Arxiu d'etiquetes: lectura

Reto 2012: a leerse el mundo

Doncs ja el tenim aquí! O, més ben dit, per fi tenim el web operatiu, perquè el repte de lectura 2012 de Meribelgica va començar amb l’any —encara que en va canviar una mica les regles al cap d’uns dies… En què consisteix el repte, enguany? Doncs com diu el títol, a llegir-se el món: concretament, cal llegir un llibre l’acció o l’autor del qual tinguin relació algun país, alguna ciutat o algun accident geogràfic pertanyent a cadascuna de les zones delimitades pels vint-i-quatre meridians.

De moment, jo ja hi he posat les dues primeres lectures que he acabat durant aquests primers mesos de l’any: la Breu història de la llengua catalana de Coloma Lleal (que per allò del centralisme barceloní l’he posat a Barcelona) i El Terror, la novel·la de Dan Simmons que recrea la fallida expedició del capità Sir John Franklin a l’Àrtic, a la recerca del pas del Nord-Oest.

Com sempre, l’èxit de la convocatòria és rotund i de moment ja s’hi han apuntat 101 persones. Podeu donar un cop d’ull al repte i a les seves normes fent clic al banner de sota.

Reto 2012, a leerse el mundo

Sala de lectura, 136: L’any del diluvi, de Margaret Atwood

Encara ara no em sembla sobrer començar a parlar d’una novel·la de ciència-ficció fent un aclariment; un aclariment, però, en paraules de Miquel Barceló, algú que coneix força bé el gènere:

Amb tota seguretat convé considerar a ciència-ficció com una «narrativa d’idees», una narrativa formada per històries en què l’element determinant és l’especulació imaginativa. [...] les narracions de ciència-ficció intenten en realitat contestar la pregunta «Què passaria si…?» i abordar una anàlisi de les conseqüències d’una hipòtesi considerada no habitual o massa prematura perquè pugui ser factible en el món real.*

Aquesta especulació és sobre la ciència, al començament, però cap als anys seixanta del s. XX comencen a incloure’s altres temes: la sociologia, l’antropologia, el medi ambient, etc. Les escriptores de ciència-ficció, a més, sovint inclouen també la perspectiva de gènere en aquesta especulació, que pot situar-se en el nostre món o en un món imaginari, en un futur proper o en un futur llunyà.

Podem dir sense por a equivocar-nos que L’any del diluvi se situa en aquestes coordenadres: especulació imaginativa que intenta respondre a una pregunta concreta (o més d’una) de tema medioambiental i amb perspectiva de gènere. I és que el gènere i tot el relacionat amb el medi ambient són dos dels temes a què s’ha dedicat l’escriptora canadenca Margaret Atwood, l’autora d’aquesta novel·la.

A L’any del diluvi ens trobem en un futur no gaire llunyà, en algun lloc dels Estats Units. Les protagonistes, Toby i Ren, han sobreviscut a un cataclisme (el diluvi sec de què es parlarà al llarg de tota la novel·la), i des dels seus refugis respectius recorden la seva vida. Les dues s’havien conegut mentre eren membres d’una secta pseudoreligionsa mediambientalista, els Jardiners de Déu, que esperen l’arribada del diluvi sec que eliminarà de la terra l’home i tota la destrucció que hi ha provocat, deixant que la natura torni a agafar-ne el control. En aquest món futur, l’home ha eliminat totes les espècies animals de la terra (o gairebé totes) i les ha substituït per animals creats mitjançant enginyeria genètica.

La novel·la té una estructura circular que comença i acaba en els dies posteriors al diluvi, i entremig se situen els capítols pels quals coneixem la història de les dues dones i, també, la dels Jardiners de Déu. Cada bloc de capítols dedicats a una de les dones comença anb un parlament d’Adam U, el líder dels Jardiners, sobre el sant del dia i un càntic relacionat. La darrera part se situa plenament en el present postapocalíptic i ofereix respostes a alguns dels interrogants que s’han anat plantejant al llarg de la novel·la.

Malgrat el to apocalíptic, no es pot dir que el final no tingui un punt d’esperança, tot i que el més destacable és el retrat de les dues dones, dones fortes, amb iniciativa, que saben agafar la vida per les regnes i guiar-la cap a on volen, malgrat els obstacles que puguin trobar pel camí.

* Miquel Barceló. La ciència-ficció. Barcelona: UOC, 2006.  p. 8-9.

El llibre:

  • Margaret Atwood. L’any del diluvi. Tr. Marta Pera Cucurell. Alzira: Bromera, 2010. 434 p. ISBN 978-84-9824-704-6

La citació: «Parlem de llibres» (L’Illa, 55)

Al contrari del que se sol pensar, la televisió, la ràdio i Internet poden ser un bon complement de les nostres aficions lectores, o un gran aliat quan es tracta d’iniciar els més joves en la lectura. [...] Darrerament, el mitjà ideal per fer això és Internet, un espai cada vegada més utilitzat com a fòrum d’intercanvi d’opinions sobre qualsevol tema; també sobre literatura. De fet, hi ha clubs de lectura organitzats des de bilioteques públiques o des de centres d’ensenyament que tenen un lloc en la xarxa perquè els participants hi puguen dir la seua sobre el llibre en qüestió.

La revist L’Illa, d’Edicions Bromera, té una secció fixa sobre foment de la lectura, el «Quadern d’animació lectora», que malgrat que és breu, té algunes bones idees per al foment de la lectura en els més petits. El fragment anterior pertany a «Parlem de llibres: el plaer de compartir les lectures», elaborat per la Fundació Bromera per al Foment de la Lectura. No hi ha exemples, però sí que n’hi ha a les pàgines anteriors, on Gonçal López-Pampló, a «Llibres, pantalles, lectures», ofereix uns quants enllaços a recursos d’Internet que poden servir de font de recursos, de lectures i com a font d’experiències:

[...] cal aprofitar la tendència dels menuts a compartir les seues experiències lúdiques i recordar que, sovint, les persones que més naveguen o més juguen són també les que mes música escolten, les que més lligen, etc. Aquest perfil de consumidor cultural complet i divers és característic del nostre temps i és el destinatari principal de les propostes que busquen promoure la lectura coma a experiència.

Podeu llegir els textos complets dels dos articles al número 55 de la revista L’Illa, al web d’Edicions Bromera.

La citació: «Elogio de la lectura» (Pilar Rahola)

Días de fiesta, días de libros. La lectura es un ejercicio muy señor, que no ama los tiempos acelerados, ni las cuitas nerviosas, ni tolera bien los excesos humanos. Amante apasionada de la soledad, la lectura requiere el espacio conquistado a uno mismo, y sólo triunfa allí donde triunfa nuestro propio tiempo. Pero cuando encuentra su momento, entonces reina más allá de todo placer. Libros para leer, amontonándose en los sofás de los días ganados, en las mesitas de las noches sin despertador, en las arenas de nuestros sueños con playa.

Pilar Rahola. «Elogio de la lectura». La Vanguardia, 3 de març de 2010.

Coruña 2010. A cidade que le

Postal Coruña a cidade que le

La meva corresponsal corunyesa, Catuxa Seoane (que coneixereu potser pel bloc Deakialli Documental), m’envia les dues postals que ha editat la Concellaria de Cultura del Concello da Coruña per publicitar la campanya «Coruña 2010. A cidade que le», amb la qual es vol celebrar que la Corunya té una relación molt especial amb el llibre i la lectura:

A Coruña conta con dez bibliotecas públicas e unha delas, a Biblioteca da Casa do Consulado, pode presumir de ser a máis antiga do Estado. A feira do libro coruñesa está considerada a terceira máis importante das que se celebran en España segundo datos dun reciente estudo. A nosa cidade é tamén a que ten un maior número de librerías por número de habitantes. Un informe sobre o estado das bibliotecas públicas feito pola empresa Eroski coloca A Coruña nos postos de cabeza só superada por Bilbao en canto á calidade do servizo, do que destacan a atención, a cantidade de materiais e os amplos horarios.

[podeu llegir la resta del resum de la campanya fent clic a l’enllaç següent: resumo da campaña]

Hi ha previstes diverses activitats relacionades amb les biblioteques i la lectura, com ara un concurs d’anuncis sobre el valor de la lectura i visites guiades a la Biblioteca da Casa do Consulado, entre d’altres. Es pot consultar tota la informació sobre la campanya a la pàgina que li han dedicat al web del Concello de Cultura: A cidade que le.

Reto 2010, un reto con carácter

Ja és aquí. Després d’una tensa espera, finalment podem accedir al web del Reto 2010. De què parlo? Doncs dels reptes de lectura que planteja cada la Meri Gallego i que estan oberts a tothom que hi vulgui participar: és tan senzill com anar a la pàgina web i donar-s’hi d’alta. I en què consisteix? Doncs enguany per superar el repte cal llegir 29 llibres, del gènere que es vulgui, però amb una condició: que els caràcters totals dels títols sumin 365, tants com dies té l’any. Hi ha una dificultat afegida: només és pot llegir un llibre per nombre de caràcters. Així, hi ha d’haver un títol de 25 caràcters, un de 24, un de 23, etc., fins a 1. Em direu que aquesta sèrie no suma 365, és veritat: els 40 caràcters que falten corresponen a 4 llibres de la llista de recomanacions, cadascun dels quals valdrà 10 caràcters independentment del títol. A més, hi ha l’opció d’utilitzar tres comodins, la qual cosa facilitarà el repte. Però si us interessa, millor que us llegiu les instruccions i les 10 preguntes bàsiques sobre el repte.

Enguany el repte és més lliure, ja que no cal circumscriure’s a gèneres o temes, com l’any passat, i això permetrà que tothom pugui llegir el que li vingui de gust. A més, hi ha tot un any per superar-lo!

Jo ja m’hi he donat d’alta. I vosaltres, us animeu a participar-hi?

Banner del Reto 2010

Reto 2010, un reto con carácter

El vici de llegir

[Apunt publicat simultàniament al blog Frikitecaris]

Sempre ho em dit: llegir és un vici i és un perill per a la integritat del nostre jovent. I els bibliotecaris… quines perles! Amb el seu aire de mosqueta morta, les caretes de no haver trencat mai un plat, les seves rebequetes i jerseiets, les camises cordades fins al botó de dalt i les ulleres fent equilibri a la punta del nas… són el pitjor que es pugui trobar sobre la Terra. I si no us ho creieu, pregunteu-li al Jonan de Baraka, el cosí germà basc del Neng de Castefa, que estigué a punt de perdre amics i estil de vida per culpa d’un bibliotecari i els llibres que li deixava. Que no us ho creieu? Doncs veniu i mireu el vídeo…

(De Vaya semanita, programa d’humor d’Euskal Telebista).

La citació: Jaume Vallcorba

Sota el títol «El futuro de la edición literaria de calidad», l’editor Jaume Vallcorba fa una reflexió al número de setembre de Letras libres sobre què és literatura de qualitat i què no, i quin és el camí perquè els lectors puguin arribar a gaudir-ne i a reconèixer-la: per ell, el que les diferencia principalment és la complexitat, densitat i pertinència significativa —majors en la literatura de qualitat—, i la velocitat amb què es consumeixen; i destaca que només mitjançant l’educació es pot crear lectors que siguin capaços de diferenciar una de l’altra i que l’existència d’aquests lectors és l’únic que pot salvar la literatura de qualitat. Vallcorba s’alinea amb els contraris a la idea que cal que es llegeixi, sigui el que sigui, perquè no creu que el lector acostumat a la literatura de consum estigui preparat per enfrontar-se a la literatura de qualitat. Siguin quines siguin les nostres idees sobre aquest tema, val la pena llegir l’article sencer. Aquí només hi deixaré una petita píndola:

El niño lector del que hablaba hace un instante leyendo bajo las sábanas se irá haciendo con un caudal importantísimo de recursos literarios casi sin darse cuenta. La lectura le servirá no solamente para ahuyentar el tedio, sino también para irse familiarizando con la literatura y sus recursos, así como el mundo importantísimo de referentes y paisajes que habrán de amueblar su cerebro en sintonía con los lectores que le precedieron y que le habrán de suceder en el tiempo. Los libros que irán llenando su biblioteca personal, aún si son olvidados, dialogarán con viveza con los libros que leerá en el futuro, en una sutil red de correspondencias, y acabarán formando parte, mucho más que de la diversión inmediata que sin duda le habrán de proporcionar, de su propia sangre.

La mala literatura no podrá ser, por el contrario, más que un tedioso catálogo de “tics” repetidos hasta el hastío, en aquella impostación del lenguaje cotidiano que para el mal lector responde a lo “literario”. Serán rechazados por el buen lector con la misma displicencia con que se evita el cromo de las habitaciones de hotel que pretende ser arte. Este lector experimentado y complejo buscará con auténtico anhelo nuevos libros en los que encontrar el mismo fondo de verdad con fibra. Ningún sucedáneo podrá satisfacerle.

La resta de l’article la trobareu aquí:

A l’autobús

Puja a l’autobús i s’asseu al primer seient que troba. De la bossa que porta penjada a l’espatlla en treu un llibre i es posa a llegir. Van passant parades i més gent puja al vehicle, d’altra en baixa. Un grup d’adolescents es parlen a crits d’una punta a l’altra de l’autobús: una d’elles, amb el mòbil enganxat a l’orella, s’exclama que l’amiga amb qui parla no s’hagi lligat encara algú de qui no han dit el nom i la renya perquè l’amiga no li telefona i gasta massa saldo. Una dona jove s’asseu al costat del viatge lector, després de preguntar al conductor si l’autobús passa per algun carrer que el lector, distret amb la lectura, no ha acabat de capir. Els adolescents continuen cridant quan, abans d’arribar a la seva parada, el lector interromp la lectura, posa el punt de llibre a la pàgina on era, tanca el llibre i el guarda a la bossa. I llavors, només llavors, la seva veïna de seient li demana si sap on ha de baixar per anar a tal carrer. Només llavors.

Quan el viatger baixa de l’autobús, les portes empresonen dins del vehicle la cridòria dels adolescents, que continuen parlant-se a crits.

La citació: Milo J. Krmpotic

La discussió sobre la bonesa de l’obligatorietat de la lectura a l’ensenyament primari i secundari per formar lectors o per espantar els joves quan vegin un llibre en el futur és vella i no sembla que s’hagi d’acabar: com en altres aspectes relacionats amb la lectura, cadascú té una idea diferent. Dels molts arguments a favor i en contra de les lectures obligatòries, a la secció «Tema del mes» del darrer número de la revista Qué leer Milo J. Krmpotic defensa l’obligatorietat com una via per fer descobrir els joves lectors autors que potser, d’una altra manera, no arribarien a descobrir mai. En copio un fragment que recull la postura de l’autor de l’article:

[...]Porque, en términos personales, mi vida escolar en su variante lectora amparó grandes descubrimientos a los que no necesariament hubiera llegado por otras vías, lo mismo en el terreno del mero entretenimiento (desde El zoo de Pitus del citado Sorribas hasta Michael Ende) que en el de los libros que podríamos catalogar de “adultos” (Un mundo feliz de Huxley, La peste de Camus…) o a la hora de ir más allá del género novelesco (El estudiante de Salamanca, Tres sombreros de copa…).

[...]Pero, casos clínicos aparte, dudo mucho que la obligatoriedad vaya a provocar grandes traumas, a restar lectores en vez de sumarlos. Y, quizá rodando ya precipicio de la obviedad abajo, añadiré la fórmula del éxito: un plan tan estructurado como progresivo y debidamente tutelado, donde poco importe que se lea La historia interminable en detrimento de El tiempo de los sueños [...] pero no se acabe, con los años por obviar títulos de perfil más “difícil”.

Em sembla que jo estic més  a prop d’aquest punt de vista que del contrari, al cap i a la fi a mi les lectures obligatòries no em van fer nosa i vaig descobrir algun llibre que potser no hauria llegit d’una altra manera (o hauria trigat a fer-ho). Ara, que també vaig haver de llegir algun llibrot ben avorrit…

  • Milo J. Krmpotic. «¿Leer a Ende, leer a Solzhenitsin?». Qué leer, núm. 148 (2009), p. 4.