono que estic parlant d’un personatge de ficció com si fos real, i això és gràcies (o per culpa de) Ian McEwan, que ha sabut crear tan bé aquest personatge.

A Henry Perowne només una lleu angoixa no el deixa dormir, i, desvetllat, assisteix atònit a l’aterratge d’emergència d’un avió que passa per sobre de Londres. A partir d’aquell moment res no serà normal —entenent per normal la rutina diària a què tots, més o menys, ens anem avesant— i de mica en mica la seva vida anirà canviant, i l’aparent seguretat en què viu desapareixerà. I tot en un únic dia, aquest dissabte que dóna títol a la novel·la.

Un dia, sí, però tota una vida: aquest dia dóna prou temps a Perowne per repassar tota la seva vida, des de la infantesa fins a la maduresa, a parlar-nos de la seva mare, de la seva muller i dels seus fills, dels seus amics i la seva professió, a mesura que la tensió augmenta i que un fet aparentment banal va creixent com la bola de neu llançada muntanya avall fins que esclata contra un obstacle.

He de confessar que les conseqüències d’aquest fet banal les he esperades durant pàgines i pàgines, però tot i això, tot i saber que aquell episodi —del qual no en revelare més detalls per no espatllar la lectura de la novel·la a ningú— «havia de» tenir alguna conseqüència en la vida de Henry Perowne, la manera com McEwan va desenvolupant la història, amb els flàixbacs que ens permeten conèixer la vida de Perowmn i una sensació creixent d’angoixa en el personatge que ens diu que ha de passar alguna cosa més, m’ha tingut amb l’ai al cor i el desig de passar a la pàgina següent a veure què succeïa durant moltes hores.

El llibre:

  • Ian McEwan. Dissabte. Tr. Dolors Udina. Barcelona: Anagrama; Empúries, 2007. 366 p. ISBN 978-84-96863-03-3.

Sala de lectura, 129: Brief lives: E. M. Forster, de Richard Canning

Quan comences a llegir la biografia d’algun personatge conegut, mai no pots estar segur de quin camí haurà seguit el biògraf: donarà més importància a la vida del personatge? La donarà a l’obra o a la professió? En aquest cas, Richard Canning intenta trobar el punt mitjà de descriure la vida d’E. M. Forster amb l’ànim de desvetllar característiques de la seva obra que en depenen. Així, a mesura que va explicant-nos la vida i l’obra de Forster les relaciona: com les persones que conegué en els seus viatges es convertiren en personatges en les seves novel·les; com els seus viatges a la Índia portaren a l’escriptura de la que és considerada la seva millor novel·la, Un passatge a la Índia; etc. No passa per alt l’homosexualitat de l’autor ni els seus esforços per ocultar-la a la seva mare, Lily, i també per causa d’una legislació que fins el 1967 la castigava —raó per la qual Maurice, escrita entre 1913 i 1914, reescrita al llarg de la seva vida, no fou publicada fins el 1971, després que Forster morís. També destaca el paper que tingué Forster en donar a conèixer a la Gran Bretanya, la poesia de Cavafis, a qui conegué a Alexandria.

Si busquem algun però a la biografia, en trobaríem dos: d’una banda, el fet que en alguns passatges l’autor faci referència a paraules d’altres autors sense especificar què deien, com si ho haguéssim de saber; de l’altra, que no aprofundeixi una mica més en la relació de Forster amb escriptors contemporanis seus que conegué, com ara els Woolf o D. H. Lawrence, com ho fa en el cas de Christopher Isherwood, per exemple.

És, tanmateix, una aproximació interessant a la vida i l’obra d’E. M. Forster, valorat no només per les seves novel·les sinó també per la seva obra crítica; un personatge que malgrat els prejudicis inherents a l’educació que havia rebut i a la societat en què visqué, era capaç de posar-se en el lloc de l’altre i criticar el paper britànic durant el colonialisme —Un passatge a la Índia no fou ben rebuda entre els angloindis i sí entre els indis per com retratava les relacions entre colonitzadors i nadius.

Com a curiositat, destacar que Forster s’oposà sempre a l’adaptació cinematogràfica de les seves novel·les. Isherwood, que treballava a Hollywood, intentà convèncer-lo, però no ho aconseguí. Actualment, hi ha versió cinematogràfica de quatre de les seves novel·les, i també adaptacions d’alguns dels seus contes. Forster també participà en la redacció del llibret de l’òpera Billy Budd, basada en la novel·la de Herman Melville, amb música de Benjamin Britten.

El llibre:

  • Richard Canning. Brief lives: E. M. Forster. Londres: Hesperus, 2009. 120 p. ISBN 978-1-84391-916-2.

(Aquesta ressenya és la primera d’un llibre obtingut en el projecte «Crítics matiners» de LibraryThing).

Sala de lectura, lxxxvii: Una lectora poc corrent, d’Alan Bennett

He de confessar que tenia moltes ganes de treure aquesta novel·leta de la pila i llegir-la, i més encara després d’haver-ne llegit tantes i tan bones crítiques. I he de confessar també que després d’haver-la llegida em sento decebut i he vist, una vegada més, com les expectatives que me n’havia fet se n’anaven pel forat de l’aigüera.

El punt de partida és molt interessant: algú que no llegeix mai descobreix de cop i volta els plaers de la lectura i s’hi lliura plenament. Aquest algú no és algú qualsevol: és ni menys que la reina d’Anglaterra, i el seu nou hobby tindrà conseqüències. El que de bon començament pot semblar un elogi de la lectura (la reina, a mesura que llegeix, es torna més humana) no deixa de ser-ne també una crítica (i no dic més per no espatllar la lectura a qui encara no l’hagi llegida), però a part d’algunes anècdotes i d’algunes frases amb suc, m’ha semblat força superficial i amb un final precipitat que tot i jugar amb el cop d’efecte, no produeix —millor, a mi no m’ha produït l’efecte que es podria esperar d’un final com aquest.

Poques vegades parlo de les lectures que no m’han agradat, però aquesta vegada em salto aquesta norma no escrita (al cap i a la fi, si les poso jo per què no hauria de saltar-me-les?) i ho faig, empès per aquest sentiment de decepció. Em quedo, no obstant això, amb una frase del llibre:

El que també va descobrir era que un llibre menava cap a un altre llibre, que se li obrien portes a tot arreu on mirés i que els dies no eren prou llargs per poder llegir tot el que volia llegir. [p. 20]

El llibre:

  • Alan Bennett. Una lectora poc corrent. Tr. Ernest Riera. Barcelona: Empúries ; Anagrama, 2008. 95 p. ISBN 978-84-9787-289-8.

Lectures que marquen

De tant en tant tots els lectors habituals ens enfrontem a una sèrie de preguntes que no tenen mai una resposta clara (quin és el teu autor preferit? quin llibres (o quins cinc llibres) t’enduries a una illa deserta? quin llibre t’ha marcat més?) o a peticions que van més enllà de la lògica i sovint caldria tenir poder sobrenaturals per poder-les respondre (tu que llegeixes tant, recomana’m un llibre per [elmeumarit-elmeugermà-lamevacunyada-etc.]). Davant d’aquestes peticions, sovint respons el primer que se t’acut d’acord amb la teva memòria o els teus gustos. Si no coneixes el marit-germà-cunyada-etc., poc podràs recomanar-los una lectura sense córrer el risc que no els agradi: recomanes el que t’ha agradat o fuges d’estudi.

Ara, quan et pregunten —personalitzem una mica, que en aquestes qüestions és difícil encertar-la si es generalitza massa: quan em pregunten quina lectura m’ha marcat més, mai sé què respondre. Que m’ha marcat com? Provocant-me malson? Fent que mai més no tornés a llegir res escrit per aquell escriptor? Aconseguint que rellegís àvidament aquella novel·la una vegada i una altra i no em cansés de recomanar-la? Sóc dels que creuen que cada llibres ens marca d’alguna manera, ens deixa alguna cosa, una mena de pòsit que es va acumulant durant els anys i les lectures i només de tant en tant, involuntàriament, gairebé per accident, n’esdevens conscient.

Podria dir per tant que no puc respondre aquesta pregunta. O no podia fins que no he experimentat uns fenòmens preocupants. Com passejar per la riba d’un riu i, en veure un gran salze, pensar immediatament en el riu Tornasauce i el Viejo Hombre Sauce; o fer un bot a la butaca quan llegeixo en una novel·la de Colm Tóibín que un personatge esmenta uns tal «Bolger de Bree»…* Heu experimentat mai una cosa així?

No cal que digui de quin llibre es tracta, oi? Segons el butlletí d’informació «On this day» de la Britannica Online, el 19 de juliol de 1954 es va publicar la primera part d’El Senyor dels Anells de J.R.R. Tolkien,** La Germandat de l’Anell. I encara dóna guerra.

*Tóibín fa referència, és clar, a aquest altre Bree.

**«J.R.R. Tolkien». Encyclopædia Britannica. 2008. Encyclopædia Britannica Online. 19 Jul. 2008 <http://www.britannica.com/EBchecked/topic/598643/J-R-R-Tolkien>.

Anells de poder

Hem arribat al final d’aquesta saga, i hem sobreviscut al Ragnarok.

Són les paraules que clouen, o gairebé, el curs sobre la Tetralogia de L’Anell del Nibelung al que he assistit aquest mes. És curiós que, havent escoltat i vist abans la Tetralogia de Wagner, surti del curs amb la sensació de ser la primera vegada que l’he vista… i això que només n’hem vist i n’hem escoltat alguns fragments escollits. Potser hauria d’haver començat així: coneixent a poc a poc aquestes òperes, aquests drames musicals; els detalls; els arguments i els seus orígens; els motius… Potser així no hauria tingut tant de temps la sensació que, obtús de mi, no entenia res. Ara em sento amb cor d’enfrontar-m’hi una altra vegada, i una altra, sabent que aquí i allà reconeixeré els motius que ens han explicat; que retrobaré els fragments que han fet que m’emocionés.

És clar que, a partir, d’ara no podré tornar a llegir El senyor dels anells ni a mirar les pel·lícules que s’hi han basat sense recordar que una obra i una altra, salvant totes les distàncies possibles, es basen exactament en la mateixa mitologia i reprodueixen els mateixos episodis. No diré aquí tots els episodis semblants que recordo, només un que, en recordar-lo, m’ha fet riure una mica per la brutal diferència: Fafner i Fasolt es barallen per l’anell i un mata l’altre. Exactament com Déagol i Sméagol. Només que els primers són gegants, i els segons hòbbits, pràcticament nans. Deixem-ho aquí, que començo a desbarrar, i potser que donem veu a qui ha cercat aquestes semblances amb més coneixement. Una cerca tan simple com Wagner Tolkien al Google dóna un bon nombre de resultats: entre els primers, un article a The New Yorker sobre la música de les adaptacions cinematogràfiques d’El senyor dels anells i una conferència d’un professor de literatura alemanya i literatura comparada de la Universitat de Cleveland a la Wagner Society of Washington DC. Aquí us les deixo:

Alex Ross. «The ring and the rings. Wagner vs. Tolkien» [en línia]. The New Yorker (december 22, 2003). <http://www.newyorker.com/critics/atlarge/?031222crat_atlarge> [Consulta: 30/10/2007].

Edward R. Haymes. The two rings. Tolkien and Wagner [en línia]. Washington: The Wagner Society of Washington DC, March 18, 2004. <http://www.wagner-dc.org/haymes04_lec.html> [Consulta: 30/10/2007].

 

Technorati Tags:

Sala de lectura, liii: El que resta del dia, de Kazuo Ishiguro

A la pel·lícula Gosford Park, Elsie, una de les criades, s’exclama davant una altra minyona:

Why do we spend our time living through them? Look at poor old Lewis. If her own mother had a heart attack, she’d think it was less important than one of Lady Sylvia’s farts.¹

Them són els senyors, els amos, els de dalt —recordeu A dalt i a baix? Aquesta frase no parava de donar-me voltes al cap mentre llegia la novel·la de Kazuo Ishiguro, ja que es podia aplicar perfectament al seu protagonista, el senyor Stevens, majordom de Darlington Hall. Stevens ha servit durant gairebé tota la vida a Darlington Hall, primer sota les ordres de Lord Darlington i, en morir aquest, a les ordres del senyor Farraday, un americà que comprà la casa. Stevens, però, sent que per primera vegada a la vida no està fent un bon servei i creu que és perquè el servei de la casa ha quedat reduït a quatre persones. Per posar-hi solució, aprofita uns dies de vacances per anar a veure l’antiga majordoma de Darlington, la senyoreta Kenton, ara senyora Benn. Durant les seves breus vacances, Stevens va recordant tot de fets relacionats amb Darlington Hall i el paper de Lord Darlington els anys previs a la Segona Guerra Mundial en relació amb els nazis, d’altres sobre la relació que mantenia Stevens amb la senyoreta Kenton i, sobretot, intenta trobar una resposta a la gran pregunta que es fa: que fà que un majordom pugui ser considerat un bon majordom.

A través del records i, principalment, per mitjà de la manera com justifica els seus actes, es va perfilant la figura de Stevens, un home rígid, incapaç de manifestar sentiments o opinions perquè per ell tot està subordinat al seu paper com a majordom. És per això que la novel·la, excel·lent tot s’ha de dir i amb un to que ell tot sol descriu millor que les paraules la figura d’Stevens, és trista: Stevens és un home que només ha viscut, que només viu, per servir l’amo de torn; que s’ha lliurat a la feina fins a l’extrem — els sis dies de vacances durant els quals transcorre la novel·la són els primers en molts anys; un home que no té opinions sobre els fets que s’esdevenen enllà dels murs de Darlington Hall, perquè la visió que té del món és la que transmeten els seus amos, una opinió que ell accepta acríticament; és un home trist perquè fins i tot és incapaç de reconèixer els seus sentiments i acceptar-los. Per a Stevens, el món és Darlington Hall, el que passi a fora és cosa dels senyors; ell és un servent i la seva única tasca al món és servir el seu amo tan bé com sàpiga.

Stevens té opinions sobre un tema, tanmateix: el servei. Què és i què no és ser un bon majordom és el fil principal de les reflexions que fa al llarg del seu viatge, i moltes de les anècdotes que explica sobre Darlington Hall són per justificar el seu punt de vista o els seus actes. Una de les característiques que, segons ell, caracteritzen un bon majordom és saber parlar correctament i ell intenta exercitar-se en el domini de la llengua anglesa. No conec la versió anglesa de la novel·la, però la traducció sembla deixar entrellucar que l’autor va cuidar aquest aspecte: Stevens parla correctament, ampul·losament fins i tot, en un registre que no li pertoca, i que fa que, en algun moment del viatge, sigui pres per un senyor. És un llenguatge mesurat, vagarós que, d’alguna manera, reflecteix la personalitat mesurada del protagonista.

He començat parlant d’una pel·lícula, Gosford Park, i acabaré amb un comentari sobre una altra, El que queda del dia. L’havia vist fa anys i amb prou feines en recordava l’argument, però sí recordava amb força les interpretacions d’Anthony Hopkins com a Stevens i d’Emma Thompson com a senyoreta Kenton. A mesura que llegia la novel·la, m’adonava que tan un com l’altra van captar l’esperit dels personatges de paper i el van saber transmetre a la pel·lícula.

Kazuo Ishiguro. El que resta del dia. Tr. Xavier Riu. Barcelona: Edicions 62, 2001. 315 p. ISBN -10 84-297-4944-6.

1. «Per què hem de viure sempre a través d’ells? Mira la pobra vella Lewis; si la seva mare tingués una atac de cor, ella pensaria que és menys important que un dels pets de Lady Sylvia». La frase original i altres frases de la pel·lícula les podeu veure a l’apartat «Quotes» de la fitxa de la revista a la Internet Movie Database.

Technorati tags: ?

Sala de lectura, lii: Harry Potter and the Deathly Hallows, de J. K. Rowling

Vaig veure Harry Potter and the Order of the Phoenix al cinema pocs dies abans de llegir l’última aventura del nen mag apareguda encara no fa un mes. Potser això va fer que, al cap de pocs dies d’haver vist la pel·lícula, no en recordés pràcticament res. Potser això i potser també el fet que aquesta adaptació cinematogràfica m’ha semblat un pas enrere, en general, respecte de les adaptacions anteriors, que havien anat adquirint un to obscur i sinistre paral·lelament a com ho feien les novel·les, un to obscur i sinistre que no tenien les primeres novel·les. Tot i els encerts de l’últim lliurament cinematogràfic —com el personatge de Dolores Umbridge, interpretat per la Imelda Staunton; l’aparició d’Helena Bonham-Carter interpretant la perillosa i guillada Bellatrix Lestrange; o la lluita final a les sales del Ministeri de la Màgia—, la pel·lícula em va semblar més fluixa i menys obscura que les anteriors, com si en aquesta adaptació s’hagués volgut tornar al caràcter infantil de les primeres novel·les, caràcter que fa temps que ha perdut la saga —i amb això no vull dir que s’hagi convertit en una saga per a adults…

Devia sortir del cinema amb mono d’emocions potterianes fortes, perquè si sempre he esperat a tenir la traducció de les novel·les, aquesta vegada vaig anar de pet a la llibreria i em vaig firar un exemplar de Harry Potter and the Deathly Hallows, que vaig llegir sense gaire entrebancs en pocs dies —afortunadament, l’estil de l’autora és prou planer perquè les dificultats de lectura d’algú que té un nivell mitjanet d’anglès no impedeixin seguir la trama de la novel·la.

La novel·la m’ha agradat; m’ha enganxat des de la primera línia i se m’ha fet molt difícil dir: «bé, per avui ja n’hi ha prou, deixem-ho aquí». Manté el to tenebrós de les últimes i no podia ser menys que així: amb lord Voldemort campant per Anglaterra sense que ningú gosi oposar-se-li… ningú, és clar, excepte els membres de l’Orde del Fènix. Durant molts capítols, però, sembla que no passi res, que no s’avanci; passen coses, és cert, però l’acció avança lentament, amb en Harry, en Ron i l’Hermione ocupats en una recerca que sembla que no els hagi de portar enlloc. I llavors, de cop i volta, tot es precipita: els fils que l’autora ha anat escampant per la novel·la conflueixen en un final vertiginós, d’aquells que deixen sense alè… i que no m’ha acabat de fer el pes.

Vejam, que si dic que tothom que hagi llegit una mica esperaria com a final lògic que Voldemort sigui derrotat, no crec que ningú s’esveri ni ningú m’acusi d’haver-li esguerrat el final de la novel·la —tanmateix he volgut curar-me en salut amb l’avís del començament—; però l’evolució que havia experimentat la saga des del començament semblava preparar altres destins per als personatges principals, si més no per a Harry Potter. La qual cosa, d’altra banda, crec que és una manera que té l’autora de curar-se en salut i, encara que ha dit que la saga Potter s’ha acabat, de deixar un final prou obert perquè, arribat el moment, pugui reprendre-la sense gaire problemes.

Qui no pugui esperar al març, que crec que és quan apareixerà la traducció al castellà de la novel·la —la traducció al català no sé quan sortirà, si al mateix temps o més tard— i no s’atreveixi amb la versió anglesa, que sàpiga que hi ha per Internet un blog amb la traducció «no autoritzada» al castellà d’aquest últim títol de les aventures de Harry Potter. Tanmateix, com deia abans-d’ahir a La Vanguardia l’editora Sigrid Kraus, de Salamandra —editorial que té els drets per a la traducció castellana—, segurament demanaran que es retiri el contingut del web, com ja van fer quan va aparèixer una traducció no autoritzada de l’anterior aventura de Harry Potter.

J. K. Rowling. Harry Potter and the Deathly Hallows. Londres: Bloomsbury, 2007. 607 p. ISBN-13 978-0-7475-9105-4.

Technorati tags: ?

Sala de lectura, xliii: Infortunio, de Wesley Stace

He trigat dos mesos en acabar la novel·la Infortunio però només he trigat sis o set dies a llegir-la. Hi ha algun terme que descrigui aquest fenomen associat a la lectura? No té res a veure amb la velocitat de lectura, ni amb el temps disponible ni tan sols amb què t’agradi o no t’agradi un llibre. Perquè, al cap i a la fi, aquest no em va desagradar quan el vaig començar, però tot i això l’he anat arrossegant d’aquí allà, sempre amb la voluntat de llegir-ne un tros, i a l’hora de la veritat he acabar cruspint-me’l en poc més de tres dies.

Diu que tot va començar amb una cançó:

I was born with a coathanger in my mouth
I was dumped down south
I was found by the richest man in the world
Who brought me up as a girl.

John Wesley Stace és el nom artístic de Wesley Stace, l’autor de la novel·la, fins ara més conegut –o això diuen– per les seves cançons que per altra cosa. «Miss Fortune», la cançó, acabà convertint-se en Misfortune, la novel·la:

El character és Rose Loveall, Rose Old, nadó abandonat que és salvat in extremis per un excèntric lord anglès que pot perdre l’herència familiar si no té un fill. Però ningú creu que el pugui tenir, i menys els seus cobdiciosos parents els Osbern i els Rakeleigh, per això des del moment en què Geoffrey Loveall anuncia el seu matrimoni i, uns mesos convenientment més tard, el naixement de la seva filla Rose, comencen a tramar com podran aconseguir la fortuna dels Loveall. Rose no és una noia, però com que el pare s’ha encaparrat que sí que ho és, tothom li segueix el corrent: lady Anonyma, Hood el criat, els Hamilton –administradors dels Loveall des de temps immemorials… I així és com Rose és educada com una nena. En arribar a l’adolescència però, tot es descobreix i els fets es precipiten: els Osbern es fan amb Love Hall, el casal familiar, i en fan fora els Loveall; i Rose fuig per trobar la seva identitat. Finalment, reconciliada amb si mateixa i segura de qui i com vol ser, torna i es porta a terme la restitució, gràcies a l’oportú descobriment del noble origen del nadó abandonat –gràcies a una investigació on té un paper força important la recerca filològica de la mare, lady Anonyma, sobre l’obra de la poetessa Mary Day, omnipresent al llarg de la novel·la.

Sona a fulletó i ho és. Un gran i magnífic fulletó en què la mateixa protagonista ens explica la seva història, excepte en la primera de les cinc parts del llibre en què escull la veu d’una narrador omniscient perquè

[n]o pensaba que mi voz fuera lo bastante persuasiva, así que opté por el narrador pasado de moda, ese que es omnisciente, llamémosle Dios [p. 85]*

i en alguns fragments en què cedeix la veu a algun dels altres personatges que l’acompanyen. A les tres primeres parts s’explica el naixement i la vida de Rose fins a l’adolescència, quan descobreix el seu secret; la quarta part correspon a la reconciliació amb ella mateixa, i la cinquena al retorn i a la recuperació de tot el que li havia estat arrabassat. La novel·la flueix àgilment sense avorrir ni fer-se pesada, el lector guiat amb mà ferma per Rose al llarg dels records amb què reconstrueix la seva lluita per trobar el lloc que li pertoca.

*Wesley Stace. Infortunio. Tr. Patricia Antón. Barcelona: RBA Libros, 2006. 503 p. ISBN 84-7871-704-8.

De fons: Martirio, Primavera en Nueva York.

Technorati tags: ?

La bibliotecària Anonyma, el defensor librorum i els llibres lligats

Biblioteques de paper, ix: la biblioteca octogonal de Love Hall.

Seguint la dèria de recollir exemples de biblioteques de ficció, reunim quatre notes sobre la biblioteca de Love Hall, el casal dels Loveall a la novel·la Infortunio, de Wesley Stace. Des de l’origen de la biblioteca a la seva modernització, amb alguns tòpics recurrents sobre la figura dels bibliotecaris.

Por lo tanto, y para sorpresa de su madre, Loveall expresó un deseo. Hood le había ayudado. Ese deseo era el de empezar una gran biblioteca en la torre octogonal y que la institutriz se convirtiera en la bibliotecaria de la casa. Allí ya había habido una biblioteca en funcionamiento muchos años antes, pero la habitación estaba por lo demás inutilizada, excepto para albergar los pocos libros que habían sobrevivido a la destrucción o al descuido, que en la actualidad ignoraban casi por completo. La única persona que se había aventurado a entrar en ella recientemente era Anonyma, y la había oído lamentarse del vergonzoso estado de la habitación, en particular si se consideraba el valor de su contenido (ante lo cual hasta lady Loveall aguzó los oídos). [p. 74]

[…] Así pues, a los trece años recién cumplidos, Geoffroy proclamó, al carecer de una idea mejor o más inmediata y pensando sobre todo en el tema preferido de Anonyma, que la biblioteca se llenaría con libros sobre bibliotecas y libros, y que por lo tanto sólo había una persona cualificada para cuidar de la colección. La bibliofilia de Anonyma y su propensión natural hacia el orden y el coleccionismo ya eran bien conocidas a esas alturas, y sus credenciales como bibliotecaria estaban fuera de toda discusión.Lady Loveall se mostró de acuerdo al instante. Pese al hecho de que a ella no le importaban los libros, había oído que las bibliotecas estaban convirtiéndose en centros de sociabilidad en ciertas casa bien. […] Sus palabras definitivas sobre el asunto fueron francas:

— A mí no me gusta leer, milord. Siempre siento que estoy haciendo algo inferior a mí.
— Depende de a qué altura sostengáis el libro, milady. [p. 75]

Love Hall no siempre había contado con una biblioteca. La colección había empezado cuando los hombres del rey saquearon y destruyeron monasterios por primera vez y luego hicieron lo mismo con las universidades. Lord Loveall el Silencioso había escondido sus libros en la torre octogonal para mantenerlos a salvo de la rapiña. Cuando se vieron libres, El Silencioso, rebosante de éxito en su nuevo papel de defensor librorum, dedició que deberían añadirse más libros a la colección, pero no era un hombre que pudiera hacer nada a medias, y su codicioso impulso hacia la propiedad transformó la idea de más libros en la de todos los libros. La misión se tornó imposible mucho antes de que se diera cuenta siquiera, pues había subestimado en gran medida la cantidad de libros que existían. A medida que llegaban más y más en barcazas y carros repletos, no tardó en quedarse si espacio. Fue un desastre. [p. 76]

Loveall se mostró inmediatamente de acuerdo con los cambios de Anonyma. […] En su biblioteca, los libros no se apilarían de cualquier manera, como todavía era corriente, sino con los lomos hacia afuera y en vertical. No estarían atados a las barras en el centro de la habitación, una tortura medieval que aún se practicaba en alguna biblioteca de iglesia: los libros de Love Hall serían libres de moverse, aunque no debería permitirse a nadie sacarlos de la biblioteca, excepto a milord. [p. 77]

Technorati tags: ? ?

Sala de lectura, xlii: Pirómides, de Terry Pratchett

De Bolsillo presenta la sèrie de Mundodisco com una sèrie de ciència ficció, «la serie de ciencia ficción más hilarante de todos los tiempos»,* però més aviat és una sèrie de fantasia —sí, de fantasia amb nans, dracs, mags i tota la pesca, però amb un tret força especial: Mundodisco és una paròdia dels tòpics del genère fantàstic… i del nostre món. El protagonista de les dues primeres novel·les de la sèrie és un turista amb tots els elements característics dels turistes (càmera fotogràfica… amb un follet a dins que «pinta» les fotografies, literalment, amb cavallet, pintures, etc.; equipatge, ferotgement custodiat en un bagul viu de fusta de perera sàvia i fins i tot una camisa de flors!); l’acompanya un mag, que apareix en altres novel·les de la sèrie, incapaç de fer màgia; aquesta s’aprèn en una universitat, la Universitat Invisible d’Ankh-Morpork, on els catedràtics es dediquen més a defensar la seva càtedra —i a gandulejar— que no pas a fer màgia; a Ritos iguales una noia malda perquè la deixin entrar a la Universitat Invisible, cosa impossible perquè tothom sap que les dones no poden fer màgia, com a molt poden ser bruixes i fetilleres… i a Pirómides trobem un regne, Djelibeibi, on regnen els faraons, la vida transcorre al ritme de les crescudes del riu que el travessa i els faraons morts són enterrats en piràmides. Tot això des de fa set mil anys i sense cap indici que les coses hagin de canviar en els propers set mil anys…

Teppic és el fill del faraó Teppicamón XXVII i per restablir les finances del regne —arruïnat després de set mil anys de construir piràmides— decideix matricular-se a l’escola d’assassins d’Ankh-Morpork. El Gremi dels Assassins és un dels més importants de la ciutat, i ajuda a mantenir a ratlla als assassinats controlant-los fèrriament. Però tot just quan aprova, Teppicamón XXVII decideix oblidar que no és una gavina i que, per tant, no pot volar i s’enlaira des d’una muralla del palau. Teppic, de sobte, es converteix en el faraó Teppicamón XVIII i intenta modernitzar el regne malgrat l’oposició de la casta sacerdotal, encapçalada pel gran sacerdot Déu. Una de les primeres decisions que pren és la de fer construir per al ser pare la piràmide més gran que s’hagi construït mai, però això provocara una anomalia en el flux del temps que posarà en perill l’existència del regne.

Tot i que se les qualifica de molt hilarants, cap de les que he llegit m’ha fet riure tant com les dues primeres, potser per la sorpresa. He de reconèixer tanmateix que són divertides i que, de tant en tant, et fan llançar una riallada. I amb una mica d’atenció es poden anar espigolant aquí i allà els dards que l’autor llança a tort i a dret, contra el mort i qui el vetlla, i les moltes referències al nostre entorn cultural —algunes de les quals ens queden una mica més lluny i poden passar desapercebudes: a La Concha de Gran A’Tuin hi ha unes «Anotaciones» que ajuden a interpretar-les… i algunes crítiques a la traducció de la sèrie.

* Surt a la coberta posterior de totes les novel·les.

Terry Pratchett. Pirómides. Tr. Albert Solé. Barcelona: De Bolsillo, 2006. 430 p. ISBN 84-9759-317-0.

Technorati tags: