Arxiu d'etiquetes: Leandra Overmann

Nits d’Òpera, XVI : Le villi i Edgar

O, Buscant en Manu

Bé, no tant. Però com que ja era la segona vegada que anava al Liceu des que en Manu va dir que preguntés per ell, dijous ho vaig fer… però no hi era, o això em van dir. De tota manera, havia arribat justet i no crec que haguéssim tingut gaire temps de fer-la petar, i més tenint en compte que ell hauria estat treballant.

El post també es podria haver titulat «Dos pel preu d’una», ja que la funció de dijous va ser programa doble i, a més, estrena absoluta al Liceu: dues òperes de Puccini, de les primeres que va escriure, Le villi i Edgar, amb l’Orquestra de València dirigida amb molta energia per Miguel Ángel Gómez Martínez, el Cor de la Generalitat Valenciana i l’Escolanía de Nuestra Señora de los Desamparados.

La primera és una òpera ballet, però en representar-la en versió concert no hi va haver cap ballet (i això que la dansa hi té una part important); no obstant això, pels que l’any passat vam tenir la mala sort de sentir la soprano Ana María Sánchez esgargamellant-se i destrossant les millors àries de Norma, va ser tota una satisfacció recuperar aquesta soprano de bella veu en un bon moment, per poder-ne gaudir i sentir de què és capaç (encara que l’òpera no donés per gaire). Pel que fa a l’argument, està basat en la llegenda de les villi, criatures sobrenaturals, mortes per culpa de l’abandó, que habiten els boscos i que, segons la llegenda eslava que recollí Heinrich Heine, les nits de lluna persegueixen els enamorats culpables i els obliguen a ballar una dansa extenuadora que els porta a la mort. Roberto (Gustavo Porta), després de casar-se amb Anna (Ana María Sánchez), l’abandona i s’amistança amb una altra dona. Quan, penedit, torna amb Anna, troba que la noia és morta i, a la nit, les villi el persegueixen.

La segona és una òpera d’argument bastant rocambolesc, però amb unes melodies molt belles i que, en alguns moments, recorden melodies d’òperes posteriors de Puccini. Fidelia està enamorada d’Edgar qui, després de cremar casa seva, fuig amb Tigrana, un noia que havia sigut abandonada al poble i que havia crescut fora de les convencions socials. Temps després, ell, avorrit, s’allista a l’exèrcit (on retroba Frank, germà de Fidelia i que havia estat enamorat de Tigrana). Passa el temps i retrobem Frank al seu poble amb Fidelia, vetllant les despulles d’Edgar: però el frare que els acompanya vol impedir que s’enterri Edgar en terra sagrat i convenç Tigrana de fer un fals testimoni. Quan el fa, però, el frare es dóna a conèixer com a Edgar, que s’havia disfressat i havia fingit la seva mort per comprovar la fidelitat de Frank i Fidelia, i Tigrana és expulsada del poble, però abans apunyala Fidelia. Deixant això de banda, vam gaudir de les veus excel·lents de la soprano Marussa Xyni (Fidelia), del tenor Emilio Ivanov (Edgar), de la mezzo Leandra Overmann (Tigrana) i del baríton Mique Ramón (Frank), si bé van haver de lluitar contra una orquestra de so molt potent i uns cors que de tant en tant els tapaven.

Teniu més informació al web del Liceu: Le villi i Edgar. I si voleu més informació sobre Puccini, aquí teniu per on començar: Pucciniana.

Nits d’Òpera, X: Götterdämmerung (07.07.2004)

Comencem aclarint que no sóc wagnerià. De fet, potser caldria aclarir, per si no va quedar prou clar l’altre dia, que hi ha òperes que m’agraden molt i altres que no m’agraden tant, i que hi ha compositors que m’agraden més que altres, però això no vol pas dir que tot el que hagin fet uns o altres m’agradi o no m’agradi.

Fet aquest aclariment, diré a més que de les quatre òperes que formen la tetralogia de l’anell del nibelung de Richard Wagner la que més m’ha agradat és El capvespre dels déus (Götterdämmerung). Ja hi anava bastant predisposat després d’haver-la escoltat unes quantes vegades a casa, i el que vaig veure i escoltar al Liceu el passat dia 7 de juliol va ajudar a acabar d’arrodonir aquesta sensació.

La posada en escena de Harry Kupfer, plena d’elements futuristes però sense barroquismes innecessaris (excepte en la primera part, L’or del Rin, més recarregada en algunes escenes), fa que el focus de l’atenció siguin els personatges, de manera que estàs molt més pendent d’allò que expliquen i viuen, que no pas d’elements superflus (per una vegada he de reconèixer que la sobrietat dels decorats és un punt a favor de l’òpera).

Els cantants van estar magnífics. He comentat moltes vegades que en poques òperes s’aconsegueix un repartiment homogeni, i que sovint falla algun dels protagonistes: en aquesta ocasió tots els cantants van fer grans actuacions, sobretot John Treleaven (Sigfried), Deborah Polaski (Brünnhilde), Eric Halfvarson (Hagen) i Elisabete Matos (Gutrune). Treleaven em va sorprendre força, perquè va cantar tot i patir un procés catarral —així ho van anunciar abans de començar l’òpera— i, tot i això, no li va fallar la veu ni un moment.

De tota manera, el més destacable va ser sens dubte la interpretació de Deborah Polaski i la del cor al segon acte, que va ser impressionant, una intervenció d’aquelles que et fa posar la pell de gallina.

La funció del dia 7 era l’última d’aquesta òpera, i podríem dir que l’última de la temporada (queda Giulio Cesare, però fora d’abonament i dins de la programació d’espectacles del Fòrum 2004) i era el comiat de Bertrand de Billy com a director musical del Liceu. No sé si és habitual o no en aquest tipus de comiats, però l’orquestra no va saludar des del fossat, com fa sempre, sinó que van pujar a l’escenari a saludar, igual que tot l’equip tècnic. I l’ovació que es van endur va ser ben merescuda: l’orquestra per com havia tocat, i l’equip, perquè no ha de ser gens fàcil controlar una escenografia com la d’aquesta Tetralogia.

I ara, Giulio Cesare i a esperar la nova temporada, amb força òperes més que enguany, encara que bastantes en versió concert. I amb el reclam de la presència de Montserrat Caballé a Cléopâtre, de Jules Massenet; Plácido Domingo a Parsifal, de Richar Wagner (bé, esperem que sigui alguna cosa més que un reclam: la temporada passada havia de cantar el protagonista de Pikovaia Dama i al final no va venir per culpa d’una faringitis), i del contratenor David Daniels a A midsummer’s night dream, de Benjamin Britten.

Ah, per cert, la Moonsa també la va veure i en va escriure la seva crítica.

Fauna liceísta

L’expert. És el que em va tocar al costat l’altra nit. A part del Meu Veí de Butaca habitual, aquest dia vaig tenir al costat un matrimoni d’aficionats a l’òpera, almenys ell. Però molt aficionat: donava l’entrada als cantants, a l’orquestra, marcava els ritmes i les melodies amb moviments de la mà, seguia el text de l’òpera amb els llavis. Tot això, afortunadament, ho feia en silenci, i no va ser pas una mala companyia. Això sí, els eixordadors bravo que es va dedicar a llançar durant tota la nit em van deixar una orella mig estabornida.

Pitjor va ser la seva senyora. Tota la nit movent la capseta de ricoles, amb el sorollet que feien. Després la deixava a la barana i, és clar, com que no parava quieta, la capseta a terra i tornem a començar. La senyora tenia un aire de distracció bastant notable i sembla que és bastant distreta: en un dels entreactes van anar a demanar que els signessin el programa… i la senyora el va perdre. O almenys d’això l’acusava el marit quan van tornar.

De fons, Scissor sisters, de Scissor sisters (un altre regalet d’aniversari).