Arxiu d'etiquetes: lectura

La citació: Luis García Montero

Només un fragment d’un article que val la pena llegir sencer:

Cada lector se ha formado gracias a las palabras de muchos autores, que también llegaron a conocerse a sí mismos cuando organizaron sus palabras, sus ideas y sus sentimientos para establecer un diálogo con sus lectores. ¿A qué se parecen las operaciones de leer y escribir? A ponerse en el lugar del otro, quiero decir, por ejemplo, a cuidar a una hija o a un familiar enfermo. Sólo descubrimos lo que hay en nosotros mismos cuando nos desdoblamos para cuidar al otro.

Els lectors a qui no agradaven les lectures dels altres

No falla: tan aviat un llibre es posa de moda i es llegeix massivament, i apareixen els antis amb els seus arguments d’autoritat (morals, com diu Antoni Puigverd a La Vanguardia, que és on he seguit la «polèmica» que va començar amb una columna de Francesc-Marc Álvaro i ha continuat amb cartes al director i altres intervencions dels columnistes habituals). Que no em sembla malament que hi hagi antis, al contrari: jo mateix he estat irracionalment anti (anti Forrest Gump sense haver-la vist, anti Forrest Gump des que la vaig veure…), però per això mateix crec que cal ser anti amb una mica de coneixement i de respecte als altres.

No tots els lectors llegeixen pels mateixos motius ni cerquen obtenir de la lectura el mateix. Hi ha qui només llegeix per plaer, hi ha qui llegeix per divertir-se, hi ha qui llegeix per informar-se; hi ha lectors que no llegeixen llibres llargs i n’hi ha que només llegeixen un gènere. I en conseqüència hi ha llibres per a cada tipus de lector. El que és un error és pensar que gaudir d’un tipus de literatura exclou gaudir d’altres. Oposar a determinades lectures els grans clàssics de la literatura occidental (molts dels quals, tot s’ha de dir, contenen parts avorridíssimes si no són completament soporífers del començament al final) només és una mostra d’una concepció tancada de la literatura i, també, d’un prejudici contra tot el que se surt del cànon; per no dir que demostra una absurda idea de superioritat envers els altres. I potser caldria recordar una altra vegada que algunes obres considerades avui clàssics es van publicar com a fulletons en diaris i revistes…

Criticar per criticar, tots ho hem fet en algun moment. Deu ser que tenim una innata tendència a desconfiar de tot allò que té èxit. No s’ha d’entendre això com una defensa del tot s’hi val o de la qualitat mesurada en vendes: hi ha molta porqueria venuda amb èxit després d’una bona campanya de màrqueting. És més una defensa de la lectura en un sentit ampli: jo no diré com un dels lectors de La Vanguardia en una carta al director que millor que la gent llegeixi que no que vegi la televisió tot el dia, però sí diria que millor que la gent llegeixi que no que no ho faci. Potser alguna d’aquestes lectures que tant semblen ofendre algunes ànimes exquisides (sense haver-les llegit, esclar, no fos cas que s’ho passessin bé fent-ho!) portaran aquests lectors a ampliar horitzons. I si no ho fan, tampoc no passa res: al cap i a la fi, cada lector cerca en la lectura una finalitat diferent.

Enllaços:

La citació: Gustavo Martín Garzo

Las bibliotecas son como la cueva de Alí Babá, y la historia de la literatura es la historia de cómo se ha ido formando ese botín inagotable y secreto. Leer es aprender a pronunciar las palabras que abren las piedras y rescatar ese botín del olvido. Las palabras de la poesía tienen esa maravillosa cualidad y participan a la vez del mundo real y el de los sueños. La poesía nos lleva a los lugares soñados donde yacen los tesoros, pero a la vez nos permite regresar de ellos con las bolsas repletas. ¿Paraqué serviría un tesoro si no se pudiera robar? Un tesoro no es nada sin un lugar real donde ser ofrecido o repartido. Y ese lugar real es la vida de todos los lectores del mundo.

Gustavo Martín Garzo. «¿Todo está en los libros?». El País, núm. 11.678 (7 juny 2009), p. 33-34.

«Del prestatge de casa a la lleixa virtual: la biblioteca personal a la xarxa»

Aquest és el títol de la xerrada que aquesta nit ha fet la Núria Gallart a les Nits a l’Àtic, organitzades per Atictes, i que ja us havia anunciat a l’apunt anterior. La xerrada de la Núria s’ha centrat en dues de les nombroses plataformes que hi ha a Internet que ens permeten catalogar les nostres biblioteques personals i compartir-les amb la resta d’usuaris d’aquestes plataformes, LibraryThing i aNobii. Per què fer-ho, què ens aporta tant als lectors com a les biblioteques, quins avantatges tenen les aquestes plataformes per a autors, editors i llibreries, són alguns dels interrogants a què ha donat resposta a més d’explicar el funcionament d’aquestes dues plataformes. La Núria ha acabat la seva intervenció parlant de Què llegeixes, el portal que va posar en marxa la Generalitat destinat a lectors de totes les edats que vulguin compartir opinions sobre les seves lectures.

A continuació, després del torn de preguntes, hi ha hagut una taula rodona en què han participat Núria Gallart, Joana Serret, Rafael Santiago i Jesús M. Tibau. La taula rodona ha començat parlant sobre els clubs de lectura i les tecnologies de la informació, i de seguida ha començat un debat interessantíssim sobre l’aplicació de les eines d’Internet als clubs de lectura i al foment de la lectura i, també, a sobre l’aparició de l’ebook i els canvis que això pot provocar en la lectura.

Les Nits a l’Àtic es poden seguir en directe al seu lloc web per vídeo i s’hi pot participar per mitjà del xat que posen  a disposició dels internautes, i també pel canal de Twitter d’Atictes i pels canals dels seguidors, que se’n fan ressò. Si voleu saber què n’hem dit, podeu utilitzar Twitter Search i cercar-hi l’expressió #nitsatic (feu clic a l’enllaç, que ja teniu la cerca feta!), que és l’etiqueta que s’utilitza per descriure les piulades sobre les Nits a l’Àtic. Al xat també hi ha hagut una discussió animada i interessant, amb postures contraposades pel que fa a la lectura de llibres i d’ebooks.

I mentre no pengen el vídeo de la xerrada, us deixo enllaçada aquí la presentació de la Núria, que és una bona introducció al tema de les biblioteques personals a Internet i a Librarything i aNobii:

Del prestatge de casa a la lleixa virtual: la biblioteca personal a la xarxa[gigya width=”425″ height=”355″ src=”http://static.slidesharecdn.com/swf/ssplayer2.swf?doc=ngallart-nit-lectures-090413190727-phpapp01&stripped_title=del-prestatge-de-casa-a-la-lleixa-virtual-la-biblioteca-personal-a-la-xarxa” quality=”high” wmode=”tranparent” ]

View more presentations from ngallart.

Afegit el 19 d’abril de 2009: Podeu veure el vídeo de la xerrada a AtictesTV: Del prestatge de casa a la lleixa virtual – Web TV – make.tv

Saber de lletra

No fa gaire em van preguntar si entenia el que llegia. Em vaig fer un bon fart de riure, tot i que a vegades llegeixo coses que no s’entenen, que no hi ha per on agafar-les de mal escrites que estan o que són massa abstruses per mi. De fet, la pregunta hauria d’haver estat, per la intenció amb què era feta, si sabia escriure. Tots en sabem, em direu; sí, sabem ajuntar lletres per formar paraules, i paraules per formar frases, frases per formar paràgrafs i paràgrafs per formar textos amb una mica d’entitat. Però això no vol dir que els textos s’entenguin, que en sapiguem ordenar la informació, que siguem clars, que el que hi diguem no siguin obvietats (ja sé que m’estic dedicant precisament a això, però no m’ho tingueu gaire en compte). Ni tan sols vol dir que, davant de la necessitat de crear un text més o menys formal, més o menys interessant, ens en sortim. No em feu gaire cas: he d’escriure un text d’aquests i després de 500 paraules i un bon retard (de fet, ni tan sols sé si podré lliurar-lo a temps), m’he encallat. Sé què he d’explicar, sé què vull dir, sé a què vull donar rellevància i a què no… i m’està costant tant com si hagués de córrer la marató.

I en una pausa d’aquesta carrera d’obstacles, he recordat aquesta expressió que encapçala l’apunt: «saber de lletra». El més curiós de l’expressió és que vol dir saber llegir i no he trobat cap expressió semblant que vulgui dir saber escriure; deu ser que els catalans en sabem tant, d’escriure, que ho donem per fet i no necessitem cap expressió que ens ho recordi?  Serà millor que m’hi posi una altra vegada o, si no, quedaré ben lluït i em picaran la cresta.

Els ulls d’altri

Assegut a la plaça que hi ha entre les sales de vetlla i la capella, llegia. El sol, alt, no es distingia en aquell cel lletós però se n’endevinava l’escalfor. Només el zumzeig de les línies d’alta tensió i el motor d’algun cotxe trencaven el silenci que s’havia escampat pel cementiri; i, regularment, els seguicis fúnebres que abandonaven les sales on es vetllaven els morts, anaven a la capella on es feia el funeral i després abandonaven el lloc, deixant enrere l’aspecte circumspecte que mantenien fins haver donat el condol a la família dels morts.

Hauria preferit estar en qualsevol altre lloc. Feia massa hores que era allà, sense saber ben bé què fer ni què respondre als comentaris de condol d’amics i coneguts. La mort, la mort no era el problema: malgrat ser la primera mort d’algú proper, no l’havia agafat desprevingut. Estava preparat. Era conscient que la vida té un final, un final físic. No estava preparat, però, per tot el que venia després: l’aparició de persones que feia anys que no veia, de parents que ni coneixia, les mostres de condol, les frases rituals tan buides i gastades que només li provocaven ganes de fer-ne acudits. I la llarga espera fins que no hagués acabat tot i pogués tornar a casa a refugiar-se en els seus llibres, en la seva música.

Un llibre l’havia acompanyat. Una novel·la. La tenia entre les mans mentre mirava un altre seguici que abandonava les sales de vetlla. Davant, la família del difunt, els únics que mostraven emocions autèntiques. Darrere, la llarga corrua de parents, amics, coneguts i saludats del difunt, la majoria evidentment incòmodes en aquell paper que no els venia de gust representar. Intentant controlar les criatures que només pensaven a jugar i les facècies dels joves. Quan haguessin entrat tots a l’església, ell tornaria a la lectura, per adonar-se un cop més que no recordava què acabava de llegir. Tornaria, però, a buscar l’última línia que recordava i continuaria la lectura. Fins que li tocaria representar el seu paper en un altre seguici, encapçalant-lo amb la resta de la família.

D’aquell dia, el primer en què havia hagut de representar el paper de «parent directe del difunt», en recordaria ben poca cosa. Un cel blanc i enlluernador, un llibre del qual no en recordava el contingut, el zumzeig dels fils elèctrics i la sensació d’estranyament, de veure’s a si mateix des de fora, a través dels ulls d’algú altre.

N’oubliez pas de lire

Potser era en un dels carrers que desemboquen al boulevard Henri IV, no ho recordo amb exactitud. Era a la tarda, això sí: estava núvol i començaven a caure quatre gotes. De cop i volta la vaig veure, quan ja estava a mig travessar el carrer: una petita llibreria que ens exhortava a llegir, a no oblidar la lectura. Ni tan sols sé quina mena de llibreria era, perquè no m’hi vaig apropar: des de la vorera del davant, cap a on havia reculat, vaig fer la fotografia. «N’oubliez pas de lire», la imatge i l’exhortació que he escollit perquè acompanyi el blog durant el mes d’abril.

Tot el contrari del que semblen voler les autoritats d’Oviedo, decidides en nom de qui sap quins motius a tancar algunes biblioteques públiques de la ciutat i a acomiadar-ne els bibliotecaris. Potser volen que la gent oblidi la lectura; ja se sap, si no hi ha ciutadans crítics, no hi ha oposició al poder. Més informació a FrikitecarisEx-Bibliotecarios ovetenses») i a El Documentalista Enrededado¿Qué está pasando con los bibliotecarios de Oviedo?»).

Sala de lectura, lxxii: La lectura i la vida, d’Emili Teixidor

Emili Teixidor. La lectura i la vida. Columna, 2007.M’agrada com escriu l’Emili Teixidor. Fins ara, he gaudit força amb les dues novel·les seves que he llegit (Pa negre i Laura Sants) i acostumo a llegir la seva secció (se’n pot dir columna, quan és horitzontal?) al suplement Cultura de l’Avui. Un dels temes de què sovint parla és la lectura i com fer que els joves llegeixin, i com que a més aquest és un tema que m’interessa, quan va sortir aquest llibre no vaig pensar-m’ho gaire i el vaig comprar. I a pesar que no m’ha avorrit, sí que m’ha decebut una mica…

Del títol en podem treure la conclusió que es tracta d’un llibre sobre la lectura i sí, ho és, però amb una particularitat: és un recull de textos (articles, conferències, etc.) que l’Emili Teixidor ha fet, però no tots tenen la lectura com a tema principal. El segon però és conseqüència d’aquest fet: en tractar-se materials diversos aplegats en un mateix llibre, hi ha força repeticions, algunes literals, al llarg del llibre. I això porta el lector a pensar que potser el títol escollit no era el més adient, ja que en alguns moments s’allunya tant del tema de la lectura (als dos capítols dedicats al teatre la lectura hi apareix de passada) i no hi torna fins més tard.

Tanmateix, pel que fa al tema de la lectura, és un llibre força interessant amb bones idees per totes aquelles persones que s’hagin d’enfrontar al dubte de com fer que els infants i els adolescents llegeixin, ja que presenta els encerts i les fallades que es habitualment es fan i suggeriments per aconseguir que es llegeixi. Per què és tan important que el jovent, que tothom, llegeixi? Segons Teixidor, i ja em disculpareu la mala síntesi feta a partir de fragments dispersos al llarg del llibre, «el llibre és l’altre nom del gran procés d’humanització d’aquests animals racionals que som» (p. 61); la lectura té com a dos objectius elementals «l’obtenció de plaer i l’avanç en el coneixement moral» (p. 81); el llibre és la veu del passat, «conté una part important del pensament, d’una experiència més àmplia i de la vida oberta per on circulen els vius i els morts, on tornen aquells que ja no hi són i on prenen forma aquells que mai no han existit» (p. 125), i, per acabar aquest mini resum

La lectura és la condició imprescindible per a la competència dels mitjans i la capacitat de judici que influeixen directament sobre la participació activa en el sistema democràtic [p. 130]

Aquest últim argument no és nou, són nombrosos els autors que mantenen que sense la capacitat de judici crític que s’hauria d’obtenir a l’escola i mantenir mitjançant la lectura, no hi ha ciutadans. Tanmateix, hi ha condicions per a assolir aquestes finalitats de la lectura: que els llibres que es llegeixen estiguin ben escrits i que els autors siguin honestos, és a dir, «que la posició de l’autor respecte al tema que tracta la seva obra refusi l’engany, la propaganda, el proselitisme, els llocs comuns, la informació esbiaixada o deficient, etcètera» (p. 90). Aquestes afirmacions les fa en relació amb els clàssics infantils i juvenils, però crec que es poden extrapolar a qualsevol lectura i a qualsevol lector.

Dels aspectes més interessants que podem trobar en el llibre hi ha la caracterització de les etapes de la lectura i dels tipus de lectura. En resum, Teixidor parla de dos tipus de lectura: la personal, que és aquella que ens fa somiar, la lectura voluntària «que ens parla del sentit de la nostra vida»; i la instrumental, que és la que ens ha de permetre reeixir en el món laboral. Quant als lectors, Teixidor exposa les diferents etapes per les que passem: abans dels sis anys, el lector més que llegir juga; el lector infantil, del set als dotze anys, que es veu com l’heroi de les seves lectures i la narració comença a ser inseparable del desig; el lector juvenil, dels tretze als disset anys, que comença a buscar en la literatura respostes i models que expliquin quin lloc ocupen al món; i el lector adult. En aquest punt, trobem el lector que es manté en l’etapa juvenil, que busca textos transparents sense cap dificultat (lector habitual de best-sellers, que no han de ser necessàriament dolents si tenen les característiques que ja hem esmentat sobre els bons llibres: que estiguin ben escrits i que sigui honest quant a la informació que conté), i un altre tipus de lector que davant d’un text complex no es dóna i intenta comprendre’l, s’esforça a superar-se i a superar els obstacles que troba en la lectura. Aquest lector evoluciona a l’últim estadi, el de lector pragmàtic:

El lector pragmàtic és el que després d’haver-se esforçat per comprendre la problemàtica literària i fins i tot després d’haver adoptat una o diverses teories per interpretar textos, llegeix el que li interessa amb plena consciència del que llegeix. I els principals motius pels quals llegeix un lector pragmàtic són essencialment tres.

Primer: el lector llegeix per evadir-se, no només dels problemes sinó del tractament problemàtic dels problemes. […] Segon: el lector cerca la veritat. […] I tercer: el lector cerca unes imatges útils que puguin tenir un significat i un poder especial per a ell. [p. 70]

I no conté cap crítica, el llibre? Sí, i tant. Contra determinats continguts que ofereixen els mitjans de comunicació, «dedicats a distreure els ciutadans amb les trivialitats de personatges que no han fet cap mèrit per merèixer cap mena d’interès social i molt menys cultural, transformant la vida de tot un país en una ronda contínua de xafarderies de veïnat, i rebaixant el que hauria de ser un diàleg públic seriós sobre les coses públiques en un vodevil repetitiu de mal gust.» (p. 166); contra l’excessiva confiança en els mitjans tecnològics; contra determinats best-sellers que intenten passar per reals fabulacions de fets històrics, conspiracions, etc.; i fins i tot contra les biblioteques.

Un dels trets del llibre que m’ha semblat més curiós és que dediqui tan poc espai a les biblioteques, tenint en compte que el mateix autor defensa la importància que tenen en la promoció de la lectura. Tanmateix, els fa algunes crítiques: una, que caldria que dediquessin més esforços a aconseguir que els lectors llegeixin bé que no pas a que llegeixin molt; una altra, que amb l’excusa d’atraure lectors les biblioteques ofereixen molts productes que no tenen res a veure amb la qualitat i l’exigència necessàries per formar bons lectors (ell no ho diu amb aquestes paraules, però es refereix a les revistes del cor i semblants). També, i aquí no hi estic gens d’acord, exhorta les biblioteques a abandonar les enciclopèdies en paper, perquè tenint Internet no fan falta: no hi estic d’acord perquè com bé sabem els que treballem a Internet habitualment, ni a Internet hi és tot ni tot el que hi ha té la mateixa qualitat. En tot cas, les biblioteques, ha que segon ell han de mantenir un nivell d’exigència (i això es tradueix o s’hauria de traduir en nivell de qualitat) poden oferir accés a enciclopèdies en línia. Per altra banda diu que les biblioteques han de tenir diccionaris… i no esmenta que la majoria de diccionaris de llengua s’han pogut consultar a Internet gratuïtament molt abans que algunes enciclopèdies. Aquest apartat, dedicat a les biblioteques, no m’era del tot nou, tanmateix, ja que és el text que va llegir Teixidor el novembre del 2005 a les Jornades Biblioteca Pública i Lectures.

I amb tanta crítica al final ni jo mateix sé si m’ha agradat o no… no, sí m’ha agradat. Malgrat les repeticions de què parlava més amunt, els capítols dedicats íntegrament a la lectura, fins i tot aquells que són únicament notes esparses posades unes darrere les altres, a manera de pensaments, són força interessants.

I a manera de colofó, una cita:

Els lectors van desesperats per trobar històries que els proporcionin materials imaginatius per crear nous mons en els quals es puguin perdre o puguin comprendre millor el funcionament del món en què viuen. Els lectors busquen passar una bona estona perduts en altres mons, o en el costat més salvatge o sorprenent d’aquest món.

Encara que sàpiguen que el tresor dels llibres no és mai real i no és essencial per sobreviure, tots els lectors busquen en els llibres una metàfora de la felicitat. [p. 19]

El llibre:

  • Emili Teixidor. La lectura i la vida. Barcelona: Columna, 2007. 189 p. ISBN 978-84-664-0805-9.

 

Technorati Tags:

Reto 2008

Igual que l’any 2007 la Meri Gallego plantejà el Reto 2007 de lectura, que consistia a llegir llibres començant per un autor el cognom del qual comencés per a i, seguint l’alfabet, acabar a la z, enguany ens planteja un altre repte: que els llibres que llegim tinguin relació, per tema, contingut o autoria, amb cada país de la Unió Europea. L’ha anomenat Viaje en libro por la Unión Europea en 366 días.

El 2007 no el vaig acabar, només vaig arribar fins a la q —com que només comptaven acabats de llegir dins l’any 2007, el d’Isabel de Riquer quedà fora del repte—, però enguany intentaré acabar-lo… i llegir, a més, tot el que tenia previst llegir enguany, que no és poc. Ja veurem si me’n surto, perquè no he superat cap dels reptes de lectura que m’he proposat.

Sí que he superat dos reptes que m’havia autoimposat: llegir més en català i equilibrar la lectura de llibres nous amb la de llibres que fa temps que acumulen pols als prestatges de casa. El primer repte no obeeix a cap simpatia o antipatia per altres llengües, només a la constatació que alguns dels gèneres literaris que m’agraden no se solen traduir i això feia que llegís més en castellà que en català. I també que tenia la literatura catalana una mica abandonada. El segon, a la constatació que per molt que llegeixi a casa sempre hi ha més llibres pendents de llegir que llegits. I puc sentir-me satisfet: més de la meitat dels llibres llegits l’any passat eren en català (traduccions o originals) i una miqueta més de la meitat ja els tenia des de feia temps.

Per què participar en un repte així? En el meu cas, no crec que tingui res a veure amb la lectura en si: és, simplement, una manera més de posar-se a prova. En aquest cas, amb una activitat que m’agrada i de la qual gaudeixo: llegir.

Sala de lectura, xxiii: L’ombra del vent i Una historia de la lectura

«El virus aquest que corre pel món» —paraules textuals de l’amable metgessa que em va visitar al CAP— m’ha tingut un parell de dies al llit. No s’hi està malament, al llit, no… si més no fins que et comencen a fer mal tots el racons del cos i ja no saps com posar-te per estar una mica còmode. Almenys m’he estalviat les pluges i, com que tenia el cap clar, he pogut aprofitar per acabar de llegir L’ombra del vent, de Carlos Ruiz Zafón, aquest llibre blau i gros que tothom porta al metro i a l’autobús i que tant d’èxit està tenint. Èxit que es mereix, no ho poso en dubte: és una bona història, ben explicada, intrigant… i, si em permeteu, una mica fulletonesca. I no dic perquè en un moment donat de la novel·la vaig incapaç de reprimir l’exclamació «si això és un fulletó!», perquè per fer-ho hauria de donar alguns detalls que espatllarien la novel·la a qui no l’hagi llegida i la vulgui llegir. I no és per manca de ganes, no: des que uns xitxarel·los van espatllar-me El sisè sentit, que tinc ganes de venjança i de posar-me a cridar «l’assassí és el majordom!»… però me’n guardaré prou, no patiu. I l’argument de la novel·la? Doncs no l’explicaré, perquè en podeu trobar-ne ressenyes a qualsevol llibreria amb pàgina a internet.

Dies abans havia acabat de llegir, finalment, Una historia de la lectura, d’Alberto Manguel. M’hi he estat uns quants mesos, amb aquest llibre, perquè cal poder concentrar-se per l’allau d’informació que conté cada capítol. I com que quan anava més o menys per la meitat vaig aturar-ne la lectura per llegir altres coses, en lloc de continuar-lo vaig tornar a començar. A l’últim capítol, l’autor afirma que entre els llibres que no ha escrit hi ha La historia de la lectura. Un llibre que no s’ha escrit per causa de la complexitat d’un acte aparentment tan simple com és llegir, però que en realitat és molt complex, com es veu al llarg del llibre que sí ha escrit.

La lectura és un acte personal, i Manguel aprofita la seva experiència com a lector per il·lustrar alguns passatges del llibre, però també la utilitza com a punt de partida d’alguns altres. Però no es limita a això: recorre a tot tipus de fonts (literàries, històriques, mèdiques, filosòfiques, religioses, pictòriques, etc.) de les quals pugui treure informació sobre la lectura i la seva evolució, al llarg del temps i arreu del món. Així el llibre es converteix en un assaig multidisciplinar, ple de referències a personatges famosos del món de la literatura, de la pintura, de l’Església, etc.; ple de referències a la història, a les ciències mèdiques, a l’etnologia, a la filosofia… Al llibre no hi ha només una història de la lectura, sinó també de l’escriptura i del llibre, en un autèntic bombardeig d’informació: com es llegia; qui llegia i per què; qui prohibeix la lectura i per què; què en pensaven escriptors com Kafka, Whitman o Colette, de l’acte de la lectura; què en pensaven els filòsofs antics i els pares de l’Església; quina imatge tenen dels lectors els no-lectors; quan es va començar a escriure, com i per què; com funciona l’acte de la lectura… són alguns dels interrogants als quals l’autor intenta donar una resposta.

Hi he trobat molts passatges interessants que, armat del meu inseparable tros de llapis, he anat subratllant. Però per no fer aquest text massa llarg només en copiaré un que, curiosament, no havia subratllat, sinó que només l’havia marcat amb un asterisc. Si en voleu més, ja sabeu: biblioteques i llibreries!

Pero la lectura no aterra solo a los gobiernos totalitarios. En los patios de las escuelas y en los vestuarios de los clubes se intimida a los lectores tanto como en los despachos gubernamentales y en las prisiones. En casi todas partes, la comunidad de los lectores tiene una reputación ambigua que proviene de la autoridad inherente a la lectura y del poder que se le atribuye. En la relación entre lector y libro hay algo que se reconoce como acertado y fructífero, pero también como desdeñosamente exclusivo y excluyente, quizá porque la imagen de una persona acurrucada en un rincón, olvidada al parecer del «mundanal rüido», sugiere una independencia impenetrable, una mirada egoísta y una actividad singular y sigilosa. […] El miedo de la gente a lo que un lector pueda hacer entre las páginas de un libro es semejante al temor eterno que tienen los hombres a lo que puedan hacer las mujeres en los lugares secretos de su cuerpo, o a lo que las brujas puedan hacer en la oscuridad, detrás de puertas cerradas con llave. (p. 41-42)

Carlos Ruiz Zafón. L’ombra del vent. Barcelona: Planeta, 2004. 485 p. ISBN 84-9708-104-8. Alberto Manguel. Una historia de la lectura. Madrid: Alianza, 2002. 494 p. ISBN 84-206-7261-0.