Arxiu d'etiquetes: lectures

Sala de lectura, 2011

S’acaba l’any, i com ja és tradició a ca l’Un que passava, l’únic balanç anual serà el de les lectures. Un balanç no gaire brillant, si el comparem amb anys anteriors: només setze lectures —algunes força llargues, tot s’ha de dir. Tampoc no he aconseguit superar el repte 2011 de la Meribèlgica; a veure si l’any vinent hi ha més sort.

  1. Atwood, Margaret. L’any del diluvi. Tr. Marta Pera Cucurell. Alzira: Bromera, 2010. 434 p. ISBN 978-84-9824-704-6. [Repte 2011: Ga]
  2. Barceló, Miquel. La ciència-ficció. Barcelona: UOC, 2006. 93 p. ISBN 84-9788-519-8. [Repte 2011: El]
  3. Bulgakov, Mijail. Los huevos fatales. Tr. Silvia Serra. Madrid: Valdemar, 1990.  107 p. ISBN 84-7702-024-8. [Repte 2011: Os]
  4. Cortijo, Dani. Històries de la història de Barcelona. Barcelona: L’Arca, 2010. 238 p. ISBN978-84-936014-4-7. [Repte 2011: Co]
  5. Divry, Sophie. Signatura 400. Tr. Maria Enguix Tercero. Barcelona: Blackie Books, 2011. 106 p. ISBN 978-84-938745-4-4. [Repte 2011: R1]
  6. Eaton, Jan. Manual de todas las técnicas de ganchillo. Barcelona: Océano, 2009. 160 p. ISBN 978-84-7556-434-0. [Repte 2011: As]
  7. Freeman, John. Manual de fotografía digital SLR. Madrid: Akal, 2009. 256 p. ISBN 978-84-96669-25-3. [Repte 2011: Ta]
  8. Martin, George R. R. Juego de tronos. Tr. Cristina Macía. Barcelona: Gigamesh, 2004. 798 p. ISBN 84-932250-4-5. [Repte 2011: Ar]
  9. —. Choque de reyes. Tr. Cristina Macía. Barcelona: Gigamesh, 2005. 922 p. ISBN 84-932702-2-9. [Repte 2011: Er]
  10. —. Tormenta de espadas. Tr. Cristina Macía. Barcelona: Gigamesh, 2005. 622 p., 604 p. ISBN 84-96208-07-7. [Repte 2011: Rg]
  11. —. Festín de cuervos. Tr. Cristina Macía. Barcelona: Gigamesh, 2007. 860 p. ISBN 978-84-96208-59-9. [Repte 2011: Es]
  12. Nooteboom, Cees. Desviació a Santiago. Tr. Mariona Gratacòs Grau. Alzira: Bromera, 2010. 331 p. ISBN 978-84-9824-706-0. [Repte 2011: Ti]
  13. Serés, Francesc. Contes russos. Barcelona: Quaderns Crema, 2010. 222 p. ISBN 978-84-7727-481-0. [Repte 2011: Re]
  14. Sobrequés i Callicó, Jaume. Història de Catalunya. Barcelona: Base, 2010. 130 p. ISBN 978-84-92437-59-7. [Repte 2011: H]
  15. Stoller, Debbie. Stitch’n bitch : The knitter’s handbook. Nova York: Workman, 2003. 248 p. ISBN 978-0-7611-2818-2. [Repte 2011: Nb]
  16. Teixidor, Emili. Retrat d’un assassí d’ocells. Barcelona: Proa, 1988. 208 p. ISBN 84-7588-193-9. [Repte 2011: Li]

Sala de lectura, 137: La ciència-ficció, de Miquel Barceló

Si mai us heu preguntat què és la ciència-ficció, què la caracteritza, quins subgèneres té o quina és la seva història, aquest llibret de la col·lecció Vull saber de l’Editorial UOC us pot ser molt útil per assolir un coneixement bàsic del gènere. En poc menys de cent pàgines Miquel Barceló —escriptor especialitzat en ciència-ficció, director de la col·lecció Nova de ciència-ficció d’Ediciones B i impulsor del premi internacional de ciència-ficció UPC— fa un repàs a la història del gènere, presenta les diverses definicions que se n’han fet, els subgèneres que s’hi poden trobar, i el lloc que ocupa en la literatura fantàstica, a més d’oferir una breu llista de recomanacions de clàssics de la literatura de ciència-ficció. El llibre no es limita a la literatura, sinó que abasta els altres àmbits artístics en què s’ha representat la ciència-ficció, dedicant força espai al cinema i la televisió, que han ajudat a popularitzar el gènere, encara que sigui principalment per la banda de la space opera.

Una de les característiques que destaca d’aquest gènere literari és que és sobretot anglosaxó, i no entra en més detall pel que fa a la literatura catalana —més enllà de dir que la literatura fantàstica catalana és més catalana que fantàstica i destacar la figura de Manuel de Pedrolo. L’extensió del llibre tampoc no ho permet ni sembla que en sigui el motiu, així que em permetré, per si un interessa aprofundir en la presència del gènere a casa nostra, recomanar-vos la lectura de la introducció que va escriure Víctor Martínes-Gil a Els altres mons de la literatura catalana (Barcelona: Cercle de Lectors, 2004).

Sala de lectura, 135: Desviació a Santiago, de Cees Nooteboom

Aquest és el segon llibre que he llegit dels vuit que he obtingut mitjançant el programa Crítics matiners de LibraryThing. Vist que jo, de matiner, res i que la pila va creixent, m’he proposat llegir tots els llibres pendents successivament, a veure si així em poso al dia amb els compromisos del programa.

Fa anys algú em va deixar anar una d’aquelles frases lapidàries que els fans d’algun escriptor tendim a deixar anar de tant en tant: «Tu, que t’agrada tan llegir, hauries de llegir Cees Nooteboom». Com podeu imaginar, no en vaig fer gens de cas, de la recomanació; i ara em dic que em vaig equivocar —bé, només m’ho he dit una vegada i fluixet, la veritat, que el passat no es pot canviar i no treu cap a res penedir-se’n. El cas és que m’ha agradat força aquest llibre de viatges de Cees Nooteboom titulat Desviació a Santiago.

El pretext del recull d’articles és el viatge, un viatge de Barcelona a Santiago de Compostel·la; però el viatge no deixa de ser un pretext i ben aviat ens adonem que el menys important de tot és cap a on va, que el que compta és com hi va i per on. Cada aturada de l’autor serveix per deixar anar una acurada descripció del lloc, del monument que l’ha obligat a desviar-se del camí, que moltes vegades és, també, un pretext per a una erudita disquisició sobre la història, l’art, la política, la religió, la literatura… i per l’humor, com la descripció del pet d’una turista a l’interior d’una església. A vegades, però, fins i tot el lloc on s’ha aturat el viatger deixa de tenir importància: en un text de 1986 titulat «Apunts provisionals» el lloc és igual, el que importa és l’escampadissa de papers a l’habitació de l’hotel que el porten a parlar de Borges i de les circumstàncies en què el conegué. Altres vegades esdevé el marc que permet Nooteboom parlar sobre l’experiència del viatge i d’ell mateix com a viatges.

Vull tornar a fer aquest viatge una altra vegada, i sé que aquest cop tampoc no seguiré una línia recta, que per a mi camí no vol dir mai altra cosa que desviació, l’etern laberint que elabora el mateix viatger deixant-se seduir cada vegada per una carretera secundària, i per la carretera secundària de la carretera secundària, pel misteri del nom desconegut al senyal, per la silueta del castell a la llunyania on gairebé no hi ha camí per arribar, pel que potser es podrà veure rere el següent turó, rere la propera carena. [p. 303]

Tot sovint, però, quan descriu els llocs que visita, la gent que hi troba, al vida que s’hi fa, sona a tòpic. Nooteboom no viatja per grans capitals, més aviat sembla que les evita, i les seves descripcions sonen a retrat d’un país que ja no existeix —gairebé sempre afortunadament. Els viatges comencen el 1981 i acaben el 2001, i en aquests vint anys han canviat moltes coses, a Espanya. És, a més, una Espanya a la que manquen parts: les illes balears no hi apareixen; Catalunya només hi surt al començament, ja que Barcelona és el punt de partida del viatge, i en alguns comentaris escadussers sobre el nacionalisme (p. 252 i 257); i València és un mer pretext per parlar del Cid i de la Reconquesta.

No espereu, però, una ordenació cronològica dels textos: tot i que més o menys la segueixen, estan agrupats sovint per temes, sense respectar-ne l’ordre cronològic. Això, tanmateix, no obstacultiza la lectura ni provoca cap anacronisme, ni impedeix gaudir d’aquest conjunt de retrats de llocs i persones, de reflexions i petits assajos d’un viatger que vol conèixer encara més un país que no coneix del tot  i que admira.

El llibre:

Cees Nootebom. Desviació a Santiago. Tr. Mariona Gratacòs. Alzira: Bromera, 2010. 331 p. ISBN 978-84-9824-706-0.

Sala de lectura, 2010

Com cada any, a manera de balanç, les lectures de l’any que acaba.

  1. Alcàntara, Sílvia. Olor de Colònia. Barcelona: Edicions de 1984, 2009. 330 p. ISBN 978-84-92040-21-4. [Repte 2010: 13]
  2. Allen, Woody. Pura anarquia. Tr. Joan Solé. Barcelona: Columna, 2007. 158 p. ISBN 978-84-664-0852-3. [Repte 2010: 12]
  3. Anderson, Sherwood. Winesburg, Ohio. Barcelona: Viena, 2009. Tr. Francesc Parcerisas. 254 p. ISBN 978-84-8330-538-6. [Repte 2010: 14]
  4. Anglada, M. Àngels. El violí d’Auschwitz. Barcelona: Columna, 1996. 127 p. ISBN 84-7809-588-8. [Repte 2010: 18]
  5. Artífex Cuarta época, nº 4/5 (nov. 2009). 378 p.
  6. Baum, L. Frank. El màgic d’Oz. Barcelona: Empúries, 2002. Ed. anotada. Edició, introducció i notes de Michael Patrick Hearn; il·lustracions de W. W. Denslow; traducció de Ramon Folch i Camarasa. CII, 274 p. ISBN 84-7596-961-5.
  7. Boixareu, Mercè. Vida i obra de Màrius Torres. Barcelona: Selecta, 1968. p. 279. [Repte 2010: 23]
  8. Branchadell, Albert. L’aventura del català. De les «Homilies d’Organyà» al nou Estatut. Barcelona: L’Esfera dels Llibres, 2006. 186 p. ISBN 84-9734-415-4. [Repte 2010: 19]
  9. Canning, Richard. Brief lives: E. M. Forster. Londres: Hesperus, 2009.
  10. Greer, Andrew Sean. Las confesiones de Max Tivoli. Tr. Bianca Southwood. Barcelona: Destino, 2004. [Repte 2010: 25]
  11. Hanff, Helene. 84, Charing Cross Road. Tr. Puri Gómez Casademont. Barcelona: Empúries, 2002. 110 p. ISBN 978-84-7596-950-3. [Repte 2010: 1a recomanació]
  12. Harrison, Harry. ¡Hagan sitio! ¡Hagan sitio! Tr. José M. Aroca. Barcelona: Acervo, 1976. 320 p. ISBN 84-7002-205-9. [Repte 2010: 2 (comodí)]
  13. König, Ralf. El condón asesino. Tr. Pilar Pardo. Barcelona: La Cúpula, 1991. [65] p. ISBN 84-7833-055-3.
  14. Laclos, Choderlos de. Les relacions perilloses, o, Cartes. Recollides en una societat i publicades per a la instrucció d’algunes altres. Tr.Josep-Anton Fernàndez. Barcelona: Proa, 1988. 351 p. ISBN 84-7739-037-1. [Repte 2010: 22]
  15. Laforet, Carmen. Nada. Barcelona: Destino, 1995. 275 p. ISBN 84-233-0989-4. [Repte 2010: 4]
  16. Le Guin, Ursula K. El nombre del mundo es bosque. Tr. Matilde Horne. Barcelona: Minotauro, 1998. 163 p. ISBN 84-450-7058-4. [Repte 2010: 24]
  17. Lluís, Joan-Lluís. Xocolata desfeta. Barcelona: La Magrana, 2010. 238 p. ISBN 978-84-8264-031-0.
  18. Maguire, Gregory. Wicked. Tr. Claudia Conde. 575 p. ISBN 978-84-08-08581-2. [Repte 2010: 6]
  19. Margarit, Joan. Casa de Misericòrdia. Barcelona: Proa, 2007. 95 p. ISBN 978-84-8437-934-8. [Repte 2010: 2 (comodí)]
  20. Martin, Valerie. Mary Reilly : l’ombra del doctor Jekyll. Tr. Montserrat Morera. Barcelona: Trapezi, 1991. 195 p. ISBN 84-87727-04-2. [Repte 2010: 10]
  21. McEwan, Ian. Dissabte. Tr. Dolors Udina. Barcelona: Anagrama; Empúries, 2007. 366 p. ISBN 978-84-96863-03-3. [Repte 2010: 8]
  22. Melville, Herman. Bartleby, l’escrivent. Barcelona: Proa, 2008. 85 p. ISBN 978-84-8437-710-8. [Repte 2010: 20]
  23. Moncada, Jesús. Calaveres atònites. Barcelona: La Magrana, 2003. 235 p. ISBN 84-8264-328-2. [Repte 2010: 17]
  24. Monsó, Imma. Una tempesta. Barcelona: La Magrana, 2009. 223 p. ISBN 978-84-7410-051-8. [Repte 2010: 11]
  25. Moure, Teresa. Herba d’enamorar. Tr. Pere Comellas. Barcelona: La Campana, 2006. 405 p. ISBN 84-95616-92-0. [Repte 2010: 15]
  26. Ortega y Gasset, José. «Misión del bibliotecario». En: íd., Misión del bibliotecario y otros ensayos afines. Madrid: Revista de Occidente, 1967.
  27. Proust, Marcel. Combray. Tr. Josep Maria Pinto. Barcelona: Viena, 2009. 243 p. ISBN 978-84-8330-550-8. [Repte 2010: 7]
  28. Rothfuss, Patrick. El nombre del viento. Tr. Gemma Rovira. Barcelona: Plaza & Janés, 2009. 872 p. ISBN 978-84-01-33720-8. [Repte 2010: R2]
  29. Salinger, J. D. Nou contes. Tr. Quin Monzó. Barcelona: Empúries, 2009. 268 p. ISBN 978-84-9787-438-0. [Repte 2010: 9]
  30. Schimel, Lawrence. Dos nois enamorats. Tr. Dolors Udina. Barcelona: Llibres de l’Índex, 2000. 130 p. ISBN 84-95317-01-9. [Repte 2010: 16]
  31. Stevenson, Robert Louis. El cas misteriós del Dr. Jeckyll i Mr. Hyde. Tr. Salvador Oliva. Barcelona: Quaderns Crema, 1996. 151 p. ISBN 84-7727-162-3.
  32. Stuparich, Giani. L’illa. Tr. Anna Casassas Figueras. Barcelona: Minúscula, 2010. 108 p. ISBN 978-84-95587-60-2. [Repte 2010: R4]
  33. Tóibín, Colm. Love in a dark time. Gay lives from Wilde to Almodóvar. London: Picador, 2003. 278 p. ISBN 978-0-330-49138-9.
  34. Varley, John. Titán. Tr. César Terrón. Barcelona: Edhasa, 2004. 471 p. ISBN 84-350-2096-7. [Repte 2010: 5]
  35. Vallès, Josep M. L’hort urbà : manual de cultiu ecològic als balcons i terrats. Barcelona: Ediciones del Serbal, 2009. 4a reimpr. 240p. ISBN 978-84-7628-570-1. [Repte 2010: 3 (comodí)]
  36. Vicent, Manuel. Espectros. Madrid: El País, 2000. 166 p. ISBN 84-0309-201-6
  37. Zweig, Stefan. Carta d’una desconeguda. Tr. Carme Gala. Barcelona: Quaderns Crema, 1998. 91 p. ISBN 84-7727-222-0. [Repte 2010: 21]

Sala de lectura, 128: L’hort urbà, de Josep M. Vallès

Per poc que t’hi fixis, quan passeges per la ciutat no és estrany veure sobresortir de la barana d’un balcó o una terrassa una planta o un arbre que, de bell antuvi, no hauries pensat veure-hi: un llimoner, una olivera, blat de moro o una tomaquera. Cada vegada més sembla que la gent ha perdut la por a cultivar plantes útils a casa (útils en el sentit més prosaic del terme, que les decoratives també ho són, d’útils), però moltes vegades manquen els coneixements per fer-ho. El libre de Josep M. Vallès ajuda a omplir aquesta llacuna.

L’hort urbà és un manual per ajudar a convertir una terrassa o un balcó en un petit hort. En un estil clar i directe, molt didàctic i basat en l’experiència de l’autor, explica tot allò que cal saber sobre les plantes i el seu cultiu: què és un hort urbà, com funcionen les plantes, com instal·lar l’hort, com cultivar, com planificar l’hort, com podem fer compost i quines hortalisses podem plantar i quines plagues i malalaties les amenacen i com prevenir-les o curar-les. Les explicacions estan il·lustrades i conté també algunes taules molt útils sobre cultius compatibles, èpoques de sembra i collita de les diverses hortalises, etc. A l’apartat de les hortalisses explica les característiques de cada planta, com cultivar-la, amb quines altres plantes es pot cultivar en el mateix recipient i les malalties que pot tenir. Al final del llibre ofereix una llista de llocs web on es pot consultar molta més informació sobre horts urbans, horticultura, compostatge, etc.

Durant molts anys vaig tenir la sort de poder viure en primera persona el que significa tenir un hort. Tot gràcies a l’avi, que fos per afició o per mantenir els lligams amb el seu origen, cultivava un petit hort d’on obteníem mongetes, pèsols, enciams, tomàquets, pebrots, cogombres, albergínies, faves… Era una producció petita, és clar, per al nostre consum: petita, sí, però prou abundosa com perquè cada estiu tinguéssim uns dies les mans envermellides i la pell estovada de fer conserva de tomàquet. Allò es va acabar fa temps, i la vida a ciutat no era, precisament, la millor per mantenir el costum… i menys si es viu en un pis que no té ni un trist balcó. Però la vida dóna moltes voltes i, ara, es presenta l’oportunitat de recuperar aquesta activitat. No obstant això, els urbanites amb prou feines si sabríem com enfrontar-nos-hi si no hi haguessin llibres com aquest (amb tots els però a les generalitzacions, és clar. Que alguns encara som capaços de distingir una planta d’una altra…).

  • El llibre:
    • Josep M. Vallès. L’hort urbà. Manual de cultiu ecològic als balcons i terrats. Barcelona: Ediciones del Serbal, 2009. 240p. ISBN 978-84-7628-570-1.

PS. Aquest cap de setmana, els horts urbans són un dels temes del suplement Es de La Vanguardia i l’autor del llibre hi surt retratat.

La citació: Francesc Torralba (3)

Ja fa més d’un any que vaig llegir el llibre de Francesc Torralba sobre la mort, però encara tinc guardats uns quants fragments que llavors vaig trobar interessants per una raó o altra. Avui hi recorro una vegada més:

Cal cercar intersticis, porositats a través de les quals sigui possible desobeir l’imperatiu general: No pensis! Pensar s’ha convertit en una tasca contracultural, en una activitat estranya, gairebé inusual, molt extravagant. Amb tot, cal exercitar-se en ella, perquè la transgressió és una expressió de la llibertat de pensament, un signe de vitalitat, una forma de revolta contra el que està establert i estereotipat. [p. 14]

  • Francesc Torralba. Planta cara a la mort. Badalona: Ara Llibres, 2008.

Sala de lectura, 127: Xocolata desfeta, de Joan-Lluís Lluís

Fa uns dies vaig rebre la invitació de la Judith de l’Espai Isidor per participar en el club de lectura a Twitter que estaven posant en marxa amb un quants piuladors més: @llegimipiulem. M’hi vaig adherir sense tenir molt clar si hi podria participar gaire, i, de fet, no hi he participat menys: la primera lectura que van proposar no la vaig acabar a temps i no he arribat a dir-ne res… El llibre no era altre que el del títol de l’apunt: Xocolata desfeta, de Joan-Lluís Lluís.

Xocolata desfeta neix com un repte, el repte d’escriure un llibre semblant als Exercicis d’estil de Raymond Queneau. El resultat és diferent: 123 versions d’una mateixa història utilitzant diferents recursos, alguns provinents de l’escola oulipiana, d’altres no, i en català. Com a exercici lingüisticoliterari és més o menys reeixit: algunes reelaboracions de la història inicial estan més aconseguides, d’altres se n’allunyen considerablement a causa de les característiques de l’exercici. Algunes són meres transformacions de mots, d’altres imiten gèneres literaris, n’hi ha que intenten reproduir l’estil d’altres escriptors… Cal un bon domini de la llengua i un bon coneixement del que es vol imitar perquè surti  bé.

Tanmateix, és un llibre que es pot arribar a fer força pesat si es llegeix d’una tirada; millor prendre’l en xicra, perquè si arribes a avorrir-t’hi no podràs gauder de perles com ara amb «Políticament correcte» —una reducció a l’absurd d’aquest absurd que ens ha envaït la comunicació escrita— o amb «Pedant» (per esmentar dos dels darrers que he llegit). També és cert que, en alguns casos, llegides les tres o quatre primeres frases he saltat a la transformació següent.

Ara, aquest no és un llibre d’una sola lectura; més aviat és una obra de consulta a la qual tornar de tant en tant, per veure tot el que es pot fer amb la llengua quan ens posem a jugar-hi… o a fer experiments.

El llibre:

  • Joan-Lluís Lluís. Xocolata desfeta. Barcelona: La Magrana, 2010. 238 p. ISBN 978-84-8264-031-0.

La citació: Winesburg, Ohio, de Sherwood Anderson

Quan es pogué ficar al llit, enfonsà el rostre al coixí i plorà desconsoladament. «¿Què em passa? Si no vaig amb compte acabaré fent-ne alguna de grossa», va pensar i, girant-se de cara a la paret, començà a provar d’obligar-se a acceptar amb coratge el fet que hi ha molta gent que ha de viure i morir sola, fins i tot a Winesburg.

Sherwood Anderson. Winesburg, Ohio. Barcelona: Viena, 2009. p. 115.

Sala de lectura, 124: Winesburg, Ohio, de Sherwood Anderson

A vegades costa una mica decidir si allò que estàs llegint és realment una novel·la —entesa de la manera canònica, amb desenvolupament, nus i desenllaç— o un conjunt de relats. M’ha passat amb Winesburg, Ohio, de Sherwood Anderson, aparentment un conjunt de relats mitjançant els quals retrata una sèrie de persones que viuen en aquest poblet de l’Oest americà, sense cap altre lligam que ser veïns del mateix poble i tenir relacions entre ells. Però de mica en mica, al costa de Winesburg va apareixent un altre protagonista: George Willard, jove periodista l’aparició del qual en tots els relats —diguem-ne capítols?— li dóna una importància dins el llibre que no tenen els altres personatges. I si lliguem aquest personatge inquiet, que vol veure món i conèixer la vida i decideix abandonar Winerburg, amb l’escriptor vell del primer capítol, «El llibre del grotesc», podem aventurar que un i altre són el mateix i que Winesburg, Ohio, no és només la història d’un poblet i dels seus habitants, sinó la història mateixa de l’escriptor. Un escriptor que parteix d’una idea i intenta reflectir-la per mitjà dels retrats dels pobletans:

En el principi, quan el món era jove, hi havia moltes idees però n’hi havia cap que fos una veritat. Era l’home qui es feia la veritat i cada veritat era formada per una gran quantitat d’idees vagues. Per tot el món hi havia veritats i totes les veritats eren bellíssimes. [p. 13]

Cadascun dels personatges de la novel·la encara un o més d’aquestes veritats: la solitud, l’amor, la passió, la riquesa, la gasiveria, la virginitat, la por… I entre tots ofereixen el retrat d’un petit poble de l’oest americà a les acaballes del segle xix, començaments del xx, sense que en cap moment —gran mèrit de l’autor sense dubte, i el que fa que una obra es converteixi en un clàssic—, sense que en cap moment, deia, soni anacrònic o estrany.

El llibre:

Sherwood Anderson. Winesburg, Ohio. Tr. Francesc Parcerisas. Barcelona: Viena, 2009. 254 p. ISBN 978-84-8330-538-6.

Sala de lectura, 123: El Màgic d’Oz, d’L. Frank Baum

Il·lustració de W. W. Denslow (Imatge de Wikimedia Commons)

[Apunt llarg amb premi]

Mentre llegia la novel·la de Gregory Maguire que explica la vida la Malvada Bruixa de l’Oest abans de convertir-s’hi, em vaig adonar que no coneixia la història d’El Màgic d’Oz d’L. Frank Baum; només en coneixia la versió cinematogràfica de 1939, protagonitzada per Judy Garland, en la qual també es basa la novel·la. Així que vaig cercar quina edició hi havia a la biblioteca i vaig trobar aquesta edició anotada amb motiu del centenari de la publicació del conte original. No cal dir que aquesta edició proporciona un munt de detalls curiosos —si més no per mi, que no coneixia la història de Baum ni del món d’Oz— a més de les il·lustracions originals de W. W. Denslow, dibuixant que il·lustrà força llibres de Baum.

El conte és una petita delícia, si us agrada ni que sigui una mica la literatura infantil. La història, ben coneguda, és el viatge de la nena Dorothy a través del país d’Oz, a on ha anat a parar des del seu Kansas natal per culpa d’un tornado. En arribar a Oz, accidentalment mata la Malvada Bruixa de l’Est, i rep com a recompensa les sabates màgiques que aquesta calçava. Per poder tornar a Kansas ha d’anar a veure el màgic d’Oz, que viu a la Ciutat de les Maragdes, l’únic que pot ajudar-la. De camí, troba tres companys de viatge amb qui viurà nombroses aventures: l’Espantaocells, que també s’afegeix a l’aventura amb l’esperança que el màgic li doni un cervell; el Llenyataire de Llauna, que desitja que el màgic li doni un cor, i el Lleó Poruc, que espera que el màgic li proporcioni valor. El màgic els diu que per concedir-los els seus desitjos han de matar la Malvada Bruixa de l’Oest. Un com acomplerta la missió, tornen a la Ciutat de les Maragdes i descobreixen que el màgic és un farsant, però està disposat a retornar amb Dorothy a Kansas. Malauradament, marxa deixant la nena i per aconseguir tornar, han d’anar a veure la Bruixa del Sud, Glinda, que revel·larà a Dorothy que les sabates que porta són màgiques i la portaran a Kansas.

El viatge d’aquesta petita companyia és un viatge d’aprenentatge en el qual es posen a prova l’amistat, la solidaritat, la generositat, i en el qual els tres companys de Dorothy descobreixen que tenen els atributs que els falten, encara que no ho sàpiguen.

Si el conte ha perdurat —i aquí començo a parafrasejar la introducció— és en gran part pel seu estil, que significà un gran canvi respecte de la literatura infantil que es feia en època de Baum als Estats Units: utilitza un llenguatge planer i directe, no moralitza, no abusa de les descripcions, alleugereix la narració amb força diàlegs, i això fa que no hagi envellit. Significà també una renovació del gènere per l’ús de la il·lustració, esquemàtica i en blanc i negre fins aquell moment, rica en color i moviment en El Màgic d’Oz, i perquè s’allunya de la truculència habitual en els contes de fades.

A Baum l’èxit com a escriptor li arribà tard, però l’aprofità i l’espremé tant com va poder: no només amb la resta d’obres sobre Oz que va escriure, si no també amb les adaptacions que en va fer per al teatre i el cinema —arribà a tenir companyia cinematogràfica pròpia. També hi hagué problemes: problemes de propietat intel·lectual amb l’il·lustrador, problemes amb les editorials que editaven els llibres de Baum i l’esclavatge d’uns lectors que no li permetien abandonar el món d’Oz. Però els llibres d’Oz, malgrat l’èxit que tingueren entre els lectors, no eren gaire apreciats per alguns crítics i bibliotecaris que els consideraven mal escrits, els atribuïen una ideologia que no tenien, o els jutjaven només pel fet que se n’havien fet adaptacions musicals i cinematogràfiques. Un article de 1948 recull algunes de les queixes dels bibliotecaris: el llibre agradava tant als nens que no hi havia manera de tenir-ne exemplars a les biblioteques que no estiguessin deteriorats de tant que es feien servir. Sembla que hi havia entre els bibliotecaris nord-americans alguns prejudicis per la literatura infantil pròpia i tendien a comprar la d’autors anglesos, menystenint obres com la de Baum que consideraven de menys qualitat que altres sèries de fantasia… de menys qualitat que la de Baum. Però encara pitjor fou la prohibició, que sembla que encara s’arrossega, dels llibres de Baum per motius ideològics:

Durant els anys de McCarthy, quan fins i tot la llegenda de Robin Hood era considerada com un fullet de propaganda marxista, l’amable utopia de Baum va ser mal interpretada com el que no era. Ray Ulveling, director de la Biblioteca Pública de Detroit, provocà una onada de protestes quan esmentà com de passada, l’abril de 1957, que en les seves biblioteques la sèrie d’Oz no es trobava en els prestatges de lliure autoservei de les sales infantils. Immediatament la premsa interpretà això com una «prohibició» de Baum. Ulveling declarà que aquelles històries «no tenien cap valor», perquè encoratjaven el negativisme (fos el que fos) i inclinaven les mentalitats juvenils a adoptar un enfocament covar de la vida. «No hi ha res d’elevador ni d’inspirador en la sèrie de Baum», rebufava. «No es poden comparar en qualitat amb els contes de fades dels Grimm i d’Andersen.» Va dir que el públic preferia els llibres de bricolatge als llibres de misteri, de contes de fades i d’altres formes de ficció popular. Els seus col·legues van sortir en defensa seva, insistint en el fet que des de 1920 hi havia un nou concepte de la literatura infantil, i que El Màgic d’Oz no s’ajustava a la nova actitud. El febrer de 1959, el departament d’Estat de Florida envià a tota la seva xarxa una llista de «Llibres que no han de circular en les Biblioteques Estàndard». Es tractava de sèries «mal escrites, allunyades de la realitat de la vida, sensacionalistes, estúpidament sentimentals i, per tant, nocives per als infants del vostre comtat». L’Estat disposava que «no s’han de comprar, no s’han d’acceptar com a donatiu, no s’han d’enregistrar i no han de circular». L. Frank Baum era el primer nom la llista. El Màgic d’Oz va ser bandejat de les seccions infantils de la xarxa de biblioteques públiques de Washington D. C. fins l’any 1966, i fins i tot llavors era exclòs de les biblioteques de les escoles de la ciutat. «Ja sé que als infants els agrada», explicà Olive C. DeBruler, director d’una biblioteca escolar, al Library Journal (15 de novembre de 1966), «però hi ha tanta fantasia de millor qualitat!». Era massa sentimental, i l’antropomorfisme representat pel Lleó Poruc el trobaven molt fluix. Maxine LaBounty, coordinadora dels serveis infantils per a les biblioteques públiques del districte, afegia que la mena de fantasia de Baum «no té l’enginy o l’alt nivell d’Alícia al País de les Meravelles, per exemple». La premsa protestà contra aquesta censura d’Oz, però encara el mes d’abril de 1961, el Villager de Westwood-Brentwood (Califòrnia) publicà un article acusant Baum de tendències comunistes! Tossudament, encara hi ha biblioteques que no fan circular els llibres d’Oz. [p. xcvii-xcviii]

La citació és una mica llarga, però així queda ben clara la irracionalitat d’algunes prohibicions.

El llibre està farcit de notes a peu de pàgina, tant a la introducció com en el conte. En aquest cas, ajuden a interpretar el text i a descobrir-ne les referències literàries, socials i personals de l’autor i de l’època en què fou escrit, però, sincerament, potser n’hi ha un pèl massa. També inclou la reproducció del text original en anglès i nombroses il·lustracions de Denslow, de cartells de les obres de teatre i de les pel·lícules, etc.

I de torna, i com a premi si heu arribat fins aquí, la Judy Garland sobre el l’arc de Sant Martí:

El llibre:

  • L. Frank Baum. El màgic d’Oz. Barcelona: Empúries, 2002. Ed. anotada. Edició, introducció i notes de Michael Patrick Hearn; il·lustracions de W. W. Denslow; traducció de Ramon Folch i Camarasa. CII, 274 p. ISBN 84-7596-961-5.

Altres enllaços: