Arxiu d'etiquetes: lectures

Sala de lectura, 122: Wicked, de Gregory Macguire

Hi ha nombroses històries que han tingut tant d’èxit, sigui en forma de pel·lícula, de novel·la o de conte, que els seus autors o a vegades d’altres no han pogut resistir la temptació de crear-ne continuacions o històries precedents. Dins del gènere fantàstic, per exemple, em vénen al cap la sèrie de Duna de Frank Herbert, continuada per l’autor i després pel seu fill, o El último anillo, de Kiril Yeskov, que continua la història d’El senyor dels anells (narrada del punt de vista dels orcs); i les pel·lícules que continuaren Alien o les del cicle de La guerra de les galàxies, per posar només alguns casos ben coneguts. Una altra història molt coneguda i que tingué versions cinematografiques més o menys fidels, i nombroses continuacions, tant de la mà del seu autor com d’altres, i fins i tot problemes de propietat intel·lectual, fou El màgic d’Oz, d’L. Frank Baum. Entre les continuacions o precedents o històries inspirades o com vulgueu dir-ne, hi ha aquesta novel·la, Wicked, subtitulada Memorias de una bruja mala.

No havia associat les dues obres, ni tan sols amb la il·lustració de la coberta: una bruixa de pell verda i nas punxegut que recorda el personatge de la pel·lícula de 1939, dirigida per Victor Fleming i protagonitzada per Judy Garland. La novel·la, de fet, em sembla que es basa tant en la història original com en l’imaginari de la pel·lícula per compondre el relat de la història d’Elphaba, la nena verda de dents esmolades nascuda al país dels Munchkins i que, amb el pas dels anys, es convertirà en la Malvada Bruixa de l’Oest. Com que no he llegit totes les històries d’Oz de Frank Baum no podria dir amb certesa quant del contingut de Wicked s’hi inspira, però suposo que és força: en la història principal evidentment, que forma part de la darrera part del llibre; també hi ha una de les històries posteriors a El màgic d’Oz que es titula Ozma of Oz, on apareix per primera vegada el robot Tik-tok, i on és probable que s’hagi inspirat Maguire pel que fa al tiktokisme, el desenvolupament de màquines que podríem anomenar robots amb tota la tranquil·litat del món.

La història està dividida en cinc parts que corresponen a èpoques diferents de la vida d’Elphaba, des del seu accidentat naixement al país dels Munchkins fins a la seva mort no menys accidentada (i accidental) al país dels Winkis, ja convertida en la Malvada Bruixa de l’Oest. La cinquena part és la que conté la història original d’El màgic d’Oz que tots, qui més qui menys, coneixem. Al llarg de la seva vida Elphaba ha d’enfrontar-se a l’estranyesa i la por que provoca en els altres per causa del seu aspecte estrany i amenaçador, al despertar d’una consciència política i revolucionària, i al convenciment que està sola i que sola no podrà canviar el món, i a l’acceptació que és una bruixa. Una bruixa malvada,  això sí, segons el punt de vista de qui la jutgi: acostumada a la injustícia i a cercar la veritat per ella mateixa, Elphaba descobreix de seguida que el màgic d’Oz no és tan bo com tothom creu, sinó un dictador que pretén uniformitzar la societat eliminant-ne tots els elements diferents (com ara els Animals, amb majúscula, dotats a diferència dels animals de raó i llenguatge).

Tot i que en general la novel·la és entretinguda i ofereix una encertada recreació «adulta» del món d’Oz, no ha acabat de fer-me del tot el pes; m’ha semblat que hi ha massa idees apuntades que després no es desenvolupen o tenen un desenvolupament confús, i força episodis de la vida d’Elphaba que malgrat que tenen la intenció de caracteritzar millor el personatge, no aporten gaire cosa al desenvolupament de la trama.

El llibre:

  • Gregory Maguire. Wicked. Tr. Claudia Conde. Barcelona: Planeta, 2009. 575 p. ISBN 978-8408-08581-2.

Sala de lectura, 121: Herba d’enamorar, de Teresa Moure

[Ep! L’apunt conté detalls de l’argument que si no heu llegit la novel·la podrien fer que la gaudíssiu menys.]

La novel·la de Teresa Moure fou una de les novetats destacades del 2006 i ves per on jo l’he tinguda —he de confessar que com moltes altres— al prestatge dels pendents de llegir des de gener del 2007. Potser he trigat tant a llegir-la perquè creia, no sé per què, que es tractava d’una història d’amor i no estava per gaire romanços, però el cas és que en llegir-la finalment m’he endut una bona sorpresa: protagonistes que no són protagonistes, històries d’amor que només són un pretext, i tres personatges d’aquells que deixen bona boca. Són tres personatges femenins d’aquells que, citant el llibre, diríem que són dones d’empenta però que no necessitin ningú que les empenyi, units per un personatge masculí, el filòsof René Descartes. La primera, la reina Cristina de Suècia, que féu anar Descartes a la seva cort per poder parlar amb ell de filosofia, la dona que sorprengué tot Europa abdicant del tron i anant a viure a Roma; la segona, Hélène Jans, la criada amb qui Descartes tingué una filla, i de qui només se sap que sabia escriure; la tercera, Einés Andrade, filla d’una família de dones que no ha respectat mai les convencions per poder ser elles mateixes i fer la seva vida, que prepara una tesi doctoral sobre Descartes. Però no és el filòsof el protagonista de la novel·la, no n’és el motiu principal la relació amorosa que s’insinuava que havia tingut amb la reina sueca, ni la relació amb Hélène, ni la tesi d’Einés: les protagonistes són aquestes tres dones, que fan la seva vida sense deixar que ningú les guiï cap a un costat o altre. Tres dones de països diferents, de classes socials diferents, però que acaben unides per un nexe comú: Cristina torna a Hélène el llibre que havia escrit quan vivia amb Descartes, llibre que per atzars de la història acabarà com a herència de la família d’Einés Andrade, qui, finalment, utilitzarà la figura d’Hélène per intentar explicar els canvis de pensament del filòsof.

El llibre està dividit en quatre parts. La primera esta protagonitzada principalment per Cristina de Suècia i René Descartes; la segona, per Hélène Jans; la tercera reuneix Hélène i Cristina; i la quarta està protagonitzada per Einés Andrade. Aquesta, tanmenteix, va apareixent puntualment a les altres tres parts, igual que fragments dels llibres que escrigueren Hélène i Cristina es van intercalant entre els capítols de la novel·la. És una lectura amena, melancòlica quan tracta de Cristina, més alegre quan parla de la família d’Einés (amb escenes força divertides protagonitzades per les ties i l’àvia de la noia). Tot al llarg de la novel·la tracta de la situació de la dona i, també, de com es concebia que havia de ser una dona. Tan Cristina com Hélène són dones extraodinàries, però sospitoses: intel·ligents, saben llegir i escriure, parlen de tu a tu amb un filòsof com Descartes, i decideixen el seu destí per si mateixes. Einés, que pertany a una altra època, també s’ha d’enfrontar amb determinats comportaments dels homes respecte de les dones. Les tres, però, i afegiria també les dones de la família d’Einés, no es deixen dominar i aconsegueixen fer el seu camí. I Einés, en conèixer el passat de la seva família, entén millor qui és i perquè les dones de la família són com són.

El llibre:

  • Teresa Moure. Herba d’enamorar. Tr. Pere Comellas. Barcelona: La Campana, 2006. 405 p. ISBN 84-95616-92-0.

La citació: llibres màgics i lectors-prestidigitadors (Imma Monsó)

Sempre ha tingut aquesta idea: que la lectura confereix alguns dons especials com els que té la Gemma, que és empàtica i intuïtiva i li estalvia la feina d’explicar-se perquè l’entén amb un cop d’ull. A ell li agrada molt, que li estalviïn la feina d’explicar-se, perquè és home de poques paraules. De petit va ser un gran lector. I després, durant un temps, entre els quinze i els vint anys, va llegir força. Un llibre li semblava un objecte màgic per la desproporció que hi havia entre la seva aparença i el que duia a dins. Establia amb els llibres relacions íntimes en les quals no volia intrusos, potser per això, ni llavors ni ara, mai no ha tingut gaire interès a conèixer els autors, perquè pensa que en el lector hi ha la clau de volta d’una màgia que, sense ell, és inexistent. Té un bon record d’aquells moments en què se sentia hàbil prestidigitador i sempre li va quedar aquesta imatge: el lector-prestidigitador que fa el truc de treure d’una capsa coses que qualsevol hauria jurat que, allà, no hi cabien.

  • Imma Monsó. Una tempesta. Barcelona: La Magrana, 2009. p. 63-64.

Sala de lectura, 118: Artifex Cuarta Época

Sóc aficionat a la literatura fantàstica —que inclou tres subgèneres: terror, fantasia i ciència-ficció—, també anomenada imaginativa, aquella «en la qual la raó entra en suspensió, sigui per l’element sobrenatural o estrany, sigui per la creació de nous mons (desplaçats en el temps o en d’altres planetes) que ofereixen una alternativa a l’espai quotidià que envolta el lector» en paraules de Víctor Martínez-Gil. Ho sóc, però amb dues excepcions: la primera, que afecta també la meva relació amb la literatura en general, és la poca afició que tinc a llegir contes (en llegeixo, sí, però sempre se’m fan curts); la segona, que afecta directament el contingut del gènere, és la poca afició a la literatura de terror —per un motiu ben simple: encara no he trobat la història de terror que arribi a fer-me sentir por. Limitació meva, suposo, ja que els mateixos recursos literaris sí que provoquen alguna sensació en altres lectors. Podria afegir una tercera excepció: mai no he llegit revistes dedicades a aquest gènere.

Aquesta breu introducció ve a tomb a manera de justificació de l’excepcionalitat de la lectura, precisament, del número 4/5 de la revista de relats i novel·la curta de terror, fantasia i ciència-ficció, Artifex Cuarta Época. He de reconèixer que en la decisió hi intervingué, d’altra banda, un factor fonamental: la ressenya que n’escrigué Juanma Santiago («Artifex Cuarta Época número 4/5»), que en sap un niu, que n’era el coordinador, i que, a més, és amic meu. Aquest número, a més, tenia una característica diferent als dels tres anteriors: no només que fos un número doble, sinó que era el primer d’aquesta etapa de la revista que es publica en PDF i en format ePub, que em donava l’excusa perfecta per continuar experimentant amb lector de llibres electrònics.

[A hores d’ara us deveu estar preguntant: «I què coi m’expliques? Llegeix, home, no cal que expliquis per què ho fas!». És veritat, jo mateix m’ho diria. Però així ja he escrit dos paràgrafs, i no han quedat tan malament, no?]

Aquest número d’Artifex està compost per dotze narracions —deu contes i dues novel·les breus—, a més de l’interessant editorial de Juanma Santiago. És un editorial interessant i de plena actualitat, en què escriu una petita història de l’edició de llibres i revistes de gènere fantàstic i hi reflexiona sobre la irrupció del llibre electrònic i dels efectes d’aquesta irrupció en el sector editorial dedicat al gènere fantàstic, i, sobretot, a les revistes, als fanzines. D’una banda, s’obre una nova via per rescatar fons descatalogats, que es podrien tornar a posar en circulació a un cost no massa alt en format electrònic; de l’altra, les revistes especialitzades guanyen així un altre canal de difusió, alhora que s’estalvien el cost de publicació en paper. El llibre electrònic és presentat a més no com una amenaça per al llibre en paper, sinó com un complement; i com una eina que pot ajudar a canviar el mercat editorial, ajudant a vendre més i, alhora, convertint-se en una ajuda per evitar la pirateria (si, és clar, s’abarateixen els costos, com bé indica). També fa algunes reflexions que, després d’haver llegit tantes exageracions sobre els llibres electrònics com corren per Internet i per la premsa, s’agraeixen per la considerable dosi de sentit comú que contenent (de les quals ja en vaig fer cinc cèntims). Generalitzo i sóc vague expressament; us recomano vivament llegir l’editorial sencer.

Quant a les narracions, en destacaré set, que són les que més m’han agradat. Una de les quals és de terror, cosa que aparentment és una contradicció després d’haver dit que el subgènere no m’agrada: però sí m’agrada l’humor, i la narració és tan divertida que gairebé sembla exagerat classificar-la com a «terror». Les esmento per ordre d’aparició a la revista, no hi ha cap valoració implícita en el fet que parli d’una abans que de l’altra.

  • «Novedad en el Alcázar», de José Ramón Vázquez, és un conte «de diésel punk, una mezcla de steampunk, ucronía, retrofuturismo y novela histórica» (en paraules de Juanma Santiago). L’steampunk és un subgènere de la fantasia i la ciència-ficció ambientat en un món on l’energia provinent de les màquines de vapor han substituït l’elèctrica i la nuclear, però en els quals trobem elements de la ciència-ficció, ginys tecnològics que coneixem inventats abans d’hora, etc. En aquesta narració ens fiquem en la pell de Segundo Vázquez, soldat republicà, tanquista, encarregat de conduir el Polifemo, un dels robots que els russos han proporcionat a l’exèrcit republicà. La missió, prendre l’Alcázar. No només està ben narrat, des del punt de vista de Vázquez, sinó que és perfectament creíble. En força moments em recordava la pel·lícula Sky Captain i el món del demà, tot i que les semblances es limiten a la presència de robots…
  • «Invierno en Europa», d’Alejadro González Gómez, també m’agradà, tot i que se’m féu curta. En un món on els recursos primers estan esgotats i en què la temperatura mitjana ha baixat, una periodista intenta descobrir què va passar realment en els incendis que van devastar bona part de l’Amazònia. El contrapunt a la periodista és un autista, un personatge que malgrat la brevetat del relat s’erigeix en un referent inoblidable, que fa que com a lector esperis molt més, més desenvolupament del personatge i acabis oblidant, o deixant en segon pla, la història d’aquest món que l’activitat humana ha fet empitjorar i que es perdi una mica el missatge d’advertència.
  • «No olvidaràs al hermano ausente», de Juanfran Jiménez, ens convida a acompanyar un petit marcià a la recerca del seu germà perdut. És un conte ambientat en un món hostil i estrany, amb la doble amenaça de les criatures que poblen les coves que recorre Mulamán, i l’amenaçadora presència humana de la superfície.
  • «El día de Afaggdu», de Marcelo Sáenz Worsley, comença com una història detectivesca situada en el futur, però de mica en mica es va complicant amb referències New Age i a la teoria de Gaia. L’inspector Golding ha d’investigar la mort d’un científic, Donald Roux, membre de la secta druídica dels Germans del Roure. S’ha descobert que la Terra s’està preparant per netejar-se de paràsits (els éssers humans) i la secta ha ideat un sistema per evitar-ho. Golding no només ho descobrirà, sinó que haurà de triar entre aplicar la solució dels Germans del Roure o deixar que la naturalesa segueixi el seu curs.
  • «Una valla a la eternidad», d’Alejandro Carneiro, combina la tradició gallega de la Santa Compaña amb la imparable evolució del progrés. Què passaria si la processó d’ànimes ensopegués un dia amb la tanca de l’obra d’una nova autopista? Aconseguirien que se’ls permetés continuar passant per on han passat sempre i per on sempre hauran de passar?
  • «Penumbras», d’Alfredo García-Teresa, és l’altra narració de terror (juntament amb l’anterior) del recull de què he gaudit. Un hospital, un malalt i una gata que, segons tots els malalts, prediu la mort. És un conte curtíssim, però escrit amb una intensitat que et transmet l’angoixa i el malestar dels personatges.
  • «El espejo del mundo», d’Alberto Murcia, és el darrer que destacaria. No puc dir que m’hagi entusiasmat, fins i tot al començament em va costar una mica entrar en la història i vaig estar a punt de deixar-lo, però finalment em va seduir la història que explicava. En un món on només s’és si es té un bon índex d’audiència, i on els drets d’imatge són venuts a canals de televisió en el moment de néixer, un personatge intenta reconstruir la seva història editant les cintes de les persones que tenen relació amb la seva vida. Això el portarà a un estrany viatge al lloc on es guarden i s’editen les vides filmades dels morts, un viatge al·lucinant que està a punt de costar-li la vida.

La revista l’edita l’Asociación Cultural Xatafi i es pot descarregar del web de la revista: Artífex Cuarta Época.

  • Artífex Cuarta Época, núm. 4/5 (novembre 2009)
  • Els altres mons de la literatura catalana. Antologia de narrativa fantàstica i especulativa. Selecció i introducció a cura de Víctor Martínez-Gil. Barcelona: Cercle de Lectors : Galàxia Gutenberg, 2004. p. 16.

Sala de lectura, 117: Una tempesta, d’Imma Monsó

Em feia una mica de recança tornar a llegir una novel·la d’Imma Monsó i que em passés amb la darrera que vaig intentar llegir: que l’abandonés. M’havia agradat molt Un home de paraula però no vaig ser capaç d’acabar de llegir Tot un caràcter, malgrat que m’atreia força la seva protagonista. Per sort no s’ha repetit amb Una tempesta, i si bé no puc dir que m’hagi entusiasmat, tampoc no puc dir que no m’hagi agradat.

Tota la novel·la gira a l’entorn de la por, de les nostres pors, que es resumeixen en una única por: la por a morir. Sara Surp, la protagonista, escriptora, té por de moltes coses, com ara a no poder escriure: encarna l’escriptor posseït per un geni creador que li dicta les paraules, paraules que ella es limita a polir. També té por, sembla, a implicar-se massa amb els seus lectors; i això la porta a jugar una mena de joc de les mil i una nits, on ella fa que els lectors que s’han reunit per comentar el seu llibre xerrin i xerrin, allargant la reunió més enllà del necessari, només per evitar que un d’aquests lectors rebi una mala notícia a la qual ella ha tingut accés accidentalment. És un personatge que no pot parar de pensar en la literatura, no en el fet d’escriure, sinó en la literatura i en com influeix (o no) en els lectors.

La novel·la, a semblança d’Un home de paraula, està construïda en capítols que es van alternant: allà s’alternaven el passat i el present, i aquí s’alternen els personatges que acaben esdevenint els protagonistes de la història. D’una banda, Sara Surp, l’escriptora, que va a participar en xerrada sobre la seva darrera novel·la; d’una altra, Hug, el jove que havia intentat establir una relació amb Sara i que ella se l’emporta per poder-li deixar clar que no li interessa. Hug és un personatge interessant i antipàtic —a mi, almenys, se’m féu antipàtic des de bon començament, quan només semblava ser un inofensiu fan carregat de manies— que arriba a resultar una mica carregós. I, finalment, Sergi, el parapentista que, tot i l’afany de volar, no havia volgut mai destacar sobre els altres. Tots tenen una por o una altra: Hug al rebuig, Sergi a mentir. Les vides de tots tres convergeixen i arriben a un final poc previsible.

Tots tres personatges comparteixen una altra característica, que podríem dir que és universal: el desdoblament de la personalitat en determinats moments. Així, Sergi és d’una manera davant la seva xicota —a qui amaga algunes coses— i d’una altra davant dels seus amics. Hug també practica el desdoblament (i no puc explicitar-ho més sense espatllar la novel·la a qui no l’hagi llegida encara). I qui ho manifesta i n’és del tot conscient és l’escriptora, que havia excel·lit en la pràctica del desdoblament des de petita:

I tant bon punt comença la recitació de les seves obres, mèrits i efemèrides, ella inicia el ritual de l’escapada, se’n va, se’n va lluny, cosa en la qual té una gran pràctica fruit d’una llarga experiència de desdoblaments. Sovint, quan li toca parlar, encara no ha tornat. I es converteix en ventríloqua d’ella mateixa, recitant de memòria unes coses mentre pensa en unes altres, no en una altra, no…, sinó, sovint, en unes quantes, perquè té aquesta estranya capacitat de pensar simultàniament en diverses coses alhora amb diversos graus d’intensitat. Sempre li ve al cap la imatge d’una nina russa: la matriuska gran, la que conté les altres, simbolitza la presència corporal, els gestos, la veu, la que sempre es queda a fer veure que hi és. Però després hi ha la següent, de la qual en surt una altra i així successivament. De vegades se’n van lluny, les nines, circulen de paisatge en paisatge, pensen en això i en allò, sempre, però, alertes a retornar, si cal, i posar-se de cop dintre de la nina principal que és el seu embolcall, de la nina gran a qui ella anomena carinyosament el Ninot. [p.  73-74]

I qui no ha fet de Ninot en alguna ocasió?

  • Imma Monsó. Una tempesta. Barcelona: La Magrana, 2009. 223 p. ISBN 978-84-7410-051-8.

Sala de lectura, 116: El violí d’Auschwitz, de M. Àngels Anglada

Havia sentit a parlar tant d’aquesta novel·la, i en general tan bé, que quan la vaig veure a la llibreria vaig pensar durant un instant que m’havia equivocat: no podia ser, tan curteta, tan poca cosa. I havent llegit la història de Daniel, el luthier cracovià que és obligat a construir un violí per al seu carceller, no puc més que dir que no calen centenars de pàgines per transmetre l’horror de l’holocaust, ni la grandesa que l’ésser humà és capaç de mostrar fins i tot en els moments més terribles: es pot fer igualment amb una història senzilla, explicada sense inflar-la, mostrant l’horror sense rabejar-s’hi. I també he de dir que mai no hauria arribat a imaginar que la descripció de la construcció d’un violí pogués arribar a ser tan apassionant.

El llibre:

  • M. Àngels Anglada. El violí d’Auschwitz. Barcelona: Columna, 1996. 127 p. ISBN 84-7809-588-8.

Sala de lectura, 114: Les relacions perilloses, de Choderlos de Laclos

Acabo la lectura de Les relacions perilloses de Choderlos de Laclos amb sentiments enfrontats. D’una banda, la satisfacció d’haver tornat a gaudir d’una història de la qual, fins al moment, només en coneixia les versions cinematogràfiques —totes dues excel·lents, tot i que per motius diferents. De l’altre, aquell remordiment per gaudir, precisament, d’una història sòrdida protagonitzada per uns personatges amorals, uns altres de beneits, i uns altres massa lligats per les convencions i l’educació. I encara l’enuig en descobrir que el final, aquell final moralitzant i, en certa manera, amable amb alguns dels personatges de les pel·lícules, no ho és gens en la novel·la.

El vescomte de Valmont i la marquesa de Merteuil encara són més menyspreables a la novel·la que a la pel·lícula, Cécile de Volanges igual de beneita o més; l’únic personatge que no mostra gaire diferència és la desgraciada presidenta de Tourvel. Moltes de les frases de les cartes les podem escoltar a la versió de Stephen Frears, i suposo que també en la de Milos Forman —podria equivocar-me, perquè no la recordo tan bé; ja l’he treta del prestatge per tornar a veure-la—; i moltes de les escenes foren reproduïdes a les dues pel·lícules. Menys el final, que no desvetllaré, però que és força diferent i més estricte encara que el que ens mostraren els dos directors, i tot provocat per la lluita entre Merteuil i Valmont, no per demostrar quin dels dos és capaç de fer-la més grossa a l’hora de seduir i manipular la gent que els envolta, sinó per no reconèixer el que els faria més vulnerables a ulls de tothom i d’ells mateixos: que s’estimen i no poden estar l’un sense l’altre.

Malgrat el to de les cartes i el fet de conèixer la història, aquesta lectura no se m’ha fet gens avorrida, i no m’he saltat ni una línia —tot i que, ho confesso, després d’haver llegit una carta trobar-ne les mateixes frases reproduïdes en una altra em feia venir la temptació de fer un saltet. La traducció manté un bon equilibri entre la formalitat de les cartes i un llenguatge que no es fa pesat en cap moment.

El llibre:

  • Choderlos de Laclos. Les relacions perilloses, o, Cartes. Recollides en una societat i publicades per a la instrucció d’algunes altres. Tr.Josep-Anton Fernàndez. Barcelona: Proa, 1988. 351 p. ISBN 84-7739-037-1.

Sala de lectura, 113: Mary Reilly, de Valerie Martin

Per raons que no vénen al cas, vaig haver de veure la pel·lícula Mary Reilly no fa gaire, pel·lícula que no mai no m’havia fet ni fred ni calor malgrat la presència de dos monstres del cinema com són John Malkovich i Glenn Close (encara que aquesta en un paper més petit). També hi sortia la Julia Roberts, com recordareu els que l’hagueu vista, actriu que tan aviat m’entusiasma com m’enfonsa en el més tediós dels avorriments. Havia tot just acabat de llegir El cas misteriós del Dr. Jekyll i Mr. Hyde, i la pel·lícula em va provocar una considerable irritació, per com manipulava la història original fins a fer-la pràcticament desaparèixer.

La curiositat, i una recomanació, em va portar a la novel·la en què es basava la pel·lícula, i m’he emportat una bona sorpresa: el guionista aconsegueix mantenir-s’hi força fidel… a còpia de trair la novel·la en què es basa —ho sé, poques pel·lícules són fidels a les novel·les en què es basen, són llenguatges i mitjans diferents; però em sembla n’hi ha algunes que són més infidels que d’altres. De manera que els detallas que l’autora de Mary Reilly manté de la novel·la d’Stevenson, desapareixen de la pel·lícula fins a explicar una història amb diferències notables.

No sé si val la pena anar una mica més enllà o només deixar constància de l’estirabot. Mary Reilly és la història del Dr. Jekyll i Mr. Hyde vista des de la perspectiva d’una minyona de Jekyll, una minyona prou afortunada com per haver après a llegir i a escriure prou bé per portar un diari de la seva vida. En aquest diari, Mary explica el dia a dia a la casa, però també l’estranya relació que s’estableix amb el seu amo, el Dr. Jekyll. L’autora, Valerie Martin, a diferència que el guionista de la pel·lícula, es manté fidel a la novel·la d’Stevenson i hi fa aparèixer, encara que sigui tangencialment, les escenes i els personatges essencials de l’original, i només en manipula una mica el final —amb aquesta potent escena en què Mary s’ajau al costat del cadàver de Hyde, un cop ha arribat a descobrir que Hyde i Jekyll eren la mateixa persona. Llàstima que la tensió de la novel·la s’atenuï en saber per endavant quin serà el desenllaç, però tot i això, sense ser una gran novel·la, es fa llegidora i aconsegueix transmetre l’angoixa de la protagonista en el lector (en aquest lector, si més no!).

El llibre:

  • Valerie Martin. Mary Reilly : l’ombra del doctor Jekyll. Tr. Montserrat Morera. Barcelona: Trapezi, 1991. 195 p. ISBN 84-87727-04-2.

Sala de lectura, 112: Olor de Colònia, de Sílvia Alcàntara

He de confessar que he trigat una mica a llegir aquesta novel·la per mandra: mandra provocada per la intensa campanya publicitària que l’ha acompanyada. Tinc un defecte (o una virtut, qui sap) que afecta diversos àmbits de la meva, entre ells com reacciono davant la publicitat, i que té molt a veure amb la tossuderia: com més algú insisteix perquè faci una cosa, més m’hi nego. Però finalment vaig caure-hi, i he de reconèixer que valia la pena.

A hores d’ara em sembla una mica sobrer resumir l’argument de la novel·la, que tampoc no és senzill. La novel·la narra les vivències d’una sèrie de personatges units per un espai comú, una colònia tèxtil, durant els anys cinquanta del segle passat, i a partir d’un fet que farà els canviï la vida: la mort de l’escrivent principal de la fàbrica durant un incendi. A partir d’aquí, anem coneixent els diversos personatges que viuen a la colònia, les posicions que ocupen, les relacions amb els altres personatges, en un ambient tancat, opressiu, de submissió al poder encarnat pels directors i els majordoms, delegats dels amos, la presència angoixant i fanàtica de l’Església, i la por a la revolta i al que hi ha més allà dels límits de la colònia.

De mica en mica, capítol a capítol, anem coneixent cadascun dels habitants de la colònia, les seves ambicions, les enveges, les petites mesquineses a què es veuen abocats sense que hi hagi res que els pugui aturar; i veiem com es va teixint una teranyina de complicitats i dependències que acaben provocant un altre daltabaix al cap dels anys. És un ambient angoixant, i l’autora ha sabut transmetre molt bé aquesta angoixa, aquesta mena d’ofec provocat per l’organització jeràrquica de la Colònia i per la impossibilitat de canviar el destí dels seus habitants, nascuts a la Colònia, crescuts a la Colònia, morts a la Colònia. Només la tragèdia, la crisi sobtada i inevitable farà que aquesta roda pugui deixar de girar i els habitants de la Colònia se n’alliberin. No diré a quin preu, que seria desvetllar massa detalls, però no espereu un final feliç del tot.

El llibre:

  • Sílvia Alcàntara. Olor de Colònia. Barcelona: Edicions de 1984, 2009. 330 p. ISBN 978-84-92040-21-4.