Arxiu d'etiquetes: literatura alemanya

Sala de lectura, lxxxvi: Lili Marleen, de Rosa Sala Rose

Rosa Sala Rose. Lili Marleen. Global Rhythm, 2008.

Rosa Sala Rose. Lili Marleen. Global Rhythm, 2008. (cliqueu a la imatge per anar a l'editorial)

Comencem pel final? Per un final sorprenent o, més ben dit, una afirmació sorprenent que tanca el llibre —també sorprenent, d’altra banda. Diu Rosa Sala Rose al final de l’assaig: «Si la etérea Lili Marleen ha sido olvidada, dejemos que descanse en paz». I la trobo sorprenent per dues raons: perquè no crec que sigui una cançó oblidada i per la contradicció que hi ha en la frase: l’hem de deixar descansar… però en fem un llibre? Un llibre sorprenent, d’altra banda: no sembla que una cançó pugui donar lloc a un llibre de més de dues-centes pàgines. Però aquesta ho fa, potser perquè Lili Marleen no és una cançó qualsevol, no és una cançó més, sinó que és una cançó que va marcar tota una època i que, d’una manera o altra, s’ha mantingut viva fins als nostres dies.

I això és el que explica aquest llibre, la història d’una cançó que va néixer com un poema dedicat a dues dones, segons el seu autor, el poeta alemany Hans Leip, durant la Primera Guerra Mundial i que a la Segona Guerra Mundial va passar de ser l’himne dels soldats alemanys a ser l’himne de tots els soldats, d’ambdós bàndols, i una arma de propaganda i desmoralització utilitzada per tots els bàndols. Una cançó que va tenir dues intèrprets clau, Lale Andersen i Marlene Dietrich, que alhora representaven dues visions diferents de la cançó: Andresen, que popularitzà la cançó a l’Alemanya nazi i que arribà a ser considerada la Lili Marleen de què parla, fins a tal punt que se li prohibí cantar-la; Marlene Dietrich, que la popularitzà fora d’Alemanya. També representen dues relacions diferents amb la cançó: Andersen fou fagocitada per la cançó, Dietrich dominà la cançó i la va fer seva. I hi ha una tercera dona en joc, Lilly Marlé Freud, neboda del psicoanalista vienès, que intentà debades demostrar que ella era la Lili Marleen a qui Heip havia dedicat el poema.

No defuig, aquest assaig, parlar de l’ambivalència de la cançó i de les persones que hi tingueren relació pel que fa al nazisme. Si bé era la cançó de l’exèrcit alemany, no es pot negar que estigué lligada estretament a l’Alemanya nazi i que alguns dels personatges que hi tingueren relació (Heip, Schultze, Andersen) estigueren vinculats d’una manera o altra al Tercer Reich. La cançó esdevingué un èxit, de fet, amb la música de Norbert Schultze i la interpretació de Lale Andersen a partir de 1941.

En cierto modo, se puede considerar que Lili Marleen es una criatura nacida entre los lodos de la adaptación y el oportunismo en una época especialmente proclive a la flaqueza moral. En mayor o menor medida, los tres protagonistas de la canción  (Leip, Schultze y Andersen) se movieron en la ambivalencia, en ese extenso territorio de grises donde a pesar de lo que transmiten las películas y los mitos, suelen desarrollarse las actuaciones de la mayor parte de los hombres. Aunque sólo Schultze, el compositor, pueda ser abiertamente calificado de nazi, los tres, ya sea por ambición o por necesidad, hicieron concesiones al régimen de Hitler. [p. 57]

L’evolució de la cançó no s’aturà al final de la guerra, sinó que encara donà lloc a versions o reelaboracions de la cançó, sense comptar les nombroses traduccions que se n’havien fet. Bona mostra dels estadis pels quals passa és el CD que acompanya el llibre, amb deu enregistraments diferents de la cançó: des d’un en què canta el mateix Leip, a diverses versions amb música de Schultze, passant per la versió més liederística amb música de Rudolf Zink (que m’ha semblat molt més bonica que la de Schultze), fins arribar a dues cançons «inspirades» en Lili Marleen que poc hi tenen a veure.

El llibre està, a més, ben escrit, amb un estil fluid que no entorpeix ni fa pesada la lectura, i prou ben lligat perquè no es notin massa les transicions entre els diversos aspectes de què parla. La documentació, àmplia, i amb moltes referències a textos originals dels protagonistes principals.

En resum, una lectura força recomanable si teniu curiositat per saber què fa que triomfi una cançó com ho va fer Lili Marleen.

El llibre:

Sala de lectura, li: Effi Briest, de Theodor Fontane


Effi Briest
Fotografia de Ferran M.

Effi Briest, de Theodor Fontane, era una de les lectures que em faltaven per acabar d’arrodonir el retrat de l’heroïna adúltera (per anomenar-la d’alguna manera) que pobla la novel·la realista del segle xix. De la Bovary a l’Ozores, de la Brito a la Karènina, gairebé totes les literatures occidentals del segle xix van tractar el tema de l’adulteri femení i van donar lloc a una sèrie de personatges que han esdevingut l’arquetipus de la dona que, conscientment o inconscient, es revolta contra el paper que la societat li assignava i comet el crim imperdonable de pensar, decidir i actuar per ella mateixa.

Effi Briest és l’única filla d’una matrimoni de l’alta burgesia alemanya que passa de jugar amb les seves amigues al jardí de la mansió familiar a estar promesa i casada amb un home més gran que ella: el baró Geert Innstetten, antic pretendent de la mare d’Effi. El matrimoni va a viure al nord del país, a Kessin, on ell ostenta el càrrec de prefecte. És un lloc petit que només s’anima a l’estiu amb l’arribada dels estiuejants i on tot el que la jove Effi faci o digui serà jutjat severament per les famílies de l’aristocràcia local. L’ambient tancat de Kessin, les absències del baró, la presència constant d’un fantasma que, segons tothom, habita la casa dels Innstetten —rumor que ell mateix s’encarrega de no desmentir— i la manera de ser d’Effi l’aboquen finalment als braços d’un dels seus veïns, el capità Crampas. La relació s’acaba quan el baró Innstetten aconsegueix un càrrec de més responsabilitat a Berlín i s’hi traslladen. Passats els anys, però, Innstetten trobarà unes cartes que Effi guardava que li faran descobrir la relació que la noia havia mantingut amb Crampas; tot i haver passat sis anys en què Effi s’ha mantingut fidel, Innstetten repudia la seva muller i repta Crampas en duel. Effi, acompanyada només de la seva serventa, Roswitha, es quedarà sola i acabarà morint per causa d’una tuberculosi.

A diferència d’altres novel·les de la mateixa època que tracten el mateix tema, a Effi Briest l’adulteri és només insinuat, no és explícit. Som testimonis del procés de seducció d’Effi per Crampas, però coneixem l’adulteri fins que Effi hi posa el punt final. A me?, és Effi qui decideix posar fi a la relació que manté amb Crampas, aprofitant el trasllat a Berlín. Tot i això, en descobrir-se el fet, Effi pateix les mateixes conseqüències que les altres heroïnes adúlteres: en el seu cas, la separació del marit i la retirada de la custòdia de la filla, a més de ser apartada de la societat: la mort en vida que patia Ana Ozores a La Regenta —en el cas d’Effi, fins i tot els seus pares la rebutgen— i, més endavant, la mort física, no per suïcidi com Emma Bovary o Anna Karènina, sinó per una oportuna propensió a la tisi que tenia des de joveneta i que la solitud li agreuja. Tanmateix, en paraules del traductor i prologuista de la novel·la, Pablo Sorozábal Serrano, Effi mor de tedi:

[…] de puro tedio (la tesis [sic] que la consume es lo de menos, simple pretexto), de resultas del absoluto y desolador vacío a que se ve condenada como consecuencia del implacable proceso de marginación social —de «disfuncionalización» como persona/mujer— en que se encuentra sumida tras el repudio por parte de su marido, la muerte de su amante y la separación de su hija. [p. 13]

La condició de la dona —si més no de la dona burgesa— a segle xix té molt a veure amb aquest rebuig, així com la pressió d’una societat regida per uns costums i uns conceptes morals força rígids. El baró Innstetten és definit com un home de principis fonamentals (p. 53), però arribat el moment reconeix que estaria disposat a perdonar Effi, a qui estima; en canvi, decideix no deixar-ho córrer, reptar Crampas en duel, repudiar Effi i apartar-la de la filla, per la pressió de les normes i costums de la societat en què viuen:

[…] Uno no es un ser humano aislado, sino que pertenece a un todo y es preciso que tomemos constantemente en consideración ese todo, ya que nos hallamos en absoluta dependencia del mismo. Si fuese posible vivir en soledad, podría dejarlo pasar […]. Pero en la convivencia con los demás seres humanos se ha desarrollado un algo que, sencillamente, está ahí, y por cuyos raseros y por cuya normativa nos hemos acostumbrado a juzgarlo todo, a los demás tanto como a nosotros mismos. [p. 305]

Uns raseros i una normativa que reduïen el paper de la dona a muller i mare, sempre sota la tutela de l’home —fos el pare, el marit o els germans— , que la consideraven culpable —l’adulteri masculí no té la mateixa consideració que el femení; el mite d’Eva sempre sobre les espatlles de la dona—, però que alhora la feien dipositària de l’honra del marit: de la mateixa manera que la dona burgesa esdevé l’aparador de la riquesa del marit, és la dipositària del bon nom del marit i si actua en contra de les convencions socials, l’única opció que té el marit per evitar taques és repudiar-la. Que és, finalment, el que fa Innstetten.

Novel·la clàssica en tots els aspectes, la descripció no n’és el menys destacat —per tant no és una novel·la recomanable per aquells lectors que abominen de la descripció. Tanmateix, en passar de puntetes sobre l’adulteri —que com deia més amunt, només s’insinua—, l’estructura clàssica de la novel·la es desequilibra una mica: el plantejament ocupa bona part de la novel·la, el nus pràcticament desapareix i el desenllaç és força ràpid; ràpid i serè, sense dramatismes ni grandiloqüències. No es fa avorrida, tanmateix, gràcies d’una banda a l’absència de judicis per part de l’autor i a la rica galeria de personatges secundaris, dels quals jo destacaria Roswitha, la dona catòlica que esdevé mainadera de la filla d’Effi i després la seva criada. I que és, de fet, l’únic personatge que es manté fidel a Effi i l’acompanya fins a l’últim moment; potser perquè és un dels pocs personatges de la novel·la que sap què és la marginació.

Theodor Fontane. Effi Briest. Tr. Pablo Sorozábal Serrano. Madrid: Alianza, 2004. 383 p. ISBN-10 84-206-4558-3.

Technorati tags: ?

Sala de lectura: El perfume

De llibres, xi

Vaig llegir aquesta novel·la fa bastants anys i gairebé no en recordava res, només vagament alguns aspectes de l’argument i prou. I ara l’he tornada a llegir com a conseqüència de la meva participació en un club de lectura.

Rellegir-la i redescobrir-la ha estat tot un. Grenouille, el monstre que no fa olor de res i que, en canvi, és capaç de percebre totes les olors del món i els matisos més increïbles d’aquestes olors. Grenouille, el monstre que no té sentiments i pel qual ningú no mostra cap sentiment. Un personatge antipàtic, descrit com una garrapata sempre a la recerca d’una nova font de sang de què alimentar-se… però ell no és l’únic monstre. Totes i cadascuna de les persones amb qui es relaciona al llarg de la seva vida són també, a la seva manera, monstres: mancats de pietat, mancats de d’amor i de la capacitat d’estimar, egoïstes, explotadors, vanitosos… personatges que només volen una cosa: aprofitar-se d’aquell ésser desvalgut que és Grenouille, que Grenouille fa veure que és. Però Granouille, en la seva feblesa, en la seva monstruositat, és el més poderós de tots.

Grenouille neix marcat per l’estigma de l’assassinat, el dels seus quatre germans acabats de néixer per part de la seva mare, i el de la seva mare, causat indirectament per ell mateix. Així, ell mateix esdevindrà un assassí, en una mena de predestinació que el portarà a un llarg aprenentatge la finalitat del qual és, únicament, l’assassinat. Un assassinat que té un objectiu: aconseguir destil·lar el més pur dels aromes, l’aroma de l’ésser humà que se li ha negat.

Fascinació i repugnància alhora són els sentiments que causa Grenouille en el lector. I Süskind és capaç de jugar amb aquests elements per mantenir l’atenció del lector en la trama de la novel·la, fins i tot en els episodis més fantasiosos.

Patrick Süskind. El perfume. Barcelona: Círculo de Lectores, 1989. 252 p. ISBN 84-226-2022-7. I en català: Patrick Süskind. El perfum. Barcelona: Seix Barral, 1999. 224 p. ISBN 84-322-9580-9. També a Booket, 2002 i Columna Edicions, 2003.