Arxiu d'etiquetes: lectors

«Un libro quiere ser tu amigo»

Afegir a aquest títol el subtítol «y un periodista tu enemigo» m’havia semblat una manera de reblar la idea que voldria transmetre, tot i que no era exactament això: no, el periodista no és enemic meu, ni de ningú, però falla i falla molt. El títol de l’apunt és el de l’article, a doble pàgina, de  Xavi Ayén a la secció de Cultura de La Vanguardia d’ahir diumenge, en el qual parla de la presència de lectors i editorials en xarxes socials i blocs. Passant per alt la barreja de plataformes i serveis que cita, hi ha dos detalls que m’han fet saltar les alarmes i pensar que no anàvem bé: o el periodista no ha fet bé la feina i no ha cercat prou, o no sap de què parla, o vés a saber què.

D’entrada m’ha sobtat i molt que en la columna on esmenta diversos serveis destinats als lectors —i on hi cap des de l’aplicació de catalogació de biblioteques personals de què ja he parlat manta vegada, LibraryThing, a webs d’editorials, i webs on compartir lectures— no hi ha Què llegeixes, el portal en català més important i més actiu pel que fa al comentari i a la recomanació de lectures. Em sorprèn que s’ignori aquest portal en un diari publicat a Catalunya i que en canvi s’esmenti Goodreads i Shelfari on la presència catalana és menor.

L’altre detall que m’ha cridat l’atenció i que és un error dels grossos, té a veure amb LibraryThing. La descripció és prou acurada, però quan diu que enllaça amb Amazon i la Biblioteca del Congrés dels Estats Units, també podria dir que enllaça amb el Catàleg Col·lectiu de les Universitats de Catalunya (CCUC) i amb Aladí, el Catàleg de la Xarxa de Biblioteques Municipals. Però la cirereta del pastís és la darrera part de la descripció: «En inglés». Ai. No senyor: LibraryThing està traduït o en procés de ser traduït a una cinquantena de llengües, entre elles el català. A dia d’avui, el portal català és el setè amb més contingut traduït (un 90,9 % el diumenge 24 d’octubre) i es pot accedir a la versió que t’interessi directament, sense haver de passar per l’anglesa. La comunitat de lectors catalans a LibraryThing potser no és gaire gran, però amb 1361 membres és la catorzena comunitat (o la quinzena, si separem la portuguesa en dos com apareix al portal).

Encara hi ha més: aquesta petita comunitat de lectors catalans han aconseguit que dues editorials que publiquen en català, Publicacions de la Universitat Rovira i Virgili i Bromera, s’hagin afegit al programa Crítics matiners de LibraryThing i estiguin oferint als lectors de tot el món les novetats que publiquen, a canvi només que n’escriguin un comentari.

No em direu que això no té res a veure amb el tema de l’article en qüestió, però sigui com sigui s’ha obviat o s’ignorava. I així anem fent…

L’article:

  • Xavi Ayén. «Un libro quiere ser tu amigo». La Vanguardia, 24 d’octubre de 2010, p. 46-47.

Si una tarda un viatger…

El viatger, amb més de dues hores d’espera per endavant —perquè, previsor com és, arriba a l’aeroport amb temps de sobra per facturar i encara haver-se d’esperar una estona— el viatger es dirigeix al quiosc per comprar la premsa del dia. Mentrestant, dóna un cop d’ull a les piles de llibres i a les prestatgeries: no hi troba res que no estigui signat per algun personatge conegut o que no en parli, a part de la literatura que es pot trobar a qualsevol llista dels deu més venuts. Passa de llarg els prestatges de revistes, diverses i abundants, i els de llibres per criatures i s’acosta als prestatges de llibres en altres llengües: crespuscles i ombres del vent i pilars de la terra i els best-sellers que us pugueu imaginar en diverses llengües —perdó, en tres o quatre llengües bàsicament: anglès, francès, alemany i italià—, novel·la rosa, alguna cosa de misteri, novel·la història… i de cop i volta el viatger se sent atret per un llibre: no està posat, com gairebé tots els altres, amb el llom mirant enfora, sinó que mostra tota la coberta que de seguida atrau la mirada. Sota unes lletres escrites amb punts, com si fossin les bombetes d’un cartell lluminós, l’espatlla nua i el clatell d’un home d’esquena. Colm Tóibín, Love in a dark time. Gay lives from Wilde to Almodóvar.

El viatge agafa el llibre i el fulleja. Mira els llibres que hi ha sota: no tenen res a veure. Cerca amb atenció pels prestatges per veure si n’hi ha més, i només en troba un altre exemplar, al prestatge de terra. Llibres de ol·leccions diferents d’editorials diverses omplen els prestatges de la secció «Llibre de butxaca» i aquest Love… llança una pregunta que no obtindrà resposta: què hi faig aquí? Com ha arribat aquest llibre, un assaig sobre artistes homosexuals, a les lleixes d’un quiosc d’aeroport on no hi ha cap altre llibre d’un tema semblant? Per quina broma del destí?

Tant se val. L’espera promet ser llarga. El vol ha estat ajornat. El viatger torna a obrir el llibre, acaba de llegir-ne la introducció i després es dirigeix a caixa. «Nueve noventa y cinco», diu la caixera.

La citació: Teresa Moure

És veritat que jo no era ni vella, ni lletja, ni malfactora, però per això mateix m’aprofitava que estava fora de les sospites dels tribunals per aprendre de totes les fonts que podia, que no et puc revelar ara, les arts que els homes savis, com el meu amic, menystenien. […] Jo sabia que el 1595 una ordre de Felip II per als Països Baixos esmentava les dones velles com a particularment sospitoses dels crims de bruixeria. I avisos semblants circulaven entre les autoritats prevenint de les dones lletges o de les viudes, especialment de les que sabien llegir. Quina ximpleria! Ni les lletges eren perilloses per lectores, ni hi havia dona que se salvés de la crema si s’havia guanyat algun enemic reconegut.

Teresa Moure. Herba d’enamorar. Tr. Pere Comellas. Barcelona: La Campana, 2006. p. 184-485.

Els vostres bibliotecaris

Els camins de la vida són ben estranys. Jo, bibliotecari, no vaig trepitjar per primera vegada una biblioteca fins a una edat ben avançada, quan ja m’afaitava el bigoti. De petit, a part de la biblioteca de casa, només havia passat una hora setmanal a la modesta biblioteca de l’escola, on una bibliotecària francesa ens intentava introduir en els misteris de la classificació i la circulació —la catalogació i la indexació no, que devien ser considerades arcans massa complicats per a les nostres tendres ments. La primera vegada, però, que vaig entrar en una biblioteca «de debò» no puc dir que fos gaire satisfactòria: aquella immensa i fosca biblioteca, més semblant a una cova que a un temple de saber i cultura, m’espaordí de tal manera que fins que era ja a la universitat no vaig tornar a trepitjar-ne cap més. Després, temps a venir, una biblioteca es convertiria en el meu refugi —però mai no vaig arribar a tenir un bibliotecari de capçalera, un bibliotecari que pogués anomenar «el “meu” bibliotecari», com fa la Tina.

Sí, perquè tot això venia a tomb per ella, la Tina, que ha escrit el millor homenatge que ningú podria fer a un bibliotecari. No sé si un bibliotecari d’universitat arribarà mai merèixer un record així, però estic segur que tots nosaltres, els bibliotecaris i les bibliotecàries que estimem la nostra feina i intentem donar el millor de nosaltres en cada petita tasca que emprenem, voldríem poder deixar en alguna de les moltes persones amb les que hem tractat i tractarem al llarg de la nostra carrera una espurneta igual.

On havia posat els kleenex, jo?

Els lectors a qui no agradaven les lectures dels altres

No falla: tan aviat un llibre es posa de moda i es llegeix massivament, i apareixen els antis amb els seus arguments d’autoritat (morals, com diu Antoni Puigverd a La Vanguardia, que és on he seguit la «polèmica» que va començar amb una columna de Francesc-Marc Álvaro i ha continuat amb cartes al director i altres intervencions dels columnistes habituals). Que no em sembla malament que hi hagi antis, al contrari: jo mateix he estat irracionalment anti (anti Forrest Gump sense haver-la vist, anti Forrest Gump des que la vaig veure…), però per això mateix crec que cal ser anti amb una mica de coneixement i de respecte als altres.

No tots els lectors llegeixen pels mateixos motius ni cerquen obtenir de la lectura el mateix. Hi ha qui només llegeix per plaer, hi ha qui llegeix per divertir-se, hi ha qui llegeix per informar-se; hi ha lectors que no llegeixen llibres llargs i n’hi ha que només llegeixen un gènere. I en conseqüència hi ha llibres per a cada tipus de lector. El que és un error és pensar que gaudir d’un tipus de literatura exclou gaudir d’altres. Oposar a determinades lectures els grans clàssics de la literatura occidental (molts dels quals, tot s’ha de dir, contenen parts avorridíssimes si no són completament soporífers del començament al final) només és una mostra d’una concepció tancada de la literatura i, també, d’un prejudici contra tot el que se surt del cànon; per no dir que demostra una absurda idea de superioritat envers els altres. I potser caldria recordar una altra vegada que algunes obres considerades avui clàssics es van publicar com a fulletons en diaris i revistes…

Criticar per criticar, tots ho hem fet en algun moment. Deu ser que tenim una innata tendència a desconfiar de tot allò que té èxit. No s’ha d’entendre això com una defensa del tot s’hi val o de la qualitat mesurada en vendes: hi ha molta porqueria venuda amb èxit després d’una bona campanya de màrqueting. És més una defensa de la lectura en un sentit ampli: jo no diré com un dels lectors de La Vanguardia en una carta al director que millor que la gent llegeixi que no que vegi la televisió tot el dia, però sí diria que millor que la gent llegeixi que no que no ho faci. Potser alguna d’aquestes lectures que tant semblen ofendre algunes ànimes exquisides (sense haver-les llegit, esclar, no fos cas que s’ho passessin bé fent-ho!) portaran aquests lectors a ampliar horitzons. I si no ho fan, tampoc no passa res: al cap i a la fi, cada lector cerca en la lectura una finalitat diferent.

Enllaços:

Sala de lectura, lxxii: La lectura i la vida, d’Emili Teixidor

Emili Teixidor. La lectura i la vida. Columna, 2007.M’agrada com escriu l’Emili Teixidor. Fins ara, he gaudit força amb les dues novel·les seves que he llegit (Pa negre i Laura Sants) i acostumo a llegir la seva secció (se’n pot dir columna, quan és horitzontal?) al suplement Cultura de l’Avui. Un dels temes de què sovint parla és la lectura i com fer que els joves llegeixin, i com que a més aquest és un tema que m’interessa, quan va sortir aquest llibre no vaig pensar-m’ho gaire i el vaig comprar. I a pesar que no m’ha avorrit, sí que m’ha decebut una mica…

Del títol en podem treure la conclusió que es tracta d’un llibre sobre la lectura i sí, ho és, però amb una particularitat: és un recull de textos (articles, conferències, etc.) que l’Emili Teixidor ha fet, però no tots tenen la lectura com a tema principal. El segon però és conseqüència d’aquest fet: en tractar-se materials diversos aplegats en un mateix llibre, hi ha força repeticions, algunes literals, al llarg del llibre. I això porta el lector a pensar que potser el títol escollit no era el més adient, ja que en alguns moments s’allunya tant del tema de la lectura (als dos capítols dedicats al teatre la lectura hi apareix de passada) i no hi torna fins més tard.

Tanmateix, pel que fa al tema de la lectura, és un llibre força interessant amb bones idees per totes aquelles persones que s’hagin d’enfrontar al dubte de com fer que els infants i els adolescents llegeixin, ja que presenta els encerts i les fallades que es habitualment es fan i suggeriments per aconseguir que es llegeixi. Per què és tan important que el jovent, que tothom, llegeixi? Segons Teixidor, i ja em disculpareu la mala síntesi feta a partir de fragments dispersos al llarg del llibre, «el llibre és l’altre nom del gran procés d’humanització d’aquests animals racionals que som» (p. 61); la lectura té com a dos objectius elementals «l’obtenció de plaer i l’avanç en el coneixement moral» (p. 81); el llibre és la veu del passat, «conté una part important del pensament, d’una experiència més àmplia i de la vida oberta per on circulen els vius i els morts, on tornen aquells que ja no hi són i on prenen forma aquells que mai no han existit» (p. 125), i, per acabar aquest mini resum

La lectura és la condició imprescindible per a la competència dels mitjans i la capacitat de judici que influeixen directament sobre la participació activa en el sistema democràtic [p. 130]

Aquest últim argument no és nou, són nombrosos els autors que mantenen que sense la capacitat de judici crític que s’hauria d’obtenir a l’escola i mantenir mitjançant la lectura, no hi ha ciutadans. Tanmateix, hi ha condicions per a assolir aquestes finalitats de la lectura: que els llibres que es llegeixen estiguin ben escrits i que els autors siguin honestos, és a dir, «que la posició de l’autor respecte al tema que tracta la seva obra refusi l’engany, la propaganda, el proselitisme, els llocs comuns, la informació esbiaixada o deficient, etcètera» (p. 90). Aquestes afirmacions les fa en relació amb els clàssics infantils i juvenils, però crec que es poden extrapolar a qualsevol lectura i a qualsevol lector.

Dels aspectes més interessants que podem trobar en el llibre hi ha la caracterització de les etapes de la lectura i dels tipus de lectura. En resum, Teixidor parla de dos tipus de lectura: la personal, que és aquella que ens fa somiar, la lectura voluntària «que ens parla del sentit de la nostra vida»; i la instrumental, que és la que ens ha de permetre reeixir en el món laboral. Quant als lectors, Teixidor exposa les diferents etapes per les que passem: abans dels sis anys, el lector més que llegir juga; el lector infantil, del set als dotze anys, que es veu com l’heroi de les seves lectures i la narració comença a ser inseparable del desig; el lector juvenil, dels tretze als disset anys, que comença a buscar en la literatura respostes i models que expliquin quin lloc ocupen al món; i el lector adult. En aquest punt, trobem el lector que es manté en l’etapa juvenil, que busca textos transparents sense cap dificultat (lector habitual de best-sellers, que no han de ser necessàriament dolents si tenen les característiques que ja hem esmentat sobre els bons llibres: que estiguin ben escrits i que sigui honest quant a la informació que conté), i un altre tipus de lector que davant d’un text complex no es dóna i intenta comprendre’l, s’esforça a superar-se i a superar els obstacles que troba en la lectura. Aquest lector evoluciona a l’últim estadi, el de lector pragmàtic:

El lector pragmàtic és el que després d’haver-se esforçat per comprendre la problemàtica literària i fins i tot després d’haver adoptat una o diverses teories per interpretar textos, llegeix el que li interessa amb plena consciència del que llegeix. I els principals motius pels quals llegeix un lector pragmàtic són essencialment tres.

Primer: el lector llegeix per evadir-se, no només dels problemes sinó del tractament problemàtic dels problemes. […] Segon: el lector cerca la veritat. […] I tercer: el lector cerca unes imatges útils que puguin tenir un significat i un poder especial per a ell. [p. 70]

I no conté cap crítica, el llibre? Sí, i tant. Contra determinats continguts que ofereixen els mitjans de comunicació, «dedicats a distreure els ciutadans amb les trivialitats de personatges que no han fet cap mèrit per merèixer cap mena d’interès social i molt menys cultural, transformant la vida de tot un país en una ronda contínua de xafarderies de veïnat, i rebaixant el que hauria de ser un diàleg públic seriós sobre les coses públiques en un vodevil repetitiu de mal gust.» (p. 166); contra l’excessiva confiança en els mitjans tecnològics; contra determinats best-sellers que intenten passar per reals fabulacions de fets històrics, conspiracions, etc.; i fins i tot contra les biblioteques.

Un dels trets del llibre que m’ha semblat més curiós és que dediqui tan poc espai a les biblioteques, tenint en compte que el mateix autor defensa la importància que tenen en la promoció de la lectura. Tanmateix, els fa algunes crítiques: una, que caldria que dediquessin més esforços a aconseguir que els lectors llegeixin bé que no pas a que llegeixin molt; una altra, que amb l’excusa d’atraure lectors les biblioteques ofereixen molts productes que no tenen res a veure amb la qualitat i l’exigència necessàries per formar bons lectors (ell no ho diu amb aquestes paraules, però es refereix a les revistes del cor i semblants). També, i aquí no hi estic gens d’acord, exhorta les biblioteques a abandonar les enciclopèdies en paper, perquè tenint Internet no fan falta: no hi estic d’acord perquè com bé sabem els que treballem a Internet habitualment, ni a Internet hi és tot ni tot el que hi ha té la mateixa qualitat. En tot cas, les biblioteques, ha que segon ell han de mantenir un nivell d’exigència (i això es tradueix o s’hauria de traduir en nivell de qualitat) poden oferir accés a enciclopèdies en línia. Per altra banda diu que les biblioteques han de tenir diccionaris… i no esmenta que la majoria de diccionaris de llengua s’han pogut consultar a Internet gratuïtament molt abans que algunes enciclopèdies. Aquest apartat, dedicat a les biblioteques, no m’era del tot nou, tanmateix, ja que és el text que va llegir Teixidor el novembre del 2005 a les Jornades Biblioteca Pública i Lectures.

I amb tanta crítica al final ni jo mateix sé si m’ha agradat o no… no, sí m’ha agradat. Malgrat les repeticions de què parlava més amunt, els capítols dedicats íntegrament a la lectura, fins i tot aquells que són únicament notes esparses posades unes darrere les altres, a manera de pensaments, són força interessants.

I a manera de colofó, una cita:

Els lectors van desesperats per trobar històries que els proporcionin materials imaginatius per crear nous mons en els quals es puguin perdre o puguin comprendre millor el funcionament del món en què viuen. Els lectors busquen passar una bona estona perduts en altres mons, o en el costat més salvatge o sorprenent d’aquest món.

Encara que sàpiguen que el tresor dels llibres no és mai real i no és essencial per sobreviure, tots els lectors busquen en els llibres una metàfora de la felicitat. [p. 19]

El llibre:

  • Emili Teixidor. La lectura i la vida. Barcelona: Columna, 2007. 189 p. ISBN 978-84-664-0805-9.

 

Technorati Tags:

Sala de lectura, lxx: Soldados de cerca de un tal Salamina, d’Eduardo Fernández

Eduardo Fernández. Soldados de cerca de un tal Salamina. Barcelona: Comanegra, 2008.No recordo haver comès gaire barbaritats quan he anat a comprar un llibre, i això que tinc una memòria que sol anar a la seva i barreja autors i títols segons com té el dia. Afortunadament, no recordo haver dit mai en veu alta les curioses combinacions que l’oblit em proporciona, tot i que en alguna ocasió m’he passat una bona estona buscant un títol al prestatge de l’autor que no tocava… o alguna òpera: el dia que decideixes que Mozart va escriure Il barbiere di Siviglia és millor que no surtis de casa i menys per compar una gravació d’aquesta òpera. Suposo que això, a més de l’entrada que va escriure El Llibreter (que és l’autor de l’epíleg del llibre, tot s’ha de dir), és el que em va convèncer de llegir el llibre: Soldados de cerca de un tal Salamina. Grandezas y miserias en la galaxia librería, d’Eduardo Fernández.

Soldados de cerca és bàsicament un recull d’anècdotes sobre la feina dels llibreters. Consta de dues parts i un epíleg. La primera part tracta de la feina de llibreter i dels actors que hi intervenen —llibreter, caixeres, dependents, encarregats de magatzem, repartidors, comercials, etc.— escrita amb molt sentit de l’humor i una considerable dosi d’ironia. La segona consta bàsicament de les equivocacions que cometen els compradors a l’hora de demanar un llibre (el títol del llibre n’és un exemple), comentades breument pel llibreter. És una lectura lleugera i entretinguda, que no pretén ser un text científic o rigorós, sinó aconseguir un somriure en el lector o, fins i tot, una riallada (en paraules de l’autor mateix).

Quant a mi, l’interès principal del llibre rau en el fet que la feina de llibreter i la de bibliotecari, malgrat tenir diferències importants (l’objectiu mateix d’una tasca i altra és diferent), tenen força punts en comú, relacionats amb el llibre i el lector, sobretot. Moltes de les anècdotes que explica Eduardo Fernández podrien haver passat en una biblioteca —i, de fet, hi passen: les confusions sobre autors i títols sovintegen, així com preguntes que molt sovint et porten a pensar si el lector sap on és realment. Hi ha fins i tot alguns fragments del text en què canviant només una paraula semblaria que els hagués escrit un bibliotecari. Per exemple, el paràgraf amb què comença el llibre:

Imaginemos un recinto mágico: un lugar donde impera el silencio, el recogimiento y los murmullos. Imaginemos paredes adornadas con toneladas de silencioso papel en cuyo interior habitan los más profundos secretos del conocimiento y el saber: la Librería [la Biblioteca]. Imaginemos, triste y sorpredentemente, que los profesionales que cuidan de ellos y los visitantes que desean acceder a tan codiciados objetos, con frecuencia, poco o nada comparten con el conocimiento que si extraordinario contenido alberga. [p. 15]

I és el mateix autor que emparenta llibreters i bibliotecaris: las librerías no son bibliotecas, aunque estas sean una de sus raíces, diu a la pàgina 16, i més endavant insisteix:

El librero puede parecer un ser extraño. Un personaje inclasificable que mutó en las bibliotecas en eras pasadas para reptar hasta la calle y convertirse hoy en día en una pieza más del engranaje del mercado. [p. 27]

No sense caure en alguns tòpics, malgrat tot:

Seguramente el sueño virtual de librero es poder llevar la seccion a su gusto, sin tener que atender constantemente a los clientes. En eso todavía arrastra los viejos genes de su antepasado, el bibliotecario. [p. 27]

És, com deia més amunt, una lectura entrentiguda, que almenys a mi m’ha fet somriure sovint i riure més d’una vegada, amb la qual cosa crec que l’autor ha aconseguit una de les finalitats del llibre:

La mejor noticia sería saber que han pasado ustedes un buen rato. Nos conformaríamos con que durante la lectura hayan esbozado alguna sonrisa, y si fue una carcajada, estarán colmados nuestros anhelos. De eso se trataba, no piense que de más. [p. 161]

I no vull acabar sense esmentar l’epíleg d’El Llibreter, que tanca el llibre arrodonint la reflexió inicial sobre la feina de llibreter, una feina amb molt de vocació i que requereix grans dosis de paciència (si fa no fa, com la feina de bibliotecari), i de la qual n’està força satisfet (com es pot deduir també de la lectura del seu blog).

La Sfer també l’ha llegit: «Grandezas y miserias».

El llibre:

  • Eduardo Fernández. Soldados de cerca de un tal Salamina : Grandezas y miserias en la galaxia librería. Epílogo de El Llibreter. Barcelona: Comanegra, 2008. 171 p. ISBN 978-84-935566-5-5.

Passant llista

o, Usuaris

El tímid, el perdonavides, l’agressiu, l’educat, l’impertinent, el que baixa d’Arbeca, l’insolent, el que no sap què vol i el que no sap que no sap què vol, el que crida massa i el que parla amb un fil de veu, el dubitatiu, el que xerra pels descosits i el que has d’obligar a parlar, el que se sent superior a tu i el que et fa tres reverències per donar-te les gràcies… o te les faria si s’atrevís, el pesat, l’impacient, el que es meravella amb tot i el que tot ho troba escàs, el que demana i el que exigeix, l’antipàtic, el que sempre somriu, el paranoic de les conspiracions, el que sent molestar-te i el que t’interromp sempre que pot, el que li falta un bull, el que menja a la sala, el que no silencia el mòbil, el que corre per la sala per respondre una trucada, l’expert informàtic que no sap guardar un document en un disquet i el que no en sap però no li fa vergonya preguntar i aprendre, el que ve per primera vegada, el que mai no ha utilitzat un ordinador, el simpàtic, l’enginyós, el que fa broma i el que no té sentit de l’humor…